MÚSICA DE GRINYOLS, CLICS i CLECS

THE TEXAS CHAIN SAW MASSACRE

1974 – 2024  

50 ANIVERSARI

MÚSICA AL CINEMA

Aquest és un clar exemple de que per fer un bon treball cinematogràfic, no cal ni un gran pressupost, ni ser de cap gènere humà en particular. L’únic que cal és una bona idea i tenir l’habilitat de rodar-la. Sense suplicar subvencions, ni gènere sexual entrat en calçador.

MPI Media Group i Dark Sky Films estan commemorant el 50 aniversari del clàssic de Tobe Hooper (1943 - 2017),  The Texas Chain Saw Massacre, que va realitzar amb quatre duros i talent natural. Es va estrenar la tardor de 1974, ara fa cinc dècades i per recordar-ho, entre altres activitats, ho han fet amb un passe especial en el Texas Frightmare Weekend, amb centenars de projeccions en diferents sales del país i una de singular, restaurada, al MoMA de Nova York, d’on forma part del seu fons d’art.

Té una banda sonora que, eclipsada per la pròpia història, ha passat massa desapercebuda. La van crear el mateix Tobe Hooper i el seu soci, expert en so Wayne Bell, present en els actes d’aniversari. En paraules de Bell mateix: ‘Per molt que sigui el que es veu, un so diferent amb les mateixes imatges, i aquestes imatges poden no tenir tant impacte com alguns crítics pensaven que se li va assignar. La banda sonora és la que genera el pressentiment’.

Ed Neal "Hitchhiker" amb 79 anys al Texas Weekend

La textura de la partitura té un to inquietant que prové dels diferents instruments utilitzats, tan tradicionals com no, com instruments musicals per a nens o trencats. D’altres de manipulats, com un dulcimer que simplement intentaven estirar-lo per treure-li sons diferents als que pot fer si es toca de manera normal. ‘Tant a Tobe com a mi, ens encantava aquesta frontera entre la música i el so. És música?... o és només un soroll?’

Kirk, Pam, Jerry, Franklin i Sally

Creaven un conjunt d’obres i després les composaven editant-les en lloc de interpretar-les. Van crear una biblioteca de sons no per musicalitzar, sinó per anar etiquetant ‘això és tensió, o... això és una persecució’. 

En la mateixa entrevista, Bell deia sobre la relació amb el món auditiu de la música concreta: ‘És una associació important i en això s’assemblen. El que nosaltres fèiem i el que feien aquells nois francesos abstractes, primer és abstracte i després navega entre el que és música i el que és so. Una cosa que ens apropa, entre nosaltres i la música concreta, és l’ús de l’edició com a eina de composició’.

Sally (Marilyn Burns, 1949-2014) 

Entre els citats sota la influència Hooper / Bell, s’anomena als treballs que ha fet pel cinema Trent Reznor (Nine Inch Nails) i el mateix Bell cita a Nicolas Winding Refn i a Peter Strickland, aquest darrer especialment per la pel·lícula de 2012 Berberian Sound Studio amb música de Broadcast.

Algú s’imagina aquest clàssic fet amb diner públic o dirigit per una persona políticament correcte? Encara eren dies que no dominava cap més tendència que el propi talent.

          

ESTÍMULS i BITLLES

MÚSICA i CINEMA

Atrinxerar-se pot ser una manera de sobreviure a totes les mentides maquillades amb les que hem d’aprendre a funcionar.

Buffalo ’66 és una pel·lícula que l'any passat va fer 25 anys. El 1998 l’actor Vincent Gallo va debutar amb aquesta cinta on ja plantejava la hipocresia d’una societat occidental qualsevol en clau d’humor. 

Divertida, entranyable i amb final romàntic. Per la meitat i en la remuntada emocional, Sonny (en un cameo del malaurat Jan-Michael Vincent) li diu a Billy (Vincent Gallo) que s’ho passi bé jugant a les bitlles. Uns minuts després, Layla (Christina Ricci) es marca uns passos amb el so de fons de Moonchild de King Crimson, cançó inclosa a l’àlbum In The Court Of The Crimson King editat per Island Records / Atlantic l’any 1.969.

       

NO TOT ESTÀ PERDUT

MÚSICS AL CINEMA

Aprofitem l’ocasió que ens ofereix el xou de l’oncle Oscar, per suggerir la visió de dues pel·lícules. Una optava al peluix i l’altra ni això. Però les dues recents.

La primera és la pel·lícula alemanya Das Lehrerzimmer – La sala de professors – una de les nominades a millor film estranger. És del jove director Ilker Çatak, i compte amb una interpretació que treu el singlot, per part de la seva protagonista, Leonie Benesch. Va guanyar el guardó a la millor pel·lícula del cinema alemany.

L’altra és la finlandesa Kuolleet Lehdet – Fallen Leaves – d’Aki Kaurismaki, també amb dues generoses interpretacions per part de la parella protagonista, Alma Pöysti i Jussi Vatanen. Va guanyar el Premi Internacional del Jurat a Cannes.

La primera ens narra una situació que es pot produir en qualsevol institut públic sota el domini d’un dels dictadors actuals: els protocols. La segona, és un poema visual. Un homenatge a la vida i al cinema de Chaplin. Entre karaokes, trobades i destrobades, ja cap al final, es produeix l’actuació del duo Maustetytöt. El formen dues germanes finlandeses, Ana i Kaisa Karjalainen, que el 2017 van crear el grup, un duo de synth–pop que interpreta la melancòlica i enganxosa Syntynyt Suruun Ja Puettu Pettymyksin, davant d’un públic entusiasta. 

FRANCES HA

MÚSICS AL CINEMA

Ningú no és perfecte. Aquesta frase amb la que acaba la famosa comèdia de Billy Wilder, Some Like It Hot, ens va perfecte per parlar de Frances Ha.

És una pel·lícula dirigida per Noah Baumbach, que a finals de la dècada dels 90 va formar part del grup de directors de la nova fornada al costat de Wes Anderson o Spike Jonze. Està protagonitzada per Greta Gerwig que va debutar amb la fresca Nights and Weekends (2008) – que co-dirigia amb Joe Swanberg – i que tristament ha acabat dirigint Barbie (2023). Ningú no és perfecte.

A la meitat de la pel·lícula aproximadament, es roda l’escena d’un sopar amb la protagonista i uns quants amics, entre els que hi veiem a Dean Wareham (Galaxie 500, Luna) i Britta Phillips (Ultra Baby Fat, Luna, Dean & Britta) – que crec encara son parella a la vida real.

La pel·lícula, tot i ser del 2012, toca un tema d’actualitat. És la història de Frances, una noia que amb 27 anys es troba en crisi permanent i més fora de lloc que un barceloní a l’Eixample. Funciona molt bé, amb bones interpretacions, diàlegs àgils i una molt bona fotografia en blanc i negre, tot plegat molt Woody Allen. S’inclou Million Dollar Doll, un tema d’ells dos i que apareix en l’àlbum Luck Or Magic de Britta Phillips (Double Feature Records – 2016).

CATIFA DE VELLUT i LLUENTONS

PRISCILLA de SOFIA COPPOLA

MÚSICA i CINEMA

Ahir, a les 8 del vespre d'un dissabte, vam anar a una sala de cinema d’una petita ciutat a veure la darrera pel·lícula de Woody Allen, Coupe de Chance, de producció francesa. En una sala per a una capacitat de 150 persones, érem 7, comptades una a una

És evident que la gent ha decidit que, això d’anar al cinema, no es porta. Ara es porta tragar series escarxofades a casa, no cal esforçar-se ni pensar gaire. Per això no acabo d’entendre com segueixen fent pel·lícules destinades a la pantalla gran - les que queden - com si no passés res. Parlo de les pel·lícules que es fan, dins de les considerades com a setè art.

Dins d’aquest sector de professionals del "ja sé que ningú anirà a veure-la, però em dona igual", aquest passat festival de Venècia, en la seva 80èna edició, s’han pogut veure entre d’altres, els darrers treballs del mencionat Woody Allen, Poor Things de Yorgos Lanthimos – que es va endur el Lleó d’Or – o Priscilla de Sofia Coppola.

Coppola aborda les seves histories sempre des de la perspectiva de les dones. L’any passat al mateix escenari es passava Elvis de l’australià Baz Luhrmann. Priscilla, com el mateix títol ja deixa clar, va de la que va ser companya del mite. I això és el que s’ha proposat la directora, hi ha mites que semblen infrangibles: ‘És en gran mesura una historia sobre Priscilla convertint-se en qui és i descobrint el seu propi sentit de la feminitat. Em vaig posar en la perspectiva de Priscilla i vaig intentar fer una pel·lícula sobre què passaria si tu fossis ella. Les etapes de la infància a dona adulta’.

Priscilla va conèixer a Elvis quan tenia 14 anys i ell 25, la relació es va mantenir tot lo secretament que es deuria poder, i finalment es van casar el 1967. Van tenir a Lisa Marie Presley i es van divorciar el 1973. ‘Era molt amable, molt dolç i carinyós, respectava els meus 14 anys. Estàvem molt alineats en com pensàvem i em va obrir el seu cor en tots els sentits i jo era allà per escoltar-lo’ explicava la mare. Per la seva part, Coppola va explicar que sentia una certa proximitat en la història, justament pel fet de recordar-li la generació de la seva mare i com aquesta va créixer amb un marit de tan de pes.

Per fer el biopic, Coppola s’ha basat en el llibre Elvis and Me, les memòries escrites per la pròpia Priscilla, que van ser editades el 1985. Priscilla Presley ha exercit de productora executiva, i quan la va veure per primer cop li va dir que no agradaria als fan d’Elvis, a lo que li va respondre: ‘No la he fet per a ells’. Els protagonistes son Cailee Spaeny i Jacob Elordi. S’estrena el 3 del mes que ve. 

LA VERITAT SEMPRE RESPLANDEIX

PREVISIBLE

Es veia venir. Els guapets de la banda australiana Tame Impala, han acabat formant part d’una banda sonora

Hi figuren al costat d’altra gent igual de interessant, com Dua Lipa o Pink Pantheress. La pel·lícula afortunada és la darrera de Greta Gerwig, basada en la popular nina Barbie creada per Ruth Handler l’any 1959 i a la que algunis consideren com una de les icones de la cultura pop. 

(fot Ignacio Arnedo)

Llàstima que al final no es van decidir per Kevin Parker pel paper de Ken (van preferir a Ryan Gosling). L’estrena està prevista per a la tercera setmana de juliol. Així han acabat les sales de cinema.

AVÍS: les imatges que apareixen a continuació, poden ser perjudicials per a l’espectador 

ANNA KARINA, EXEMPLE IL·LUSTRATIU

ICONES

Protagonista de clàssics del cinema francès, la seva imatge va lligada a una manera de fer i de ser

Entre mig de tants reptes, la seva desaparició de fa uns mesos, hauria de provocar en totes nosaltres una reflexió sobre a on ha anat a parar el desaparegut setè art.

Va fer del serrell una causa. La va batejar Coco Chanel, quan d’adolescent es guanyava les garrofes posant per a ella. Li va cantar al Tibidabo a la pel·lícula La Vie Est Magnifique (1964). Quan va baixar del ‘tren penjat’, va lligar amb Jean-Luc Godard, i amb ell va fer obres cabdals de la nouvelle vague, com Alphaville (1956) o Made in Usa (1966). A la pel·lícula feta per a la televisió, Anna (1967) del director Pierre Koralnik – un dels supervivents – va cantar Gainsbourg. Per si fos poc, a sobre va néixer a Copenhague.

Què se n’ha fet d’aquella cosa tan cool? Es pot dir més alt, però no més clar.

PENDENTS D’ARGENTO

VIDES QUOTIDIANES

M’imagino els col·laboradors de Dario Argento desesperats i estirant-se dels cabells

Algunes fonts, després del desmentiment dels productors, asseguren igualment que el mateix director italià, a prop de fer els 80, ha confirmat que sí, que Daft Punk seran els encarregats de posar la música al seu nou projecte de pel·lícula, Occhiali Neri. La protagonista serà la seva filla i musa de professió Asia Argento.

El diari La Repubblica ha estat qui va aixecar la llebre. El cineasta va dir en declaracions a aquest diari que Daft Punk son fanàtics de les seves pel·lícules i quan van saber que estava preparant aquesta, es van posar en contacte amb ell per poder treballar junts. I afegia que aviat li enviarien les primeres cançons. La informació al voltant del geni del genera giallo no és clara. De fet, el 2014 es va posar amb The Sandman, la pel·lícula on Iggy Pop fa de dolent, i de moment encara no està clara la seva distribució. Ara hi afegirem Occhiali Neri en el suspens. En realitat és el mestre de la intriga.

els musics francesos en una imatge retrospectiva a l’estudi de Terry Richardson

AGNÈS VARDA

TRASPÀS

Agnès Varda, pionera del Cinéma Vérité ha mort avui a París amb 90 anys. De jove va començar fent fotografia, però ben aviat es va passar al cinema, on va fer una carrera vertiginosa. 

El salt a la fama, si és que en el seu cas es pot dir així, el va fer amb aquest mitjà, sempre tractant temes socialment compromesos, amb documentals com Loin du Vietnam (1967) o Black Panthers (1968) i a partir de llargmetratges com Cléo de 5 à 7 (1962) Lions Love (1969) on apareixia la super-star de Warhol, Viva, L’une chante, l’autre pas (1977) o la immensa Sans toit ni loi (1985) amb la que va guanyar el Lleó d’Or a Venècia. 

amb Sandrine Bonnaire durant el rodatge de Sans toit ni loi

Els darrers anys seguia en actiu, amb incursions en el mon de l’art, però potser el fer-se gran i convertir-se en una senyora velleta i encantadora, mimada per tots els mitjans inclosos els més conservadors, donava una imatge una pèl desconcertant.

LA PEL•LÍCULA SOBRE MAPPLETHORPE, EL PROPER MARÇ

CINEMA

Per aquí no ens cansarem mai d’admirar la seva obra. Per això estem contentes de saber que ja se li ha posat data d’estrena a la pel·lícula que amb direcció de Ondi Timoner – la de Dig! (2004) –relata la vida de Mapplethorpe (Matt Smith) els dies abans de la seva mudança al Chelsea i la relació amb Patti Smith (Marianne Rendón), fent especial atenció a la intersecció del seu treball, sexualitat i el suposat esforç pel reconeixement en el món de l’art de Nova York.

La pel·lícula va ser presentada al TriBeCa Film Festival de NY aquest abril passat on es va endur el segon premi de l’audiència.

Ondi Timoner (directora), Matt Smith (protagonista)

 i Eliza Dushku (productora) a la premiere

NICO, 1988

CINEMA

Presentat en format road-movie, el biopic italià, dedicat a Christa Päffgen que ha dirigit Susanna Nicchiarelli i protagonitzat la danesa Trine Dyrholm, es pot veure aquests dies a la pantalla gran d’alguns dels cinemes que queden. Es centra en la darrera gira que va fer la cantant i músic i es situa entre Manchester, Nuremberg, París, Praga, alguna part de Polònia no identificada i la costa de Roma.

  

El film es va estrenar i va guanyar el premi a la millor pel·lícula en la secció Horizons Awards, del darrer Festival de Venècia. Per a qui pugui interessar.

Dyrholm i Nicchiarelli

CANÍBALS CRÒNICS

ICONES

MORRICONE, CLÉMENTI, EKLAND... MAIG ’68

Aquests dies, les commemoracions del maig francès no paren. El cas és celebrar, trobar-se i deixar que el mòbil es refredi una estona.

Entre aquests actes, a la Filmoteca hi fan el seu cicle vestit a partir del treball de Pierre Clémenti. I és en aquest context que s’han pogut veure pel·lícules com I Cannibali rodada el 1970 i dirigida per Liliana Cavani. 

La cineasta es va Inspirar en la tragèdia grega Antígona i inevitablement em va recordar molt la situació actual. 

Més o menys: els carrers de Milà estan plens de cadàvers de ciutadans rebels que el govern manté allà d’exemple per recordar a la gent com pot acabar si es porta malament. Antígona (Britt Ekland), a qui li han matat el germà, es rebel·la i amb l’ajuda de Tirèsias (Pierre Clémenti) es dediquen a dur-los la contraria. La banda sonora és d’Ennio Morricone. 

2001: A SPACE ODYSSEY

CINEMA

Hi ha produccions que son fruit de ments privilegiades impulsades per la divinitat creativa. L’any que bé complirà 50 anys, un darrera l’altre, fent història. S’han dit tantes coses sobre la pel·lícula de Kubrick que acabaríem abans si diguéssim les que no s’han dit. També ha sigut objecte de milers d’estudis, en tots els formats possibles. Per això crida l’atenció que encara algú hi trobi la manera de generar noves dinàmiques de debat. Com Simon Birch, un artista britànic resident a Hong Kong que va crear una rèplica exacte del famós dormitori de paviment lluminós.

Aquest atrevit artista, va demanar ajuda a l’arquitecte Paul Kember (KplusK Associats) per fer-ho possible. L’obra, l’habitació, duia el nom de The Barmecide Feast i formava part d’una exposició muntada a Los Angeles en un magatzem abandonat que s’utilitza com a galeria d’art, que amb el nom de The 14th Factory era un dels catorze espais que s’anaven enllaçant per acabar creant un viatge immersiu. Birch va formar part d’un altre equip més ampli de vint artistes per a crear aquest show multimèdia.

Volia, segons les seves pròpies paraules, ‘a través de l’experiència The 14th Factory unir una amplia gama de ments, per a elevar i inspirar, motivar accions, solucions, però també provocar’...‘Estem al borde del col·lapse o al principi d’un nou i meravellós capítol?’ Un altre que es pregunta el mateix. Al final però, qui ho vulgui entendre no tindrà dificultat.

El muntatge ja ha finalitzat i mentre no viatge a d’altres punts del món, havia d’anar-se obrint temporalment. Crec que de moment ni una cosa ni l’altre prospera. Una llàstima.