EL HOMBRE AL AGUA i KORB, BOULEVARD ECUMÈNIC

DOS NOUS REGISTRES

Mentre avui, totes ens afanyem a mostrar en públic la nostra vanitat a partir del traspàs d’un dels homes còsmics d’aquest país, farem alguna cosa diferent: escriure de dos àlbums en el mateix post i que descansi en pau. Ell, i nosaltres que continuarem fent els possibles.

Aquesta setmana que entrem, surt el darrer treball d’El Hombre Al Agua, amb el nom de Memories Can Be Injected, via Echodelick Records. Des del seu santuari a Nanaimo, a la Columbia Britànica, Dave Read, associat a quantitat de bandes (Annunaki, Moths & Locust, etc.) i a quantitat d’estils (kraut, kosmiche, psych, etc.) construeix universos paral·lels a base de capes de so que condensa a través d’antics sintetitzadors, guitarres i veus de fons. 

Aquest nou vinil, després d’una producció de quatre treballs en cassette, representa la continuació del disc conceptual Oumuamua PTS 1 & 2 de 2019. L’àlbum s’obre amb una meditació guiada, prèvia a, qui li vingui de gust, l’accés a espais més transcendentals, que aquest on ens sembla existir.

L’altre àlbum, també editat aquest mes, via Dreamlord Recordings – encara que les comandes no es serviran fins d’aquí a dos o tres mesos – és el que han tret junts, amb el seus propis noms, Korb & El Hombre Al Agua. Aquest, enregistrat al Canadà i al Regne Unit, porta per títol From te Mountains to the Oceans, traduït en dos temes de 18 minuts de pulsacions còsmiques en forma d’space-rock. Amb Korb (el duo anglès format per Jonathan Parkes i Alec Wood) més El Hombre al Agua (Dave Read) també hi han participat Dom Keen (The Holgran People) i Studio Kosmische. 

DREAM PHASES REPRENEN EL VOL

NOU REGISTRE

La banda de Los Angeles sorgida el 2017, Dream Phases, es mantenen estables sobre la seva particular catifa voladora. Sobrevolar les càlides valls californianes a ritme de sinuoses melodies, és lo seu.

Els neo-psicodèlics presenten el segon àlbum oficial, New Distractions. ‘Crec que hi ha molta més auto-reflexió en aquestes cançons’ explica Brandon Graham comparant-les amb les predecessores. El seu nou vídeo correspon a la cançó In a Box. ’Va ser la primera escrita per a New Distractions, de fet, la vam estar tocant en la gira europea de 2019’ i ell mateix precisa que ‘la cançó, tracta sobre superar el bloqueig quan escrius i cerques la inspiració, les veus van augmentant de intensitat a mida que es va veient l’esperança de superar la crisi’. A vegades no cal preocupar-se tant. El mateix Graham afegeix que ‘varies de les cançons tracten sobre envellir i cuidar-se tan mental com físicament, a més d’aprendre a no donar les coses per fet’. Surt avui via Nomad Eel Records.

CINDY, CONSOLIDACIÓ DEFINITIVA

NOU REGISTRE

Aquest és l’àlbum de la banda de San Francisco que segurament els aportarà la consolidació a les tranquil·les valls del pop relaxat.

El quartet Cindy, va debutar amb un treball auto-editat abans de treure Free Advice, que va passar de ser un cassette llançat a través del segell local SF Paisley, a còpies en vinil via Tough Love Records, el mateix segell que ara li edita 1:2. La formació gira al voltant de la personalitat de Karina Gill, amb Aaron Diko (teclats), Jesse Jackson (baix) i Simon Phillips (bateria). Cançons que tendeixen a reflexions del tipus ‘d’on venim i a on anem’. Gill no se n’amaga: ‘Les cançons uneixen coses aparentment dispars, per la lògica de l’estat d’ànim’. El vídeo, dirigit per Kevin Linn, del tema Party Store, la mateixa Gill en diu que ‘Va sobre la repetició, generació rere generació, com si el temps no passés, entre amulets de la sort’. Potser sí que hauríem de recuperar els amulets.

#Cindy #KarinaGill #ToughLoveRecords #CargoRecords #NovetatDiscogràfica #NouRegistre #1:2

MEATBODIES, DE LA FOSCOR A LA LLUM

NOU REGISTRE

Chad Ubovich, el capo de Meatbodies, ha estat molt enredat la darrera dècada. Ha acompanyat a Mikal Cronin, a Ty Segall i Charlie Moothart a Fuzz, va treure dos discos, l’homònim de 2014 i Alice el 2017. Després de la corresponent gira d’aquest, se li va ajuntar tot: 

‘Havia estat de gira vuit anys amb totes aquestes bandes, i ja no podia més. També hi havia una sensació a l’aire de que tot estava canviant, políticament. Les coses, senzillament, no m’encaixaven i vaig prendre un camí fosc’. Quan va sortir del forat, va ser quan es va posar a treballar a partir d’unes demos que Ubovich i el bateria Dylan Fujioka van gravar a casa l’estiu de 2018. D’aquí surt 333, l’àlbum editat de nou per In The Red Recordings, el que fa tres de Meatbodies. 

‘Son lletres fosques, però crec que son coses que a molta gent li estan passant’ va dir Ubovich en un comunicat. El riff amb el que arrenca el disc amb Reach For The Sunn, és l’entrada cap a l’original mon d’Ubovich. Les palmades i l’acústica de Let Go fan que sigui un tema de falsa eufòria àcid folk. Amb Nighttime Hidden Faces tornen els potents riffs i un teclat d’estètica velvetiana. La col·lecció de cançons és per no deixar ni les engrunes. Arribem al final amb The Hero, un tema del que Ubovich explica: ‘Un és l’ell, un és el super-jo, encara que no sé qui és qui. Ambdós son molt sardònics i derrotistes en molts aspectes, però se suposa que ‘”l’heroi” és una mica més divertit, se’n riu de tot’. I acaba.

THE ARCTIC FLOW, AMB EL COR ENCONGIT

NOU REGISTRE

A Brian Hancheck li agradarà fer les coses per pròpia satisfacció. A la primera persona a qui s’ha de dedicar un treball, és a un mateix. El cas d’ell podria ser un bon exemple.

Publica amb el nom de The Arctic Flow i aquest Lost You Long Ago, amb el que si va posar el 2018, és el seu tercer àlbum en tretze anys. Practica un pop sofisticat, de l’escola britànica. Canta com si estes desfet, a punt de tirar-se al metro per què l’acaba de deixar el seu amor platònic. Escoltant cançons com Boys Are o How Does It Fee, et venen ganes d’agafar el telèfon i trucar a Sunday Records demanant per ell: No ho facis! Per sort amb Alive, les coses canvien de color, amb un ritme més jangle-pop, tot i que es manté en baixa pulsació. 

Què voleu que us digui? Hi veig un pop elegant, romàntic, com si F.R.David (sí, el de Words) o Nick Laird-Clowes (sí, el de The Love Parade) s’haguessin enredat amb David Sylvian. Oh!... l'amor és cec.

EL FENÒMEN BILLY CHILDISH

NOU REGISTRE

Normalment les persones que es dediquen a la música, tenen una trajectòria que transcorre al ritme que es considera normal, conscient de lo lleig de la paraula. Editen treballs en uns espais de temps que, tal com funcionem en aquests temps tecnològics, no els ha de produir cap estrès. Tot s’ha de dir.

A Billy Childish tampoc se’l veu estressat i en canvi el seu ritme de treball és d’una intensitat envejable. Parlar de tota la seva producció, ja sabem que és impossible si no t’agafes un temps prudencialment llarg. En solitari, amb Thee Milkshakes, amb Thee Mighty Caesars, amb Thee Headcoats o amb els Wild Billy Childish & CTMF. Aparicions en infinitat de col·laboracions. Per no parlar de les seves facetes com a poeta, fotògraf, pintor, cineasta o productor per a altres bandes amigues. Tot plegat ha servit també per influir a gent com Jack White, Tracy Emin, Kylie Minogue o a mi mateixa, que tot i no tocar res, em declaro fan absoluta.

Degut al seu vertiginós ritme de treball, en el moment d’escriure alguna cosa d’ell, cal tenir en compte que segurament ja no és la darrera. Deixem constància però, d’aquest The Wild Purple Iris Grows, editat via Damaged Goods, que conté una pila de joies inspirades en el seu costat d’arrels més garatge i obscur. Per dir-ne algunes, She Was wearing Tangerine, que narra la historia d’un pacient que va conèixer quan treballava en el pavelló de malalties mentals d’un hospital. No diu quin. Una brutal versió del clàssic de Tiny Bradshaw Train Kept A-Rollin’, una versió que no supera l’original però casi, del tema de Dylan Ballad Of Hollis Brown o aquest Come Into My Life que et fa recuperar la fe. Per favor, quina delícia.

THE BEVIS FROND – DOBLE MÈRIT

NOU AVANÇAMENT – A LA VISTA

Què es pot dir a aquestes alçades de The Bevis Frond? Doncs res més que recomanar tantes vegades com calgui l’escolta dels seus discos. Des que es van posar en marxa a Londres el 1986 que amb més o menys intensitat no han deixat de fer història.

Tenen a punt de solfa Little Eden, que sortirà el 10 del mes que ve via Fire Records. Un doble vinil que descarregarà vint temes de poderós pop de guitarres amb lletres que ens conviden a reflexionar sobre quina cosa hem i estem fent malament. 

(fot  Anete Lapsa)

Fa uns dies van entregar el primer senzill previ a la sortida de l’àlbum, que porta el mateix nom Little Eden. Ara entreguen el segon, aquest My Own Hollywood del que Nick Saloman comenta: ‘A vegades pots sentir que ets el rei del mambo, que tot va perfecte, ets guapo, intel·ligent i simpàtic. Fins que obres els ulls i descobreixes que tan sols ets un extra més de la teva insignificant pel·lícula. Que ets un borratxo més a un lateral de la barra del bar. D’això va la cançó’. 

Tant la fotografia de la portada com les interiors, son del mateix Saloman. Amb elles, vol fer palesa la ferocitat de les immobiliàries i els seus negocis dels que només s’enriqueixen uns pocs a base de carregar-se els espais. Segueixen fent bons i aguts àlbums. Doble mèrit.

TIBETAN MIRACLE SEEDS, LLIGUEM-NOS EL CINTURÓ

NOU REGISTRE

Un altre debut interessant i necessari per continuar camí, el dels escocesos Tibetan Miracle Seeds amb l’àlbum Inca Missiles.

Va sortir a primers de mes via Fuzzed Up & Astromoon Records i hem de dir que en deu dies hem exhaurit les existències d’espelmes i encens de casa. El causant no és altre que l’obra escrita per Jack McAfee, simfonies inspirades en la psicodèlia caçada en viatges a altres plans. El mateix McAfee ha explicat que per arribar-hi, bona part d’ella la va caçar a través de les regions indígenes d’Amèrica del Sud. Es va fer portar les maletes per Robbie Wilson de The Kundalini Genie, que va tocar la bateria i va fer les tasques de producció. Hi ha alguns instruments tradicionals i clàssics com la flauta, la tanpura, el sitar o el didgeridoo pels que va necessitar tirar d’algunes col·laboracions, com la del multi-instrumentista Paul ‘Lefty’ Wright. La participació de Jason Shaw per les mescles (Juleah, Kundalini Genie, Cambodian Space Project) va servir per acabar de posar-hi les llumetes de senyalització necessàries per no despistar-nos.

SUNK HEAVEN, DELICADAMENT

NOU REGISTRE

L’assumpte d’Austin Sley-Julian no atraparà a tothom. El sarau que consta en aquest darrer treball del músic i artista multimedia de Brooklyn, Sunk Heaven, és dels que fa un salt endavant des de la seva particular plataforma de llançament, i sense xarxa.

fot. Rachael Uklir

Es diu THE FVCKHEAѪTED LVNG i la paraula més apropiada per dir-ne una que ho defineixi, seria la que vindria després d’experimental. Amb ella, porta un llarg recorregut en l’escena de Nova York, que l’ha situat entre els millors exploradors i intèrprets de la música més imaginativa. Amb l’escàner, detecta i dissenya sorolls que amb el seu talent, converteix en autèntiques simfonies prodigioses. La corrosiva i industrial Fall W-O Impact, no te res a veure amb la poètica d’A Nameless Influence. Tampoc amb la futurista Breathtaking o Phoenix, d’estètica etèria, indefinida, amb la veu de Rachael Uhlir. Total: multiforma, intensa i delicada escrupolositat sònica.

FASHION PIMPS AND THE GLAMAZONS, LA SENSACIÓ DE LA FESTA MAJOR

NOU REGISTRE

Si toquessin, podrien ser-ho. però ens haurem d’acontentar amb les havaneres de cada any. Fins i tot quan tocaven els Pernil Latino eren més entretingudes.

Des de Cleveland ens arriba l’artefacte del mes a través de Fashion Pimps And The Glamazons. Una bomba de rellotgeria programada perque esclati aquest divendres que ve. Han format part de l’escena de la ciutat, en bandes com Cloud Nothings, The Cowboy o Donkey Bugs. Amb aquest Jazz 4 Johnny es presenten amb set cançons carregades amb pólvora, recent portada de Wuhan, per a que sortim totes expandides en trossets ben petitets i ens hagin de recollir amb una pala del quinze. La guitarra de Richard Glamazon et perfora les orelles, mentre que Steve Chainsaw amb el baix i Jayson G. amb la bateria aixequen la xarxa on les nostres partícules es queden enganxades pels segles dels segles. No busquem més significats que el propi del millor discurs punk, enfotre-se’n del mort i de qui el vetlla. Surt via Feel It Records. 

DAMON & NAOMI, DÓNA SENTIT A LES COSES

NOU REGISTRE

Van iniciar la seva carrera musical amb una embranzida de la que encara ara se’n parla. Han passat més de trenta anys des d’aquell impuls de creativitat descontrolat per part dels tres membres de Galaxie 500. La descàrrega va resistir tres àlbums.

Després d’allò, Damon Krukowski, Naomi Yang i Dean Wareham, van tenir clar els seus camins respectius. Krukowski i Yang van seguir junts com a Damon & Naomi, fent un deliciós recorregut que va començar amb More Sad Hits (Shimmy Disc – 1992) i que s’estén fins aquest A Sky Record que editen a través del seu propi segell, 20|20|20. Per aquest àlbum, han comptat amb la col·laboració del guitarrista amb base a Tokio, Michio Kurihara – membre de Ghost, entre molts altres fronts – i amb el que ja han treballat en ocasions anteriors.

Dels onze temes recollits en el disc, es fa difícil destacar-ne un. Cadascun d’ells, brilla amb la seva llum pròpia. Comencem a moure’ns com les fulles bressolades per una brisa xafogosa, amb Oceans In Between, per deixar-nos caure suaument amb la balada Between The Wars. A Sailing By, una inspiradíssima veu de Krukowski, volca carretades de sentiment, que ens deixa preocupades – què li va passar? – en una preciosa i pensativa cançó inspirada en el tradicional comunicat The Shipping Forecast de la BBC Radio i que cada nit durant el mal son, escoltaven rutinàriament. Amb Season Without Time, me n’adono que ha passat molt de temps des del darrer cop que una fragància melòdica, no em feia posar la pell de gallina, fet que Invincible se’n carrega de rubricar. Quan arriba The Aftertime, la darrera cançó, es fa inevitable pensar que, en realitat, tot te un sentit.

WYCH ELM, BON COP DE... GENI

A LA VISTA

La banda de Bristol Wych Elm, te preparat un nou EP, Rabbit Wench, continuació del brillant Rat Blanket de 2019.

El tema que avançen es diu Scold’s Bridle, una cançó sobre les pròpies experiències de la vocalista Caitlin Elliman, respecta el que és sentir-se encara silenciada per alguns homes. L’EP ha estat auto-editat i sortirà via Black Dog, el seu propi segell - no s'estan de res -, la tercera setmana de setembre.

Es van formar el 2017 i des d’aleshores han tret un grapat de singles i l’engrescador EP citat abans, Rat Blanket. Amb energia tipus Red Bull i una fosca arrogància d’arrels desconegudes que porten de naixement, ens fan arribar la vitalitat i el desvergonyiment d'aquells Hole de l’enyorada Love, dels seus bons temps. Ara podrem escoltar aquests set nous temes que, ja ho veig a venir, ens tornarà a deixar a mitges. Per a quan un àlbum?

KOHOUTEK, CONTEMPLACIONS CÒSMIQUES

NOU REGISTRE

Som davant d’una de les bandes més generoses a l’hora de esplaiar-se creativament i submergir-se sense manies en els oceans del progressiu.

Som davant d’un àlbum que encara que editat fa un parell de mesos, el van enregistrar fa gairebé 10 anys, el 2012, en els estudis Sex Dungeon de Filadelfia. Així doncs és, en teoria, el quart àlbum de Kohoutek. Li han posat per nom Jurad, editat pe Cardinal Fuzz, i conté tres temes, tots ells, contenidors d’experiències úniques. A la primera cara figura Tidal Disruption, 24 minuts de viatge a través de diferents paisatges sonors, que et desplacen a llocs on no has estat mai, tantes vegades com vulguis, només cal que no baixis del vehicle. A la cara B trobem els altres dos. Cosmic Grease, una guitarra en distorsió que va dibuixant ones psicodèliques sobre les que pots desplaçar-te i trobar-te de cara amb el cometa del que van agafar el nom i el darrer tema, Double Star, que no es queda curt. Un escenari continuu, on perceps milers de partícules que t’alliberen de tota pressió externa.

Per aquesta ocasió, Scott Verrastro (percussió i cítara), Scott Allison (electrònica), John Stanton (guitarra) i Griffin Vernor (baix), n’han sigut els màxims responsables. Des del llançament del disc, han fet diferents presentacions. No cal dir que dels directes, en fan autèntics episodis vitals. La portada, obra de l’artista plàstica, Noah Levey. Experimental psych-rock en total llibertat.

...a Filadelfia el maig de 2016

DEUX FILLES, NI FILLES NI FRANCESES

NOU REGISTRE

L’episodi escrit pe Deux Filles crec que no s’assembla a cap altre. L’any 1982 van editar Silence & Wisdom, seguit de Double Happiness, per desaparèixer fins trenta-tres anys després, pel 2016, tornar amb Space & Time, que els hi va editar Les Disques Du Crépuscule.

Tots tres, en el seu àmbit de raresa, son delitosos. Unes composicions barreja d’experimental i atmosfèrica. Encara que el seu punt més especial, per sort o no, per ells/elles, és el fet que ni son franceses ni son noies. Sempre s’han dit Simon Fisher Turner i Colin Lloyd Tucker. Dos senyors del sud de Londres, el primer, compositor de bandes sonores i el segon, productor i escriptor. Lo de dir-se Deux Filles, va començar com un joc, amb fins i tot algun concert, pensant que la gent percebria de manera diferent la seva música si creien que la feien un parell de noies. Retorçat? Si t’interessa llegeix la història de les nenes.

Ara, a través del segell anglès Glass Modern, treuen el quart àlbum, Shadow Farming. Aquesta vegada amb tota la pel·lícula ja desmuntada, encara que mantenen la imatge de la casa. El disc son divuit temes i manté el to eteri també marca de la casa. Paisatges imaginatius que van des de l’electrònica, passant pel progressiu més experimental, traient el cap per paratges orientals, tot ven amalgamat amb nombrosos fons d’enregistraments de camp. Gemini Forque i Claudine Coule, no han perdut el temps i continuen oferint meravelloses construccions musicals.

THE LIONS CONSTELLATION, ESPLÈNDID RETROBAMENT

NOU REGISTRE

Com una bona salsa agredolça. Com la mescla d’un to fred i un de càlid en un full. El resultat de combinar distorsió i melodia, posat sense insistir-hi, sempre fa meravelles.

La popularitat del noise ve donada per aquests components. El cas de The Lions Constellation i Under The Skin, l'EP – sorpresa? – que han editat aquest mes de juny via Beauty Fool Records, no és cap excepció. Parlem de coses com les que passen escoltant a Hell In Heaven, per exemple. L’estrèpit iniciat amb unes punxegudes guitarres, dona pas a un bucle d’acords rollo Stooges on ens xuclen cap al centre de la tempesta d'on no en sortim, disparades i resplendents, fins al minut 6 de Into The Mist. El tomb es fa curt.

No se si hi ha prevista una continuació. La banda, de RJ i Graham Sinclair amb P. Arthur i Bruno Banani és de les que es troben a faltar. Que triguin dotze anys a llançar nou material, no te perdó de Déu. L’edició d’un split compartit amb els indonesis Dive Collate, on aporten un parell de temes, i aquest EP, serà tot? No és prou dura la vida? 

AVIS:

Diumenge que ve el presenten en directe a una sala del Poble Nou. Si penses anar-hi, busca companyia. Amb el consentiment de totes, algunes sales estan retallant el dret d’anar-hi sola. Avisem per evitar pèrdues de temps.

NIGHTSHIFT, UNA FLAMANT DISTINCIÓ

NOU REGISTRE

Immerses en una cada vegada més uniforme societat, és de molt bon rebre propostes com la que arriba des de Glasgow de la mà dels brillants Nightshift.

Aquest any han llançat el seu segon àlbum, Zöe, via Trouble In Mind. Un treball molt ben moblat, en el que han trobat la inspiració en espais experimentals, allunyat de l’art-punk més literal amb el que se’ls associa. Enceten l’àlbum amb la hipnòtica Piece Together, una cançó a cavall dels Stereolab més còmodes, per continuar amb l’experimental Spray Paint The Bridge, vestida per un inquietant recitat acompanyat del clarinet de Georgia Harris. Ja és impossible desviar l’atenció. Impossible fer un altre cosa, més que deixar-nos acabar d’engolir per les atmosferes que van desfilant pels solcs del vinil. A l’arribar a Power Cut, ens trobem ja totalment entregades a les maneres dels escocesos. Tota vostra.

BLACK SAND, ENS DESPERTA ELS INSTINTS

NOU REGISTRE

Estem sobre-alimentades? Comportarà conseqüències físiques d’excés de pes? O mentals?

Això ve a cuento, pel fet que hi hagi personal com Anthony Evans. Músics que ens alimenten des dels seus petits mons en aquest cas des d‘Auckland, on allà va creant simfonies de baixa vibració en les que quedem totes encantadament encallades i amb la boca oberta com ganuts falciots recent nascuts.

La nova entrega de Black Sand, Hypnotic Revolutions, no es queda enrere. Cançons com Inside Your Mine, en un ralentí de dimensions gegantines, per enveja de Jason Pierce o Anton Newcombe, ens provoquen una fal·lera insaciable. L’efecte fixador a The Place That You Call Home o la sensació màntrica de Keep The Light (Until I See You Again), actuen de pistó per lliurar-nos a l’irremeiable destí. Per no parlar de Higher: A Drone Symphony que amb un teclat Korg tocat per Kate Hummel al llarg dels 10 minuts que s’estén l’obra, aixeca un sedós visillo que traspassarem per no tornar. Ens engreixarem segur. I que passi el que Déu vulgui.

GRAVE FLOWERS BONGO BAND i AQUÍ NO HA PASSAT RES

NOU REGISTRE

El nou i esperat segon disc de Grave Flowers Bongo Band, aporta bons nutrients a la ben proveïda escena psico-progressiva.

El grup de Los Angeles amb aquest disc, definitivament s’ha proposat fer-nos creure que els anys no han passat i que som a Ontario en els mítics concerts California Jam siguin de l’abril de 1974 o del març de 1978. Poderós rock de guitarres, percussió i veus que circula lliurament per entre les suades pells bronzejades del personal. Escoltar l’àlbum i posar-te a culejar és inevitable. L’acústica de Gabe Flores que inicia Tomorrow per continuar amb un galop descabellat és de manual. La versió que fan del clàssic dels holandesos Brainbox, Down Man, llançat en single el 1969, els hi queda perfecte per tancar el disc, una peça que, expliquen, els va influir molt a l’hora de composar. Es diu Strength Of Spring, els hi ha produït Ty Segall i els hi edita Castle Face Records. Sens dubte, la millor vacuna.

TEKE::TEKE, DIVERSIÓ ESPIRITUAL ASSEGURADA

NOU REGISTRE

El Japó és un mon apart. Immersos permanentment en la mescla de tradició i modernitat, fa que sempre estiguem pendentes de lo nou que fabriquen.

TEKE::TEKE no son del Japó, son de Mont-real, però van a sac a l’hora de mostrar la seva faceta més oriental. Pot influir que al capdavant estigui Yuki Isami, una instrumentista originaria de l’arxipèlag i que de ben menuda es mou per la tradició musical japonesa. Toca la flauta, el shinobue, el taisho koto i el shamisen entre molts altres instruments a part de cantar en japonès. S’acompanya d’altres musics i fan una mena d’art-rock amb bocins de psichobilly, surf i la divertida barretxa que feien alguns grups japonesos dels seixanta i setanta en forma de bandes sonores. 

Han editat, via Kill Rock Stars, el seu debut, amb una preciosa portada obra de Maya Kuroki resident també al Quebec. Li han posat per nom Shirushi, que en argot japonès és com una onomatopeia que sona com un riff d’inspiració surfera. Son nou vibrants temes on parlen d'identitat i espiritualitat a la seva original manera. Ho estan petant.

PART CHIMP, RECUPEREM ESPONTANEÏTAT

NOU REGISTRE

Parlant d’antídots. Ara que vivim uns dies en que la netedat i la desinfecció son sinònim de correcció política, aquí tenim el millor remei per sobreviure a tanta castedat.

La banda anglesa Part Chimp assalta l’ensopit panorama per fotrens un jec d’hòsties ben donades a base de contundència noise. L’artefacte llançat es diu Droll i es pot considerar el cinquè disc oficial de la gloriosa banda de post-rock. Dotze cançons sorolloses, plenes de contundents riffs i brutícia, molta brutícia. Edita Wrong Speed Records.

‘La raó de ser de Part Chimp radica en la quantitat de diversió absurda que pots tenir amb amplis sorollosos, afinamentes estúpides, pedals estranys i gent, també com més estranya millor. Això ens inspira’. Així és com descriu Tim Cedar la filosofia de la banda i afegeix ‘En la música d’avui dia, hi ha massa “confiança”, cosa que em pot deixar fred. Sempre hem representat l’element caòtic de les actuacions. M’encanta quan l’equip de la gent s’espatlla, les cordes es trenquen, els amplificadors peten. Tot això treu a la llum l’apassionament d’un directe. Hi ha massa professionalisme’. Tim Cedar i Jon Hamilton continuen acompanyats de la guitarra d’Iain Hinchliffe i el baix de Joe McLaughlin. Per acabar de reventar-ho, han afegit a Robin Freeman al baix aconseguint doblar la base rítmica. Doncs siguem diferentes, tronades i ben estranyes.