Estem generant una altra bombolla? A Discogs estan esverats. Des del seu “website”, han generat un informeon afirmen que les peces
més rares son cada vegada més cares en el mercat online. Que algunes de les peces
més buscades han sofert augments espectaculars des del 2015 cap a aquí. Diuen
que han detectat que “no hi ha cap desig
per aconseguir un disc determinat, només el de comprar, vendre, comprar, vendre”
de forma que s’acabarà mercantilitzant, com ha passat amb l’art
modern, funcionant únicament com a mercadeig per a inversors despiatats.
El perill imminent és que
aquest tipus de comportament, acostuma a portar preus inflats de manera
artificial, és a dir, a crear una bombolla. Som insofribles.
És sabut que els Teenage Fanclub son uns apassionats de
la música. Amb una carrera espectacular, farcida de discos monumentals, no n’han
tingut prou i sempre han estat al costat de projectes i iniciatives musicals.
La
webzine anglesa the line of best fit,
li va demanar a Norman Blake que
escollis nou cançons que li fossin especials. En deu tenir centenars, com
totes, però va dir aquestes:
Fall
Away de Sugluk
Permanent Dream de The National Jazz Trio Of Scotland
I'm Living In The Room They Found Saddam In de Julian Cope
Fallin’ Rain de Link Wray
No More Sad Refrains de Sandy Denny
The Osmonds de Denim
Keep It Clean de Charley Jordan
Most Beautiful Widow in Town d’ Sparklehorse
One Fine Summer Morning d’ Evie Sands
‘Totes aquestes cançons han tingut alguna influència en la música que he
fet’. Podia haver triat cançons dels Byrds o Big Star,
però no ho ha fet, ‘Per descomptat que
tenen cançons increïbles, però ja s’ha dit molt i m’agrada quan la gent té en compte
d’altres més inusuals, alguna que no has escoltat abans, alguna per descobrir.
Sempre és genial descobrir música, trobar alguna cosa que mai has escoltat
abans’.
Els discos dels Teenage Fanclub estan pels núvols, i no precisament el de Google. Depèn de la còpia, els originals poden arribar al mercat especulatiu fins als 100€ com qui res. Per això la iniciativa dels escocesos és d’aplaudir: la reedició, amb un 7” addicional amb dos temes inèdits, dels àlbums Bandwagonesque (1991), Thirteen (1993), Gran Prix (1995), Songs From NorthernBritain (1997) i Howdy! (2000), els cinc pertanyents a l’etapa Creation Records.
A finls d’octubre estaran tocant a Glasgow, els dies 28, 29 i 30. Després, al novembre, ho faran a Manchester (5, 6 i 7), Birmingham (9, 10 i 11) i Londres (13, 14 i 15).
El proper diumenge a la localitat occitana de St.Jean de Vedas, a tocar
de Montpeller, celebraran la seva primera fira de discos.
És bo veure com van
apareixen nous certàmens que reforcen el contacte personal i demostren que no
només es funciona via internet, com aquest, organitzat per Courants d’Art, Head Records
i Kicking Records i que conten ja amb
més d’una cinquantena d’expositors disposats a fer pinya amb la consolidada de
Perpinyà que es celebra a mitjans de setembre. Està clar que vivim una segona
època d’or del vinil.
Cap de setmana de remenar
i toquinejar discos. D’acord que potser ensopeguem massa amb les cada vegada
més invasives cubetes d’italo-disco, però compensen les d’un alemany – convertit
ja en habitual – amb alguna que altre raresa. I finalment, els supervivents del
carrer Tallers, que s’hi han afegit. Que duri.
El proper dissabte 3 de març a
La Fábrica, es portarà a terme la primera edició d’aquesta fira organitzada per
personal que vol contagiar la picada del vinil a quantes més visitants millor.
Per aquesta primera vegada compten amb 10 expositors i desitgem que sigui el
principi d’una llarga sèrie de fastuoses fires del disc.
La
pàgina de Creative Review i
realitzat per la seva col·laboradora Rachael Steven, ha confeccionat un llistat
diferent als llistats que ens colguen a totes quan s’acaba l’any, proposat,
aquest, no tan pel contingut musical, sinó pel seu disseny de portada, malgrat
que a vegades ultrapassa com a simple portada per passar a ser tota una obra
d’art.
N’ha
escollit 10 i son aquestes:
*(les
notes estan extretes del que escriu la mateixa Rachael Steven)
Björk – Utopia
L’obra
d’art de l’últim àlbum de Björk és
preciosa, una bogeria impossible d’oblidar. L’artista islandesa s’assembla a
una mena de deessa alienígena... Un tipus d’imatge que demana una segona
mirada: que us fa aturar i reflexionar sobre el significat del món.
Björk
va treballar amb Jesse Kanda, James Merry i l’artista berlinesa drag queen / make-up Hungry, amb qui
també va crear les imatges promocionals ... / ...
Thundercat
– Drunk
L’embalatge
d’aquest àlbum combina l’humor amb el misteriós i la psicodèlia... inspirat en
els discos de jazz i funk o una pel·lícula d’acció de 1974 protagonitzada per
Charles Bronson. L’artwork ha sigut dissenyat per Brainfeeder Records, Adam Stover i les fotografies van estar preses
pel cineasta Eddie Alcazar... ‘Primer vam disparar a la banyera de Flylo Lotus, estava tot preparat i ple
de bombolles i llums... però vam traslladar la sessió a la piscina exterior,
just quan el sol baixava, quan l’ambient es va tornar màgic i estrany’ ... /
...
Bonobo – Break Apart
El
desert de Mojave s’assembla a un planeta misteriós en aquesta portada. La foto
mostra un incendi... Krug va fotografiar el desert a l’alba i va afegir el fum
al seu estudi de LA ... / ...
Nick Cave & The Bad Seeds
– Lovely Creatures
Lovely Creatures – The 30th Anniversary
Box Set de Nick Cave
& The Bad Seeds és un preciós objecte tàctil. No és un disseny brut o
enlluernador, la intenció no era captar l’atenció de lluny, sinó des d’una
inspecció més pròxima.
L’edició,
dissenyada per Hingston Studio,
inclou tres CD, un DVD amb dues hores de material d’arxiu i un llibre de 256
pàgines. El llibre conté assaigs nous i publicats juntament amb fotografies
donades per membres de les diferents etapes de la banda... En lloc de crear una
sola imatge er a la portada, Hingston
Studio va dissenyar una sèrie de símbols, cadascun representant una cançó.
El resultat és un objecte personal, intim ... / ...
St Etienne
– Home Counties
El
dissenyador Scott King no només crea portades. També crea dissenys que
expliquen histories... A la portada es veu una imatge de la casa de la infantesa
de Bob Stanley a Surrey i adhesius
de... A l’interior hi ha una fotografia en blanc i negre d’un carrer comentat
amb histories mundanes sobre els seus residents imaginaris. Inclou una postal,
un poster i un adhesiu. Es tracta d’un conte, com una vinyeta, segons va
explicar Scott King. ... / ...
Clark – Death Peak
La
fotografia per a la portada del músic electronic, és d'Alma Haser... va
imprimir una fotografia de la cara de Clark sobre paper, la va refregar i la va
tornar a fotografiar per crear una imatge estranya i inquietant.
És
una idea senzilla però eficaç ... / ...
Beck - Colors
Jimmy
Turrell i Steve Stacey van utilitzar el títol de l’àlbum per inspirar-se a
l’hora de dissenyar la portada... Escrivint sobre l’encàrrec a la seva pàgina
web, Turrell explica que l’artwork, amb formes simples i esquitxos de colors,
vol reflectir la ‘naturalesa melòdica i optimista’ del disc. L’edició limitada
en vinil es presenta en formes
hexagonals i de colors que el comprador pot intercanviar per crear la seva
pròpia portada a mida ... / ...
The National
– Sleep Well Beast
La
portada de l’àlbum The NationalSleep Good Beast és un dels molts
dissenys que Luke Hayman ha fet per la banda... Presenta una imatge del graner
de Nova York on es va enregistrar el disc ( la forma de la casa es va utilitzar
per crear el símbol que apareix al merchandaising).
La fotògrafa, en blanc i negre, ha rebut diferents tractaments de colors per
crear ‘una sensació cinètica’ i afegir ‘una mica de calor i ànima’... / ...
St Vincent –
Masseduction
Masseduction
és un dels únics àlbums de St Vincent
que no compten amb una imatge d’ella mateixa a la portada. En el seu lloc i
figura una fotografia de Carlotta Kohl, model, fotògraf i amiga d’Annie Clark, vestida amb unes mitges
roses i un cos de lleopard.
El
disc tracta del malestar, de drogues i tristesa, però la tapa és descarada i
divertida... també una mica estranya: el cap de Kohl està fora de visió...
L’estètica de l’àlbum va ser concebuda pel director creatiu de St Vincent, Will Perron... Segons va
explica a The New Yorker, la idea era
crear alguna cosa ‘absurda i sexual’, alguna cosa amb ‘l’energia de Playhouse de Pee-wee, Bettlejuice, The Cramps, dels The B-52’s i una mica de Blondie’
... / ...
Elbow – Little Ficcions
Robert
Hunter és conegut per les seves il·lustracions imaginatives i de grans
colors... Se li va demanar que creés una portada pel disc i va llançar una
sèrie d’idees. Després, la banda li va demanar que creés una imatge per a cada
tema. Les il·lustracions resultants mostren a una noia que viatja a través d’un
paisatge fictici... que recorda els paratges del Monument Valley. Les imatges es van compilar per a diferents
aplicacions, per a dibuixos d’animació per a cançons individuals ... / ...
...quan l’agulla que lliscava per sobre el
disc va arribar allà on els solcs es fan infinits, vam decidir baixar a fer una
cervesa, el porter també va rebre, el típic llepaculs, còmplice de les
campanyes de reciclatge, la Beatriu feia tres dies que no es prenia el Trankimacin, veia clar que aquesta
vegada anava en serio...
...intentava contestar sense ofendre a un
client que li retreia que no tenia samarretes dels Ramones, quan li va venir al cap la pipa que la seva amiga Valerie Solanas li havia regalat el Nadal
passat, es preguntava si hi havia pensat per aquell impertinent o per l’home
que, desviant la vista de la cubeta, li va picar l’ullet...
...mentre s’anava fent fosc, la Beatriu
explicava que aquell dia, havia entrat a la botiga un home d’uns 35 anys, d’aspecte
normal, no el podia englobar en cap dels estereotips d’homes del sac, feia
veure que buscava alguna cosa...
...i
rèiem. Acabàvem d’arribar de la feina, cansades, vam seure a terra, amb les
cames creuades, en una de les habitacions d’aquell pis del carrer Capità
Arenes, el germà gran havia posat un disc, en això, era qui dominava, el Liege &Lief dels Convention,...
A partir de les dades de que
disposen, Discogs i VinylHub han donat a conèixer informació
en relació a les botigues de discos i les ciutats i països del món que les gaudeixen.
Per
exemple, conclouen que la ciutat que més botigues de discos té és Tokio amb un
total de 93, seguida de Berlín amb 87 i
Londres amb 79.
els guanyadors
Per països, qui s'emporta la palma, evidentment son
els Estats Units amb 1.482, seguida del Regne Unit amb
537 i Alemanya amb 453. I del país guanyador, per ciutats, son Nova
York amb 47, Chicago amb 30 i Los Angeles amb 29.
L’illa de Palau (Micronèsia,
a l’Oceà Pacífic) amb una població de 21.186 persones – fa uns dies, ara potser
ha variat – té tres botigues i passa a ser la numero u per densitat/habitants.
Barcelona figura la divuit
amb 26 botigues. Catalunya, com que l’estratègia encara dura, no surt.
Es va editar l’any
1977, deixant enrere les harmonies de Ladies
of the Canyon i Blue per
submergir-se en l’afilat món del jazz i l’experimentació. El retrat d’ella a la
portada amb perruca i la cara embetumada ja descrivia per on anirien els tiros.
El doble disc es va
vendre bastant bé, tot i que li va costar, obtenint opinions per a tots els
gustos. El cas és que amb el temps, ha anat conquerint per mèrits propis la
catalogació de disc gran i no només per les seves 12 polzades – Björk l’ha anomenat més d’una vegada
com el seu disc de capçalera.
L’encaix tan ben
parit d’estils diferents, la improvisació latent, la “inspiració” de Jaco Pastorius, tot embolcallat per la seva
càlida veu, sovint m’acaben cobrint d’una boira que aquests dies ja la voldrien
a Lleida.
50 ÀLBUMS MOLT BONS DE SHOEGAZE
I QUE NO VAN SER INCLOSOS A LA LLISTA DELS 50 MILLORS ÀLBUMS SHOEGAZE DE
PITCHFORK
D’UN ARTICLE DE
CORTNEY CASSIDY PER A ‘MEDIUM’
GUEST ARTIST
He de reconèixer la
debilitat que pateixo pel shoegaze. Els treballs editats per les bandes d’arreu
del mon que el practiquen des de fa gairebé tres dècades, continuen omplint una
part important del temps que passo escarxofada al sofà escoltant música.
Recupero un article
publicat a la pàgina d’opinió ‘Medium’
per Cortney Cassidy,
dissenyadora i escriptora californiana resident a Nova York, i fan
aferrissada del shoegaze, on fa una interessant dissertació sobre aquest estil
musical que qualifica com un altre subgènere de la música que complau a nois
blancs que gaudeixen de músics blancs i es qüestiona aspectes com la curiosa
presencia femenina, ni que sigui d'un sol membre, en gairebé totes les bandes
coma part d’un determinat so o imatge o la inclusió per excés o defecte de
bandes com MyBloody Valentine, Slowdive
o Blonde Redhead.
La va confeccionar
després de llegir la llista dels millors 50 àlbums de shoegaze publicada per Pitchfork. I aquest en va ser el resultat que transcric literalment:
1. Slowdive — Hide Yer Eyes (a version of the
unreleased I Saw The Sun LP); recorded prior to 1992 release of Souvlaki, England (Reading)
