SENSE BAIXAR DE L'AUTOCAR

DEAN WAREHAM & BAND + BIG SEARCH + GAZELLA

DG. 20 ABRIL’25

SALA UPLOAD – BCN

ASSISTÈNCIES

Citant a un entrenador de futbol del que es deia que per guanyar no li calia ni fer baixar l’equip de l’autocar, és cert que hi ha nits que son especials.

Una d’elles és quan a dalt de l’escenari hi ha un dels músics més estimulant en tots els sentits. Per moltes vegades que l’ex-membre de Galaxie 500, Dean Wareham, vingui a tocar, amb qualsevol excusa o amb qualsevol formació, observar com es mou i com toca, és com veure un lleó engabiat. En algunes entrevistes ha insinuat que no sap quan de temps en actiu li queda. Però la seva cadència elegant, amenaçadora, sempre regnant, pel que no li cal esforçar-se gaire, és i serà ininterrompudament marca de la casa.

Ahir l’ocasió era motivada pel llançament del seu quart àlbum d’estudi, That’s The Price Of Loving Me. Efectivament, les primeres cançons van anar d’això. Personalment vaig trobar que encara els hi treia molt més suc que en el disc: New World Julie, Dear Betty Baby, Yesterday’s Hero, o l’anti-belicista Bourgeois Manqué, van aparèixer en els primers minuts. Després d’Advice etapa Luna i ja en calent, va venir el reguitzell galàctic: Temperature’s Rising, Blue Thunder, Tugboat (primer single del mític trio), 4th of July o Strange, per concloure amb la versió de Ceremony.

Britta Phillips

Matt Popieluch

Roger Brogan

L’acompanyament excel·lent de Matt Popieluch a la guitarra i teclat, Britta Phillips al baix i cors i Roger Brogan (Spectrum) a la bateria, de manera discreta i totalment alineats, van fer que de nou el personal assistent sens posés cara de misteri de fe. Avui fan el seu segon concert al nostre país, a la sala 16 Toneladas de València. 

Van obrir els valencians Gazella i abans de sortir el quarteto protagonista, Big Search – Matt Popieluch, guitarra de Wareham –  va fer un breu set en solitari. Els preliminars van fer també la seva feina.

Gazella

               

AMB DENOMINACIÓ D'ORIGEN

DEAN WAREHAM – “THAT’S THE PRICE OF LOVING ME”

A LA VISTA

Dean Wareham ha compartit la noticia que te a punt un nou àlbum d’estudi en solitari.

Serà el quart, es dirà That’s The Price Of Loving Me i inclourà cinc cançons per cara. L’ha enregistrat amb producció de Kramer, un vell amic seu, després de produir-li, fa 34 anys, This Is Our Music, el darrer disc de la meravellosa trilogia de Galaxie 500. Sortirà a finals de març via Carpark Records.

(fot Laura Moreau)

Kramer ho explica d’aquesta manera: ’34 anys és molt de temps, però estimo a Dean, així que l’espera ha valgut la pena. Tornar a l’estudi amb ell ha estat com si mai ens haguéssim separat. I quan va estar acabat, vaig sentir que no podia haver anat millor. Havia un aire de cercle tancat al nostre voltant que perdura. Estic agraït per haver estat novament convidat i per les oportunitats emocionals que una col·laboració realment profunda i personal pot oferir. És estrany, i em sorprendria si torno a sentir alguna cosa remotament semblant a això’.

El van enregistrar en sis dies en un estudi al barri hipster d’Eagle Rock de Los Angeles. Eren Britta Phillips al baix i veu, Roger Brogan (Spectrum, Alison’s Halo) i Anthony LaMarca (The War On Drugs) compartint la bateria, Gabe Noel al violoncel i Kramer als teclats. Wareham es va cuidar de tocar totes les guitarres del disc per insistència del propi Kramer. ‘Vam treballar ràpid. Kramer creu que dues tomes rendeixen més que vint. Sembla que d’immediat, sempre te la cançó planejada en el seu cap’ afegeix Wareham.

Ha avançat un primer senzill, aquest You Were The Ones I Had To Betray del que explica: ‘El vaig escriure a l’últim minut, pensant en com l’amor i l’amistat semblen convidar a la traïció. Realment no sabia com acabaria musicalment la cançó. Es va transformar quan Noel va afegir l’arranjament pel violoncel a l’estudi’.

Ve acompanyat d’un vídeo dirigit per Sylvie Lake, que explica que està inspirat en Mary Poppins. ‘Hi ha un mural preciós a l’encreuament d’autopistes del centre de la ciutat, amb un cotxe gran de dibuixos animats pintat. Somiava amb saltar dintre d’aquest mural, com quan a la pel·lícula, Dick Van Dyke salta a la màgica terra dels dibuixos fets amb guix’.

L’àlbum, que inclou una versió de Reich Der Träume de Nico, fa una subtil picada d’ullet a Galaxie 500. Wareham ha dit que en la seva major part es centra en el pas del temps. ‘La imaginació és memòria que expandeix tot el que podem recordar’, comenta. La gira de presentació te dues dates al nostre país: el 20 i el 21 d’abril. La primera a la sala Upload de Barcelona i la segona a la 16 Toneladas de València. Ineludibles.

 

           

FRANCES HA

MÚSICS AL CINEMA

Ningú no és perfecte. Aquesta frase amb la que acaba la famosa comèdia de Billy Wilder, Some Like It Hot, ens va perfecte per parlar de Frances Ha.

És una pel·lícula dirigida per Noah Baumbach, que a finals de la dècada dels 90 va formar part del grup de directors de la nova fornada al costat de Wes Anderson o Spike Jonze. Està protagonitzada per Greta Gerwig que va debutar amb la fresca Nights and Weekends (2008) – que co-dirigia amb Joe Swanberg – i que tristament ha acabat dirigint Barbie (2023). Ningú no és perfecte.

A la meitat de la pel·lícula aproximadament, es roda l’escena d’un sopar amb la protagonista i uns quants amics, entre els que hi veiem a Dean Wareham (Galaxie 500, Luna) i Britta Phillips (Ultra Baby Fat, Luna, Dean & Britta) – que crec encara son parella a la vida real.

La pel·lícula, tot i ser del 2012, toca un tema d’actualitat. És la història de Frances, una noia que amb 27 anys es troba en crisi permanent i més fora de lloc que un barceloní a l’Eixample. Funciona molt bé, amb bones interpretacions, diàlegs àgils i una molt bona fotografia en blanc i negre, tot plegat molt Woody Allen. S’inclou Million Dollar Doll, un tema d’ells dos i que apareix en l’àlbum Luck Or Magic de Britta Phillips (Double Feature Records – 2016).

DEAN WAREHAM, ALLÀ ON HO HAVIA DEIXAT

A LA VISTA

Sembla que fins que Dean Wareham no es va posar amb el nou àlbum, el tema compositiu el tenia una mica abandonat. El que sí és veritat, que malgrat sigui això cert o no, ha seguit funcionant:

Amb una banda sonora, dos llançaments amb Luna (un d’ells de versions), singles i Ep’s en digital, un Quarantine Tapes mentre érem tancades, així com actuacions de diverses índoles, incloent les transmissions des de casa seva a Los Angeles acompanyat de la seva esposa Britta Phillips.

Ara però, ha anunciat el llançament d’un nou disc en solitari. Es diu I Have Nothing To Say To The Mayor Of LA, que sortirà el 15 d’octubre via Double Feature Records. Ha avançat el tema The Past Is Our Plaything on canta ‘... the past is our plaything, she cannottalk back – we’re making it up as we go – the dandy is fashiones to crash and to burn – as blue turns to grey.’ Afortunadament, la veu i les tonades de Wareham, continuen amb la seva seductora forma. S’hi pot intuir un cert malestar, irònic o no, però també una certa sensació d’aprenentatge. El vídeo l’ha dirigit Alexandra Cabral, artista i col·laboradora d’Ian Svenonius, en un preciós i adequat blanc i negre, amb gat negre inclòs. 

DEAN WAREHAM

CONCERTS

DEAN WAREHAM + LOST TAPES

 

La [2] – BARCELONA

 

09 – 05 – 2014

 

No sé si influenciada per la lectura de Postales Negras o que senzillament tenia un dia especialment lamentable, el cas és que al llarg del concert, em va semblar veure molt del que hi diu. Acompanyat per la seva dona Britta Phillips i per Raymond Richards i Roger Brogan, en aquesta nova visita a la ciutat, va tocar part de la seductora col·lecció de temes que ha anat acumulant com qui guarda petits tresors recollits en territoris erms, començant per la nova Emancipated Hearts, clàssics de Luna com Lost In Space, Moon Palace o Tyger Lily i acabant el set amb 4th Of July de l'època Galaxie. Una actuació viciada? En té el cul pelat, pel bo i pel dolent.

 

Teloners de luxe, van obrir la parella formada per Pau Roca i RJ Sinclair (ex La Habitación Roja i Tokio Sex Destruction) amb total encert, encomanant-nos la seva particular i efectiva forma de funcionar: com si res.