SEQÜÈNCIA ININTERROMPUDA

TROPICAL FUCK STORM – “FAIRYLAND CODEX”

NOU REGISTRE

A més de ser una de les nostres favorites, l'australiana Tropical Fuck Storm no és una banda qualsevol. La seva idiosincràsia està definida i valorada per la varietat de matrius que utilitzen per donar forma a les seves cançons.

Acaben de treure el disc número quatre de la seva discografia que inclou, a part, dos àlbums en viu. Els seus directes son pletòrics. En aquest nou àlbum el que es comprova és que es troben més a gust que mai amb l’art-punk que practiquen. I quan un fa a gust la feina, fa que qui la rep, també la gaudeixi, igual o més. 

Gareth Liddiard (guitarra, veu), Fiona Kitschin (baix, veu), tots dos ex-The Drones, Erica Dunn (guitarra, veu, teclats) i Lauren Hammel (bateria) ho tenen clar i fan un poti-poti sonor que amb unes lletres carregades d’ironia i missatges ocults fàcils de descobrir, amalgamen un producte d’un resultat espatarrant.

L’àlbum, que els hi ha editat Fire Records, es diu Fairyland Codex, l’han enregistrat a l’estudi Dodgy Brothers que la banda té a Nagambie amb el productor Michael Beach. Des de l’explosiu inici amb Irukandji Syndrome, passant per l’enganxosa pulsió de Teeth Marche, on la veu d’Erica Dunn ens adverteix per si encara no ho teniem clar lo de la superficialitat del materialisme, el folk de Bye Bye Snake Eyes o la sacsejada final amb els sis minuts i escaig d’anti-militarisme amb Moscovium, comprens que fairyland còdex son una col·lecció d’històries que presagien, encara que una mica tard, la immersió decadent en la que ja ens trobem de ple. Per qui ho vulgui escoltar de la seva pròpia veu, el 28 d’agost tocaran a Barcelona.

                        

SENSE FILTRES

MONDE UFO – “FLAMINGO TOWER”

NOU REGISTRE

Continuen prioritzant més la creativitat que el virtuosisme. Tendència de la que des d’aquí, som del tot afins.

L’enigmàtic duo de psycho-pop de Los Angeles, Monde UFO, presenten el seu tercer àlbum, aquest Flamingo Tower que és el primer per a Fire Records. 

En aquests moments en que regne la perplexitat absoluta al veure el què aporten els que remenen les cireres, o sigui res, ells aporten tota la riquesa musical en constant evolució que son capaços de fer. Brian Bartus, alies Ray Monde (Velour Afternoon, Farmer Dave & The Wizards Of The West) i Kris Chau formen part del fèrtil ressorgiment de l’underground DIY de Califòrnia.

Han fet un pas endavant, sense importar-los si a la piscina hi ha aigua o no. Confien en que la reconducció cap a sons alguns més lleugers i altres més rebuscats, els que els seguim, ho percebem com una aposta d’èxit compartit. Hi ha menys dub i hi ha més risc. No abandona el seu cacofònic i exòtic so característic world beat, i el vesteix amb pinzellades de fascinant avant-jazz. Deixar caure els filtres és el que té.

         

LA DARRERA MÀ

THE CHILLS – “SPRING BOARD: THE EARLY UNRECORDED SONGS”

A LA VISTA

El 28 de juliol passat, va tocar el dos un dels talents del pop contemporani més soterrat, Martin Phillipps, de The Chills.

És d’admirar, i li estem molt agraïts, la seva capacitat de treball fins el darrer moment. Tot artista que es mereixi dir-se’n, ha de tenir material per omplir dos camps de futbol. Entre tot aquest, Martin Phillipps un temps abans de l’inesperat traspàs als 61 anys, es va posar a remenar capses a la recerca de material anterior a tot. Volia donar-lo a conèixer i estava treballant-hi quan li va sobrevenir la mort.

Amb la col·laboració de membres de la banda, amics i familiars podran veure la llum aquestes 20 pistes inèdites a finals de febrer a través de Fire Records en un doble LP. ‘Semblava una opció fàcil’ explicava Martin quan va haver de polir unes cançons escrites quan era jove. ‘Cadascuna va necessitar diferents nivells de re-escriptura. Una persona de 60 anys, veu les coses diferents i les lletres han hagut d’adaptar-se. Algunes d’elles eren gairebé només records i fragments que van agafar forma durant aquest procés’ explicava.

Els participants com a The Chills per aquest Spring Board: The Early Unrecorded Songs, a part de Martin Phillipps, han estat Oli Wilson, Erica Scally, Callum Hampton i Todd Knudson . Aquest doble disc també ha comptat amb la col·laboració de Julia Deans (Fur Patrol), Shona Laing i Neil Finn (Crowded House, Split Enz), Hollie Fullbrook (Tiny Ruins), Dianne Swann (Everything That Flies), les germanes Clementine i Valentine Nixon (Purple Pilgrims), Greg Haver, Troy Kingi i Tami Neilson. S’han compartit un parell de temes, If This World Was Made For Me i aquest Dolphins que va ser el primer single. 

            

EN BONA COMPANYIA

THROWING MUSES – “MOONLIGHT CONCESSIONS”

A LA VISTA

Kristin Hersh reapareix amb un nou disc de Throwing Muses, carregada de més raó que mai. Seran els anys de descobriment personal que acumula.

‘A les persones creatives, els desconcerta que a vegades el resultat sigui bo i a vegades dolent. Pot ser molt confús, perquè en el negoci de la música, el dolent és un èxit!... Necessàriament has de mantenir la teva ment i el teu ego fora d’això, o seràs un cadàver’ diu en una entrevista per a The Quietus. En un comunicat de Fire Records, el segell amb el que edita aquest Moonlight Concessions a mitjans de març, asseguren que és un retorn als orígens de la banda. A Hersh, no li importa gaire el que diguin des del segell. Amb el seu treball avança, el demés no importa gaire.

(fot Steve Gullick)

És fascinant com tant amb Throwing Muses o els seus altres fronts, com a solista o amb 50 Foot Wave, incorpora un filtre diferent per a cada un d’ells, però sempre manté el segell propi d’honestedat a través d’episodis quotidians i fragments de vida. ‘Vaig escriure moltes de les cançons a Moonlight Beach, a Califòrnia’ explica en la mateixa entrevista. ‘Vivíem en la nostra camioneta en aquell moment. Vam haver d’escapar d’un propietari que ens assetjava bastant, no teníem massa diners... Vam acabar vivint en el Days Inn “Junky” amb altra gent i el personal de Tijuana’.

Per aquest onzè disc de la banda de Rhode Island, s’acompanya de David Narcizo i Bernard Georges. El van enregistrar a l’Stable Sound Studio d’Steve Rizzo a Portsmouth, amb producció pròpia de Hersh. Som afortunats de tenir-la. Amb la mateixa quantitat de cruesa i amor, aquestes noves cançons de la factoria Throwing Muses ens deixaran un nou rastre de serenitat en temps d’agitació emocional. El maig inicia una gira europea amb la parada més propera a Le Molotov, de Marsella. Crec que hi arriba l’AVE.

         

SOSPIRA QUE ALGUNA COSA QUEDA

RATS ON RAFTS – “DEEP BELOW”

A LA VISTA

Els tres talls avançats del que serà quart àlbum de la discografia de la banda de Rotterdam Rats On Rafts, sonen a l’estat general del món: abstret i adormit a la palla.

Des del seu debut de 2011fins aquest Deep Below hem estat acompanyats per melodies vitals i coloristes. Ara llencen l’ancora i embarranquem entre sonoritats melancòliques resultat d’una immersió cap a la psique, després de qüestionar-se les relacions entre les persones i la naturalesa. Sortirà la primera setmana de febrer via Fire Records.

Continuen sent fidels als processos analògics. ‘No vam viure els anys 80, però mirem enrere per detectar el que ens agrada d’aquells dies, i també a la més recent inspirada en ells’ diu David Fagan en un intent de no cedir davant del suposat progrés que ens van “aconsellant”.

Cançons influenciades pel post-punk, la new wave i els mals presagis. Japanese Medicine és un emotiu tall impregnat per guitarres punxegudes, sulfurosos sintetitzadors i una virulenta percussió amb lletra que parla d’amistat llunyanes, plenes de fum de cigarret i discos que ens canviaven la via. ‘Està dirigida a una versió anterior de mi mateix, aquesta persona que ja no hi és i que ocasionalment l’enyoro, perquè la vida semblava que havia de ser una altra cosa’ comenta Fagan. ‘Va començar com un esbós que vam gravar quan vam reservar l’estudi Katzwijm per escriure algunes cançons durant una setmana. Quan van tornar cap a casa, vam transformar aquell esbós en una cançó en molt poc temps. Es va convertir en la cançó que confirmava quin seria l’estat d’ànim del nou àlbum’. 

             

OUTSIDERS EVOLUCIONATS

MEMORIALS – “MEMORIAL WATERSLIDES”

A LA VISTA

Cada dia al món, estan havent més de 100.000 vols amb diferents destinacions. 

Son vols de passatgers conscienciats, de proximitat i sostenibles. Tots els aparells disposen d’un dispositiu que destrueix els gasos que emeten i un altre a l’interior de la cabina que augmenta la felicitat dels passatgers.

Com que ja no ve d’un viatge més, nosaltres preferim agafar l’inter-galàctic de la banda Memorials. Son un duo que el formen Verity Susman (Electrelane) i Matthew Simms (Wire, Better Corners, It Hugs Back, UUUU), dos experimentats músics en el referent a la psicodèlia i l’electrònica analògica simple, que ells ja se’n cuiden de transformar-la en un prodigi allunyat dels cànons estipulats.

Després d’un parell de bandes sonores, Women Against The Bomb i Tramps!, comandes per centres d’art com el Pompidou de París es llancen amb un àlbum que a aquell qui l’escolta, li converteix la vida en un jardí de flors i papallones de colors. Produït per ells dos, li han posat Memorial Waterslides i sortirà a primers d’octubre via Fire Records.

Expliquen que l’àlbum està ple d’imatges evocadores d’un futur que hem perdut, d’un present totalment velat i d’un passat somiat. Han compartit tres talls, el darrer aquest Lamplighter del que diuen que és el més pop de tot el disc, pel que van crear inclús el seu propi mellotron. No ens hem de deixar enganyar pel ritme xispejant de la cançó. En realitat, té un rerefons fosc que reflexiona sobre l’envellir sense perdre la joventut interior. I lo de fosc per què ho diuen? 

      

BARDO POND – “VOLUME 9”

HIPNÒTIC SO

ALTRES REGISTRES

Per parlar de Bardo Pond, hem de seure en respectuosa postura. Les seves obres estan impreses de sagrada inspiració.

La banda noise sorgida a Filadèlfia una nit de 1991ha llançat a finals d’aquest febrer Volume 9, que com el seu nom indica, és el novè d’una sèrie de llançaments que van començar amb Volume 1 el 2000, de preses descartades, improvisacions i coses semblants. 

Tots van ser editats en CDr i petites tirades de forma totalment independent, però des de l’anterior, i aquest, Fire Records els hi ha llançat en vinil només decidir l’edició. Senyalem això, perquè el mateix segell porta ja des de 2021 reeditant-los, des del primer volum, també en el mateix preuat format.

Es fa difícil exposar les variants entre els diferents volums. Amb aquest Volume 9, potser aporten una audició més de composicions concretes, no tant com d’un recull de talls gairebé només per a col·leccionistes. Amb les guitarres dels germans John i Michael Gibbons hi trobem contrarestant en les oscil·lacions i les batzegades vibracionals, la flauta d’Isobel Sollenberger i també al percussionista Michael Zanghi (The Kurt Vile & The Violators / The War On Drugs) amb la tabla i altres instruments de percussió manuals.

A més de Conjunctio i The Nine Doubts, hi trobem dues versions del mateix tema, War Is Over. La primera, curta, resum de la segona, de 21 minuts que s’acaba convertint en una declaració de principis i una psicodèlica experiència, única. Es va enregistrar el 2006 en un espai de l’edifici Lemur House de Filadèlfia, avui reconvertit, millor ni saber en què. Entrem en hipnosi.

COM UNA FONT INESGOTABLE

NOU REGISTRE

Va néixer el 1966 i el 1981, o sigui que amb 15 o 16 anys, amb la seva companya de classe de secundaria Tanya Donelly, ja va crear els imprescindibles Throwing Muses

No és per fer comparacions amb el moment actual. No volem prendre mal. És només per comprendre la magnitud creativa de Kristin Hersh. Una carrera sembrada de grans obres, musicals i literàries. Però no la ressenyarem aquí. Parlarem de Clear Pond Road, el seu darrer àlbum que inclou deu nous introspectius temes que surten demà passat via Fire Records. Aquest àlbum continua l’estètica definida per ella mateixa com a dark sunshine, per continuar aprofundint en la complexitat de les coses del dia a dia, sense apartar-se del camí propi.

(fot Pete Mellekas)

Escrit i produït per Hersh i enregistrat als Stable Sound Studio de Rhode Island, ha incorporat instruments de corda i enregistraments de camp per convertir el disc en una manifestació: ‘Alguns discos exigeixen que siguin fets, i saps que aquest és el cas, quan les cançons funcionen com l’estructuració d’un cos. Vaig octavitzar una baríton acústic com l’esquelet, els violoncels son els pulmons, una guitarra Collings i un Glockenspiel eren les puntes dels dits i la bateria sempre és el cor... però les veus, aquí son un estrany narrador. Un narrador perdut en la historia, semblant al que serien els ulls’. El mannà celestial.

RVG ENTREGUEN UN ÀLBUM AMB APUNTS

NOU REGISTRE

La banda de Melbourne comandada per Romy Vager, acaba de llançar el seu esperat tercer àlbum... i puja el nivell

Porta per títol Brain Worms i ha sortit via Fire Records. És un disc intens, seriós, que Vager utilitza per navegar per les aigües de l’angoixa d’uns Joy Division i la joia d’uns Go-Betweens, i sobretot, mirant de front el món post-pandèmic que hem creat. Només amb el dolç lliscar del tema que obre, Common Ground, la petjada vuitantera de Nothing Really Changes, passant per l’enèrgica Midnight Sun que acompanya aquesta entrada, “resistirem”. ‘Moltes de les cançons tracten sobre algun tipus de declivi al mon, un declivi des d’un punt de vista poc favorable. Aquestes cançons son el meu procés de com viure-ho’ explica Vager.

RVG es van desplaçar fins a Londres, als Snap Studios, per enregistrar l’àlbum amb el productor anglès James Trevascus. ‘No vaig arribar a superar el jet-lag, així que em despertava sobre les 5 del matí i caminava molt, entrava als cementiris i coses així, després anava a l’estudi’ recorda Vager. ‘De fet, tenia ganes de tornar a Londres’. Des que va participar en l’àlbum tribut de 2020 al traspassat líder dels Triffids i va tenir un moment d’aquells que com diu ‘alimentes la història musical’ al tocar amb la guitarra del mateix David McComb, que tenia aquest pendent.

‘He tractat de transmetre constantment en ell, que has de reconèixer les coses, però sense arruïnar la teva vida per això’ acaba explicant. Fixar-nos en la calma adormida per on anem tirant com somnàmbuls, procurant adonar-nos de que només nosaltres mateixos podem canviar-ho, és el missatge.

PICTISH TRAIL ENS MOSTRA EL CAMÍ

NOU REGISTRE

Totes hauríem de fer com Johnny Lynch, abandonar les ciutats actuals, símbols de lo ignorants que podem arribar a ser creient-nos totes les mentides que ens diuen, i tornar a les petites comunitats en paratges que hauriem de jurar i jurar mil vegades, que respectarem.

El 2010 va arribar a l’illa d’Eigg i allà que es va quedar. Es va dedicar a crear música, muntar un segell i organitzar actuacions, puntualment en format màgic-festival. I això és tot. Que més es pot demanar? 

Amb el pseudònim de Pictish Trail, posats a buscar, es pot dir que la seva obra és mescla torrefacta de psych-pop i folktrònica. Ha tret el seu cinquè disc d’estudi, Island Family. Deu fantàstics – literalment – temes, tots diferents però amb el denominador comú, d'un frenètic batec pop i viciós que altera els sentits. Els aires d’Eigg? Aires no contaminats, segur. Editat per Lost Map Records – segell propi – i Fire Records.

THE BEVIS FROND – DOBLE MÈRIT

NOU AVANÇAMENT – A LA VISTA

Què es pot dir a aquestes alçades de The Bevis Frond? Doncs res més que recomanar tantes vegades com calgui l’escolta dels seus discos. Des que es van posar en marxa a Londres el 1986 que amb més o menys intensitat no han deixat de fer història.

Tenen a punt de solfa Little Eden, que sortirà el 10 del mes que ve via Fire Records. Un doble vinil que descarregarà vint temes de poderós pop de guitarres amb lletres que ens conviden a reflexionar sobre quina cosa hem i estem fent malament. 

(fot  Anete Lapsa)

Fa uns dies van entregar el primer senzill previ a la sortida de l’àlbum, que porta el mateix nom Little Eden. Ara entreguen el segon, aquest My Own Hollywood del que Nick Saloman comenta: ‘A vegades pots sentir que ets el rei del mambo, que tot va perfecte, ets guapo, intel·ligent i simpàtic. Fins que obres els ulls i descobreixes que tan sols ets un extra més de la teva insignificant pel·lícula. Que ets un borratxo més a un lateral de la barra del bar. D’això va la cançó’. 

Tant la fotografia de la portada com les interiors, son del mateix Saloman. Amb elles, vol fer palesa la ferocitat de les immobiliàries i els seus negocis dels que només s’enriqueixen uns pocs a base de carregar-se els espais. Segueixen fent bons i aguts àlbums. Doble mèrit.