LAMENTS ENTRE NEBULOSES

ALIEN EYELID – “VINEGAR HILL”

NOU REGISTRE

Som en un estadi en que si observem al nostre voltant sembla que tot sigui molt normal. Un grapat de cançons que generen cremor d'estómac, ho posa tot a lloc.

La banda de Houston, Alien Eyelid, ens presenta el seu tercer treball, aquest Vinegar Hill que es troba al carrer des de fa un mes exacte, via Tall Texan. Els seus responsables son: Tyler Morris (veu, guitarra), Will Adams (pedal steel, guitarra, teclats), Brett Taylor (baix), Justin Terrell (bateria, mouth harp) i Mlee Marie Mains (flauta, saxo, harmònica, veu), més el músic convidat Tom Carter a la guitarra en el tema que dona nom al disc i Savanah Terrell fent cors a Easy Street, el tema que el tanca.

Fan un folk rock de rerefons psicodèlic que segons en quina pista es troben entre els discos que feien Sweetwater a finals dels 60 i uns The Band perfumats. En aquest clima, s’endinsen en temàtiques complexes com les addiccions, els amics que s’han quedat pel camí, i sobre les escasses estones que podem trobar, recolzats a la barra d’un bar dels d’abans, per sumir-nos en les nostres coses.

La balada de formes country F.I.T. que posa els pels de punta, Flys, una cançó de tall pop sortida dels virolats àlbums dels anys setanta o els 10 minuts de Vinegar Hill, fan que topem en un bassal d’evocacions terrenals. 

En aquest Nesadel Club no s’estan de cantar a quan tot era fàcil: #La gent venia de lluny / Per a veure’ls tocar aquelles cançons / Fa molt de temps / Molt temps enrere / Llavors la música era màgica / En el Club Nesadel / ... / El cambrer netejava un got / Li va servir una ronda / El vell se la va beure de cop / Va imaginar una multitud#. Un disc trist per recuperar l'alegria.

                       

EN BON ESTAT DE SALUT

TULPA – “MONSTER OF THE WEEK”

A LA VISTA

No han tret res, fins ara. A Tulpa no els coneix ni Déu, tret dels que han anat als darrers concerts de Throwing Muses, Pale Blue Eyes o als gal·lesos The Bug Club, perquè els han fet de teloners.

La seva primera escolta, aporta aquella emocionant vibració de bandes com Veruca Salt o Elastica: bon rotllo i onades de lluminositat i color. Els de la BBC6 els hi van posar l’ull a sobre i van gravar una sessió en directe. A la vegada, qui no corra vola, la gent d’Skep Wax (Amelia Fletcher, Rob Pursey) amb les cançons a sobre la taula del despatx, no van dubtar ni un segon a l’opció de publicar-lo. Mentre, han seguit donant concerts per tot el Regne Unit, amb el que han acabat formant una primera flotilla de seguidors.

Des de Leeds, guitarres brutes, una veu ajustada i una bateria que rebota per les quatre parets. Enregistrat a Lamigo Bay, a Escòcia, l’estudi recent estrenat de Jamie Lockhart (The Cribs, Mush), debuten amb aquest Monster Of The Week que sortirà a finals de novembre. Ells son Josie Kirk (veu, baix), Daniel Hyndman, ex-Mush (guitarra), Myles Kirk (guitarra) i Mike Ainsley (bateria).

El primer single, Let’s Make A Tulpa! forma part d’aquell grup de cançons, especialment dels 90, que quan l’escoltes se’t queda enganxada i no es deixa anar ni rascant amb paper de vidre del 30. D’aquelles tonades, destinades a ser compartides en plena eufòria de cap de setmana. La música pop continua mostrant bona salut. 

                          

DEIXAR ANAR LLAST

JEFF TWEEDY – “TWILIGHT OVERRIDE”

NOU REGISTRE

No se li pot demanar més a Jeff Tweedy. En banda o en solitari, es troba a l’ull de l’huracà, entenent-ho tant personalment com musicalment parlant.

Preocupat per avançar en tots els sentits, és dels que sempre estarà remogut. ‘Quan decideixes dedicar-te a la creativitat, t’apropes a algo que altres li diuen Déu. Quan això passa, de forma inherent et posiciones contra la destrucció. Estàs del costat de la creativitat i això contribueix en gran part a calmar l’impuls de destruir. La creativitat es menja a la foscor’ va dir Tweedy d’una tirada.

Aquest divendres va llançar el seu cinquè àlbum en solitari, Twilight Override, via dBpm. No és un disc qualsevol. És un triple àlbum amb 30 cançons, de diferents estils i estats d’ànim, ben endreçades, sense que n’hi hagi cap que sobri. ‘Va ser com un buffet lliure, una cistella plena de coses soltes’. El va enregistrar a The Loft, el seu estudi a Chicago, per on van passar el seu amic de sempre James Elkington, Macie Stewart, Lian Kazar i sa germana Sima Cunningham (Finom), així com els seus fills Spencer i Sammy Tweedy.

Es fa impossible destacar una cançó entre tantes. Hi ha balades fosques, d’altres que desborden entusiasme, amb lletres iròniques i de desesperances, com la inquietant Parking Lot, la sorruda No One’s Moving On o aquesta satírica Lou Reed Was My Babysitter que podria signar Jonathan Richman, on canta: #Vull escoltar a l’idiota cantar / Fins que no pugui més / Perquè el rock’nroll ha mort / Però els morts no moren / Els morts no moren#.

Per si encara no ens ha quedat clar, va afegir: ‘Sigui el que sigui que hi ha allà a fora (o aquí dins) posant aquesta desgana en el meu dia, és esgotador. Twilight Override és el meu esforç per contrarestar-lo”. El 12 de febrer serà a Barcelona explicant-ho en persona.

                        

SUPORTS INALTERABLES

THE ALTERED HOURS – “S/T”

A LA VISTA

Segurament sense ni adonar-nos i molt a gust, hi ha coses que fem, observem o escoltem cada dia, de forma rutinària. La majoria son amargues, però també n’hi ha alguna de dolça.

Escoltar bandes com la dels irlandesos de Cork, The Altered Hours, que ha anunciat el llançament del seu tercer disc, en suposa una. Enregistrat l’any passat amb producció de la llegendària Julie McLarnon (New Order, Happy Mondays, The Vaselines), inclou deu pistes gravades en cinta analògica (McLarnon només treballa així) que sortiran a mitjans de novembre via Pizza Pizza Records, en un meravellós vinil de 12”.

Des que es va formar el 2010, formen part del paisatge musical urbà. Melodies que s’enganxen a la pell a través de guitarres estridents i veus esponjoses que ens persuadeixen per seguir participant del xou i no defallir. Han compartit un parell de talls, Lay There With You i aquest Turn Away d’ecos antics.  

El guitarrista i veu Cathal Mac Gabhann (que ha format part de Fontaines DC en gires pel Japó i Austràlia) diu sobre el tema: ‘Per a mi la cançó captura bastant el que buscàvem en aquest disc en quant a so. Volíem que les veus ressaltessin i que no amaguessin cap personalitat aparent. La vam gravar en dues tomes i ens vam sostenir en la confiança de qui som com a banda’. La seva, de rutina, reforça la nostra autoconfiança també.

    

                          

ATREVIR-TE i SORTIR-NE VICTORIOSA

ALICE DOES COMPUTER MUSIC – “BLISS”

NOU REGISTRE

Resistir-se als canvis que de manera forçada ens van imposant, és també una manera de fer art.

La músic de Nova York, Alice Gerlach, que actua amb el nom d’Alice Does Computer Music, per al seu nou àlbum a preferit torpedinar el vici d’escoltar música a través dels algoritmes. Ha cancel·lat les seves comptes d’streaming i es va enamorar de nou dels reproductors de MP3 amb les seves reproduccions lliures. Ha passat olímpicament dels Spotify dels nassos i només estarà al bandcamp i a Nina Protocol en vinil i cassette (...bé, i a YouTube). La joia de lo inesperat.

És el seu segon disc, es diu Bliss i ha sortit fa mes i mig via Jolt Music i Prolonged Ah, el segell en el que participa. Dividit en quatre composicions de 10 minuts exactes cadascuna, presenta enregistraments de camp al costat de simfonies vocals, electrònica i violoncel transformats en una mena de diari de descobriment personal. 

Tal com diu el títol, Bliss, que podríem traduir com a joia, Gerlach ha volgut viure una odissea particular: ‘Crec que la paraula “joia” te una qualitat molt fugaç i també una mica transcendental. Com si realment tinguessis de confiar i acceptar el moment present tal com és per arribar-hi’.

The Candle Of Eternity Burns For All va ser el primer single: ‘Vaig gravar i produir aquesta cançó principalment al seient del darrera del meu Honda Fit mentre era de gira’ explica. ‘Va ser cap al final d’un període emocionalment convuls i transformador de la meva vida. Em sentia molt perduda. Ara, quan escolto aquesta cançó, em recorda lo caòtica que et sents quan ets en mitat d’una transformació’.  

                          

BEN JUGAT

THE PRIZE – “IN THE RED”

NOU REGISTRE

De la mateixa manera que un pessic de safrà li dóna color i aquell punt de gràcia a la paella, el power-pop ho fa en la música.

Igual que mai es diu que no a un bon arròs, tampoc es diu que no a una bona dosi de power-pop. Per això des de fa uns dies estem enganxats al disc de debut que la banda de Naarm (Melbourne) The Prize, va llançar divendres passat via Anti-Fade Records / Gone Records.

Van començar el camí el 2022 amb l’EP Wrong Side Of Town i sense pensar-s’ho dues vegades, l’any següent ja van començar a gravar In The Red, un àlbum d’onze pepinos a base de guitarres afilades que s’enfilen a velocitat de canvi climàtic, fins a la part més alta dels tupés que teníem casi oblidats de bandes com The Nerves, The Motors i especialment de Cheap Trick.

A mitja gravació van haver de substituir a Jack Kong per un nou baix – a aquesta hora es desconeix el motiu exacte – Ethan Stahl (Chubby And The Gang). Carey Paterson (veu, guitarra), Nadine Muller (bateria, veu), Joseph Imfeld (guitarra) i Austin Haire (guitarra) segueixen ben lluents, no sense participar tots ells en altres projectes.

Les primeres sessions del nou treball es van fer amb Paul Maybury (Rocket Science) a A Secret Location, el seu estudi. Van continuar amb Matt Blach (The Murlocs) als Gizz Studios i a principis d’aquest any el coronaven amb Robin Mukerjee als TV Colours. Ja es diu que en la varietat es troba el gust.

                        

NO HAURIA DE FER FALTA DIR-HO

ALBUMEN – “S/T”

A LA VISTA

El 1959 sortia publicat en el número 58 de la revista Germinabit, un article que va ser el manifest fundacional de la Nova Cançó.

El signava Lluís Serrahima amb el títol de Ens calen cançons d’ara. Ara ens en caldria un altre d’article, aquest amb el títol de Ens calen cançons com aquestes. A finals de setembre, passades les actuacions de festa major, dels festivals de tots colors i dels mercats de música viva, políticament correctes, serà quan ens tornarem a quedar a quadros.

Per animar-nos davant la travessia del desert que ens espera, podem refugiar-nos en les particulars turbulències dels cinc talls que apareixen al disc d’Albumen que sortirà a primers d’octubre via Eiderdown Records. La cosa va sorgir a partir d’un podcast de l’extraordinari i incansable Mike Watt a Watt From Pedro: ‘Intercanviem algunes pistes’ deia. Mesos després, el trompetista experimental de Boston Greg Kelley li va enviar un lot de peces per a gran satisfacció del mític músic dels Minutemen.

Ja a per totes, Kelley va trucar a John Seman de la banda d’avant-fusió Hound Dog Taylor’s Hand, que a la seva vegada va trucar a la resta del grup, Jeffrey Taylor (guitarra), Noel Kennon (violí) i Mark Ostrowski (bateria). 

Retroalimentacions, wah-wah’s i ritmes hipnòtics insistents que fan que tremoli el terra sota els nostres peus. En ocasions, pot recordar els amenaçadors entramats de la Velvet Underground. No hauria de fer falta dir-ho, però ens calen cançons com aquesta.

                          

EMERGÈNCIA

GLYDERS – “FOREVER”

A LA VISTA

Entre mig de constants alertes de perills imminents, el millor que es pot fer és jeure a la fresca i esperar que els hi passi.

Per aquesta nova ocasió al crit de “sálvese quien pueda”, ens sembla del tot apropiat recuperar una de les essències amb el que pujar a les altures: el boogie-rock. La banda de Chicago Glyders, en sap un colló d’això. La mostra, aquest primer tall del seu esperat nou àlbum, Forever, previst per sortir la tercera setmana de novembre a traves de Drag City, segell amb el que s’ha posat d’acord per continuar tirant.

(fot Shaina Hoffman)

Joshua Condon (veu, guitarra) i Eliza Weber (baix) es mantenen inalterables a tot des que van fer el primer pas fa onze anys. Amb Joe Seger (bateria) funcionen actualment com una locomotora. Les vuit pistes d’aquest disc, les van enregistrar a l’Studio “G”, G de Glyders, a Humboldt Park amb producció pròpia i mescla de Cooper Crain. 

Stone Shadow ve acompanyat d'un vídeo on se’ls veu donar voltes per un cementiri no identificat, amb Condon sospirant: #Només vull divertir-me / S’ha de fer quan ets al costat d’on ho perds tot / Una altra pedra, una ombra i em segueixes veient aquí mateix, en el temps#. Doncs això, emergència permanent, sí, però a ritme de boogie-rock. La portada, és obra d'ella.