LA BELLESA DEL FINAL

SUMAC AND MOOR MOTHER – “THE FILM”

NOU REGISTRE

Gil Scott-Heron el 1970 deia “the revolution will not be televised”. Era la seva resposta a la cançó de The Last Poets When The Revolution Comes (Some Of Us Likely Catch It On TV).

Ens pensem que vivim en llibertat, i en realitat només és la gàbia que ens l’han feta més gran. Les desgracies humanes s’han convertit en un espectacle. Al final, ves per on, son la banda de Harlem i no el músic de Chicago qui tenia raó. Serà des del sofà que ho veurem. Però no la revolució, sinó com ens toregen.

Els que també ho entenen així son el grup de noise-metal SUMAC i la poeta Moor Mother (Camae Ayewa) que han volgut unir esforços per llançar un àlbum carregat de missatges: ‘l’esperança es perd i els nostres somnis es fan trossets’. De la somiada revolució, televisada o no, hem passat a tragar i a venerar les cabres.

SUMAC son Aaron Turner, Brian Cook i Nick Yacyshyn, actius des de fa més d’una dècada amb una pila d’àlbums i nombroses col·laboracions. Moor Mother, activa des de 2012, ha editat també un bon grapat d’àlbums d’electrònica amb referents del free-jazz i el hip hop. Plegats, fa tres setmanes que han tret aquest The Film via Thrill Jockey perquè espavilem una mica.

En les vuit pistes que inclou el doble LP, entre la fúria de distorsions varies, les lletres de Moor Mother clamen perquè és faci la llum en la ment de les persones. #We don’t believe# van repetint emprenyats. Canta a les ‘ombres de la incertesa‘ que regna. ‘Hi haurà sang en el camí dels nostres somnis’ recita al principi de la discursiva Scene 3. Al tall que ens acaba d’assecar les venes, Scene 4, recita ‘Ningú em va dir com se suposava que era la pau’ en un to desolador. Amb Camera, intenta comprendre com hem acabat en un espai erm buit d’esperança. Algú havia de tenir els pebrots de dir-ho i a qui no li agradi, que segueixi assegut al sofà d’Ikea. L’acabament també pot ser bonic.

                      

COM MANTENIR-SE DRET

THALIA ZEDEK BAND – “THE BOAT OUTSIDE YOUR WINDOW”

A LA VISTA

Hi ha musics pels que sents una debilitat innata. La seva coherència musical i la irracional sensibilitat que desprèn, son el que em dur, com a conseqüència, cap a aquesta carinyosa lleialtat a Thalia Zedek.

Amb ella em passa des de sempre, en qualsevol de les trinxeres en les que ha estat. Des de les seves primeres etapes de post-adolescent amb coses com Dangerous Birds, en les seves primeres formacions serioses amb Live Skull, en l’imprescindible etapa Come i la posterior etapa en solitari que arriba fins els nostres dies.

Fa uns dies ha anunciat la sortida d’un nou àlbum. Es dirà The Boat Outside Your Window i ho farà via Thrill Jockey a finals d’aquest mes de maig. Continua fidel a la seva postura de dir les coses pel seu nom. Zedek burxa tant com pot les polítiques feixistes, mentre, Karen Sarkisian li treu punta amb el pedal steel i Wiston Braman al baix i Gavin McCarthy (Karate) a la bateria els hi pinten un contundent fons on estampar-hi la ràbia.

Ha compartit Tsunami, Naming Names, on es posa amb aquells que gaudeixen fent el mal a la nostra vida diària com una gota malaia, i aquest Circo: ‘La vaig escriure durant la pandèmia, però avui segueix sent vàlida, mentre veiem com la nostra societat, tal com la coneixíem, desapareix’ diu Zedek que ens mostra com, a sobre, aquestes realitats externes, es poden manifestar en el nostre món interior. 

             

SABER VEURE QUE ESTÀ BÉ COM ESTÀ

ROSE CITY BAND – “SOL Y SOMBRA”

A LA VISTA

El títol del disc Sol y Sombra m’ha fet pensar en el bar que hi havia al costat de la Monumental i que encara vaig conèixer d’esquitllada.

Imagino que ni deuen haver centenars de bars que s’hi diuen de Sol y Sombra. A partir d’ara també si dirà un àlbum que també ens fa pensar, una mica, en aquells enregistraments que es coneixen com a private pressing, molt habituals les dècades dels 60 i 70 especialment. Fervents seguidors com som de Wooden Shijips i Moon Duo, no podem deixar de costat els treballs que Ripley Johnson va editant també com a Rose City Band.

El 2019 es va fer visible amb un àlbum homònim que va editar amb Jean Sandwich Records. Els tres següents ja van sortir amb Thrill Jockey i per aquest cinquè continua en el segell amb seu a Chicago. 

Acompanyat de Barry Walker (pedal steel), Paul Hasenbergh (teclats), John Jeffrey (bateria) i la participació especial de Sanae Yamada (veu, sintetitzador) presenta deu noves cançons destinades a aclarir-te la ment. ‘Amb Rose City Band, generalment intento fer música que animi als que l’escolten, que et faci passar una bona estona’ explica Johnson. ‘Encara que aquesta vegada no vaig poder evitar que l’ombra estigués més present. No hi ha forma d’escapar d’ella. L’ombra sempre està allà. Així que la vaig deixar allà’. 

             

ORA PRO NOBIS

TERRY GROSS – “HUGE IMPROVEMENT”

NOU REGISTRE

Entrar en la música de Terry Gross és com ficar-te dins d’una bassa, i desaparèixer fins que l’aigua no et cobreix fins l’últim pel.

Fa tres setmanes que han tret el seu segon àlbum, aquest Huge Improvement, de nou via Thrill Jockey. Subjugadors riffs de guitarra disparats per Phil Manley (Oneida, The Fucking Champs) que ens unten el cervell amb l’acompanyament del baix de Donny Newenhouse i la bateria de Phil Becker (Lower Forty-Eight) que hi passen la llana per deixar-ho ben polit. Tots dos, afeccionats als sons gruixuts, que junt amb Manley, son propietaris d’El Studio, on el van enregistrar amb masterització de Sarah Register.

Dues cançons per cara. La primera, entrem a capella amb Sheepskin City, una trepidant línia de guitarra, baix i bateria amb la que aixequen un mur de so del que no baixarem en els 33 minuts següents que dura l’àlbum. La segona cara comença amb Full Disclosure i els seus 12 minuts i mig de recargolament elèctric inspirat en les jams psicodèliques dels grups històrics dels 70. Acaben amb set minuts més que igual que amb les famoses no me olvides, que ara ja no es porten, s’asseguren de que els tinguem presents en les nostres oracions.

           

MARISA ANDERSON i WILLIAM TYLER UNEIXEN ELS SEUS TALENTS

A LA VISTA

La multi-instrumentista Marisa Anderson i el music William Tyler, membre de Lambchop i Silver Jews, el gener de 2020 van participar en el concert tribut ‘Bike Chain Rain’ de Portland a l’enyorat David Berman

En la trobada van congeniar i van quedar en fer alguna cosa junts. ‘Hi havia una afinitat clara, musical i personal, que ens va portar a tenir la sensació de que teníem que intentar fer alguna cosa junts. En aquells dies tots dos teníem els dies bastant plens. Amb el Covid ens ho van complicar’ explica Anderson. Al final van decidir treballar a distància fins que Tyler finalment va poder viatjar a Portland on viu ella, per gravar l’àlbum. 

(fot Eli Johnson)

Seran vuit temes i el disc es dirà Lost Futures. Expliquen que el títol, prové de la teoria que defensava l’escriptor i teòric britànic Mark Fisher, també conegut com “k-punk”, que es va suïcidar el gener de 2017 als 48 anys: Per cada elecció que es fa, cada camí que es pren, hi ha multitud d’opcions que no es prenen i camins que no es prenen’. Sortirà a finals d’agost via Thrill Jockey

MATMOS

MATMOS – ULTIMATE CARE II

 

NOVETAT DISCOGRÀFICA

 

 

 

 

Els experimentals i incansables Matmos ofereixen a partir d’aquest divendres a través de Thrill Jockey, un nou treball. Es tracta de composicions integrament produïdes per diferents sons d’una rentadora i han comptat amb la col·laboració entre altres de Dan Deacon i Jason Willett de Half Japanese.

 

Hi ha tres edicions en vinil – a part de la descàrrega i la xunga en CD –  la “very dirty laundry” de color marró (només via directa amb Thrill Jockey) la “clean laundry” en blau (en botigues seleccionades)  i la normal en vinil verge.

 

En un comunicat de premsa fan saber que intentaran posar en escena l’obra en algunes ciutats dels USA. De moment ja en tenen quatre de concretades.