ALGUNA COSA HI HA

TOSSING SEED – “STARS IN YOUR EYES” / 7"

NOU REGISTRE

La Xina ha estat dels únics països a plantar cara a les darreres fanfarroneries nord-americanes. Mao Tse-Tung estaria orgullós.

Des d’allà, estan sortint propostes a través de segells xinesos que després recullen els anglesos, uns altres llestos. El 2022, la banda de Mageland, a Indonèsia, Tossing Seed, va llançar un EP en un 12” de nom When You Come Around que els hi va editar Small Anomal Records, una botiga i segell discogràfic de Shenzhen, una de les mega-metròpolis de la Xina. Anem badant.

Ara tenen a punt per a primers de juny aquest single amb Stars In Your Eyes a la cara A i Bootleg Charm a la B que els hi llançarà Precious Recordings, el segell de Londres que està inundant el mercat amb vinils de 10” amb sessions radiofòniques de la BBC de bandes històriques. Allò que dèiem.

Riffs inspirats en el C86 i l’indie-pop britànic, aquest quintet/sextet indonesi està fent les delícies de mig món mentre l’altre mig espera ansiós la sortida d’alguna cosa més formal. Recuperant allò d’another female fronted band que es va fer popular en titulars i samarretes els anys 90, Tossing Seed en això es posa les piles i també posa al front de la banda a la seva jove cantant, de la que només sabem que respon al nom d’Esse. The Primitives? ...alguna cosa hi ha. 

                          

PROPOSTES AMB UN PÈL DE TRAMPA

XRAY XEROXX – “BORED AND LOVING IT”

NOU REGISTRE

De tant en tant surt alguna proposta que d’entrada, t’aixeca l’ànim. Després caldrà veure si el que vindrà al darrere, tindrà la mateixa empenta.

El llançament per part d’aquest nou artista encaputxat – veuràs com es posi de moda això – que es fa dir Xray Xeroxx, d’un EP amb el que debuta des de l’escenari punk-pop de Los Angeles, té números. L’omple amb quatre temes de minut i escaig de guitarres saturades i lletres que parlen de coses que a tots ens passen o pensem.

Obre amb Bored And Loving It on posa de manifest amb actitud molt punk, el dia a dia de moltes persones: #M’asseuré aquí en el sofà, mirant la paret, fins que se’m podreixi el cervell#. Radio, fa una mena d’homenatge als Ramones: #Sento veus en el meu cap / nah nah nah nah nah nah / Sona com els Ramones / Així que ja està bé, suposo#.

Amb la cançó estrella, aquesta Johnny Rotten Is A Fascist Pig, es proposa fer uns quants amics més: #No vas inventar el punk rock / encara que et pensis que sí / No ets anarquista / Ets un capullo / Johnny Rotten és un porc feixista#. En un moment de la història en que estem tots comprats i aviciats, no es pot jutjar a ningú. Però una mica de raó té.

                

A L'ATAC

TONY FROM BOWLING – “APPEAR”

NOU REGISTRE

Aquest és un àlbum per a totes aquelles que enyorem els contundents sons de guitarra a base de riffs de metralladora.

Els seus autors son Tony From Bowling, un quartet de Pittsburgh que sospiren per una bona rebregada d’aquelles que et fan sortir en estampida la brutícia de les orelles. Aquest àlbum s’ha d’escoltar amb el botó del volum a dalt de tot. Per tant, si ets de les que es posa taps als concerts, passa de llarg. El mitjà en qüestió, que també és el seu debut, es diu Appear, i ha sortit fa una setmana de la mà de Michi Tapes.

Onze fulminats talls amb melodies prou impetuoses com per ocupar el lloc dels desfibril·ladors en cas de necessitat. No ens deixem enganyar per les primeres notes del primer tema, One, que ràpidament entren en matèria convertint la dolça harmonia en impetuosa fúria. Sense perdre el fil, Pyramids ens recorda pel que estem. La peça central de set minuts, Disappear, amb les seves pujades i baixades, atorga un breu i lisèrgic trànsit cap a les profunditats del fluix en el que ens rebolcarem de seguida. Al final, els riffs, els sols estratosfèrics i les esbatussades, ens deixen una ganyota perversa a la cara a l’espera d’una nova víctima a la que clavar-li els dents. Meravelloses criatures.

            

FRANQUESA EXPRESSIVA

CINDY – “SAW IT ALL DEMOS”

ALTRES REGISTRES

A vegades podem veure a una banda tocant en directe amb un equip rudimentari en imatges de fa 50 o 60 anys i flipem amb l’energia que transmeten.

Sempre he pensat que la tecnologia actual està sobrevaloradíssima en favor de ves a saber què. Cindy, la interessant banda de fog pop – terminologia inventada per Glenn Donaldson (The Reds, Pinks & Purples) – és una peça clau en aquesta escena de San Francisco/Bay Area de pop suau, minimalista, al costat d’altres no menys interessants com Flowertown o April Magazine.

Cindy, de la que alguna vegada ja hem parlat aquí, va debutar amb un àlbum homònim el 2018. La banda està liderada per Karina Gill que s’acompanya de Will Smith (Now), Staizsh Rodrigues (Children Maybe Later) i Oli Lipton (Now, Violent Change).  L’any passat va treure Swan Lake, un  EP en 12” i amb l’any, ha decidit donar una volta més a l’assumpte traient aquest Saw It All Demos, una cassette amb les seves primeres gravacions tal qual, que li edita Paisley Shirt Records.  

Son 7 pistes de pop nebulós – alguns talls inclosos a Swan Lake amb la banda –  amb Gill sola, excepte la darrera cançó, The Violins, on es torna ha escoltar al grup.  Tots d’una senzillesa solemna, amb la guitarra suaument acariciada i alguns tocs de percussió. Per veure com és de fàcil. 

            

INTERVENIR i ENCERTAR

MIGHTY JUPITER & THE MOONCAKE BAND – “FORCED FUN FOR THE JUST OK LIFE”

NOU REGISTRE

Quan et submergeixes de cap a la piscina, no saps mai fins a quina profunditat arribaràs i si tocaràs de cap a terra. 

Aquesta sensació d’incògnita en el resultat, es pot fer aplicable també en la immersió a la música que ens ronda. En una tendència a deixar-se anar i descobrir sensacions, a experimentar amb els moviments i divertir-se en el procés, que no sempre acaba en un feliç desenllaç, hi trobem bandes com Mighty Jupiter & The Mooncake Band, comandada pel multi-instrumentista Anton “Jupiter” Marchenko. 

Amb seu a Riga, a la República de Letònia – estat que, per fer-nos una idea de per on van els trets, actualment no arriba als dos milions d’habitants – debuten amb aquest Forced Fun For The Just OK Life, enregistrat a Londres amb l’ajut en l’edició del so de Natalie Bibby, llançat fa tres setmanes. Sorry, avui no hi ha edició física  : (

En el disc han volgut expressar els dominants absurds de la vida, les complicades relacions que alimentem i tot allò que representa la paradoxa cada vegada més habitual entre nosaltres. El so de la banda, en diferents escales segons el tall, transmet un clima enèrgic, similar al de bandes coetànies seves com la nord-americana Bodega.

Hi ha diferents talaies, encara que la que domina és el dream-pop. Ho mesclen amb impulsos synth-pop com els que es troben a Who Shot Ron Swanson? (In The Clear) o Walk The Walk. Mighty Jupiter & The Mooncake Band fan el seu intent d’obrir camí en una industria musical força saturada. Si al propòsit li sumem el fet que aquest intent surt des dels oblidats països bàltics, el mèrit és doble. A veure com acabarà això.

#Quan era un nen – no tenia ni idea – del que significa – estar sa i estalvi – Aquí estic – un home adult – Oh, doneu-me un cop de mà#... 

#A mida que passen els anys – l’ansietat creix... – Oh, guia’m – cap a la serenitat# 

...canta “Jupiter” Marchenko en aquest impetuós Who Shot Ron Swanson? (In The Clear)... i ja no parlem dels preus dels lloguer dels pisos.

           

ESSÈNCIA D’UN MUNT DE COSES

THE LIMIÑANAS – “PRISONERS OF BEAUTY”

ALTRES REGISTRES

El duo de garage-psych The Limiñanas deixen de costat les incursions cinematogràfiques per avançar-nos, finalment, un nou disc.

El 2019 va ser un bon any. Van editar Le Bel Été i Diabolique, l’àlbum sorgit del meravellós projecte L’Épée amb Emmanuelle Seigner i Anton Newcombe que vam poder veure en directe a Perpinyà. Recuperen aquell camí amb l’anunci d’un nou disc per a principis d’any, sense que hagin especificat gaire més.

La noticia la donen acompanyada d’un primer tema d’avançament, aquest psicodèlic Prisoners Of Beauty amb la col·laboració especial de Bobby Gillespie. ‘Va fer tot el possible per a que aquesta col·laboració es pogués fer de la manera més natural possible’ han explicat la parella artística/sentimental formada per Marie i Lionel Limiñana. El single, de moment només en digital i sense format físic.

La cançó està inspirada en Rocks de Primal Scream època Give Out But Don’t Give Up de 1994 expliquen en el comunicat de premsa. La van enregistrar en dues tomes i ve acompanyada d’un suggestiu clip en blanc i negre creat pel mateix Lionel.

També han anunciat gira de presentació i curiosament, la banda de Cabestany, al costat de la capital del Rosselló a dues hores i mitja de Barcelona, aquesta vegada hi faran peu. Serà el 29 de març a la 2 del Razz i vindran acompanyats de Thomas Gorman (Kill The Young) a la veu, Clémence Lasme (Moodoïd, Lucie Antunes) al baix, Keith Streng (The Fleshtones) a la guitarra i Alban Barate als teclats. 

           

LO-FI AL QUADRAT

DIMITRIAM – “AMPHORA”

ALTRES REGISTRES

És realment espectacular. Quan un a més de creatiu, creus de debò amb el que fas i vols demostrar que allò que fas és tant o més efectiu que moltes de les coses que hem de tragar de canto, res et pot aturar.

Dimitriam és el pseudònim amb el que es mou Dimitri Manos. És un músic i activista sonor que funciona des de principis dels 2000 instal·lat a Tucson. És una de les parts dels llegendaris Golden Boots i American Monoxide a més de tocar i participar en nombroses bandes i recòrrer les carreteres de mig país.  

Ara acaba de llançar la seva darrera pedra preciosa. Es diu Amphora i ha sortit via Moone Records en cassette/obra d’art. Serà en cintes C40 confeccionades una a una, impreses en paper Canson XL Sand Grain de 160 grs. pintades individualment en aquarel·la i amb una mini revista amb les lletres.

Les 13 cançons que el componen han sortit d’experiments registrats en un 4 pistes l’estiu passat. Després, una tarda de la tardor, es va posar a revisar-les i a encaixar-les. ‘En tots els sentits, aquest àlbum son els fragments d’un diari’ explica. ‘Aquella tarda vaig trobar el fil i vaig gaudir com un camell muntant la història. Com una àmfora, un recipient on posar tots aquells trossets d’estiu’.

Aquesta cançó, Rug, ‘tracta sobre el desig de retirar-se i que et deixin tranquil, si bé acaba d’una manera caòtica, fent referència a que no sempre es pot viure aïllat’ explica Dimitri. ‘El caos final vol mostrar que el món del que et vols retirar, encara està allà, i tot seguirà per resoldre quan hi tornis’. Li encanten les alfombres, quan més guarnides millor, diu. ‘Quan em sento atabalat, em submergeixo en els mons abstractes que hi veig en l’estampat del teixit que em connecten i torno a ser jo’. Posa d’exemple la famosa frase de The Dude a l’obra mestre dels Cohen The Big Lebowski: ‘L’alfombra realment unia l’habitació’, per a Dimitri l’alfombra és el que manté unit a Amphora. Personatges com aquest fa que tinguem ganes de continuar.

GUIEU-NOS CAP AL CEL

OR BEST OFFER – “CENTER”

ALTRES REGISTRES

Aquest  és un d’aquells debuts que, com diu la llegenda dels debuts prometedors, ha estat gestat en el dormitori. Voltat de posters i roba bruta escampada.

Sense més pretensions que les creatives, el duo de rock experimental que no s’està quiet entre Providence, Chicago i Nova York, presenta el seu debut oficial. Es fan dir Or Best Offer i son Brian Culligan i Grace Schmidhauser, en funcionament des de 2018. Després d’un EP llançat a principis de l’any passat amb el nom de God Is A Jacket,  ara ja tenen a punt el primer paquet important, 7 talls amb el títol de Center.  

(fot Ella Sinskey)

Asseguren tractar les cançons com si fossin rituals. Es llancen en caiguda lliure sense paracaigudes esperant que les improvisacions i un bon tros de xiripa amalgami la peça. Posen i treuen. Se’n van a sopar i tornen. Proven coses, fan experiments amb tot el que els hi cau a les mans. I funciona. El teclat de Culligan, treu tot el que la veu de Schmidhauser li va demanant, mentre la distorsió fa la resta.

El resultat és poesia dins d’un rebombori sota control. Com trossos del virolai des de l’experimentació i l’avantguarda, construït des del seu estudi a Ridgewood, Queens, aquest Jacket serveix d’exemple clar. Uns instants de introspecció per entrar en muntanyes de so, una sobre l’altre, per pujar de pet al cel. Surt en format cassette a finals de mes, via Ba Da Bing Records.

AMUNT i CRITS

WISHY – “PARADISE”

ALTRES REGISTRES

Amb forts tics de les seves bandes favorites, My Bloddy Valentine i The Sundays especialment, Wishy s’han fet notar ràpidament.

Wishy sorgeix quan Nina Pitchkites (veu) es muda de Filadèlfia a Indianàpolis, coneix a Kevin Krauter (guitarra, baix, veu) i se n’adonen que comparteixen idolatria per la banda de Londres, les ganes de deixar enrere projectes en solitari i les distorsions des de dalt d’un escenari.

(fot Rian Archer)

Pitchkites compaginava la feina de cosidora amb l’electro-pop de Push Pop, i Krauter com a professor de música i consolidant la seva banda de dream-pop Hoops. ‘Em vaig cansar de tocar música suau indie’ explica. ‘Amb els Hoops, el material que tenia era més suau i després d’un temps em vaig cansar de tenir aquella vibra esmortaida i vaig pensar: Va, vull fer una mica de soroll amb una banda’.

A a l’espera del seu àlbum de debut, previst per aquest proper any, acaben de llançar el seu primer EP en format físic, via Winspear. La banda la completen amb Steve Marino (guitarra), Paul Cherewick (teclats) i l’amic i productor Ben Lumsdaine (bateria). El seu missatge és clar: el rebuig per l’aillament i l’idealisme estadounidenc en front a la realitat de la vida quotidiana de tanta gent. 

Donut és la cançó principal, la va escriure en uns dies en que Pitchkites conduïa el seu cotxe amb aquestes ridícules rodes de recanvi. ‘No em seguiu, estic bé, però estic conduint sobre un donut’ diu fent una sàtira sobre el disseny urbà capitalista on tothom depèn de l’automòbil. ‘Quan tens l’opció de fer carretera, amb les limitacions del teu cotxe de merda i que vas conduint amb la roda de recanvi, que és com un dònut, és un Catch 22 (fent referència al terme utilitzat a la novel·la de Joseph Heller per definir una situació paradògica). 

Doncs tornant al principi, si la idea de Kevin Krauter era fer una mica de soroll, se li podria dir que se’ls sent clar i net.

BON NADAL!

TERRITORI 90’s

HOTWAX – “INVITE ME, KINDLY”

ALTRES REGISTRES

L’ombra pot ser molt allargada, però també acollidora. La de Courtney Love en concret, porta recollint unes quantes ànimes deleroses de fer bon punk-rock.

És el cas del trio anglès de Hastings HotWax en la forma de contundents cançons que porten deixant-se entreveure des del 2020, a l’espera del seu enlairament definitiu. Per distreure’ns, de moment aquest any porten entregats dos EP’s amb els que vacil·len tant a la mala pècora com als cops de geni del duo White de Detroit.

A mitjans d’octubre han tret aquest Invite Me, Kindly via Marathon Artists i son Tallulah Sim-Savage (veu, guitarra), Lola Sam (baix) i Alfie Sayers (bateria) les responsables d'aquest mirar enrere, encara que estigui mal vist.

‘Fer aquest segon EP ens va fer sentir molt bé, tot va fluir ràpid i la majoria de temes van encaixar sols’ explica Tallulah. ‘Sentia que tenia moltes idees en el meu cap i que no podia esperar més per deixar-les anar’ i afegeix ‘Les cançons analitzen l’acceptació de les persones que t’han fet mal, deixant la sensació incòmode i que corri l’aire. Tocar-les en directe aquest estiu ha estat molt alliberador’. Digues que sí.

UNA MICA D’AIRE

EN ESTAT

Poques vegades, un grup amb base a Barcelona ens ha pogut despertar tantes i explosives expectatives

Es diuen Heal i venen de diferents escenes i àmbits. Però els uneix la química. Aquella sàvia mescla d’ix components, que si funciona, poden sortir xispes. Son Laia Vehí (North State) de Figueres, veu i guitarra, Dani Ambrosí (Wann) de les Canàries, a la guitarra, Edu Mató (Glitterhouse) de Manresa, al baix i Raúl Pérez (Wind Atlas) de València a la bateria.

Coincideixen en influències: Big Thief, Low, Karate, un rumb que podran mostrar per un costat en l’imminent Mercat de Música Viva de Vic i un parell de mesos més tard, en el Weekender de Benidorm.

Han llançat un parell de singles, Not A Big Deal, acompanyat d’un vídeo dirigit per Jonathan Cremades, company de pis de Laia Vehí i Backyard, amb la col·laboració de Mark Cunningham a la trompeta. Tenen previst treure un primer EP dins d’aquesta tardor i per a finals d’any, volen entrar de nou a l’estudi per gravar el seu debut de llarga durada. Ho tenen tot a favor. Actitud, format... i química. Només han d’encendre la metxa.