THE LOCKED ROOM – 1969
ART - INSTAL·LACIONS - DISSENY
En relació a l’experiment de
paciència a que estem sotmeses, l’escriptora i assagista Rahel Aima recorda una
interessant acció que van portar a terme un grup de professors i estudiants a
Londres un any després dels fets del maig
del 68. La diferència, que llavors experimentaven per trencar normes. Avui
experimenten per posar-ne més encara
El 1969 es va fer fer un
treball als estudiants de primer any d’escultura de la Saint Martin’s School of Art de Londres consistent
en fer-ne entrar una dotzena – entre ells uns joves Richard Deacon i el cineasta Tony
Hill – a un espai tancat, una vegada havien estat identificats amb un targetó i
se’ls hi havia fet entrega d’un cub de poliestirè embolicat en un paper marró.
Un cop dins, es trobaven els seus noms enganxats a terra separats entre ells i una
llista de normes. Se’ls hi va dir que no podien ni parlar de l’habitacle, ni
entre ells. Que no podien treure res de la sala. Que no se’ls permetia sortir
de la sala des de les 10 del matí fins a dos quarts de cinc de la tarda,
excepte per anar a buscar alguna eina. A més, un professor els ‘supervisaria’
en tot moment. Em sona això.
Quan els estudiants van entrar a la sala la
segona setmana, se la van trobar completament buida de tot el que havien estat
treballant. El cub de poliestirè havia sigut reemplaçat per un rotlle de paper Kraft, una bola de fil, un sac de
guix i aigua. Seguien sense cap indicació de temps, intencions o terminis.
Evidentment els estudiants si arribaven tard o es saltaven una norma eren
amonestats. Va ser força controvertit i en algun moment es va pensar en una
possible conseqüència psicològica. Els tutors s’ho passaven bé especulant sobre
aquestes conseqüències i sobre com s’ho prenien els estudiants. Això també em
sona.
Encara que els van fer servir de conillets
d’índies, formava part d’un experiment quan experimentar formava part del
creixement de les persones. Es va anomenar The
Locked Room, va funcionar un parell d’anys i es va acabar (hi ha llocs que
diu quatre) considerat també un experiment pedagògic. Els autors eren els
professors Garth Evans, Gareth Jones, Peter Harvey i Peter Kardia. Precisament
aquest darrer, va establir una pedagogia basada en la paradoxa: ‘Literalment empresonar als estudiants per a
alliberar-los’. Un company seu i també activista de l’acció subratllava la
importància d’aquestes pràctiques de negació: ‘Si un no va amb compte com a professor d’art, pot acabar creient que te
l’obligació de dir-li a un estudiant què fer. El que vaig apendre de The Locked
Room és que tot el que se li pot dir intel·ligentment a un estudiant és què no
fer’.
Es considera de les primeres
obres d’art conceptual, un moviment que naixia en aquella època a Europa. De
fet, posteriorment l’artista Joseph Beuys, cofundador de Fluxus, treballava en
el que en deia “escultura social”. El 1970, Christopher Burstall va fer un
documental per la BBC, A Question of Feeling, i el 2019 se’n va fer una
exposició a la galeria Laure Genillard de Londres i es va editar The Locked Room: Four
Years That Shook Art and Education, 1969–1973 publicat per MIT Press, ambdós comissariats per Rozemin Keshvani.
