TOMORROWS TULIPS, DIY EN SUPERLATIU

REVISANT FORMES i MANERES

AMUNT PERISCOPI

A la vista l’any 2013. David Bowie treia The Next Day després de 10 anys de musicalment no dir ni fava

Des del 2011 al 2018 Tomorrow Tulips van treure quatre àlbums. Aquest Experimental Jelly (Burger Records) – del que se’n van editar mil unitats – és el segon que van enregistrar novament sense moure’s gaire de casa. Tot i això, van fer un pas endavant. Continuaven amb la tònica més underground però sense sonar com si fossin al lavabo. Quan l’agulla toca el disc i sentim els primers acords de Flowers On The Wall, ja sabem què hem de fer. Posar els peus a sobre la taula i les mans al clatell. A continuació, amb He Quits ens podem posar un coixí sota els peus. Al cap d’uns minuts, quan mig obrim els ulls i observem mentre va sonant Free que res s’ha mogut, ens preguntarem si la Velvet Underground han tret nou disc.

SHADOW SHOW, COM SORTIDES DE LA NEVERA

POWER SIXTIES

Shadow Show estan sent presentades com la recuperació de la vitalitat musical perduda de Detroit, la seva ciutat

Tenen el segell de les velles bandes de garatge-psicodèlic on imperava el ritme trepidant produït per guitarra, baix i bateria. Elles son Ava East, Kate Derringer i Kerrigan Pearce i ja tenen tot el material a sobre la taula des del febrer via Burger Records i Stolen Body, deu temes que ens recorden que l’amor segueix estant en l’aire per molt que algunes s’esforcin en fer-lo caure. El 2018 van treure un parell de singles i ara amb el debut format àlbum, expandeixen les lluminoses i poderoses guspires dels enyorats anys seixanta com si el temps no hagués passat. 

DOUG TUTTLE, PRECIOSISME POP

AL CISTELL

En passades entrevistes, apuntava els seus gustos. Per exemple I Am Not Willing (1969) dels Moby Grape i Sick Of Myself (1995) de Matthew Sweet. Per exemple.

Ara, en el que és el quart àlbum de Doug Tuttle, Dream Road (Burger Records), el músic de Somerville en la seva etapa post-Mmoss, ens entrega nous tons i textures soft-psicodèliques de les que es passegen per les fosques estries del vinil mentre ens posem bucòliques menjant-nos l’olla. Sí que és cert que sembla una entrega més homogènia respecte, sobre tot, Peace Potato (Trouble In Mind - 2017) el seu anterior. Però sigui com sigui, se l’observa ha gust i relaxat si tenim en compte les veus escoltades en relació als darrers directes on sembla que es deixava anar, no direm com.

Enregistrat amb equips força personalitzats, entenguis des de la seguretat i confortabilitat que aporta la sala d’estar, Tuttle s’ha convertit des de ja, en un imprescindible.