SALVANA, ESPERANÇA SOBRENATURAL

ALTRES REGISTRES

Formen part de la comunitat de bandes que es miren a les sabates. Aquella mescla de xiuxiuejos i soroll interpretats amb cara de pocs amics.

Formats el 2021, Salvana son Laura S. Núñez (veu), Carlos Nieves (guitarra), Pablo Porcar (guitarra) i Ana Gavidia (bateria). Després de l’esplèndid EP de debut llançat l’any passat, el quartet post-rock de Barcelona, presenta un estimulant tast del que serà la seva continuació. 

Es diu Brandemburgo i segons expliquen ‘va d’aquesta sensació de rebuig que podem arribar a sentir per una ciutat, un lloc un espai que abans el consideràvem llar’. Enregistrat entre Cal Pau Recordings i AXstudio, els hi torna ha editar el jove segell local Magic In The Air. Estaran tocant a Barcelona el 31de juliol a la sala Upload. Aquell dia, totes amb les sabates ben llustrades.

SEÑOR KINO, ENS MANTÉ ALERTA

ALTRES EDICIONS

Van començar fent un pop-punk festiu del que no imaginàvem en poguessin sortir. Doncs coses més difícils veurem encara. Però no desviem el tema

Tornem a imaginar, que això encara ens deixen. Imaginem que per causalitat, o no, es mesclen cançons de bandes del mític Donosti Sound amb les d’algunes de les primeres bandes de shoegaze. Per un costat, les lletres en castellà, xiuxiuejades, i per un altre, la distorsió de les guitarres. El resultat bé podria ser la targeta de presentació de Señor Kino, un quintet de Hermosillo, Mèxic, d’ara mateix. Les seves dues darreres entregues, la màgica Estrella Fugaz i Me Quedo Aquí, pertanyen a aquells primeres, que ens agradaran més o menys. Però des del 2019, quan van adoptar aquesta línia poètic-sorollosa, sumada a l’anunci d’un proper disc, no em deixa aclucar un ull i em mantenen ben alerta.

MY LUCKY DAY, ANIMA LA TROCA

ALTRES REGISTRES

“El que té art va a qualsevol part”, diu un proverbi japonès. I jo afegiria, “i si ho pilles fas maravilles”, que en definitiva és el que fan moltes vegades al Japó

El Japó, convertit en el segon bressol del shoegaze, manté la bandera de les guitarres distorsionades fins lo que ve després de dalt de tot. D’entre els milers de bandes que hi ha concentrades en aquell trosset de món, n’hi ha una que, sortida de la ciutat de Kumamoto – la seva àrea metropolitana no arriba per poc al milió i mig d’ànimes – ha fet posar totes les orelles dretes. Es diuen My Lucky Day, son Miku Taniguchi (guitarra i veu), Momoka Asato (guitarra i cors), Momoka Nakamura (baix i cors) i Masahiko Fujisaki (bateria i cors) i porten des del 2018 fent soroll allà on els deixen amb la seva barreja de shoegaze i dream-pop. Han confeccionat un primer EP (per desgràcia de moment tan sols digital) que està penjat des d’aquesta setmana. L’enganxosa March, l’acompanyen del que serà el vídeo més pop de l’any. Ara que ja poden tornar a visitar la Sagrada Família, alguna s’anima a portar-les?

COLLAPSE, LIPOTIMICS

EN DESCÀRREGA

L’escena shoegaze japonesa és un no parar. Res a envejar a aquella imatge dels anglosaxons, mítica, que abans de dir papi i mami ja son en un grup cagant-se en la mare que els va parir

I com que les coses avancen si es penca i aquest japos si alguna cosa tenen és que els hi agrada pencar, el seu firmament musical és ple de bandes, agradoses, escarrasses i seductores que brillen com les estrelles que veurem ara que no tindrem contaminació perquè els cotxes de la gent pobre els hi han prohibit circular per Barcelona.

Aquests Collapse van penjant asuntos, el darrer aquest Ritual, extret d’Endogenic Rebirthday disponible des del passat novembre. Sembla que no els hi preocupa massa editar res físicament. Amb lo tradicionals que eren. Tot es perd.

SHE DIVINE

ACTUALITAT SONORA

Els londinencs Black Doldrums ens tornen a foradar les orelles amb un nou EP que sortirà el 23 d’agost via Club AC30

Un nou vessament de reverberació amb missatge místic inclòs.’Angels are among us but they’re your everyday heroes, your best mate or the back bone of your band’. Guitarra i bateria a pel, amb tota la capacitat de rebentar timpans de han sigut capaces de generar. Afortunades de poder ficar-nos sota la seva capa.

fot Emma Lucy Aylett

YOUR GAZE ES PREPARA PER SALTAR

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

Ja es va deixar anar, i com, amb Fuzzy Feelin. Ara, amb Your Gaze, Paul Rhodes viu l’etapa del jo me lo guis(o) jo me lo com(o) i des de Nashville, un lloc que d’entrada fa poc per al shoegaze i psicodèlies varies, editarà el que serà el seu segon treball. Es dirà In Gloom i sortirà aquest juliol de la mà de Forbidden Place. 

SHE SIR, GRAVETAT ZERO

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

Ways A Season, el nou llançament de la banda d’Austin, i que serà en format EP, anuncia un retorn als orígens, amb les melòdiques guitarres lleugerament desdoblades, teclats propensos a dur-nos cap a profunds precipicis i veus que ens xiuxiuegen mentre ens enfonsem com en el sofà de casa. Ho farà a mitjans de març via Austin Townhall Records i l’avançament en format Torment Operator, m’ha fet apretar el replay no sé quantes vegades.

EL JAPÓ, LA NOVA TERRA PROMESA

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Acidclank son una banda d’Osaka que han editat Addiction, el nou treball on mantenen tooooootes les influències psyches i shoegaze de que s’han anat empapant, i els hi treuen brillo. Han anunciat l’edició en vinil per un dia d’aquests.

Al país del sol naixent estan passant coses de les que hauríem de prendre nota. Aquest any en farà 60 d’aquell article d’en Lluís Serrahïma, “Ens calen cançons d’ara”, que va escriure enlluernat per la chanson française i va ser el detonant de l’aparició del fenomenu de la nova cançó.

Doncs ja no ens en calen més. Amb que cada any facin la cançoneta de l’estiu de la TV3, en tenim més que suficient. Ara hauríem de canviar de punt de mira i fer com els japonesos, que sabem, com ells, que copiant també s’aprèn. Pel bé de la nostra salut. 

BURNING HOUSE, LLUENT i PODERÓS SHOEGAZE

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

Capes i capes de reverb, com si fossin capes i capes de càlids raigs solars. Burning House son de Southampton, en format trio, es van establir el 2013 i el componen Aaron Mills (guitarra i de moment únic compositor), Patrick White (baix) i Dominic Taylor (bateria). Ara han llançat aquest Mirror Song, després de l’EP Tracer, aquest passat octubre, mentre esperem l’àlbum anunciat per a principis d’any. Que llarga que es farà l’espera.

OZEAN, SHOEGAZE EN ESTAT PUR

ALTRES EDICIONS

No fotem. S’acostuma a barrejar. Sinó, s’ha de vigilar amb les addiccions que ens arriben sense contaminar. Casi un quart d’hora de shoegaze en estat pur.

Els nord-americans Ozean van sorgir el 1991 de la trobada a partir d'un anunci d'Eric Shea (guitarra) amb Mike Prosenko (guitarra) que hi van posar la llavor. Desprès se’ls hi va afegir Lisa Baer (veu) i Mark Baldwin (baix i bateria). Hi ha poques bandes que editant tan poc, arribin a tenir un ressò tan gran. Tan poc vol dir una cassette amb tres cançons. 

Enregistrat el 1992, originalment en van editar 50 unitats l’any següent. El 2016 es va remesclar i posar en solfa editant el resultat en format 12” el 2017. Capes de reverberació, guitarres brillants sobre melodies cristal·lines. Contemporànis d’Slowdive, Ride, Lush... què els hi va passar? I del tot es va ben fondre el 1997 amb el prematur traspàs de Mark Baldwin.

(fot. Kylee Swenson Gordon)

SINGLE LASH, DE CARA A LA TARDOR

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

Nicolas Nadeau es va criar a San Antonio, Texas i com sol passar, la seva primera dèria es va encaminar cap a la pintura i les belles arts en general. Però no va trigar gaire i a traves d’algunes bandes locals de post-punk i experimental, en descobrir el soroll que es pot arribar a fer amb una guitarra, posant-se a escriure i tocar les seves primeres cançons. Desprès d’unes quantes afaitades, i editar algunes cintes tot sol, es va traslladar a Austin, va formar Single Lash, amb personal ja avançat com Neil Lord de Thusand Foot Whale Claw.

Vuit temes que segons diuen les primeres veus, son una mena de confessió de Nadeau, feta a parts iguals de lletres honestes i bellesa musical, vehiculades per sons acústics, fuzz i reverberacions que el situen en un lloc destacat de la nova fornada de bandes amb sonoritats destructivament belles.

Aquest octubre llançaran el seu disc de debut, Providence, de la mà d’Holodeck Records. Come True és la primera pista de l’àlbum, la porta cap a paisatges que ens poden preparar per l’hivern: ‘Called back, with soft insistence/Providence discreetly cast the snare’. 

CHATHAM RISE ES FAN MÉS REALS

NOVETAT DISCOGRÀFICA

És per parts iguals, bo i misteriós. Potser no té tant de misteri i si d’una sana discreció. L’esperada entrega del segon àlbum d’aquesta gent de Minneapolis, amb el nom ja històric de Meadowsweet, m’omple d’una immensa satisfacció – per què sonarà tan malament aquesta expressió? Ha estat enregistrat i editat per referents de la ciutat, els Blue Bell Knoll Studios i Picture In My Ear respectivament, amb col·laboracions com les de la músic experimental del violoncel Helena Espvall (Espers) o el polifacètic bateria Peter Anderson.

Chatham Rise, com un diamant en brut.

QUE VENEN ELS RUSSOS!

SHARKS TEARS – IN THE MUSEUM OF MY MEMORY

акульи слёзы - в музее моей памяти

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Amb aquest títol, Norman Jewison, l’any 1966 va estrenar una divertida comèdia sobre el desembarcament d’un submarí rus en un poble de la costa nord-americana. És amb unes altres intencions que algunes bandes d’aquesta federació desembarquen de manera molt estimulant, no solament als USA, sinó arreu del planeta, Neonic Sundrive, Vvait, Noir For Rachel o Your Friends Polymers, per citar-ne uns poquets d’un veritable exèrcit disposat a captar la nostra atenció.

Sharks Tears, des de fa poc que formen part de l’escuderia Pow! Pop Kids i recentment han publicat un mini-àlbum de quatre temes amb el que debuten. Son de la ciutat d’Ufà, capital de la República de Baixkíria i fan una barreja de dream-pop i shoegaze preciosista.

Que bé poder parlar de Rússia sense que em vingui al cap tota la bretolada de la roja i la parafernalia rància que l’envolta.

LUBY SPARKS, SURTEN A PISTA

IN-TENDÈNCIA

Distorsió + veus twin = la nova sensació shoegazey. Luby Sparks, son un quintet japo creat el 2016 que ni ells s’esperaven viure el que estan vivint. Expectació total davant del seu àlbum debut – enregistrat a Londres – pagant el segell japonès AWDR/lr2 amb base al barri de Shivuya. Cinc joves amb fortes influències de les bandes indies dels darrers vint-i-cinc anys tant europees com nord-americanes. Difícil no veure-hi a The Pains Of Being Pure At Heart, ExLovers o Yuck, de qui han tirat per la producció amb Max Bloom.

Natsuki Kato diu: ‘No en tinc ni idea de si hi ha un públic a Tòquio per el què fem en aquest moment. No és una musica que estigui de moda i les lletres son en angles’. Una mica de bona fe per començar sempre ajuda.

 Al carrer aquest 6 de juny via jetsetrecords.

TOPOGRAPHIES, UN ESTIMUL PER SETMANA SANTA

FUTUR IMMEDIAT

Damunt d’un gronxament de guitarres transportat per cinc joves natzarens, compleixen amb pulcritud allò que demana la Setmana Santa: recolliment. Topographies son: Gray Tolhurst (Coo Coo Birds) veu/guitarra, Jeremie Ruest (Cerf Volant, Your Friend, Lavender Blush) guitarra/veu, Lauren Grubb (To The Wedding, Minipop) Bateria/veu i Justin Oronos (Solip) al baix i beuen més dels seus col·legues britànics que de la seva Califòrnia natal. A vegades passa.

(fot. Olivia Lee)

Aquest és un 7” editat a finals d’any que serveix de tast. Es fan els distrets però lo seu és l’excés sense recepta de cap savi. A l’espera del debut. Atentament.

HERE COMES THE SUN

DROP NINETEENS         

VERSIONANT

Hi ha empreses especialment difícils, com la de fer versions. Com agafar un quadre, copiar-lo i que el resultat t’agradi tant com l’original? No sé si és comparable. El fet és, suposo, posar-lo cap per avall i si s’aguanta...

Here Comes The Sun suporta incomptables versions. Aquesta dels Drop Nineteens inclosa en el que és el seu àlbum inexistent Mayfield-Demos, previ al seu debut amb Delaware, la fa mereixedora del premi a ser escollida.  Encetem secció. 

A PLACE TO BURY STRANGERS

COM QUI ESPERA L’ESTIU

NOUS REGISTRES

Per aquest abril la banda de Brooklyn ens té preparat per fi, el seu cinquè treball d’estudi, Pinned (Dead Ocean), amb la incorporació de Lia Braswell, de Los Angeles, a la bateria i veu. Han avançat aquest tema que diuen és una reflexió sobre la mortalitat de l’ésser humà, reflexió que mai ho fem prou. 

El líder i fundador Oliver Ackermann, comenta la cançó, ‘penses si seràs al final o no, en la teva vida com a mortal i en l’instant que pots morir’. Amb meditació o sense, pel que es pot escoltar en aquest Never Coming Back, mai un títol havia dit tant, senzillament anar endavant. I si pot ser amb soroll del bó. Volum a tope!

Amb la sortida del disc, al llarg d’abril i maig, estaran de gira per Europa: Alemanya, Suïssa, Itàlia, França, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Noruega, Anglaterra... i ja està. Mala sort.

SPELLS OF VERTIGO ESCALFEN MOTORS

FUTURE ON THE BRAIN

NOUS REGISTRES

Es van formar el 2014 i van traient EP’s mentre esperem l’àlbum amb el que poden ser aclamats a discreció. I així, els canadencs Spells Of Vertigo van deixant caure cigronets per a què no els hi perdem la pista. Amb aquest nou vídeo, una pluja de guitarres sorolloses ens deixa molles fins l’os i ens aporta la dosi de pop-shoegaze per passar el trimestre. 

DES DE MÈXIC AMB... SOROLL

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

A Mèxic ja no estan per “siestas”. Tenint en compte el nivell actual de les estrenes diguem-ne comercials, pel·lícules com La Región Salvaje, la darrera d’Amat Escalante que es va endur el Lleó de Plata 2016 ho demostren. També ho demostren Mint Field i la sacsejada hipnòtica en la que ens submergeixen aquestes dues noies de Tijuana, cosines germanes de la família C86.

Ho fan a través d’aquest tema, Ojos En El Carro, inclòs en el seu debut de llarga durada, Pasar De Las Luces, que estarà al carrer el 23 de febrer via Leisure Records.

I no cauré en més tòpics.

ARRIBEN LES LLISTES

AIRIEL – MOLTEN YOUNG LOVERS (2017 – SHELFLIFE)

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Quan s’apropa el final de l’any, apareixen els bolets, encara que no plogui... i també les llistes, encara que no calguin. Les dels “millors” discos, potser encara. A Shoegazer Alive 9 han fet el Top20 de les produccions shoegaze, i en el primer lloc han situat el disc dels Airiel. No discutirem.

Molten Young Lovers va sortir el mes passat mitjançant Shelflife en format LP i digital. Reverbs i tirabuixons ben posats. Han trigat deu anys en treure’l, des d’aquell The Battle Of Sealand (2007) i l’EP Kid Games (2012) com a únic aliment per part seu. Es veu que això del shoegaze, a l’hora de compondre, demana el seu temps.