L'SNOOPY, CONTINUA TAN VALENT

ICONES A L’ESPAI

Una icona de la cultura pop, està apunt de tornar a enlairar-se en direcció a la Lluna.

Es tracta del personatge creat el 1950 per Charles Schulz, Snoopy, que ha sigut l’escollit per indicar el moment que es produeixi “gravetat zero” en el vol inaugural de l’SLS que s’enlairarà, si no hi ha més retards, la segona quinzena de novembre, per torna a la Terra sis setmanes després.

Se l’ha dotat d’un cos que no arriba a les 5 unces de pes i de 25 cms. d’alçada Se li ha confeccionat per a l’ocasió, un vestit a mida especialment dissenyat amb totes les especificacions donades per la NASA. ‘Volíem donar-li l’oportunitat, així que vam crear un Snoopy personalitzat’ explica Melissa Menta, vicepresidenta de Peanuts Worldwide.

La missió del vol de l’Artemis I, primera proba de vol integrat del coet Space Launch System, és circumdar la Lluna i tornar, en un recorregut sense astronautes, per assegurar que tots els sistemes i condicions previstes, funcionen per a futures missions tripulades.

L’Snoopy te un llarg historial de vol amb la NASA. Els astronautes de l’Apollo X, van escollir personatges dels Peanuts com a sobrenoms, el mòdul lunar es deia com ell i el mòdul de comandament li van posar Charlie Brown. El 1990 va figurar entre els passatgers de la missió STS-32 del transbordador Columbia. També hi ha tires còmiques dibuixades per Schulz caminant per allà dalt. Quan va ho va fer, va exclamar: ‘He superat als russos...! Quan la guerra freda. Com ara, que la guerra no és freda però els russos tornen a ser els dolents.

Tom Stafford, de l’Apolo X, el 1969 acomiadant-se de l'Snoopy

TAMBÉ HI HA ‘WORLD DRACULA DAY’

ICONES POP

Entrar en el mon del personatge creat per Stoker és entrar en un món casi tan fascinant com el de la música

La recerca de l’eterna joventut, com el pols que mantenim amb la música. La necessitat de sang, com la necessitat de l’estrèpit sonor. Poca gent es pot resistir a la llegenda. Els cineastes especialment, hi han caigut com mosques a la temptació de recrear-ne el mite. Aquí en van uns quants:

Nosferatu (1922) de F.W.Murneau, el Dracula (1931) de Bela Lugosi, Vampyr (1932) de Carl Theodor Dreyer, The Fearless Vampire Killers (1967) del Polanski, tots els Terence Fischer amb Christopher Lee o el parell de Ingrid Pitt, les de Jess Franco o els de l’inigualable Jean Rollin, Son Of Dracula (1974) amb Harry Nilsson i Ringo Starr, la de Werner Herzog (1979) amb Klaus kinski i Isabelle Adjani, The Hunger (1983) amb un Bowie xuclant sang a les discoteques, les de Dario Argento, la imprescindible Låt Den Rätte Komma In (2008) de Tomas Alfredson, Only Lovers Left Alive (2013) de Jim Jarmusch o la que va fer a continuació Ana Lily Amirpour, What We Do in the Shadows (2014), i no ens deixem la sèrie de 3 episodis que la BBC ha estrenat aquest any. Podríem estar-nos tota l’eternitat.

fotograma de La Vampire Nue (1970) de Jean Rollin

The Hunger (1983) 

El pop hi va associat. Hi ha una pila de temes que parlen del fenomen. Des dels Blue Öyster Cult a l’àlbum Specters i la cançó Nosferatu, Roky Erickson and the Aliens amb Night Of The Vampire inclosa al disc homònim del 1980 o aquest Bela Lugosi’s Dead de la banda britànica Bauhaus i el seu primer single editat el 1979. I així podríem estar fins que se’ns fes de dia...

Amb tota la mandanga en que estem submergides, s’haurà posposat o directament anul·lat l’exposició que havien de fer a Barcelona a l’ex-Fabrica Casa Ramona de Montjuïc? Ahir va ser el Dia Internacional de Dràcula. Si jo manés, seria festiu. Tenint en compte a més que hi ha molta gent que, la sang, se la deixa xuclar tot l’any. 

el compte Von Count als Muppet de Barri Sèsam

12" amb Bela Lugosi's Dead de Bauhaus

CANÍBALS CRÒNICS

ICONES

MORRICONE, CLÉMENTI, EKLAND... MAIG ’68

Aquests dies, les commemoracions del maig francès no paren. El cas és celebrar, trobar-se i deixar que el mòbil es refredi una estona.

Entre aquests actes, a la Filmoteca hi fan el seu cicle vestit a partir del treball de Pierre Clémenti. I és en aquest context que s’han pogut veure pel·lícules com I Cannibali rodada el 1970 i dirigida per Liliana Cavani. 

La cineasta es va Inspirar en la tragèdia grega Antígona i inevitablement em va recordar molt la situació actual. 

Més o menys: els carrers de Milà estan plens de cadàvers de ciutadans rebels que el govern manté allà d’exemple per recordar a la gent com pot acabar si es porta malament. Antígona (Britt Ekland), a qui li han matat el germà, es rebel·la i amb l’ajuda de Tirèsias (Pierre Clémenti) es dediquen a dur-los la contraria. La banda sonora és d’Ennio Morricone. 

¡LANZA LA BOLA, CHICO!

ICONES

Era un dels molts personatges que sortien en els dibuixos animats de Looney Tunes i Merrie Melodies per a la Warner. ‘Digo hijo, digo hijo digo’... son expressions d’aquest gall de nom Claudio de tarannà feliç i tranquil, sempre disposat a posar a tothom a proba.

JACKSON POLLOCK

ICONES

11 D’AGOST / 1956 -2016

ALS 60 ANYS DE LA SEVA MORT

ERA EL MILLOR

ICONES

Dylan va escriure ahir a la seva pàgina oficial de internet que era el més valent, el més amable i el millor home sobre la terra. Obama també va dir que era el més gran i que va sacsejar el món i gràcies a això el món és millor, i de retruc tots som millors. Vinga! Son algunes paraules de les que se li han dedicat a Muhammad Ali després de la seva mort aquest divendres.

Sempre he pensat que morir-se és una de les coses més avorrides que podem fer. Si a sobre es fa servir el manual de frases boniques, es gratuït i de llepaculs. Per què no t’ho diuen en vida?

I que consti que adoro a Bob Dylan i a Muhammad Ali. No cal dir-ho. De l’Obama no opinaré per no ferir sensibilitats.

65 ANYS AMB SNOOPY

ICONES

 

 

Aquest mes, un dels símbols pop s’hauria jubilat si no fos perquè al 2015, una persona normal, ni recorda què vol dir això. Aquest famosíssim gosset diuen que va sortir per primera vegada l’octubre del 1950 però que va ser un 10 d’agost, que va aparèixer bufant un pastís amb espelmes.

 

 

La forma de ser d’Snoopy, sarcàstic, poètic, filosòfic i lliure, fa impossible no simpatitzar-hi.

 

Snoopy for president! 

 

 

 

També diuen que el desembre arribarà als cinemes una pel·lícula dels Peanuts, o sigui de tota la colla pessigolla. Veure’m.

 

 

 

STEVE McQUEEN

ICONES

Interessant per partida doble. Per una banda, pel fotògraf, Barry Feinstein – fotògraf de la gira anglesa de Dylan el 1966 i amb The Band pels USA l’any 1974, casat amb Mary Travers (Peter, Paul and Mary) i autor d’infinitat de portades de discos de gent com Janis Joplin o George Harrison – i per una altra, pel fotografiat, Steve McQueen, l'actor mort amb 50 anys, a Mèxic.

 

McQueen amb la seva segona dona Ali MacGrawn

 

Dues persones que es van fer notar, volent o sense voler, especialment als anys seixanta i setanta. Des de fa uns dies i fins al setembre, a la sempre interessant galeria L’Instant de París, es pot veure una exposició d’algunes instantànies mai vistes fetes per Feinstein de l’actor.

 

 

 

 

KYLIE MINOGUE VS COPPERTONE

PUBLICACIONS

 

 

De les revistes, l’únic que acostuma a passar a la història són les portades. Per això, moltes vegades es paguen fortunes per aparèixer en elles. Sense anar més lluny, fins i tot portades de revistes musicals del país han estat adquirides única i exclusivament per a promocionar a alguna banda. 

 

 

 

 

Aquest evidentment és el cas contrari. La publicitat que en traurà la revista CQ, a nivell mundial de treure a Kylie Minogue fent una nova versió del mític anunci de Coppertone – Coppertone a TOTDEPOP – possiblement, també li deixi una marca com la del sol en la pell de la cantant, encara que aquesta, CQ no l’ensenyarà. 

 

En el número d’agost de l’edició italiana.

 

 

 

 

 

TALITHA DINA POL ‘GETTY’

ICONES POP

 

Va néixer l’octubre del 1940 a Java, el que llavors eren les Índies Orientals Holandeses, actualment Indonèsia. Les seves primeres passes, no van ser en cap llar d’infants, sinó que les va donar en un camp de concentració japonès al costat de la seva mare. Això sí, un cop acabada la ‘segona guerra’ no van trigar gaire en instal·lar-se a Anglaterra. 

 

 

Predestinada a participar de la festa, el seu canal per trobar-la va ser el de la moda. I com no podia ser d’altre manera, l’efluvi que rondava permanentment la zona, el totpoderós Swinging London, es va apropiar d’ella, establint bones i influents amistats del tipus Mick Jagger i Anita Pallenberg, Yves Saint Laurent o Rudolf Nureyev o d’altres, com el que va acabar sent el seu marit, John Paul Getty Jr.

 

Va desaparèixer d’una sobredosi d’heroïna a Roma amb 30 anys, el juliol de 1971.

 

 

 

 

LINDA BLAIR

ICONES POP

Un sol paper li va ser suficient per a situar-se a dalt de tot, al descobert, sent objectiu fàcil pels interessats de torn. A partir d’aquí, per a ells va ser com bufar i fer ampolles. Igual que un parallamps atrau l’efecte del xoc entre dos núvols ben carregats, la noia va provocar el mateix resultat en les persones capacitades per manipular els altres. Mentre, va brillar amb tota la intensitat de que va ser capaç.

amb William Friedkin i Ellen Burstyn en un descans de la pel·lícula L’Exorcista (1973)

 

 amb “Ronnie” Van Zant

 

 amb Keith Moon

amb Glenn Hughes (Deep Purple, Black Sabbath)

amb Artimus Pyle i Allen Collins (Lynyrd Skynyrd)

BIBIANA BALLBÈ

Si alguna cosa diferència la cultura pop de les demés, és la seva permanent evolució i activitat. Per això hi ha imatges que representen aquests aspectes. I ella n’és una.

ICONES POP (en aquest cas, INACTIVA)

En el món exterior nostre, aquesta figura és habitual i acompanya al negoci. Nosaltres, per desgràcia, estem molt limitats i no ho és tant. La nostra activitat queda reduïda a una televisió tan sols preocupada per promocionar la cultura de la calçotada o penjar-se medalles en insignificants propostes a internet i a un club encaparrat en ser el millor del món com si això signifiques la salvació de la nostra ànima pecadora. Ben poca cosa. 

 

Ella efectivament és popular, però perquè surt a TV3, no surt a TV3 perquè és popular. Aquesta és la diferència convertida en inconvenient. I per això acabarà convertint-se en un fantasma més del cementiri. Per això i, és clar, perquè no hi ha aquesta activitat creativa de la que es pugui alimentar. 

 

Així, donant-hi voltes penso que caldria, per exemple, que es declarés lesbiana. No sé, per desempallegar-nos una mica de la mediocritat que ens envolta.

SPOCK

Difícil no incloure com un figura pop destacada a aquest vulcanià entranyable. Protagonista d’una de les series més psicodèliques de la història de la televisió, formava part d’aquella exaltació de colors, música, vestits i computadores plenes de llumetes dignes d’un pessebre. El pobre es trobava sempre en plena dicotomia entre el personatge mental, amb la seva visceral lògica i el personatge espiritual, amb la supressió de les emocions. Aquests dies jo també em trobo en una dicotomia. De fet em passa cada any. Participar del festival de festes o no participar. Cada any em fa més pujada. Em pregunto què faria l’Spock?... no sé si celebren els Nadals al planeta Vulcà.

 

“Llarga vida i prosperitat”.

 

Leonard Nimoy en plena inspiració

 

 

1er. àlbum editat per DOT l’any 1968

 

 

Ballad Of Bilbo Baggins – publicat en el segon LP

DANIEL COHN–BENDIT O LA CONSTANT RECAIGUDA D’UN MITE (O ICONA)

Una es fa eternament la mateixa pregunta. Especialment en algunes persones que van tenir-ho a les seves mans. I la resposta em produeix molta tristesa: és llei de vida. Passa tant poques vegades. I en l’època que ens està tocant viure és impossible qualsevol canvi social. Per què enganyar-me. Així, de tant en tant ens fa una visita, convidat per alguna fundació, per presentar algun llibre, o qui sap, potser per anar de botigues al Passeig de Gràcia.

 

La seva retòrica és tan tòpica: haurien de..., demano que..., si fessin això o allò altre..., en fi, aixequem-nos i aneu-hi. El mediàtic líder dels verds al parlament europeu va tornar a trepitjar la ciutat aquest dilluns passat per donar un parell de conferències (estava d’oferta?) dins del cicle organitzat per la Fundació RBA i la Fundació Catalunya Europa sobre Líders i Testimonis de l’Europa Contemporània. Una al propi auditori de l’editorial i l’altre al Teatre Romea (molt adient).

 

Diu: “...els nacionalistes s’ofereixen com a salvadors de l’individu al món globalitzat proposant visions esclerositzades i monolítiques de les identitats nacionals que son camisa de força.” Molt oportú. “La cultura ha de continuar buscant darrere de les identitats de façana la identitat real o volguda de l’ésser humà.” Quan diu cultura, a qui es refereix? “...la sobirania nacional (referint-se a Europa) ja no existeix, és una il·lusió; la sobirania la té el mercat”. 

 

S’hi a tornat o sempre ha sigut tan espavilat?

 

DOLORS PALAU

Va ser de les poques noies que van estar a primera línea de l’escena musical d’aquells anys i per això m’ha fet il·lusió veure-la amb ració extra en comprovar la sensibilitat d’aquell moment, especialment en la gent de Disco Expres, els responsables del reportatge.

Evidentment eren altres temps. Uns temps en que no hi havia cap mena de competició per ser més que ningú. Tothom formava part del projecte. La seva veu i la seva música tenien un segell propi que en Sisa va copsar i va saber utilitzar molt bé. El seu treball al costat del mestre va ajudar en gran mesura al resultat final en Qualsevol Nit Pot Sortir el Sol, Galeta Galàctica o La Catedral i encara avui em continua sent un referent quan la escolto allà al darrere.

 

És cert que era la font d’inspiració d’en Sisa? Només ella? Seguirà sent professora de flauta al Conservatori de Sabadell? Tindrà aquesta sort?

 

 

EL DARRER VOL DE NEIL ARMSTRONG

1930 - 2012 

 

Molt s’ha especulat sobre el què va passar aquell 20 de juliol del 1969. Sigui com sigui, aquest home forma part indiscutible de la historia del pop com una icona més de tantes i tantes que en aquella famosa era d’aquari ho van ser. Dissabte va remuntar de nou el vol.

 

ROSANNA ARQUETTE

La considero una altre icona del pop. No només per papers com el de Marcy a After Hours, de Paulette a Life Lessons (New York Stories) o la heroïnòmana Jody a Pulp Fiction o de Gabrielle a Crash per citar-ne alguns, sinó també per aquelles pautes que citava parlant de Winona Ryder. Gaudeix de patrons característics que la situen en recintes i backstages de concerts i festivals i que gent com Beck, Perry Farrell o McCartney se li situïn a qualsevol dels seus dos costats. 

Quina no voldria ser la seva xicota?

Linda Ramone, Rosanna Arquette amb la seva filla Zoe, i Vincent Gallo al The 5th Johnny Ramone Tribute l’any 2009