EMERGÈNCIA

GLYDERS – “FOREVER”

A LA VISTA

Entre mig de constants alertes de perills imminents, el millor que es pot fer és jeure a la fresca i esperar que els hi passi.

Per aquesta nova ocasió al crit de “sálvese quien pueda”, ens sembla del tot apropiat recuperar una de les essències amb el que pujar a les altures: el boogie-rock. La banda de Chicago Glyders, en sap un colló d’això. La mostra, aquest primer tall del seu esperat nou àlbum, Forever, previst per sortir la tercera setmana de novembre a traves de Drag City, segell amb el que s’ha posat d’acord per continuar tirant.

(fot Shaina Hoffman)

Joshua Condon (veu, guitarra) i Eliza Weber (baix) es mantenen inalterables a tot des que van fer el primer pas fa onze anys. Amb Joe Seger (bateria) funcionen actualment com una locomotora. Les vuit pistes d’aquest disc, les van enregistrar a l’Studio “G”, G de Glyders, a Humboldt Park amb producció pròpia i mescla de Cooper Crain. 

Stone Shadow ve acompanyat d'un vídeo on se’ls veu donar voltes per un cementiri no identificat, amb Condon sospirant: #Només vull divertir-me / S’ha de fer quan ets al costat d’on ho perds tot / Una altra pedra, una ombra i em segueixes veient aquí mateix, en el temps#. Doncs això, emergència permanent, sí, però a ritme de boogie-rock. La portada, és obra d'ella.

                        

COMBUSTIBLE

MAJOR STARS – “MORE COLORS OF SOUND”

A LA VISTA

Immutable, igual que la nostra essència, el rock sempre serà allà, malgrat tots els intents per diluir-lo.

La veterana banda de Boston, Major Stars, en actiu des de finals de la dècada dels 90, agafen aire i tornen a expulsar tots els dimonis de que son capaços amb un nou àlbum després que ho fessin amb Roots Of Confusion Seeds Of Joy (Drag City – 2019), el seu darrer treball d’estudi. Es dirà More Colors Of Sound que sortirà a finals d’octubre repetint amb Drag City.

Seran vuit nous talls de rock de pastilla, la de Wayne Rogers, Tom Leonard i Kate Village que juntes fan que les llargues cabelleres tornin a voleiar al vent, al nítid so de les seves guitarres inesgotables i immortals. 

Exuberant psychedelic–rock destriat també amb la base rítmica del potent baix de David Dougan i la bateria de Casey Keenan que amb la veu de Noell Dorsey tornen a submergir-nos en les post–lisèrgies que com la nostra essència sempre serà allà. Han compartit una primera pista, aquest Blackout amb la que ens anirem acomodant.

                        

IMPRESSIONS

EIKO ISHIBASHI AND JIM O’ROURKE – “PAREIDOLIA”

A LA VISTA

Els músics Eiko Ishibashi i Jim O’Rourke porten ja un temps fent autèntics jocs de mans. En aquests moments tenen a punt el seu cinquè enregistrament junts.

És un àlbum que captura en quatre talls, re-editats i re-mesclats, fragments dels concerts que van fer en la gira de 2023 per França, Suïssa, Itàlia i Irlanda, en la primera vegada que tocaven junts fora del Japó. Es diu Pareidolia i sortirà a finals d'agost via Drag City.

La compositora i multi-instrumentista japonesa, Eiko Ishibashi i el de sobres conegut Jim O’Rourke resident al Japó des de fa més de 20 anys, es van embrancar e una mini gira on Ishibashi tocava la flauta mentre ambdós tocaven l’harmònica intermitentment i re-dirigien els sons dels seus portàtils cap als discs durs amb la finalitat d’obtenir més material pel següent concert.

‘La mescla final de Pareidolia és una nova re-organització de tot això, per exemple: una mica de Jim de París amb l’Eiko de Dublín durant un minut abans de tornar-los a ajuntar en la mateixa sala per una estona’ diu el comunicat de premsa. La idea és que aquells sons capturats després de cada set, creïn un bucle de retroalimentació entre l’actuació en viu i la reconstrucció posterior, de manera que el disc s’alimenta d’aquests arxius de moments concrets en diferents ciutats ja que cada concert implicava afegir una improvisació en temps real amb els portàtils. No sé si s’entén.

En el mateix comunicat, raonen el títol del disc: ‘Es defineix com la tendència a percebre una imatge específica, sovint significativa, en un patró visual familiar aleatori o ambigu – rostres o figures – dintre d’una sèrie d’estímuls relacionats’. Apel·len a la suggestibilitat de cada persona, allà on et trobis. Suggestibilitat i visió de camp. Per sort, ho podem escoltar.

                        

MOTIVACIÓ

BAG PEOPLE – “BAG PEOPLE”

A LA VISTA

Recuperar bandes que malgrat destacar en el seu moment no van deixar massa constància escrita, és dels assumptes més excitants que es poden fer avui.

Diane Wlezien i Carolyn Master es van conèixer el 1977, quan anaven a la mateixa classe de secundària a Chicago. Entusiasmades pel punk anglès, van posar un anunci demanant personal, unint-se’ls Gaylene Goudreau. Van marxar a Los Angeles amb la intenció de convertir-se en unes noves Runaways amb el nom de Lois Lain. La cosa no va funcionar i van tornar cap a casa.

Va ser llavors que van fer un nou intent ja com a Bag People el 1981 i quan també se’ls van unir Algis Kizys (Swans) i el bateria Pete Elwyn. No van passar gaires dies però, que l’escena post-punk/no-wave del Nova York de principis dels 80, els hi feia dentetes. 

La seva inquietud i la invocació estimulant i decadent d’aquells dies va fer el seu efecte, traslladant-se a finals de 1982 a la zona de Bed-Stuy a Brooklyn. Un cop allà, els hi va ser fàcil encaixar amb contemporanis seus al costat de bandes com Sonic Youth, Swans, Live Skull, Rat At Rat R o False Prophets.

Però l’alegria no va durar gaire. El juliol de 1984 hi va haver la desbandada i tots els registres que hi havia van patir el mateix destí. Fins ara. Més de 40 anys després, i a través de ves a saber quines argúcies i la imprescindible bona sort, el segell Drag City recull i recopila en un àlbum homònim, dotze cançons gravades durant aquella breu però creativa existència que es consideraven perdudes. Les llançarà en un 12” a finals d’aquest mes de març. 

            

NO SENSE ELLS

PRISON – “DOWNSTATE”

A LA VISTA

Aquest és pels amants dels treballs compromesos amb les avantguardes. Herència d’algunes bandes èpiques: Blue Cheer, Pink Fairies, MC5 i les seves derivacions més addictives branca experimental.

El col·lectiu de Nova York Prison – en actiu des de 2015 – anuncia el que serà el seu segon treball. Es diu Downstate, l’han enregistrat als estudis Rockaway i és la lògica continuació d’Upstate, que l’estiu passat ens va agafar literalment amb els pixats al ventre. Avisats, ens volen tornar a posar a to en el procés de recuperació post-Nadal. Surt a finals de gener, per a qui a aquelles alçades encara no hagi tret l’escudella i carn d’olla, donar-li una nova oportunitat.

Ens recargolaran de nou les orelles a base de riffs desguitarrats, bases d’alt tonatge i crides a la supervivència. La formació actual consta dels propulsors Sarim Al-Rawi i la seva veu desafiant, de Matt Lilly i de Paul Major, i completant el dispositiu detonant Marc Razo i Adam Reich a les guitarres, Matt Leibowitz al baix i Dave Smoota al trombó. La gravació inclou la veu i guitarra del lamentablement traspassat Sam Jayne.

Per anar fent boca, han compartit Eyes For Keys, un primer tall que acompanyen d’un vídeo dirigit pel mateix Matt Lilly i editat per Johnny Celentano. Puja el volum i clavat una injecció de pa amb tomàquet. Un antídot per al verí mediàtic. Sens dubte la millor vacuna que ens podem posar. 

            

COM A MÍNIM, VERSÀTIL

PAPA M – “BALLADS OF HARRY HOUDINI”

A LA VISTA

El concepte l’artista fulano de tal “ha tornat” sempre he pensat que era poc afortunat. Tornar d’on?

Papa M, o el músic David Pajo (Slint, Tortoise, i de col·laboracions mil, Will Oldham, Stereolab i tothom que li poses cara de llàstima i li demanés unes notes, a més de formar part dels actuals Gang Of Four) ha anunciat un nou àlbum. Es diu Ballads Of Harry Houdini i sortirà a finals de novembre via Drag City. El seu darrer treball va ser l’acustic A Broke Moon Rises el 2018.

Amb aquest ens trobem de nou amb les recargolades i agitades melodies d’un músic que sovint, trobem a faltar. Sis cançons a l’estil shred, gruixudes i diferents, gravades per ell mateix, utilitzant el seu temps, refugiant-se en dins la closca, construint i destruint per tornar-hi fins que li agradava el resultat o li semblava que era l’hora d’anar a sopar. 

Temes com aquest People’s Free Food Program, fan que pensem que torna... a fer-ho. Meravellar-nos amb exercicis turbulents de gimnàstica musical.

          

FUMIGACIÓ NATURAL

WAND – “VERTIGO”

A LA VISTA

La psicodèlia fa més falta que mai. Poder-nos fondre amb tot lo material i finit a base de capes de fuzz, campanetes i distorsió, s’ha convertit en un bon kit de supervivència.

Afortunadament, encara hi ha molt bones bandes que des de diferents punts del planeta escampen una capa de matrius lisèrgiques, com aquell qui sembra el blat que ara s’està collint, amb la que ens nodrirem fins que algú generi de nou una desagradable corrent d’aire.

Una d’aquestes bandes son els angelicals Wand, el projecte de Cory Hanson que entremig de treballs en solitari – l’any passat va llançar Western Cum – reuneix al grup i es posen a tocar. En un comunicat expliquen: ‘El nou àlbum sorgeix en el propi estudi, especialment muntat per rebre les muses. D’aquesta manera les cançons apareixen després de 50 hores d’improvisacions en viu i donant forma a cada pista. Cada membre anava assumint un rol, un enfocament intuïtiu, sense egos, que ens portava a un territori inexplorat’.

El disc, que és el primer en cinc anys, es diu Vertigo. La producció és d’Evan Backer i sortirà a finals de juliol via Drag City. En l’actual formació d’una de les bandes més “secretes” de l’escena psicodèlica, a part de Hanson i Backer hi trobem a Evan Burrows i a Robbie Cody. 

Fa un mes van compartir Smile i ara afegeixen aquest JJ. Un tema bucòlic adornat amb arranjaments orquestrals i ritme tribal d’ensopegar. El vídeo d’animació que l’acompanya, està imaginat per l’escriptor Veron Chatman i Lilfuchs de la productora Adult Swim. La veritat, tot molt bonic i bé. 

Fan la presentació de l'àlbum en un extens tour europeu aquesta tardor. Però qui vulgui veure'ls, haurà d'anar al menys fins a Lió.

           

ARRIÈRE–POP

THE HIGH LLAMAS – “HEY PANDA”

NOU REGISTRE

En el millor dels casos, és una explosió de confetti per a una festa d’adolescents. A aquestes alçades de la pel·lícula, el somni de Sean O’Hagan és: resistir com un més, entremig de la generació actual.

Però no a tothom li semblarà una manera encertada de tirar endavant. Com no ens agradi l’auto-tune i l'abús de les caixes de ritmes, ja podem donar per acabada la historia de The High Llamas. 

Quan O’Hagan descriu el procés creatiu de Hey Panda, el nou disc llançat a finals de març per Drag City, explica: ‘Mentre va durar el famós tancament i posterior ‘sant-tornem-hi’, em vaig convertir en un fanàtic del TikTok d’un os panda que menjava pastanagues gegants cada dia. Em feia feliç veure-ho. Crec que per més boig que sigui això del TikTok, també fomenta una comunitat, sobretot entre nosaltres i els animals... no estic massa segur de si els animals ho saben’.

Han passat vuit anys des de la darrera entrega dels irlandesos, aquell Here Come The Ratting Trees (Drag City – 2016) i cinc de Radum Calls, Radum Calls (Drag City – 2019) el seu últim àlbum en solitari. Sí que hi ha uns arranjaments acurats, com els que ens te acostumats, però ve mesclat amb episodis de galàxies llunyanes a les nostres. En un parell de temes hi ha la col·laboració testimonial de Bonnie “Prine” Billy. També de la vocalista anglesa Rae Morris i de la seva filla, Livvy, una habitual col·laboradora.

El disc es suposa producte del que els seus fills escolten a casa. ‘Vull que Hey Panda sigui d’aquesta generació’ diu. I ho ha aconseguit. A mesura que va afegint raonaments, encara s’entén menys: ‘Tenia por de ser jutjat. M’ha quedat un disc enginyós als meus 64 anys. He aprofundit en tot el que he arribat a estimar’.

I pensar que és l’home que hi va haver al darrera de Microdisney, de Beet Maize & Corn i que va arribar a ser membre d’Stereolab. Haurà estat de vacances per Marbella i alguna mala persona li haurà presentat “l’avi Melquiades”? L’he escoltat varis vegades i intento que no se’m saltin les llàgrimes.

      

UNA DE LES FORÇES FONAMENTALS

DIRTY THREE – “LOVE CHANGES EVERYTHING”

A LA VISTA

Son com el Guadiana. Apareixen i desapareixen a intervals irregulars de temps i espai.

Com a banda, el terceto instrumental de Melbourne Dirty Three es van formar el 1992. Al llarg d’aquestes més de tres dècades, han entregat deu àlbums, cada un d'ells, d’una força devastadora. Ara és el moment d’aquest Love Changes Everything que veurà la llum a finals de juny a través de Drag City.

(fot Daniel Boud)

Els seus tres membres permanents, Warren Ellis, Mick Turner i Jim White, es mantenen actius però ocupats en altres fronts. Ellis, amb les seves bandes sonores i les esporàdiques col·laboracions amb Nick Cave. Turner, ha tret diferents àlbums sol, el darrer Don’t Tell The Driver (Drag City – 2013). Per la seva part, White ha continuat treballant amb Waffles, Triengles & Jesus i Misfit’s Jubilee, i també realitzant alguna col·laboració com la que va fer amb Marisa Anderson en el disc The Quickening (Thrill Jockey – 2020).

El nou àlbum consta de sis pistes, totes amb el non del disc des de la I fins la VI.  El van enregistrar als Headgap Studios de Melbourne amb Nick Huggins als controls. Es va gravar en cinc dies i han estat un any per aconseguir la mescla que els deixes a tots contents. Les sis cançons son les preses en viu dels tres músics, violí, guitarra i bateria, amb les corresponents re-gravacions i  seqüències re-mesclades on han plasmat tot lo millor que en pogut les seves pulsacions mentals i a estones, espirituals.

Han compartit un primer tall, aquest Love Changes Everything I amb un fantàstic i creatiu vídeo dirigit per Anna White, on a través dels sons que van expulsant no sabem si dels seus instruments o dels seus cossos, queda prou clar que podem celebrar la reaparició del Guadiana.