JOSEF VAN WISSEM, ARA MÉS QUE MAI, MÉS ENLLÀ DEL TEMPS

A LA VISTA / BSO

A 100 anys de l’estrena de Nosferatu del director i genial mestre de l’expressionisme alemany, F.W. Murnau, el comte Orlok manté intacta el seu poder fascinador.

El famós compositor holandès amb residència a Brooklyn, Jozef van Wissem, ha anunciat el llançament de la banda sonora de Nosferatu. The Call Of The Deathbird. Sorgeix d’un encàrrec que el 2019 li va fer La Cinémathèque Française parisenca consistent en que escrivís i interpretés una música per a la versió restaurada del clàssic de terror de 1922.

‘Quan l’estava escrivint, vaig trobar un 7” holandès amb sons d’ocells dels carrers de Rotterdam. Vaig manipular-los i els vaig afegir a la partitura’ explica van Wissem. ‘Comença amb un sol llaüt, es van afegint guitarres elèctriques i sons distorsionats, passant així del silenci al soroll en 90 minuts, culminant en un death-metal dens i lent’ ha dit el músic en una recent entrevista pel New York Times.

El 2013, van Wissem va guanyar el Cannes Soundtrack Award per Only Lovers Left Alive del seu amic i col·laborador en projectes musicals Jim Jarmusch, amb el que ha enregistrat quatre àlbums. El disc estarà disponible entre finals d’octubre i primers de novembre, via Incunabulum Records. Van Wissem ho va resumir així: ‘L’experimentació és la sang vital de la música’. Clavat. 

GIRLS IN SYNTHESIS, SENSE TREVA

A LA VISTA

Continuem amb propostes que alimenten esperances. Aquesta vegada pel costat post-punk experimental del terceto format a Londres el 2016 Girls In Synthesis.

Després del single auto-editat The Mound / Disappear aquell mateix any, van venir varis EP en vinil a través del desaparegut segell experimental Blank Editions, una compil·lació i el 2020 l’àlbum de debut, Now Here’s An Echo From Your Future, editat pel segell Harbiger Sound.

En aquests dos darrers anys de paranoies i derivades, han tingut l’humor d’editar un parell més de mini-lp. Ara, amb ganes de donar molta guerra, anuncien la sortida del segon àlbum, aquest The Rest Is Distraction, amb més soroll i unes lletres que parlen sobre el costat més fosc de la interacció humana, sense manies a l’hora de parlar de l’estat de confusió que vivim.

Watch With Mother és el primer senzill que comparteixen, al que li seguiran properament My Husband el setembre i Cottage Industry a l‘octubre, ja amb la sortida imminent de l’àlbum sencer en físic, via el propi segell de la banda, Own It Records i de Cargo Records.

John Linger (veu, baix), Jim Cubitt (guitarra, teclats) i Nicole Pinto (bateria) han comptat amb els seus amics habituals “funkcutter” (vents) i Stanley Bad (violí), més la ex-The Fall Eleni Poulou (teclats) en un parell de temes. La producció ha anat a càrrec de la pròpia banda, de la mescla se’n va cuidar Max Walker i de la masterització Ayumu Matsuo als estudis LaVache a França.

MARTHA, ADDICTES AL POWER POP

A LA VISTA

Van debutar amb Courting Strong (2014 – Fortuna Pop!). Des de llavors que vivim enganxades a les seves envestides de potent power pop.

La banda de Durham, Martha, torna amb les seves bones vibres a base de simples himnes de indiepop-punk. Aquesta tardor faran entrega del disc que farà quatre, Please Don’t Take Me Back a través de Specialist Subject i Dirtnap Records. Enregistrat a JT Soar, a Nottingham per l’enginyer, music i promotor “Bad” Phill Booth, aporta en aquest precís moment un bon grapat de cançons per ‘resistir l’embat de la sensació de que els bons temps, han quedat enrere’.

Comparteixen un nou tema, aquest enganxós Baby, Does Your Heart Sink, la clàssica cançó de daltibaixos amorosos. ‘Si hi ha múltiples línies de temps, mons i universos, t’hauries de preguntar com estan anant les coses amb els que t’envolten, no?’ explica la banda. En el vídeo hi ha participat Ross Millard dels Futureheads i a Michael McKnight dels Frankie and the Heartstrings.

CATCHER, FRESCOS COM UNA ROSA

A LA VISTA

No parlarem del millor de l’any. El 2021 ja és historia i més val oblidar-lo. Hi ha hagut coses bones, però també moltes de dolentes. El mon, desgraciadament, està deixant de ser wonderful.

Per això avui treiem a una banda que pràcticament encara no ha sortit de l’ou, però ha ensenyat la poteta i n’hem tingut prou per dir allò de: a aquesta gent, caldrà seguir-los el rastre. Poques vegades ho diem, per no dir mai. Normalment és millor esperar que les coses passin, abans de llançar coloms. Però amb Comparing Saviors and Friends no ens n’hem pogut estar. El quintet post-punk de Brooklyn, Catcher, després de penjar durant l’any Yesterday's Favourite, Only Advice, Fallen Stones i el tema en directe The Skin, sembla que s’ho prenen seriosament i llancen aquesta castanya amb la que carreguem piles per afrontar – no ens enganyem – un altre any de malson. 

 (fot Kevin Allen)

Sense deixar un segon per agafar aire, engeguen amb uns despietats riffs de guitarra per deixar que el vocalista, Austin Eichler, es desfogui. L’acompanyen Jack Young i Christian Reech, i a les bases Cameron McRae al baix i Wilson Chestney a la bateria. És el mateix Chestney que explica sobre el single: ‘Crec que no és cap mentida si dic que aquest tema formarà part del nostre primer àlbum, que per cert tenim ja apunt. Captura l’energia dels nostres directes. Quan Austin i jo vam fer la demo, vam pensar que potser era massa poppy, però una vegada es va afegir tota la banda, va acabar sent un dels nostres favorits’. Com a mínim, d’entrada hi ha bones perspectives.

DEAN WAREHAM, ALLÀ ON HO HAVIA DEIXAT

A LA VISTA

Sembla que fins que Dean Wareham no es va posar amb el nou àlbum, el tema compositiu el tenia una mica abandonat. El que sí és veritat, que malgrat sigui això cert o no, ha seguit funcionant:

Amb una banda sonora, dos llançaments amb Luna (un d’ells de versions), singles i Ep’s en digital, un Quarantine Tapes mentre érem tancades, així com actuacions de diverses índoles, incloent les transmissions des de casa seva a Los Angeles acompanyat de la seva esposa Britta Phillips.

Ara però, ha anunciat el llançament d’un nou disc en solitari. Es diu I Have Nothing To Say To The Mayor Of LA, que sortirà el 15 d’octubre via Double Feature Records. Ha avançat el tema The Past Is Our Plaything on canta ‘... the past is our plaything, she cannottalk back – we’re making it up as we go – the dandy is fashiones to crash and to burn – as blue turns to grey.’ Afortunadament, la veu i les tonades de Wareham, continuen amb la seva seductora forma. S’hi pot intuir un cert malestar, irònic o no, però també una certa sensació d’aprenentatge. El vídeo l’ha dirigit Alexandra Cabral, artista i col·laboradora d’Ian Svenonius, en un preciós i adequat blanc i negre, amb gat negre inclòs. 

LOVE SUPREME FAN SOROLL: BENVINGUTS!

A LA VISTA

Des d'Amsterdam, Love Supreme confessen que eviten la política de la industria musical i prefereixen enfocar-se en tocar per tantes persones com les vulguin escoltar. Els nòrdics sempre han sigut més avançats.

‘Som només quatre vells (n'hi ha un que va arribar tard a la foto) fent soroll a l’àtic que en Herman Ypma te al barri Roig... imitant a les bandes importants. No tenim cap ambició i no ens importa, ha ha ha’ expliquen. On diu bandes importants, llegeixis Superchunk, Lemonheads, i qualsevol de les que tocaven a preu fet.

A més, les seves lletres son el resultat d’observar l’estat actual de la societat, això sí, en forma de punk rock. Observar? Reflexionar? Ui, que complicat. És el seu segon àlbum i es diu Tuesday (és que assagen els dimarts) i sortirà en format vinil, via Sounds Haarlem Likes Vinyl, aquest 17 de setembre. Son posseïdors de l’elixir Redbull. Energia pels quatre cantons. Son també portadors del virus de la força per tirar endavant a contracorrent. La primera cançó porta per títol la consigna que hauríem de memoritzar totes Your Mind Is Free. Apaga la tele ja!

CONSTANT FOLLOWER o LA SUBLIMITAT DEL FOLK EXPERIMENTAL

A LA VISTA

El compositor escocès Stephen McAll ens obsequia amb una obra que no podia ser d’un altre manera: cançons carregades d’una sublim percepció de la fugacitat d’aquesta vida.

L’executa acompanyat de la seva banda, Constant Follower i el productor Mark Kramer, que també editarà l’àlbum a traves del seu segell, Shimmy-Disc, juntament amb Joyful Noise Recordings. Kramer parla en aquests termes: ‘No havia escoltat res semblant, amb aquesta força... cada cançó és una espècie com de memorial que pot, o no, haver sigut imaginat o desitjat’. McAll, d’adolescent, va patir un violent enfrontament amb una colla a Glasgow que va fer que es despertés en un hospital, paralitzat parcialment i amb una lesió al cap que el va deixar sense records d’infància. Va trigar uns anys a recuperar-se del tot.

De la família Arab Strap, les seves composicions reconforten l’esperit amb la simplicitat de les coses ben enteses. ‘Tot el que estimem envelleix. Així que estalvia una mica de cor, fins que ho necessitis. Ho necessitaràs. I reserva també algo de temps, fins que el necessitis, el necesitaras’ ens canta a Set Aside Some Time, un dels primers singles compartits. Després d’alguns més, comparteix aquest The Merry Dancers On TV acompanyat d’un vídeo stop-motion de Fiona Burton. La meravella es diu Neither Is, Nor Ever Was.

THE VELVETEERS, DELS DIRECTES, DIRECTES A L'ÀLBUM

A LA VISTA

Propostes, més o menys originals, com les de The Velveteers, sempre son ben rebudes. S’han prodigat en directes i ara tenen, finalment, l’àlbum de debut a la línia de sortida.

Es diu Nightmare Daydream i les males llengües diuen que a partir d’aquests concerts, es van fer amb una contundent reputació, es van convertir en VIPS de l’escena local i així va ser com li van cridar l’atenció a Dan Auerbach (Black Keys) que passava per allà, convertint-se en el seu productor. La veu i guitarra estripada de Demi Demitro doblement acompanyada per les bateries de Baby Pottersmith i Jonny Fig, fomenten un planteig deliciosament aspre - encara que en aquest segon single que avancen, Motel #27, fan servir també de bateria els teclats. ‘La cançó ens la va inspirar un motel en el que vam estar en mig del no res’ explica Demitro,... 'l'estada va ser com un somni estrany. L'endemà mateix va sortir la cançó'. El llançament de l’àlbum està previst pel 8 d’octubre via Easy Eye Sound.

THE BEVIS FROND – DOBLE MÈRIT

NOU AVANÇAMENT – A LA VISTA

Què es pot dir a aquestes alçades de The Bevis Frond? Doncs res més que recomanar tantes vegades com calgui l’escolta dels seus discos. Des que es van posar en marxa a Londres el 1986 que amb més o menys intensitat no han deixat de fer història.

Tenen a punt de solfa Little Eden, que sortirà el 10 del mes que ve via Fire Records. Un doble vinil que descarregarà vint temes de poderós pop de guitarres amb lletres que ens conviden a reflexionar sobre quina cosa hem i estem fent malament. 

(fot  Anete Lapsa)

Fa uns dies van entregar el primer senzill previ a la sortida de l’àlbum, que porta el mateix nom Little Eden. Ara entreguen el segon, aquest My Own Hollywood del que Nick Saloman comenta: ‘A vegades pots sentir que ets el rei del mambo, que tot va perfecte, ets guapo, intel·ligent i simpàtic. Fins que obres els ulls i descobreixes que tan sols ets un extra més de la teva insignificant pel·lícula. Que ets un borratxo més a un lateral de la barra del bar. D’això va la cançó’. 

Tant la fotografia de la portada com les interiors, son del mateix Saloman. Amb elles, vol fer palesa la ferocitat de les immobiliàries i els seus negocis dels que només s’enriqueixen uns pocs a base de carregar-se els espais. Segueixen fent bons i aguts àlbums. Doble mèrit.

MAGDALENA BAY, POSEN EL CONCEPTUAL AL PUNT DE MIRA

A LA VISTA

Van a tiro fet. Després d’uns quants singles i molta moguda per fer-se visibles amb folletos enviats per correu a fans desprevinguts, una pàgina immersiva o Ous de Pasqua virtuals, el duo d’electro-indie-pop Magdalena Bay, ja tenen a punt el debut en format LP.

Es dirà Mercurial World i sortirà via Luminelle a primers d’octubre. L’àlbum ha estat composat, interpretat i produït en la seva totalitat, per ells dos, Mica Tenenbaum i Matthew Lewin. Es diu que és un disc que s’endinsa en el mon dels “què passaria si...”. El primer tema que van avançar, Chaeri, reflexionava sobre la salut mental, l’amistat, la soledat, de les parets que aixequem i de les que hauríem de tirar per arribar a l’autèntica connexió. Aquest segon avançament, Secrets (Your Fire) ‘tracta de la inter-connectivitat, la privadesa i l’ansietat digital. També d’aquesta necessitat de seguir compartint, cada vegada més, a estranys sense rostre, amb l’esperança de fer amics’, explica Lewin i especifica la temàtica comuna afegint ‘no és exactament un àlbum conceptual, però ens encanta el rock progressiu, o sigui que ens agraden els conceptes’. Més conceptuals impossible.

GOAT, MITOLOGIA SUECA CONTEMPORÀNIA

NOU REGISTRE

Els misteriosos Goat, estan en el moment recopilatori. Passats uns anys, com tota banda que presumeixi de tros, treuen el seu disc ‘calaix de sastre’, amb tot allò que han cregut que te un interès especial i que no va ser inclòs en cap àlbum.

(fot Andreas Johansson)

Van començar, deixant-nos a totes bocabadades amb aquell aplaudit World Music (2012), després va venir Commune (2014) i Réquiem (2016). Ara, en aquest Headsoup que tenen a punt de solfa per llançar a finals de mes via l’habitual anglesa Rocket Recordings, apleguen material del període 2012-2017. Singles rarets, cares B, coses només de digital i per guarnir-ho una mica, afegeixen un parell de temes nous, gravats a finals de 2020, Fill My Mouth i aquest Queen Of The Underground. Dos temes en l’òrbita dels ritmes tribals, segell Goat, on apareixen les delirants harmonies a base de flautes, brunzits de guitarres distorsionades i els encisadors cants on invoquen que, per favor, la màgia faci de nou aparició. Els habitants de la llunyana vila Korpilombo, al nord de Suècia, afirmen que en el mon de les arts obscures (o lluminoses, segons cadascuna), millor que no ens veiem les cares. Mai se sap.

SNOWY BAND, S'INCORPORA AMB SUAVITAT

A LA VISTA

Living With My Self, és el single d’avançament del segon àlbum d’Snowy Band, el quartet de Melbourne liderat per Liam Halliwell, personatge destacat de l’escena més popera de la ciutat, també amb The Ocean Party, Pop Filter, Pregnancy i unes quantes formacions més.

Es diu Alternate Endings, que editen de nou via Spunk Records, després del més que ben considerat debut amb Audio Commentary llançat a primers de l’any passat. L’estructura grupal, segueix sostinguda pels mateixos que s’hi van posar el 2019, la seva companya de segell Emma Russack (guitarra i veu), Nathalie Pavlovic (baix i veu) i Dylan Young (bateria i veu). Han presentat Whatever You Want i aquest Living With My Self, una cançó sense pretensions, meravellosament simple, de les que s’enganxa i cantes al llarg de tot el dia. Un riff que demana disculpes, que va entrant com si no volgués ser cap molèstia, conflueix amb les veus de les noies amb el mateix esperit de passar de puntetes. En el vídeo que l’acompanya, dirigit per Jordan Thompson, es veu a la banda en una habitació, mentre ells, plans com les figures del Plensa, es mouen per entre els objectes que van volant al seu voltant. Al carrer a finals d’agost.

PLATTENBAU, REMOR DIGITAL

A LA VISTA

Plattenbau fan, per consens, synth-pop amb rerefons d’electrònica punk. Es van crear el 2011, i segons explica la llegenda, va ser en el soterrani de l’antiga seu de la Stasi, a Berlin Est.

Després d’uns quants singles i EP’s, el 2016 van editar el primer àlbum de títol homònim i aquella mateixa primavera es van desplaçar als Estats Units per tocar a Nova York i Chicago. Després d’un breu descans, van organitzar una extensa gira per Europa abans de tornar als Estats Units, aquesta vegada per aprofitar el viatge i tocar a varies ciutats més. 

Amb un munt d’experiències i els dits plens d’ampolles d’estovar els teclats i les percussions digitals, anuncien que tenen a punt el nou i definitiu treball, Shape : Shifting, un àlbum amb 10 temes del que avancen aquest Hollywood, un single rebenta pistes on descriuen els impulsos primaris de l’ésser humà sobre la cobdícia i l’enamorament, de prendre i posseir en comptes de donar i compartir, tot i que deixen el final obert, fent veure que aquest cicle es pot canviar. En el fons, son uns romàntics. La formació es manté amb els fundadors, Lewis Lloyd i Brandon Walsh i les incorporacions de Sally Brown i Jesper Munk. El llançament serà a finals de setembre a través de Dedstrange, el segell d’Oliver Ackermann (A Place To Bury Strangers).

THE UMBRELLAS, JANGLE–POP 'MID-FI', D’ALTA INTENSITAT

A LA VISTA

La llavor de l’indie-pop de la dècada dels vuitantes especialment, i dels norantes de refiló, va ser una de les que més va arrelar, amb bens de Déu que van des de The Pastels fins a Comet Gain. Si a sobre les teves arrels son de San Francisco, tens doble premi.

Perquè la influència del conegut fenòmen Paisley Underground, aparegut per la zona la mateixa dècada, també suma. L'agraït resultat, és l’inesgotable brollar de bandes, com The Umbrellas, que disposen d'un EP editat l’any passat i el seu debut a la vista amb un àlbum homònim que sortirà via Slumberland Records la primera setmana d’agost. La banda la formen Matt Ferrara (veu, guitarra i teclats), Morgan Stanley (guitarra i veu), Nick Oka (baix) i Keith Frerichs (guitarra acústica, bateria i veu).

Expliquen que el pressupost era limitat, però com les produccions que els hi agraden i tenen de referent son de trenta anys o més, van decidir muntar la seva pròpia sala de gravació: ‘L’objectiu era fer un disc que no fos ni de baixa ni d’alta fidelitat, un entremig – mid-fi li diuen –, i així va ser, vam viure junts al llarg d’una setmana fins que vam considerar que estava enllestit’. El disc inclou autèntiques perles com Lonely, Near You o aquesta Pictures, de la que diuen ‘que vol explorar el dolor que una persona pot sentir, al trontollar entre la sensació de l’enamorament i la trista realitat’. El necessari pop de tota la vida.

KOLEŻANKA, LA BANDA SONORA PER A LES CALUROSES NITS D’ESTIU

A LA VISTA

Kristina Moore serà i és, una de les veus d’aquest trastocat 2021. Des de petita que ha estat donant voltes per diferents ciutats, cosa que l’ha inspirat en el moment de posar-se a treballar en el seu debut.

Després de funcionar un temps als teclats i veu amb la banda de Nova York Triathalon, debuta amb el nom de Koleżanka, pseudònim que te al cap des de 2016. Un àlbum de nou elegants cançons, allà entremig de Sarah Cracknell i Annie Clark. Es diu Place Is i és un disc que es pregunta: què és un lloc i què una llar? Ha explicat que es sentia física i mentalment dispersada per diferents llocs considerats tots espais per viure. ‘Com estar aquí mentres estàs allà’ diu. Tot un tema en aquests temps en que hem passat de sobreviure havent de marxar a l'altre punta de món a sobreviure sense moure't de la rajola.

(fot Alex Duvall)

Moore escriu sobre anti-llocs, un estat que correspon a mariners, assistents de vol o musics en gira. L’ha escrit en dos anys, amb l’ajut del multi-instrumentista Ark Calkins. Fa quinze dies que ha llançat un nou vídeo, per In A Meetig, filmat a Brooklyn i inspirat pel curt Nimic de Yorgos Lanthimos. L’àlbum estarà al carrer el 30 d’aquest mes via Bar / None Records. Posem els peus en remull i donem-li al play.

MARISA ANDERSON i WILLIAM TYLER UNEIXEN ELS SEUS TALENTS

A LA VISTA

La multi-instrumentista Marisa Anderson i el music William Tyler, membre de Lambchop i Silver Jews, el gener de 2020 van participar en el concert tribut ‘Bike Chain Rain’ de Portland a l’enyorat David Berman

En la trobada van congeniar i van quedar en fer alguna cosa junts. ‘Hi havia una afinitat clara, musical i personal, que ens va portar a tenir la sensació de que teníem que intentar fer alguna cosa junts. En aquells dies tots dos teníem els dies bastant plens. Amb el Covid ens ho van complicar’ explica Anderson. Al final van decidir treballar a distància fins que Tyler finalment va poder viatjar a Portland on viu ella, per gravar l’àlbum. 

(fot Eli Johnson)

Seran vuit temes i el disc es dirà Lost Futures. Expliquen que el títol, prové de la teoria que defensava l’escriptor i teòric britànic Mark Fisher, també conegut com “k-punk”, que es va suïcidar el gener de 2017 als 48 anys: Per cada elecció que es fa, cada camí que es pren, hi ha multitud d’opcions que no es prenen i camins que no es prenen’. Sortirà a finals d’agost via Thrill Jockey

PEEPING DREXELS, EN CRESCENDO

A LA VISTA

La banda de punk-indie del sud de Londres Peeping Drexels, ens te castigades sense l’àlbum de debut

I no se per què. De moment, van treient singles i EP’s en diferents segells amb els que ens tenen entretingudes, i ansioses. Ara editaran Bad Time, un nou EP de cinc temes del que avancen aquest brutal High Heels. Una cançó molt refinada, on fan lloança de les píndoles i les emocions nocturnes en un crescendo final de traca. Al carrer a finals de maig via la independent de Londres, Brace Yourself Records.

(fot. @stanky ads)

TEENAGE FANCLUB, AVIAT DE NOU LES MELODIES DE PELL DE GALLINA

A LA VISTA

Amb els anys, les coses agafen un altre caràcter. Que no vol dir que s’abandoni res. En tot cas i en particular els Teenage Fanclub, és per afegir-hi valor a tot un recorregut artístic

Aquell temperament iniciàtic dona pas a un altre que legitima a continuar escalant cap al cim. Així doncs, que sonin les campanetes. Tal i com venen anunciant des de fa unes setmanes, els escocesos tenen  previst per a finals d’abril editar amb el títol d’Endless Arcade un nou grapat de cançons que ens faran, sinó arribar finalment a dalt de tot, sí albirar alguna cosa que ens faci més be que mal. Després de Home i I'm More Inclined, entreguen un nou avançament. És aquest The Sun Won’t Shine On Me, obra de sant Norman Blake. Sobre l’àlbum, Raymond McGinley, l’altre meitat compositora, explica: ‘El descriuria com una ciutat per la que vas passejant, amb una sensació de misteri, una d’imaginada que mai s’acaba’. S’han agafat el seu temps, des d’aquell Here de 2016 que no s’hi posaven. Tenen prevista la corresponent gira que esperem ningú torci. Si cal seguirem fent de conilletes d’índies.

DJINN, IRRADACIONS MÍSTIQUES i ATEMPORALS

NOU REGISTRE

Ens arriba una nova gravació dels suposats dos membres de DJINN, components de les agrupacions sueques Goat i Hills. Ells segueixen amb l’agradosa dèria de la barreja d’estils

A partir del model jazzístic, fan tot de picades d’ullet a sons còsmics propers al krautrock i al progressiu europeu de la dècada dels setanta. Després del seu debut amb el disc homònim editat el 2019 per l’anglesa Rocket Recordings i el cassette Avant De Servir, llançat el 2020 pels suecs especialitzats en les edicions en aquest format Zeon Light, es posen seriosos i mostren que va de debò. El nou disc es diu Transmission i sortirà aquest proper mes, de nou en format vinil i de la mà de Rocket Recordings. Els dos temes que han avançat, Love Divine i Creator Of Creation, despleguen tot el potencial. Xilòfons, percussions varies, flautes, difusió de conjurs i laments, i els saxos que, lliurament, els hi donen forma a les composicions. El disc, porta com a extra el tema Avant De Servir, que tan sols es troba al cassette editat originalment l’any passat. Només hem de seguir el rastre a l’àrea irradiada.

ADULT BOOKS, OMBRES CONVERTIDES

A LA VISTA

Nick Winfrey, va agafar com a nom de la banda, Adult Books. El títol de la cançó del grup punk de Los Angeles, X. Als seus amics, Sina Salessi (bateria) i Alex Galindo (guitarra i sintetitzador), no els hi va sembla malament

Després d’uns quants cassettes i EPs el 2012, va venir el primer disc, Running From The Blows, el 2016. A continuació, va estar un parell d’anys girant amb el disc sota el braç que el van deixar extenuat. Els següents dos anys els va dedicar a recuperar antigues demos i trossos de cançons inacabades, per treballar en el que s’ha convertit en aquest segon disc, Grecian Urn, que sortirà el 26 d’abril via Taxi Gauche Records. Li ha quedat com una espècie d’àlbum conceptual que, basat en imatges i mites mediterranis, explora traumes del passat i les lluites amb l’ansietat.

A finals de l’any passat, van avançar un parell de temes, Innocence i Holiday. Ara li toca al tercer single, aquest Florence. Per fer-la, es va inspirar en uns dies que va passar a Florència fa alguns anys. Sobre el vídeo que l’acompanya, explica: ‘Tornar a Florència, òbviament estava fora del nostre pressupost, així que vaig decidir agafar una ruta completament diferent i convertir-la en un homenatge a Los Angeles, l’incongruent combinació d’oceans i industria, avions i palmeres’. En paraules de Winfrey: ‘És una immersió intensa en l’exploració de l’ansietat i la inseguretat de iniciar una nova relació, i com aquests sentiments s’agreugen a l’estar lluny de casa teva i en un lloc desconegut’. Al final, segur que tot acabarà be.