AMB DENOMINACIÓ D'ORIGEN

DEAN WAREHAM – “THAT’S THE PRICE OF LOVING ME”

A LA VISTA

Dean Wareham ha compartit la noticia que te a punt un nou àlbum d’estudi en solitari.

Serà el quart, es dirà That’s The Price Of Loving Me i inclourà cinc cançons per cara. L’ha enregistrat amb producció de Kramer, un vell amic seu, després de produir-li, fa 34 anys, This Is Our Music, el darrer disc de la meravellosa trilogia de Galaxie 500. Sortirà a finals de març via Carpark Records.

(fot Laura Moreau)

Kramer ho explica d’aquesta manera: ’34 anys és molt de temps, però estimo a Dean, així que l’espera ha valgut la pena. Tornar a l’estudi amb ell ha estat com si mai ens haguéssim separat. I quan va estar acabat, vaig sentir que no podia haver anat millor. Havia un aire de cercle tancat al nostre voltant que perdura. Estic agraït per haver estat novament convidat i per les oportunitats emocionals que una col·laboració realment profunda i personal pot oferir. És estrany, i em sorprendria si torno a sentir alguna cosa remotament semblant a això’.

El van enregistrar en sis dies en un estudi al barri hipster d’Eagle Rock de Los Angeles. Eren Britta Phillips al baix i veu, Roger Brogan (Spectrum, Alison’s Halo) i Anthony LaMarca (The War On Drugs) compartint la bateria, Gabe Noel al violoncel i Kramer als teclats. Wareham es va cuidar de tocar totes les guitarres del disc per insistència del propi Kramer. ‘Vam treballar ràpid. Kramer creu que dues tomes rendeixen més que vint. Sembla que d’immediat, sempre te la cançó planejada en el seu cap’ afegeix Wareham.

Ha avançat un primer senzill, aquest You Were The Ones I Had To Betray del que explica: ‘El vaig escriure a l’últim minut, pensant en com l’amor i l’amistat semblen convidar a la traïció. Realment no sabia com acabaria musicalment la cançó. Es va transformar quan Noel va afegir l’arranjament pel violoncel a l’estudi’.

Ve acompanyat d’un vídeo dirigit per Sylvie Lake, que explica que està inspirat en Mary Poppins. ‘Hi ha un mural preciós a l’encreuament d’autopistes del centre de la ciutat, amb un cotxe gran de dibuixos animats pintat. Somiava amb saltar dintre d’aquest mural, com quan a la pel·lícula, Dick Van Dyke salta a la màgica terra dels dibuixos fets amb guix’.

L’àlbum, que inclou una versió de Reich Der Träume de Nico, fa una subtil picada d’ullet a Galaxie 500. Wareham ha dit que en la seva major part es centra en el pas del temps. ‘La imaginació és memòria que expandeix tot el que podem recordar’, comenta. La gira de presentació te dues dates al nostre país: el 20 i el 21 d’abril. La primera a la sala Upload de Barcelona i la segona a la 16 Toneladas de València. Ineludibles.

 

           

ELS CÍTRICS DEL CARIB

PHOEBE RINGS – “PHOEBE RINGS”

A LA VISTA

És important que ens relaxem. Una bona manera? Deixar-se portar per la música de Phoebe Rings.

Son un cuarteto d’Auckland que debuten amb aquest esperat EP homònim de sis cançons de suaus melodies dream–pop que els hi edita Carpark Records a mitjans d’octubre. Son la branca accessible d’Stereolab – fans declarats públicament– amb oscil·lacions que culminen en ecos i capes matisades per sons retro.

La banda la componen la pianista y compositora Crystal Choi, Simeon Kavanagh-Vincent (Lucky Boy) guitarra i sintetitzador, Ben Locke (Sea Views) al baix i Alex Freer (AC Freazy, Tiny Ruins) a la bateria. Choi, d’ascendència coreana, es va mudar a Nova Zelanda el 2000 on va pensar en formar Phoebe Rings, ansiosa per trobar una sortida després d’acabar els estudis de jazz. ‘Em vaig cansar del jazz. Simplement ja no m’omplia aquell so’ i afegeix ‘el dream–pop s’adapta més al circuit cap a on em vull dirigir’.

El disc és una carta d’amor a algunes de les influències de la banda: les pel·lícules d’animació de l’Studio Ghibli, la Bossa Nova, les balades i literatures coreanes... i Stereolab. I com que en la música és millor callar i escoltar, aquest Daisy, el primer single que van compartir amb vídeo inclòs, mostra aquest pop de somni, relaxat, amb sintetitzadors que aporten sobre la pell, la frescor salvatge de les llimones del Carib: #Quan estàs al meu costat, el món s’omple de margarides# canta Crystal Choi. 

            

MATISOS LÍRICS i MUSICALS

DUCK’S LTD – “HARM’S WAY”

A LA VISTA

Ens posem rollo iaia Angeleta i com diria ella, la vida ens fa forts. Després d’un munt de directes, la banda de Toronto Duck’s Ltd, diu sentir-se més forta, més segura del que fan.

Tom McGreevy i Evan Lewis han anunciat el seu segon àlbum, es diu Harm’s Way i el llançarà Carpark Records i el segell local Royal Mountain a principis de febrer, amb producció pròpia i de Dave Vettraino. És la continuació de l’EP Get Bleak (2019) i del debut amb Modern Fiction (2021).

(fot Colin Medley)

Han explicat que el disc es centre en els col·lapses interpersonals i socials, la decadència urbana i la missió casi impossible que pot ser mantenir la calma, quan sembla que tot se’n va a la merda. ‘Son cançons sobre els conflictes actuals’ explica el cantant i lletrista McGreevy. ‘Sobre veure patir a les persones que estimo i com estar amb elles per ajudar-les. Sobre la tensió de viure en un món que sembla que està a punt de col·lapsar’.

Comparteixen un segon senzill després de The Main Thing el mes passat, aquest vibrant Hollowed Out que compta amb els cors de Julia Steiner, Marcus Nuccio (Ratboys) – que aquí també toca la bateria – amb Jason Balla (Dehd, Ne-Hi) i Margaret McCarthy (Moontype), així com el violí de Macie Stewart (The Few, Ohmme) i el violoncel de Briar Darling.

‘Fa uns dies, es va obrir un esvoranc en una zona a prop d’on visc. Es va haver de tancar el pas durant un mes. Molts dels carrers de la ciutat eren rius i rieres que anaven a parar a un llac. Tots aquests carrers asfaltats, es poden veure com una invasió a la naturalesa i que el riu va tornar per recuperar el que era d’ell. Vaig fer la cançó sobre aquest sentiment’, explica McGreevy. ‘Es tracta de viure en decadència, amb la sensació de que estem alineats amb els límits imaginatius d’un petit grup de rics despreocupats. Sobre existir en un permanent estat de catàstrofe del que no tenim control’. Sembla que anem despertant.

EN SINTONIA AMB LES COSES QUE PASSEN

NOU REGISTRE

Energia pop per un tubo la que Speedy Ortiz continuen oferint-nos després de més d’una dècada sense deixar de fer-ho.

El quartet nord-americà deambula igual com aquell que va per casa en sabatilles, entre guitarres cruixides, la veu desafiant de Sadie Dupuis i “enregistraments de camp”. Si no comptabilitzem les demos de 2011, cinc anys després d’aquell Twerp Verse, aquest serà el quart disc a les seves esquenes, editat de nou per Wax Nine / Carpark Records.

Es dirà Rabbit Rabbit, títol que fa referència a la paraula que per superstició, es pronuncia el primer dia de mes per tenir bona sort, un opció més que Dupuis provava dia sí dia també quan era una nena, per suportar l'entretingut trastorn que es coneix com a TOC. Produït per Sarah Tudzin i la pròpia banda, i enregistrat al Rancho de la Luna al desert de Joshua Tree i a Sonic Ranch a Tornillo (Texas), surt el primer de setembre i de moment han compartit dos temes, Scab i aquest energètic You S02. 

THE BETHS, SENSE POR

A LA VISTA

Cansats de tants tancaments i obstacles, tenien ganes de fer un disc per poder gaudir-lo en els directes, tant els assistents i assistentes, com ells i elles, mateixos i mateixes.

Malgrat les lletres carregades de malestar, pors i lluita, a The Beths els urgia encarar el que millor saben fer, cançons fresques, expansives. El seu tercer àlbum d’estudi es diu Expert In A Dying Field i te prevista la sortida per a mitjans de setembre via Carpark Records. El van començar a enregistrar el 2021, gairebé tot a l’estudi del mateix guitarra de la banda, Jonathan Pearce, a Karangahape Road, d'Auckland. Després de la pausa obligada, van venir els inevitables intercanvis d’arxius. Quan ens vam relaxar, el febrer van poder anar de gira pels EEUU i a la vegada van acabar de mesclar-lo, fins que a Los Angeles el van donar per conclòs.

Han compartit un primer tema, aquest Silence Is Golden. Una cançó plena de ganxos pop retallats a sobre d’uns imperatius i tossuts cops de bateria que propulsen el missatge de cansament i les seves conseqüències: ‘La cançó parla de l’estrès i l’ansietat que es manifesten com una intolerància al soroll’ va explicar Elizabeth Stokes, ‘...on cada nou soroll t’estressa més i més’. Entre totes ens hem de tranquil·litzar.

THE BETHS, S’ENYOREN

A LA VISTA

A les neozelandeses The Beths, els hi arriba el moment de fer un nou pas

Des d’aquell brillant Future Me Hates Me del 2018 que no han parat quietes a casa i entre concert i concert Elizabeth Stokes anava fent feina. El resultat és aquest Jump Rope Gazers via Carpark Records, que si el Covid 19 vol, sortirà aquest estiu. Potser el juliol. El disc planteja temes més existencials sense deixar el punt de bullida que li correspon a una banda de power pop. Stokes diu ‘En el punt de la vida que ens trobem, tothom, amics i família es dispersa als quatre vents. Hem fet el mateix. Quan ets a casa, enyores a tothom, i quan ets lluny, enyores a tothom. Ens passem la vida enyorant’. Després de la promo, que s’agafin unes merescudes vacacions.

THE BETHS, AIXÍ DE SIMPLE

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

El que entenem per música indie com etiqueta, hauria d’estar ja passat com a mínim 10 pobles. A aquestes alçades en que es continua parlant d’Eurovisión com un interessant tema del dia, o transcorregut un considerable temps de la història del pop en que sembla que tots anem ja de tornada, no fem més l’indi i deixem de dir-li indie.

Elizabeth Stokes que viu a Auckland, al capdavant de The Beths fa allò que millor sap fer. I no és indie. El seu àlbum de debut, Future Me Hates Me, sortirà aquest agost de la mà de Carpark Records. Aquest mes i el que ve, de gira per Europa. Llarga vida al pop.

SPEEDY ORTIZ, ARA QUE VE EL BON TEMPS

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

Tornen els temes lluminosos i frescos dels Speedy Ortiz amb el que és el seu tercer treball si comptem The Death... editat en cassette. 

Sadie Dupuis, explica que aquest nou disc no parla només d’ells o els seus afers sentimentals, que de fet, porta molts temes que son de protesta social. 

Veu, guitarra, baix i bateria mai falla, els nois de Massachusetts tornen a la càrrega amb aquest Twerp Verse (Carpark Records) que sortirà també el més que ve. Per cert, què passa a l’abril que sembla que s’acabi el món?