SATISFENT LA DEMANDA

IRKED – “EP”

NOU REGISTRE

Hi ha una tirada de bandes que recuperen el geni i el rugit punk de la vella escola. IRKED es sumen a la colla de grups com Amyl & The Sniffers, que ho estan petant.

Son cinc escandalosos nois i noies de Newcastle que tenen el cul pelat de l’escena DIY de la ciutat anglesa. Han militat en bandes com Biscuit Mouth, Blómm, Cave Suns, Frankie & The Heartstrings, Lavotchkin, Pet Crow, Pure Graft, Tough Tits, Shy-Talk o Weekend Faithful per citar-ne unes poques, fins que el 2022 van formar IRKED. Influències? GLOSS, Downtown Boys, Uranium Club...

(fot David Hall)

El mes passat van llançar el seu debut físic en un 12” de cinc temes, tots en una cara, que els hi ha editat Wrong Speed Records a corre-cuita després que el segell que l’havia de treure plegués. El van enregistrar amb Mike Hill i Sean Rafi-Kenny a Off Quay Rehearsal Rooms. La cara que han deixat en blanc significa que estan a punt d’omplir-la en un àlbum que està en portes. La banda la formen Helen “Hells” Walkinshaw (veu), Mike Hill (baix), Simon “Hub” Hubbard (guitarra), Sean Kenny (guitarra) i Zach McDade (bateria).

Comencen amb Snakes i un gemec de retroalimentació abans que les guitarres i els seus riffs ajustats desencadenin el caos a base de queixalades, on “Hells” canta a estar tan paralitzada per la por, que no et pots ni moure. Backstreets parla del comportament de merda dels homes de merda i amb Lanzarote afluixen amb humor on parlen d’unes vacances familiars dels anys 90 que relliguen amb la situació política on afirmen que ‘el pitjor està per venir’.

Amb aquest Crippling Empath, es mantenen enfilats en la urgència de mostrar que estan fins els pebrots del moment corrosiu amb una dosi d’humor on “Hells” crida ‘Vas dir que tenies una cosa dolça, llavors, per què estàs tan amargat?’ Espavila!

          

SER EN EL LLOC i EL MOMENT

DEVON ROSS – “OXFORD GARDENS”

ALTRES REGISTRES

La versió soft seria dir: princesa coneix a príncep blau. La versió que segurament s’aproparà més a la història real seria: groupie coneix a músic famós.

Sense treure-li cap mèrit, la model i després actriu de 23 anys, Devon Ross, ara també diposita i aporta el seu talent a la música. Fa una setmana ha debutat amb Oxford Gardens, un EP de quatre cançons enregistrat a París i mesclat a Abbey Road Studios de Londres, que li ha editat Daydream Series, el segell creat per Eva Prinz i Thurston Moore.

Potser alguna persona astuta, l’ha pogut veure desfilar en alguna passarel·la – els de Vogue, fa uns dies, li van penjar l’etiqueta de ‘la model més cool del moment’ – encara que és més fàcil haver-la vist a la sèrie de la fascinant Irma Vep (2022), emesa per un canal de pago, en el personatge de Regina i dirigida igual que la pel·lícula pel director francès Olivier Assayas.

És filla de la model Anna Bauer i Craig Ross (guitarrista del grup de Los Angeles The Broken Homes i de la banda de Lenny Kravitz durant uns quants anys). Actualment, Devon Ross, resideix a Londres i és la parella d’Earl Cave, el fill de Nick Cave.

És justament en la presentació de la sèrie a Cannes que van creuar-se els camins de Ross i Moore, de la que el músic n’havia fet la banda sonora. A partir d’aquí, van forjar una amistat que ha perdurat a la capital britànica, generant una confiança prou important com perquè un dia ella s’atrevís a enviar-li unes demos a l’ex-Sonic Youth. ‘Va ser molt emocionant. És com si hagués cuidat durant molt de temps les cançons i finalment volguessis que tothom les escoltés’ diu Ross. El seu primer concert va ser obrint per al propi Moore i la seva banda en el 100 Club de Londres aquest desembre passat.

Els quatre talls son enganxosos. Ha aprés ràpid a crear les vibracions adequades. A I Don’t Wanna, sospesa amb precisió el compàs per impregnar-li aquell elegant posat de despenjada i dotar-la d’un ritme màntric. A Swim trobem una peça extreta dels agonitzants 90, tal com si els hagués viscut. Amb Mine Not Your fa el seu particular homenatge als de Nova York. Com deien en un dels finals de pel·lícula més usats: ‘Esperem que aquest sigui el començament d’una bonica amistat’.

TERRITORI 90’s

HOTWAX – “INVITE ME, KINDLY”

ALTRES REGISTRES

L’ombra pot ser molt allargada, però també acollidora. La de Courtney Love en concret, porta recollint unes quantes ànimes deleroses de fer bon punk-rock.

És el cas del trio anglès de Hastings HotWax en la forma de contundents cançons que porten deixant-se entreveure des del 2020, a l’espera del seu enlairament definitiu. Per distreure’ns, de moment aquest any porten entregats dos EP’s amb els que vacil·len tant a la mala pècora com als cops de geni del duo White de Detroit.

A mitjans d’octubre han tret aquest Invite Me, Kindly via Marathon Artists i son Tallulah Sim-Savage (veu, guitarra), Lola Sam (baix) i Alfie Sayers (bateria) les responsables d'aquest mirar enrere, encara que estigui mal vist.

‘Fer aquest segon EP ens va fer sentir molt bé, tot va fluir ràpid i la majoria de temes van encaixar sols’ explica Tallulah. ‘Sentia que tenia moltes idees en el meu cap i que no podia esperar més per deixar-les anar’ i afegeix ‘Les cançons analitzen l’acceptació de les persones que t’han fet mal, deixant la sensació incòmode i que corri l’aire. Tocar-les en directe aquest estiu ha estat molt alliberador’. Digues que sí.

TEMPESTA A LA VISTA

OSCAR BROWNE – “IF ONLY”

ALTRES REGISTRES

S'ha conjurat a les muses de la música popular i ha obtingut bona resposta. A canvi, els hi ha promès la seva ànima. Com Robert Johnson, però en versió folk.

Tenim davant a Oscar Browne, un músic inspirat i enlluernat. Va ser membre fundador del col·lectiu folk Broadside Hacks de la seva ciutat, Londres, al costat de Katy J Pearson, Campbell Baum, entre altres. L’any passat va llançar Never Quite Right, un senzill que va generar un interès especial. Interès que recull per ara entregar If Only, un EP en un 12” amb 5 cançons on deixa veure aquesta ànima que ja no és seva, on podem escoltar les convulsions pròpies d’una persona jove de sensibilitat compromesa.

El vinil, li acaba d’editar So Young Records. El va enregistrar en una setmana als Playpen Studios, a Bristol, amb Ali Chant a la producció. ‘Ali va jugar un paper important a l’hora de mantenir les gravacions al nivell just, mantenint-ne la cruesa’ explica Browne. Un ànim que manté en els 5 talls, de desenganys com en Cut Me Off, o de crisis de identitat provocades pel desig d’encaixar en diferents cercles, com descriu en Somebody Else.

Comenta que és un gran admirador de predecessors seus com Nick Drake. ‘Pink Moon és un àlbum que vaig descobrir quan era adolescent i va ser una gran influència per a mi a l’hora de decidir com volia que sonés la guitarra’. Per allà també s’entreveuen a John Martyn i al lamentablement poc reivindicat Jackson C. Frank, del que també se’n declara fervent admirador. Més cap a aquí, a Bon Iver.

D’aquest All Or Nothing ens diu: ‘Captura un moment crucial de realització. Allò que en alguna ocasió era tot per a tu i que t’allibera en comptes de sentir tristor, quan deixes de sentir-ho d’aquella manera’. Aprenem ràpid.

DISFRESSES INSPIRADORES

ALTRES REGISTRES

Pel seu esperit pop art-punk, Cumgirl8 mostren un exercici entre riot grrrl i no wave, talment com si s’haguessin transportat en el temps

Després d’un primer àlbum homònim (Muddguts Records – 2020), l’EP RIPCumgirl8 (Raw Sugar Records – 2021) i Dumb Bitch (Suicide Squeeze – 2022), arriba el single Cicciolina – un tribut a l’estrela porno hongaresa-italiana – com a presentació del seu nou EP, aquest Phantasea Pharm que els hi edita 4AD a mitjans d’agost.

(fot Marie Tomanova - per a Lampoon)

Enregistrat, mesclat i masteritzat totalment en analògic, el quartet de Nova York liderat per Veronika Vilim, ens fa cinc cèntims sobre com va sorgir el títol: ‘Estavem a punt de sortir a escena en un club de Charlottesville, mentre escoltàvem la versió d’Old McDonald d’Ella Fitzgerald i vam decidir sortir disfressades a joc. Jo amb uns leotardos de vaca, Lombardo amb un davantal que posava The Grillfather Avishag Rodrigues (el guitarra que les acompanya en els directes) vestit de talladora de gespa i Lida Fox de pollastre. Ens vam presentar dient que érem una Fantasy Farm’. Aquests dies han estat obrint per Le Tigre en una mini-gira per nord-amèrica i aquest agost estaran per Europa en diferents festivals. 

THE LIONS CONSTELLATION, ESPLÈNDID RETROBAMENT

NOU REGISTRE

Com una bona salsa agredolça. Com la mescla d’un to fred i un de càlid en un full. El resultat de combinar distorsió i melodia, posat sense insistir-hi, sempre fa meravelles.

La popularitat del noise ve donada per aquests components. El cas de The Lions Constellation i Under The Skin, l'EP – sorpresa? – que han editat aquest mes de juny via Beauty Fool Records, no és cap excepció. Parlem de coses com les que passen escoltant a Hell In Heaven, per exemple. L’estrèpit iniciat amb unes punxegudes guitarres, dona pas a un bucle d’acords rollo Stooges on ens xuclen cap al centre de la tempesta d'on no en sortim, disparades i resplendents, fins al minut 6 de Into The Mist. El tomb es fa curt.

No se si hi ha prevista una continuació. La banda, de RJ i Graham Sinclair amb P. Arthur i Bruno Banani és de les que es troben a faltar. Que triguin dotze anys a llançar nou material, no te perdó de Déu. L’edició d’un split compartit amb els indonesis Dive Collate, on aporten un parell de temes, i aquest EP, serà tot? No és prou dura la vida? 

AVIS:

Diumenge que ve el presenten en directe a una sala del Poble Nou. Si penses anar-hi, busca companyia. Amb el consentiment de totes, algunes sales estan retallant el dret d’anar-hi sola. Avisem per evitar pèrdues de temps.

A PLACE TO BURY STRANGERS, CLASSES DE 'NOISE'

A LA VISTA

La banda de Brooklyn A Place To Bury Strangers, comença a donar senyals de vida. Hologram serà el nou EP de presentació de la nova formació – i tast d’un nou àlbum – que inclourà aquest primer i fascinant tema, End Of The Night

Seràn cinc noves cançons en total, després d’aquell Pinned de 2018 que va ser el darrer àlbum. End Of The Night està escrit per Oliver Ackermann, l’ànima del grup, amb els seus dos nous acompanyants, que no son altres que els antics companys de Ceremony East Coast, el matrimoni Jonh i Sandra Fedowitz, al baix i la bateria respectivament. Sobre aquest primer avançament Ackermann explica: ‘John em va enviar la pista de la bateria i em va desafiar a escriure una cançó amb ella. Va sorgir com una estranya corrent de consciència i senzillament es va convertir en el final de l’antiga banda i el començament de la nova. És genial tornar a treballar amb John’. Molt abans que amb Ceremony, a finals dels noranta ja van estar fent soroll amb Skywave, deixant un rastre que no s’ha esborrat. Hologram arribarà en 12” a mitjans de juliol via Dedstrange, el nou segell d’Ackermann. Canvis i nous projectes, la fórmula perfecta. 

HIBOU, MENTRE ARRIBA EL BON TEMPS

A LA VISTA

Al darrera de l’apel·latiu  Hibou trobem a Peter Michel (Craft Spells), un músic de Seattle, nascut per mantenir viva la flama del synth-pop i els repentinats dels vuitanta

Disposa de tres àlbums a vessar de temes plens de sintetitzadors i percussió digital, heretada dels mestres britànics. A ell li agrada dir que estan inspirats en l’amor per l’aigua amb gas, l’estiu i la música dels vuitanta. En la gira del seu darrer treball Halve (2019 - Barsuk Records) va actuar a Supersonic, una de tantes sales de París, ‘després del set, em van presentar a LUHA i ràpidament em va cridar l’atenció el que feia’, explica. Quan va tornar a casa i es va trobar amb que la senyora pandèmia s’hi havia instal·lat, mort d’enyorança, es va posar a escriure lletres en francès per no emparanoiar-se. Ara ens presenta aquest tema, Désir, dream-pop d’altura, editat en col·laboració amb la seva amiga establerta a París, Léa Beneteau – en realitat és de Saint-Nazaire al País del Loira – avançament del que serà un imminent nou EP. Per anar fent temps. 

INDIGOS, A LA CASELLA DE SORTIDA

A LA VISTA

Està previst que surti la tercera setmana d’agost. Creuem els dits.

És el debut de Indigos, un trio de Bristol de l'escuderia AC30, que practiquen un vigorós pop de veu, guitarres i compàs elegant. Desprès d’un parell de singles, l’estrena física serà un EP en format de 12” de coloraines. Son quatre temes que van ser enregistrats en diferents estudis fent malabarismes per arribar a cobrir despeses.  La producció va anar a càrrec de Ben Johnson i Lee Kiernan (IDLES). Escoltarem des de les ajustades melodies de Silhouette Of You fins a les sinuoses formes d’aquest I’m Healed del que han generat vídeo i tot. A l’hora de composar son sincers: ‘Pel general, no sabem de què tracta una cançó fins que està casi acabada. Deixem que la cançó vagi prenent forma pròpia’. Màgic. Doncs, creuarem els dits... i tancarem els ulls.

(foto Dominika Scheibinger)

PRETTY MATTY, HO TE CLAR

NOUS REGISTRES

1 minut i 21 segons. És el que dura aquest tall pertanyent a l’EP de quatre temes en format cassette, que es va editar el març passat. El mateix Mathew Morand explica ‘Pretty Matty és el meu experiment escrivint música, que em fa sentir bé, inspirat en bandes com The Breeders i Paramore. Els meus amics Tanisha (Truster) i Tassy (Consilience) toquen en aquest EP amb mi’. 

Està clar que la capacitat de sintetitzar, que en definitiva és el que val, la porta a la sang. A sobre fa les coses com qui puja a l’autobús. Utilitzant l’argot tonto del futbol: la música pop és així.

(fot. Joey Arredondo)