MURINA – COM JEKYLL & HYDE

ENTREVISTA

He pogut quedar amb la banda amb base a Barcelona Murina. El motiu, la sortida del seu brillant àlbum de debut editat aquest maig passat. Es diu Nueva Forma de Vida i els hi ha llançat el col·lectiu de La Rubia Producciones conjuntament amb el segell francès d’Araki Records.

El 2021 van editar un parell d’EP’s  Wave The Brain i Stuff Galore. Ara, amb aquest flamant LP, haurien de fer-se un lloc per mèrits propis. Respecta, honestedat i passió son els trets essencials de Murina. De sobres per triomfar a la vida, la pròpia. En la musical, de vida, la satisfacció de fer un disc com aquest, impertorbable, amb 11 cançons capaces de transformar-se en diferents animals en la millor tradició del rock. Vida privada i vida musical, dues cares de la mateixa moneda. Com Jekyll & Hyde.

Vaig quedar a les 7 de la tarda amb dos dels seus tres membres: Martina de Lugnani, veu i baix, de Itàlia i Lari Vainio, bateria de Finlàndia. Íñigo Torío, d’Euskadi, l’encarregat de la guitarra, no va poder estar en la trobada per motius familiars. Em vaig prometre a mi mateix, no fer les preguntes tòpiques: que si les tres cultures diferents, que com és possible que us entengueu... Si no ets d’una cultura dominant com la anglesa o l’espanyola ja et pengen la primera etiqueta.

Com si ens coneguéssim de tota la vida, amb una vitalitat envejable per part seva, parlem del disc, però també de música en general, de física, de química, de la veritable connexió entre les persones i del que és essencial a la vida, especialment, de l’ara i aquí. Tot en viu i al voltant d’una taula. Aquest és el resultat:

TotDePop: Què tal amb La Rubia?

Lari Vainio: És el segell d’una persona molt treballadora que ha editat el nostre debut. Després el ven a través d’una distribuïdora, que en aquest cas és Four Skulls, o de la bandcamp.

d’esquerra a dreta Lari Vainio i Martina de Lugnani

Martina de Lugnani: Al final es van afegir els francesos d’Araki Records, amb els que ja vam col·laborar el 2020 i ara van voler repetir. Però el pes el porta la Núria de La Rubia. En paral·lel, nosaltres portem tot el que pertoca a les xarxes. Bé, de fet la Laurie es cuida del tema imatge, del grafisme – la porta del disc és seva – i jo més específicament de les xarxes socials. És l’única forma viable quan comences, encara que crec que ho aplanen tot. No puc amb les plataformes d’streaming com Spotify. Al grup, funcionem com una equació, cadascú posa el que bonament pot. L’altre dia vaig penjar en el meu instagram que sembla que els músics, tal com estan les coses, se’ls obliga també a ser creadors de continguts. I nosaltres només hauríem de dedicar-nos a fer música. Però el mercat et pressiona i molt ràpid a que pensis com presentar-te, a llançar flashos i a vegades, en alguns casos, el producte és només façana.

TdP: Això fa mal, que diguis que d’un grup ens quedem més amb l’aparença que amb el contingut...

MdL: Sí, és clar que fa mal

LV: Això òbviament és en el context de les xarxes socials.

TdP: Però al final, repercuteix en menys visibilitat, en el vostre cas...

MdL: Sí, després de treure el disc, he reflexionat molt sobre això... penso que hi ha moltes bandes interessants, però no a totes se’ls dona la mateixa visibilitat. Aquí entra molt tot el que és el mainstream, el coaching empresarial, que funcionen en el context d’una estadística de mercat.

TdP: Faré un símil, a veure si funciona: en els anys 80 hi havia molta gent dissenyant, però no hi havia una industria al darrera per a una bona producció, per fer visible tot allò que es feia. Crec que passa alguna cosa semblant amb la música que s’està fent, no hi ha unes plataformes fortes, i sinceres, que ho visualitzin, fora dels circuits com mot be dieu, mainstream...

MdL: Si parlem d’underground, ja estem parlant d’estar amagats, circumstancia que implica no voler ser massa vistos, això també és així. La visibilitat a qualsevol preu tampoc. Al final lo de l’èxit és molt relatiu. A més, moltes com nosaltres, tenen una doble vida i ja tenen i tenim molt assumit que tampoc ens interessa ser massa a la vista. No busquem ser unes estrelles del rock. Poder fer una vida normal i tenir el temps per poder mostrar la música en condicions, és suficient. Hi ha molts tipus d’ambicions i la nostra no passa ben bé per seguir invertint diners.

TdP: Des de l’administració tampoc hi ha una actitud favorable, a no sé que no t’importi menjar al palmell de la seva mà. Remenar diner públic és fàcil però te un preu elevat. Si agafes el teu tros de pastís, per petit que sigui, el tornaràs amb interessos. Sembla que els hi faci por que hi hagi un circuit independent de veritat per poder tocar bandes com la vostra. Ho volen tenir tot ben lligat i controlat i una manera és anar sucant a la gent. És difícil no caure a la vida fàcil.

MdL: Estàs gravant? Soc virgo per tant molt crítica i a vegades massa (riures). Segons què, millor no dir-ho. Tocar a Barcelona és difícil. S’ha de pagar un lloguer i tampoc saps si ompliràs o no per cobrir totes les despeses. Al final has de pagar per mostrar la teva música i ja hem pagat suficient. Encara que al final ho assumeixes, perquè la passió és més gran. Els grups que anem a veure nosaltres i segurament tu també, son músics que ho donen tot, i ho donen de cor, el seu temps i el poc diner que tenen.

la banda al complert amb l’Íñigo Torío

TdP: Hem de tenir en compte que el disc també acaba de sortir com aquell que diu...

LV: També és en els concerts que et vas fent un nom i no es pot dir que tinguem una programació massa definida, encara que tot el que ens ha sortit ho hem aprofitat, País Basc, sud de França, a Girona un parell de vegades... ens agradaria posar-hi més energia en tot això, però ja no som adolescents...

MdL: També som una mica selectives. Ja no és allò de tocar on sigui i com sigui. Volem tenir un objectiu clar a l’hora de donar un concert. I què caram!... hi ha discos que es descobreixen amb el temps (riures)...

LV: També hem hagut de buscar un equilibri entre ser músic i tenir una vida privada, família, etc. I nosaltres hem escollit aquest equilibri, perquè per fer gires hi has de dedicar molt de temps si ho vols fer be. Som en un moment que no podem dedicar-li tot el temps que potser en una altra etapa de la vida li dedicaríem.

MdL: Sobre això d’aquesta etapa nova, voldria fer un aclariment: no és veritat que quan s’hi entra la diversió s’acaba. Em fa molta ràbia quan escolto algunes persones que diuen que si montes una família, oblida’t de la música i del passar-ho be. Això, és una solemne estupidesa. El meu temps el gestiono com a mi em sembla. No tenir cap contracte que em digui què he de fer i en quin moment de l’any, ara és el que ens sembla millor per nosaltres.

TdP: Estic molt d’acord. L’edat no te res a veure. Son les ganes, l’actitud i capacitat que tinguis en cada moment, física i mentalment... el demès, excuses.

MdL: És molt proporcional a l’energia que una té.

TdP: Molts dels nostres ídols, aquells que “hem de matar”, ja tenen una edat i alguns segueixen fent grans coses.

MdL: ...però ho tenen més fàcil. Tenen pasta i poden dir; ‘Vale, de maig a juliol em tanco en un estudi a fer un disc’... (riures), això és un somni.

LV: Ara ens concentrarem en treballar el disc, donar algun concert, però amb els nostres tempos.

TdP: Això també pot ser un luxe

MdL: Tornant a lo de ser més visible, quan hi penso, al final sempre em frustro perquè ho veig clarament associat a una agència de promo que treballi per a tu. Però hem fet un molt bon disc. Ens ho vam passar molt be fent-lo. És autèntic i reflexa exactament aquest trosset de vida que hem passat junts. Jo no ho canviaria per res. Ara s’ha d’anar a per un altre. Provar altres coses. És clar que hi ha aspectes que ara canviaríem, però ja està acabat. No té sentit preocupar-se.

TdP: També estic d’acord. El que és important és fer coses. Tancar portes i obrir-ne de noves. Bé, havia preparat una mica l’entrevista, amb quatre notes, i ens l’estem saltant per complert, (riures)... Som a la primera pregunta, acabarem tard... Expliqueu una mica quins sons els vostres principis. Hi ha hagut altres bandes abans, no?

LV: La Martina i l’Íñigo, han estat molt més actius. Amb 20 anys jo tocava a Helsinki i no la bateria, sinó la guitarra. Però res seriós. Preferia anar a veure tocar a altres bandes i comprar-me discos.

MdL: Jo vaig començar sent una adolescent de forma totalment autodidacta, suposo que com molta gent. Quan vaig venir a Barcelona vaig conèixer un parell de nois, companys de feina. Jo aquí ja tocava el baix, i ells un la guitarra i l’altre la bateria, així que un dia ens vam mirar i vam dir: ‘Per què no fem alguna cosa amb això?’ Ens dèiem Sounds Of Death Valley, tipo stoner, grunge. Encara hi ha coses al bandcamp. Després va venir un altre projecte, on tocava la guitarra amb la meva parella i alguns amics, però només va durar un any. Ens dèiem Olimpia. Fèiem una cosa que nosaltres li dèiem evil–pop. L’Íñigo també tenia experiències en d’altres bandes, ja des d’adolescent.

TdP: Va venir cap aquí quan es va posar en contacte amb vosaltres dues?

LV: No, que va. Molt abans ja era a Barcelona. Ha estat en diferents projectes i tots molt seriosos.

MdL: Però ell sempre destaca en especial els d’aquí, quan ja estava instal·lat. Per exemple, Deline, que era com de post–rock i Calibra, més de dream–pop i shoegaze, que va ser just abans d’entrar a Murina. Com nosaltres dues, va créixer als 90, amb Sonic Youth, Nirvana... Lari te un punt més punk i hardcore, Íñigo aporta la part més post-rock i jo soc la més grunge. De la unió d’aquestes tres tendències, sorgeix la química.

TdP: Aquí volia arribar, a la química. Encara que hi ha una predisposició, no saps mai per on sortirà. És màgic. En el vostre cas salta a la vista.

MdL: Si, vam encaixar molt ràpid. Mai ens diem què has o què no has de fer o com sonar. Com a molt es pot suggerir alguna cosa (riures)... Hi ha un respecte i estem junts per crear alguna cosa posant cadascú el qui millor li sembli. Mentre funcioni, no hi ha problema. És molt important el moment en que es produeix el flaix, aquell moment de pura creació, quan les tres ments es fusionen. Inventes alguna cosa nova, però no en el sentit d’un nou so o corrent, és com una interpretació de la realitat d’aquell moment. Per això mai hem dit ni diem que som una banda de shoegaze o de punk o de noise, amb un estil pre-definit abans de començar.

TdP: Després parlarem de les etiquetes, un altre gran tema...

LV: Això que ha explicat la Martina és molt l’essència de Murina. Inclús quan érem només nosaltres dues, la idea ja era aquesta. Vam arribar per improvisar i d’aquí ha sortit algo que ens agrada i amb això seguim, malgrat haver passat de dos a tres membres. Aquesta és la nostra essència base abans i continua ara.

MdL: Que també és com una part de l’evolució. El no saber cap a on vas. Anem com construint. Si em preguntes què estarem fent el proper mes, el proper any, no en tinc ni la més punyetera idea.

TdP: No us poseu un objectiu?

MdL: Siii, un era treure el disc i ho hem aconseguit!

LV: ... i ara donar alguns concerts.

MdL: També ens estem concentrat en nova música, però des d’un punt com més personal, espiritual inclús. El músic ha de transcendir tot allò material, perquè és des d’aquesta superació que neix la música.

TdP: En qualsevol cas, a mi em dóna la sensació de que teniu molt de recorregut per davant, abans de segons quins girs... Nueva Forma de Vida és un àlbum que em recorda als discos de Sugar, plens de potents singles...

MdL: Potser si. I t’expliquem perquè: fins que no va entrar l’Íñigo, etapa Lari i jo, per allà el 2019, volíem fer cançons curtes. Amb baix i bateria hi ha molta base rítmica i utilitzàvem la veu per crear més la melodia, com faria una guitarra, de manera que optàvem per temes curts. Minut o minut i mig. Per això quan va entrar l’Íñigo, li va ser molt fàcil dibuixar les seves línies de guitarra, a part de que va entrar en un moment de molta creativitat per ell. Pensa que en dos o tres mesos ja estàvem donant algun concert. L’Íñigo venia carregat de molta energia positiva. Per això és que es pot veure un format de single. Els hi hem tret el seu costat més pop. el més enganxós d’elles en dos o tres minuts. Per això, si hem de dir algo, diem que fem noise–rock, no només noise, perquè volem que els nostres temes es puguin cantar.

LV: També ens agrada tenir en compte que les cançons siguin accessibles, encara que trobaràs alguns ganxos que potser no sigui exactament el que t’esperes que vindrà a continuació. No son ballables però casi (riures).

MdL: Alguns amics, bé un en concret, ens diu: ‘No entenc com us poden agradar les bandes d’screamo, totes criden igual’.

T: És molt amic aquest amic?

MdL: A nosaltres ens agrada escoltar-les una estona, però si que és veritat que a nivell vocal, sonen totes igual. Hi ha que escoltar de tot, mai saps on sentiràs allò que et pot inspirar.

TdP: O sigui, que escolteu altres estils, cosa que em sembla molt bé! No és gaire habitual això.

LV: Per a que et facis una idea, jo ara mateix estic escoltant bastant dream–pop, folk lo–fi de la dècada passada, a més de les meves bandes de sempre, és clar...

MdL: Jo la veritat, us he de confessar que des que va morir Ozzy estic trasbalsada (riures)... No, ara en serio, qualsevol música que em doni bona vibra, m’agrada escoltar-la.

LV: Però sobretot que hi hagi guitarres.

TdP: Penseu que hi ha un ressorgir del grunge?

MdL: Hi ha una pila de revivals, que com sempre passa, hi ha els que s’ho prenen superficialment i altres que saben recollir-ho, analitzar-ho i fer alguna cosa creativa, nova. Jo ho veig així. Amb tot, els que més si posin arribaran a fer alguna cosa diferent, no de masses òbviament, sinó des d’un punt de vista més individual, més visionari.

TdP: Al final forma part de la mateixa evolució musical de cadascú...

MdL: Exacte i no vol dir que copiïs. Quan escoltem musica, veiem coses per tot arreu, em refereixo a la inspiració. A vegades escolto alguna cosa, una idea que em sembla genial i penso: ‘Uaaaah! Per què no m’haurà sortit a mi això?’... (riures)... Quan ho escolto penso: ‘mmmmmh... i per què no provar-ho?’ Al final ho re-interpretes a partir del teu filtre.

TdP: Contempleu noves incorporacions?

LV: Mai se sap. Si flueix naturalment com ha passat, per què no?

MdL: Si, mai se sap. A mi no m’importaria. Experimentar, inclús amb dos baixos.

TdP: Abans hem parlat per sobre d’un dels vostres mètodes: la improvisació

MdL: Si, encara que també podem treballar cadascú pel seu compte. Probes i et surt un riff que t’agrada i automàticament em surt la melodia per la veu. A vegades agafes la guitarra i el primer que surt ja serveix com a primera idea, sovint després de passar-te mesos buscant algo que un dia sorgeix espontàniament.

TdP: Com va anar la gravació del disc?

LV: La vam fer en quatre dies i encara ens va sobrar una tarda, que la vam utilitzar per escoltar relaxadament el que havíem fet.

TdP: Vau canviar d’estudi respecte el disc anterior.

MdL: Si. Volíem provar algo diferent. Però no perquè no funcionés l’anterior que va anar genial amb Milo Gomberoff a Hukot Estudios.

LV: Potser més endavant tornem amb Milo, mai es pot assegurar res.

MdL: Per a Nueva Forma de Vida vam optar per Daniel Gil i els seu estudi Siete Barbas. Ens el van aconsellar. Quan el vam conèixer ja ens va donar la sensació que podríem treballar tranquil·lament amb ell.

LV: Prèviament vam fer un live per provar – que està a Youtube – i va funcionar molt be.

MdL: Et seré sincera. Tampoc vam buscar gaire. Les premisses eren que ens sentíssim a gust, que no fos car, fàcil d’arribar-hi... mirem de fer les coses que més ens convenen, ja saps, som en l’etapa que podem escollir.

TdP: Como banda, de que esteu especialment orgulloses?

MdL: D’estar en el punt en que si et ve de gust, pots dedicar-li el temps que necessites. Veient com està el món, ho considerem un luxe.

TdP: Tu Martina escriu les lletres. T’afecta aquest món?

MdL: En realitat la meva forma d’escriure és molt lliure, per tant no massa.

LV: Jo diria que és una mica com els pintors impressionistes.

MdL: És que recupero el background de la meva època de belles arts, quan estava en diferents col·lectius. Crec molt en el moment d’ímpetu creatiu, quan les obres surten de llocs que son difícils d’explicar. Bob Dylan ja ho deia. Que per cert, m’encanta. És com transformar la música en text. La interioritzes i ho escrius com una mena de poesia. Son sobre experiències, les emocions que circulen son sempre les mateixes, la por, l’amor, l’odi i clar que m’afecta el què veig.

TdP: Tinc entès que el mes que ve toqueu a Madrid, a la sala El Sol.

LV: Doncs si, el 23 per ser exactes. En un showcase de La Rubia Producciones.

MdL: Jo he tocat en alguna ocasió a Madrid, però en sales més petites. Quan vam presentar el disc aquí, a la sala Laut, estava molt tensa. Aquí, al menys jo, espero està més relaxada, com el que va fer al pati del CCCB que va ser molt genuí. Hi ha que saber controlar les emocions, estic en això.

TdP: No us ajudeu amb res?

MdL: Ara ja no.

LV: Com a molt un parell o tres de birres (riures)... la veritat és que ens col·loquem amb la música que pot ser molt potent a nivell mental.

MdL: Amb la banda anterior, alguna cosa queia, però ho vaig acabar deixant, em desconcentrava!. Et puc dir que, amb els anys, la música et pot donar unes descàrregues d’adrenalina, si deixes que el flow entri i et deixes anar,... comprova-ho.

TdP: Quan no assageu, on se us pot trobar, al curro?

LV: A mi no m’agrada treballar... a qui li agrada? Intento escapar-me a la natura, amb la meva parella. Ell dibuixa, jo faig algunes fotografies i creo el meu propi field recording, enregistrant sons de camp.

MdL: Jo soc més clàssica: sofà. També amb la meva parella, que també li agrada molt la música, i el meu fill petit.

TdP: Excepte en un parell de temes, manteniu un to dur en tot el disc.

MdL: Va sortir així. Ja saps. Impetuosament. Potser també va coincidir en un moment en que necessitàvem deixar anar algunes tensions de tipus personal, al menys en el meu cas, amb un parell d’ovaris o collons o el que calgui en aquell moment.

TdP: Totes les cançons estan sobre els 2 o 3 minuts excepte l’última, Koti, que arriba casi als 6.

LV: És el tema més llarg en la història de Murina i un dels primers que vam composar quan només érem nosaltres dues. Ens agradava, però estava necessitada d’una guitarra i just abans de gravar-la vam trobar com havia d’acabar.

TdP: I la veu posar la darrera, de tancament.

MdL: Té un clar to funerari. Fosc. Dúiem un resacón emocional.

TdP: Això no vol dir que les coses vagin a continuar per aquí... a l’estil Mogwai. O si?

MdL: Be, de fet ara estem treballant en temes més atmosfèrics, però en la mateixa ona. Tornem al principi, quan només érem baix i bateria, és de fàcil entendre que fóssim més dinàmiques. Ara amb la guitarra podem jugar amb la profunditat i els volums, és més fàcil fer que les coses sonin més atmosfèriques. És possible que entrem en terrenys més space, veurem...

LV: Quan vam començar, era tot més explosiu i immediat. Ara, ens trobem en una situació més còmoda, que ens permet desenvolupar algunes melodies, encara que igual d’explosives.

MdL: En aquest sentit, jo vaig sentir l’entrada d’Íñigo com un regal del destí. A vegades ho comentàvem de tocar amb algú més, i va aparèixer, com si es materialitzes del no res. Com deia Jodorowski, crec molt en això d’enfocar-te en alguna cosa, que res cau del cel, ets tu qui prepara l’arribada d’allò, la teva ment s’ha mogut cap a allà. Quan l’Íñigo ens va escriure dient-nos que li agradava el què fèiem, vam fer una primera jam i va ser en plan: com? Vam entendre que era just el que necessitàvem. Quan vaig posar l’anunci buscant algú amb qui tocar, van contestar unes quantes persones, però va ser amb Laurie que vaig sentir aquella connexió especial. Crec que l’Iñigo també va sentir alguna cosa semblat amb nosaltres.

TdP: Traureu un nou vídeo, per la cançó Dolor Sin Rencor. Com està? 

LV: Acabat. Però lògicament deixarem passar l’agost mínim. L’hem fet gràcies a la companya de l’Iñigo que de fet va ser el contacte. Vam coincidir amb ella un dia al gimnàs...

MdL: Tu vas coincidir, que és qui va al gimnàs (riures)...

LV: ... li va dir que havia conegut a la bateria de Murina i que perquè no ens escrivia explicant-nos les seves inquietuds. Es va armar de coratge i... ho va fer!

MdL: M’agrada l’expressió de el no ja el tens. He après molt amb aquesta frase.

TdP: Ara ve la pregunta que justifica que volgués fer l’entrevista: On preferiríeu tocar? En el Palau de la Generalitat davant de l’Illa o en una casa de salut mental com van fer els Cramps el 1978?

Martina i Laurie (a la vegada): En una casa de salut mental!.. (molts riures)... encaixem molt més allà.

TdP: Bé, de fet ja ho sabia. Penso que tots ho preferiríem.

MdL: És el que dèiem, en aquella època un músic tenia moltes més facilitats de muntar un concert com aquell. Ara estem massa atordits, entumits de tanta informació que pots fer la cosa més boja i només semblaràs un freaky  pringat, (riures)...

Els agraïm l’estona que ens han dedicat per parlar de música i en especial del disc Nueva Forma de Vida, per les bones vibracions i la saviesa que desprenen, segurament dels seus anys de córrer per aquests mons. Marxem, més convençuts que mai, de que la passió pot moure muntanyes, que no és poc.