CONFIANÇA EN EL FUTUR

MAMMOTH PENGUINS – “HERE”

NOU REGISTRE

Al final, al període glamurós de 2020 a 2021, haurem d’agrair-li moltes més coses de les que ens pensem.

El terceto amb seu a Cambridge Mammoth Penguins també ha estat de les bandes que durant aquells dies meravellosos van funcionar a distància. Expliquen que tota l’energia que havien de dedicar-li a la gira de There’s No Fight We Can’t Both Win i que van haver de reprimir, la van dedicar a treballar en els nous temes que han acabat conformant aquest Here.

‘Un dels objectius per aquest àlbum, era que sonés més natural que els anteriors. Més aspre i vital, potser una mica més pesat però també honest. Vam acabar fent sobre-gravacions en el cobert de Tom, enregistrant percussió, veus, alguns samples deixant que s’observés més lliure’ explica el baixista de la banda Mark Boxall.

Es va acabar de gravar així com editar i mesclar als Sickroom Studios de Norfolk per Owen Turner amb producció del bateria Tom Barden. El llançament s’ha produït a primers d’aquest mes via Fika Recordings.

Mesclant suaus riffs i aspre distorsió Emma Kupa (veu, guitarra) amb els seus companys han declinat arronsar-se i s’han dedicat a explorar temes del tot urgents. La recerca d’un bàlsam en forma de recolliment interior i la comunicació amb persones i llocs que ens reconforti i ens doni la força perduda.

Emma Kupa explica com va sortir aquest Flyers: ‘Estava revisant algunes caixes velles i vaig trobar una pila de cartells de concerts, folletus i setlists. Els cartells eren molt bonics, però després vaig recordar que allà hi havia hagut poca gent. Tot l’esforç per part de les bandes i els promotors. Estar en una banda no és un treball fàcil. Realment no entenia perquè seguíem endavant durant anys, però ho vam fer. En aquell moment vaig agafar la meva guitarra i vaig escriure aquesta cançó amb uns simples acords que després amb la banda es va convertir en aquesta cançó de power-punk’.

            

EN RUTA "HONKY TONK"

JENNY DON’T AND THE SPURS – “BROKEN HEARTED BLUE”

A LA VISTA

La menció de persones que han deixat petjada en un determinat estil, serveix per introduir-nos en el treball de les que recullen el seu testimoni.

No és altra cosa que el que ha fet Jenny Don’t & The Spurs amb un recorregut vertiginós, que els ha servit per situar-se en una posició còmoda en un camp difícil, especialment fora del seu país. Es van formar el 2012 i des de llavors han editat tres àlbums, el darrer dels quals, el magnífic Fire On The Ridge de 2021, responsable del seu impuls. Ara amb aquest Broken Hearted Blue, demostren que no va ser una flor d’estiu.

Editat a mitjans de juny a través de Fluff and Gravy Records, l’han enregistrat amb Collin Hegna (Brian Jonestown Massacre, Federale) de forma meticulosa, sense deixar res a l’atzar. Amb aquest disc, també han passat per un punt d'inflexió degut a la lamentable pèrdua del bateria Sam Henry (The Wipers, Poison Idea) el 2022 per un càncer. Malgrat el trasbals, Jenny Don’t (veu, guitarra), Kelly Halliburton (baix), Christopher March (guitarra) amb la incorporació de Buddy Weeks han sabut mantenir el seu compromís amb la música.

Jenny Don’t comenta: ‘En aquest àlbum, Kelly (també parella seva) i jo hem treballat més estretament que mai, donant forma a la majoria de les parts musicals’. També ha exposat el criteri que com a banda estan determinats a seguir: ‘Estem farts de la naturalesa repetitiva de la música convencional. Cadascun de nosaltres aporta els seus propis gustos musicals, enfatitzant la importància de l’autenticitat sobre la conformitat. I Collin ha sabut capturar aquesta mescla de country i rock’n’roll’.

Com a mostra, aquesta encantadora Unlucky Love de contagiosa tonada amb la que ens transportem directes a la dècada dels 60, a un honky tonk, bevent al costat de Gram Parsons i partint-nos el cul pensant en el què els espera als que venen darrere.

           

BALLAR A LA FOSCOR

ECHOBERYL – “THROUGH THE CAOS”

NOU REGISTRE

El so metàl·lic dels 80 son un espai que es resisteix a volatilitzar-se així com així. Ans el contrari. Hi ha un bon grapat de bandes que el mantenen viu i sense respiració assistida.

A la France li tenen molt d’espai respectat i condicionat. Bandes com Echoberyl li segreguen grans quantitats d’adrenalina per reaccionar davant de qualsevol intent de fer ombra al panorama synth-pop. Acaben de llançar el seu darrer treball, Through The Caos, 10 nous talls via Mother Solitude Records i Icy Cold Records, relligats de sons darkwave a base de teclats i percussions sintetitzades per orgull de les fadrines Helen Marnie i Mira Aroyo.

 

De l’àlbum, el duo de Paris diu: ‘És un viatge a la dimensió desconeguda. Perduts entre la boira, ens trobem en éssers turmentats, és el nostre propi reflexa, que vivim en dimensions paral·leles. Una exploració a base de sons que ens convida a abraçar el desconegut i a submergir-nos en el nostre interior’.

Adriano Iacoangeli i Cecilia Dassonneville ens animen a fer-ho a les fosques i si pot ser entre llums de neó. Encara que en l’era dels insofribles LED, ho tenim pelut. ‘És un treball molt personal, resultat de dos anys de feina dedicats a gravar muntanyes de demos (per després tirar-les al contenidor taronja), experimentar amb sintetitzadors vells comprats en mercats de segona mà de París, construir una bateria electrònica a base de bricolatge... els que ens coneixen saben que preferim parlar del present com alguna cosa col·locada en un altre espai’, expliquen en la nota de premsa. Mentre sigui així, no cal patir. 

          

SENSE UN PLA PRECONCEBUT

MATT HUNTER & THE DUSTY FATES – “REINDEER SOUL”

A LA VISTA

‘M’agrada la idea de que la dinàmica de la banda depengui de qui està a prop, de qui vulgui tocar en un moment determinat i de qui pot ser millor per una cançó en particular’. 

Dusty Fates es va formar després del llançament del seu primer àlbum en solitari, New Rotations (Darle Records – 2017). ‘La idea és que sigui un elenc de persones en constant canvi, només amb mi com a membre a temps complert’ ha explicat Hunter. 

Té a punt el seu segon treball, aquest Reindeer Soul que sortirà la primera setmana de juny via Dromedary Records. Matt Hunter va ser cofundador de New Radiant Storm King amb els que va publicar varis àlbums al llarg de 20 anys. També ha tocat amb Silver Jewish, King Missile entre molts altres i ara com a resident a Nova York, també milita a The Whimbrels al costat de Norman Westberg de Swans.

‘La dinàmica de Matt Hunter & The Dusty Fates implica que les cançons poden ser completament diferents cada vegada que s’interpreten, i estar preparat per això. Em sembla emocionant’. En el disc i trobem diferents col·laboracions de músics destacats de Nova York, com les de Peyton Pinkerton que va afegir un interessant bouzouki a Sandcastle Row i també les de Dave Rick dels King Missile i Phantom Tollbooth, Gerard Smith, Robert Poss dels llegendaris Band Of Susans, Matt Sutton, Jim Santo i Jennifer Coates i el seu violí pentatònic, així com les bateries de Roger Murdock, també de King Missile i Hampus Öhman-Frölund.

Hunter explica d’aquest Story Of A Supergroup, un dels dos singles compartits: ‘Parla de totes les bandes de la nostra generació que encara fan indie-rock. La diferència entre el que ens va inspirar, el que esperàvem i a on ens va portar. Sempre existia l’element del miraculós i no importava allò que valgués la pena’. Les coses no s'han de pensar dues vegades.

           

POSAR ELS CULS EN MOVIMENT

JD PINKUS – “GROW A PEAR”

A LA VISTA

És una altra de les propostes més interessants del moment. En mig de la casa de putes en que s’ha convertit la societat, JD Pinkus ens salvaguarda amb la seva audaç tesi.

Jeffrey Pinkus (Butthole Surfers) te enllestit el seu nou treball. Li ha posat Grow A Pear, un disc en el que diu portar 5 anys treballant. ‘El que va començar com la meva contribució pel nou àlbum de Butthole Surfers, i que no va arribar a ser, s’ha convertit en el meu nou disc que he gravat amb la contribució d’alguns amics. Vaig voler fer un àlbum que representi d’on vinc i faci de pont a on soc ara. El títol del disc, representa el meu desig final per a tothom’.

Sortirà a primers de juny via Shimmy-Disc i aporta una escandalosa mescla de psicodèlia i ritmes drum & bass amb el resultat d’un grapat de melodies fascinants, enganxoses i apassionants a través de sinuosos teclats, instruments de corda... i el banjo.

Ha estat escrit, enregistrat i mesclat pel propi Pinkus a Plastic Cannon Studio a Asheville, Carolina del Nord. En el viatge el van acompanyar Åsa Söderqvist i Lina Ericcson (Shitkid), Paul Leary (Butthole Surfers), Sam Coomes (Quasi, Jon Spencer's Hit Makers), Mike Savin (Tall Tall Trees), Walter Daniels (Bigfoot Chester), Mike Alfred (Shed Alford), Jed Willis (Khandroma) Michael Brueggen (Honky and Syrup) i Billy Sheeran.

Després de l’ espectacular Charmer, a compartit un segon tall, aquest I Would Like To Pet It del que diu: ‘Tenia la línia de baix des del...segle passat, el 93. El vaig tocar amb un ritme de bateria scratch que vaig programar i després vaig afegir el banjo. Després li vaig demanar a Billy Sheeran que li agregués una mica de piano i un tinyós Rhodes. Després el pedal steel de Jed Willis per posar-li la cirereta al pastís, afegint finalment la bateria de Michael Brueggen per fer que alguns culs es moguin’. Els culs, i totes les neurones que ens intenten atrofiar es mouran. Brillant és poc.

         

EL DESPERTAR DE L’ÓS

THE FOLK IMPLOSION – “WALK THRU ME”

A LA VISTA

No son gens prolífics. Com a The Folk Implosion els hi ha preocupat tant treure discos, com a mi els resultats d’ahir. A veure si es posen aviat d’acord i fan un llarg entreacte abans no torni a començar un nou sainet.

Les seves altres ocupacions, especialment Lou Barlow amb Dinosaur Jr. i Sebadoh, han fet que el duo estes en dic sec des de... 2003. Quatre àlbums des que van començar amb l’edició del cassette Walk Through This World With... (Chocolate Monk – 1993) fins aquest Walk Thru Me que sortirà a finals de juny via Joyful Noise Recordings, si no comptem els dos EP’s de 2022 i 2023 que va ser el detonant entre Barlow i John Davis, per ressuscitar a la banda.

Han compartit un primer tema, aquest Moonlit Kind on es pot observar tal com diu el mateix Barlow a l’ós sortint de la cova. La cançó descriu una sèrie d’alts i baixos emocionals, ja sigui tocant el cel o el fons, però mai relaxadament, sinó aprenent d’ells.

El ritme pausat aconseguit amb el productor Scott Solter, fan que acabem hipnotitzats per les notes i les paraules de Barlow. ‘Degut a que estàvem lluny un de l’altre, part de l’àlbum soc jo tractant desesperadament de comunicar-me ni que fos telepàticament amb en John i l’Scott. Una gran part del que considero que és The Folk Implosion és agafar coses dispars i convertir-les en pop’ explica Barlow en un comunicat. El retorn d’un dels referents de l’alternatiu.

          

EN SITUACIONS DIFÍCILS... MILLOR BAIXAR DE LA TAULA

ACID TONGUE – “ACID ON THE DANCEFLOOR”

NOU REGISTRE

Son de Seattle, però van sortir de Los Angeles. Tot el que per allà ha fet història, ho han pillat. Son com una esponja.

Amb una mica de psicodèlia-tardana, glam a dojo i un posat punk, Acid Tongue diuen estar re-definint el so de Seattle. Acaben de treure el seu quart àlbum, aquest Acid On The Dance Floor, via Le Cèpe Records per Europa.

Es van formar el 2015 i van crear el seu propi segell, Freakout Records, amb el que han editat Babies (2017), Bullies (2020) i Arboretum (2022). Amb aquest quart àlbum, els dos membres fundadors, Guy Keltner i Ian Cunningham evoquen temps passats a la vegada que aporten una certa frescor, en part responsabilitat dels seus orígens californians i dels aires més amargs de la ciutat de l’est del país.

Cada cançó del disc és un episodi d’una crisi diferent. Keltner explica que el single Acid On The Dancefloor està inspirat en els excessos i efectes posteriors a prendre àcid durant una època de la que la que no sap si riure o plorar. ‘La vaig escriure en el menjador de casa. Mentre creava la demo, vaig començar a cantar enfilat a sobre la taula. Va arribar la meva dona i em va trobar cridant #Estic en mig d’un trio en àcid a la pista de ball#’. Desconeixem si continuen sota el mateix sostre.

            

CARPE DIEM

SHELLAC – “TO ALL TRAINS”

A LA VISTA

Qui li havia de dir a Steve Albini que no veuria la sortida del seu nou àlbum amb Shellac

Deu dies abans del llançament de To All Trains, previst pel dia 17, traspassava a casa seva de Chicago d’un infart fulgurant, que ni desfibril·ladors ni mandangues. És el seu primer àlbum d’estudi editat en una dècada, continuació de Dude Incredible (Touch And Go – 2014).  

(fot Daniel Bergeron)

És cert que la banda mai ha destacat de ser un llibre obert. La informació sobre el nou disc, és i ara encara més, escassa. Son 10 temes produïts en diferents caps de setmana, novembre de 2017, octubre de 2019, setembre de 2021 i març de 2022, a l’Albini’s Electrical Audio de Chicago.

No han tingut cap intenció de compartir cap tema previ a la sortida del disc. Però si que s’han pogut escoltar en viu al llarg d’aquests 10 anys. Albini (veu, guitarra), Bob Weston (baix, veu) i Todd Traier (bateria) no tornaran a desfermar la seva química impetuosa entre els vius. Ni discretament ni a so de trompetes. No som res.

          

REBOTATS AMB EL TEMPS

+/- (PLUS/MINUS) – “FURTHER AFIELD”

A LA VISTA

Els hi havíem perdut la pista. Els retrobaments fora de temps no sempre funcionen. Aquest sí. No només funciona sinó que tira del carro.

El terceto de Nova York +/- (Plus/Minus) han trigat 10 anys en treure un nou treball. Gestions de les seves respectives vides privades, els han mantingut ocupats. Es diu Further Afield i sortirà a finals de mes via el segell independent Ernest Jenning Record Co. El van produir ells mateixos en el seu estudi de Brooklyn i a casa d’un amic a la propera Saratoga Springs.

(fot Andrew Bordwin)

Porten més de 20 anys captivant a tot el personal indie de la zona. Però la cosa encara vé de més lluny. Patrick Ramos i James Baluyut (tots dos membres de Versus, dissolts el 2001) es coneixen de quan eren més petits. Després van conèixer a Chris Deaner, provinent de l’escena musical d’Austin que incorporant-se a la bateria va tancar el cercle que de moment, es troba en el punt temporal del seu sisè àlbum.

Aquest Borrowed Time és el primer senzill que han editat dels dos que han avençat. Ramos en diu: ‘És una cançó edificant sobre com s’acumula el ressentiment al llarg de la vida en una relació’. Balayut va enregistrar el primer so i després es construeix l’estructura. El vídeo que l’acompanya es basa en el mateix títol de la cançó.

És el mateix Ramos que ho explica: ‘El vam concebre a les 3 del matí a la platja el dia de l’aniversari del Chris i el vam filmar amb un telèfon amb la configuració “astrofotografia” d’exposició ultra-llarga. Cada presa de 4 minuts dona com a resultat un segon de metratge. Havíem de mantenir el cap el més quiet possible durant 4 minuts mentre movíem els braços. Va ser divertit. El resultat és una sèrie surrealista de bucles que té la seva cosa’. La bonica coberta és de Mark Robinson, el seu dissenyador habitual.