CHRISTO, DEIXA D'EMBOLICAR

TRASPÀS

La gent que l’envoltava, segurament s’havia d’amagar si no volia acabar embolicada amb una pila de draps. Des de diumenge que ja no cal que s’amaguin

L’home conegut per a totes com a Christo, va traspassar aquest diumenge a Nova York amb 84 anys. ’No és una professió, és una existència’ havia dit. Jeanne-Claude, la seva dona i col·lega inseparable, el va avançar el 2009 d'un aneurisme. Nascut a Bulgària, es va traslladar a París, on la va conèixer i el 1964 van fer el salt a Nova York.

The Wedding Dress (Ferdinand Boesch © Christo)

Ja de jove va destacar per les seves instal·lacions, embolicava senyores, mobles, o apilava bidons. Sempre ha tingut clara la ràpida caducitat de les seves obres. En motiu de l’embolicamenta del Reichstag el 1995, en resposta a la sol·licitud per part de les autoritats pertinents d’allargar-ho, s’expressava així de clar: ‘És una ingenuïtat i una arrogància pensar que això es quedarà aquí per sempre, per tota l’eternitat’. Tota una filosofia de vida.

Wrapped Vespa 1963-64

 The Wall 1974 - Porta Pinciana Delle Mura Aureliane

New York, 1981 – Christo i Jeanne-Claude al seu estudi

Aquí n’hem tingut prou amb tenir el monument a Colom tan sols com un projecte més entre milers, per omplir-nos la boca presumint. Som dels que amb poca cosa ens conformem. Un temps després Christo ho resumia així al New York Times: ‘El 1975 estavem amb converses amb l’alcalde de Barcelona. Després de dos anys, va dir que no. El van matar. No nosaltres, sinó algú altre (suposo que es refereix al Viola, encara que per dates es confon). El 1981 n’hi havia un altre d’alcalde. I també va dir que no. Aquest va sobreviure (aquí seria en Serra). El 1984 vaig rebre una trucada d’un altre alcalde que aquest em deia: siusplau vine i embolica’l. Llavors vam ser nosaltres que vam dir que no. Ja no ens venia de gust. en aquests projectes res és racional’ (aquí es deu referir al Maragall,  anava boig per donar publicitat a la ciutat i vendre-la).

Christo, 1977, a la Galeria Joan Prats de Barcelona

Al Pompidou li estan preparant una retrospectiva que havia de coincidir amb l’embolicada de l’Arc del Triomf de la plaça de l’Étoile. L’oficina de premsa al mateix temps que va fer saber la seva mort, va afegir que tot continuava en marxa segons el previst, pel setembre del 2021. Doncs ens veiem a París.

CONFINAMENT ARTÍSTIC

THE LOCKED ROOM – 1969

ART - INSTAL·LACIONS - DISSENY

En relació a l’experiment de paciència a que estem sotmeses, l’escriptora i assagista Rahel Aima recorda una interessant acció que van portar a terme un grup de professors i estudiants a Londres un any després dels fets del maig del 68. La diferència, que llavors experimentaven per trencar normes. Avui experimenten per posar-ne més encara

El 1969 es va fer fer un treball als estudiants de primer any d’escultura de la Saint Martin’s School of Art de Londres consistent en fer-ne entrar una dotzena – entre ells uns joves Richard Deacon i el cineasta Tony Hill – a un espai tancat, una vegada havien estat identificats amb un targetó i se’ls hi havia fet entrega d’un cub de poliestirè embolicat en un paper marró. Un cop dins, es trobaven els seus noms enganxats a terra separats entre ells i una llista de normes. Se’ls hi va dir que no podien ni parlar de l’habitacle, ni entre ells. Que no podien treure res de la sala. Que no se’ls permetia sortir de la sala des de les 10 del matí fins a dos quarts de cinc de la tarda, excepte per anar a buscar alguna eina. A més, un professor els ‘supervisaria’ en tot moment. Em sona això.

Quan els estudiants van entrar a la sala la segona setmana, se la van trobar completament buida de tot el que havien estat treballant. El cub de poliestirè havia sigut reemplaçat per un rotlle de paper Kraft, una bola de fil, un sac de guix i aigua. Seguien sense cap indicació de temps, intencions o terminis. Evidentment els estudiants si arribaven tard o es saltaven una norma eren amonestats. Va ser força controvertit i en algun moment es va pensar en una possible conseqüència psicològica. Els tutors s’ho passaven bé especulant sobre aquestes conseqüències i sobre com s’ho prenien els estudiants. Això també em sona.

Encara que els van fer servir de conillets d’índies, formava part d’un experiment quan experimentar formava part del creixement de les persones. Es va anomenar The Locked Room, va funcionar un parell d’anys i es va acabar (hi ha llocs que diu quatre) considerat també un experiment pedagògic. Els autors eren els professors Garth Evans, Gareth Jones, Peter Harvey i Peter Kardia. Precisament aquest darrer, va establir una pedagogia basada en la paradoxa: ‘Literalment empresonar als estudiants per a alliberar-los’. Un company seu i també activista de l’acció subratllava la importància d’aquestes pràctiques de negació: ‘Si un no va amb compte com a professor d’art, pot acabar creient que te l’obligació de dir-li a un estudiant què fer. El que vaig apendre de The Locked Room és que tot el que se li pot dir intel·ligentment a un estudiant és què no fer’.

Es considera de les primeres obres d’art conceptual, un moviment que naixia en aquella època a Europa. De fet, posteriorment l’artista Joseph Beuys, cofundador de Fluxus, treballava en el que en deia “escultura social”. El 1970, Christopher Burstall va fer un documental per la BBC, A Question of Feeling, i el 2019 se’n va fer una exposició a la galeria Laure Genillard de Londres i es va editar The Locked Room: Four Years That Shook Art and Education, 1969–1973 publicat per MIT Press, ambdós comissariats per Rozemin Keshvani.

COACHELLA ARTÍSTIC

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Aquests dies de Coachella, a part de les actuacions musicals o més o menys, les obres d’art van tornar a aparèixer a l'esplanada de la localitat de Indio encara que en menor nombre. Altrament no per això menys poc curioses.

Per fer-ne un tast:

Un coet cap per avall l’Hazardus Interstellar Perfessional Operations – HIPO – de la parella d’artistes Dedo Vabo. Els Colossal Cacti de l’estudi Kovacs de Los Angeles, escalonada per a què la gent hi segui i no es punxi. De l’estudi Poetic Kinetics també de Los Angeles, Overview Effect, en que l’astronauta gegant torna després de 5 anys amb el vestit gastat. La pintora local Sofía Enriquez ha recorregut a la figuració ‘paisley’ per les seves estructures de fusta, de colors brillants en contrast amb el desert. O les dotze torres de l’arquitecte amb despatx a Berlin Diébédo Francis Kéré que es va inspirar en el baobab de la seva ciutat natal a Burkina Faso, bàsicament per donar ombra. Un festival.

FLIPAR DE FORMA NATURAL

ART – DISSENY – INSTAL·LACIONS

Les escultures que fa aquest nen, enllacen més amb el ram de la construcció que cap altre cosa. Alex Chinneck, de 34 anys, és expert en fer realitat el que a vegades somiem. Parets que s’obren, torres elèctriques del revés o façanes que s’escorren avall. La darrera la va fer en una nit, com el “pont del diable” i es titula Open to the Public, realitzada en una antiga fàbrica de pells a Ashford, al districte de Kent, i consisteix en dues cremalleres gegants que sembla que obren l’interior de l’edifici abandonat i a punt d’anar a terra. 

Chinneck ho descriu com a teatral i surrealista i explica que va trigar dos mesos per concebre-ho i produir-ho i que les seves obres les considera lúdiques, ‘per a què tothom les pugui experimentar i gaudir, convertint cada dia en alguna cosa extraordinària’. Ja és això, ja.

EL RETORN D’INVADER I ELS SEUS MOSAICS PIXELATS

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

La nova incursió de l’artista francès, ha deixat 29 peces – aquesta vegada sense polèmiques – repartides per la ciutat de Los Angeles. L’home va perfeccionant la seva tècnica i incorpora d’altres interpretacions. D’aquestes destaca la que ha realitzat de The Dude, l’entranyable anti-heroi dels germans Cohen inmortalitzat a The Big Lebowski. Es troba situada, com no podia ser d’altre manera, a la paret d’una bolera al Koreatown de la ciutat.

Aquesta darrera intervenció ve després d’aquella realitzada en un temple budista al petit estat de l’Himàlaia de Bhutan a primers d’any i que va haver de retirar desprès de provocar una important polèmica.

  

MONT-REAL L’ENYORA

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

A Mont-real, la ciutat de naixement de Leonard Cohen, estan commemorant el primer aniversari de la seva mort amb un seguit d’actes. Concerts, exposicions i d’altres potser de pressupost més modest però no menys espectaculars, com aquest mural en una façana interior de Crescent Street – d’una dimensió de més de 300 m2 i que ha estat realitzat per un equip de 15 persones. 

O la instal·lació del popular barret del cantant i poeta en format gegant, a sobre de la O de Montreal en el rètol de l’aeroport de la ciutat quebequesa. 

Bonic.

SESSIONS GUARRANTINAS #4

MUTUO CENTRO DE ARTE

ART - INSTAL·LACIONS - DISSENY

Demà al vespre, els del Mutuo han organitzat una nova festa del vouyerisme amb diferents artistes com les fotografies de Lucas Dias, vídeos de Nico Bertrand, filosofades de la mà de Nicolas Acevedo, performance per Is Solans i Laia March o Peep Show per Dragana Dasha Stankovic. 

Guaitar, no fa mal, no engreixa i no cansa.

# SÍ SÍ

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Sota la involuntària capa de l'escultor búlgar Christo, es pot fer una actuació sense tenir-ne cap ganes, com ha passat aquests dies a Barcelona. Art efímer.

 

 

 

 

 

GENESIS P-ORRIDGE EXPOSA A NOVA YORK

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

La creativitat lliure és de les darreres experiències verdaderes que queden i afortunadament tenim gent disposada a mantenir-les. Una d’elles és Breyer P-Orridge qui aquests dies i fins el 12 del mes que ve exposa a la galeria Invisible-Exports de Nova York alguns dels seus treballs inspirats en l’obra de Pierre Molinier. Acostumen a ser artistes complerts, persones que destaquen en diferents categories. 

 

 

 

La participació en tots els col·lectius on ha estat o fundat com COUM Transmissions o la seva estada a l’Exploding Galaxy o la posterior explosió de soroll amb Throbbing Gristle o les performances amb Psychic TV, totes i cadascuna d’aquestes expressions són només referents d’un talent en constant evolució.

 

Dona algunes pistes quan s’expressa insistint en que el cos no és més que “a cheap suitcase to give mobility to consciouness. Furthermore, a cheap suitcase that breaks down faster the more you ‘travel’.”

 

 

 

OH SWEET ENCOUNTER OF THESE OTHER WORLDS

BLUE HORIZON – BARBARA AMALIE SKOVMAND THOMSEN
 

GEOMETRY OF LANGUAGE – MARIE-LOUISE ANDERSSON

 

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

 

 

BLUEPROJECT FOUNDATION - BARCELONA

 

Aquesta és la segona exposició programada en el cicle de la pròpia Blueproject Foundation en aquest cas en format doble. 

 

La primera, la “naturalesa” és tractada com un entorn psicodèlic en el vídeo atmosfèric del mateix nom, mentre d’altra banda, la “naturalesa” sota la forma de muntanyes blaves es converteix en una maqueta a l’escultura de gelatina.

 

La segona, Geometry Of Language, ens presenta treballs en paper i so espacial. El treball d’Andersson es basa en la performance com a escultura vivent. Amb una percepció tàctil i poètica del món, combina conceptes trets de la física i les matemàtiques amb estructures musicals en les seves performances.

 

Fins el 15 d’octubre.

 

 

 

 

 

ROCK HEADS

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

 

 

La creació artística és tan il·limitada com una vulgui. La visió divertida que tenen Ludovic Ismael i Nicolas Delille sobre la temàtica dels fans i els grups de música n’és un interessant exemple. Mitjançant el seu treball fotogràfic – en realitat en 3D – van desenvolupar un treball on es van imaginar en què es transformarien alguns d’aquests fans a partir de la seva passió. El resultat no pot ser més clar.

 

Veure les fotografies i intentar endevinar de quin grup es tracta és tot un repte. 

(la solució a continuació de les fotos)

 

 

 

 

 

 

 

. . .

 

 

 

 

 

 

 

 

RONI HORN - DORMIA TOT COM SI L’UNIVERS FOS UN ERROR

(títol extret del LIVRO DO DESASSOSSEGO – FERNANDO PESSOA)

 

FUNDACIÓ MIRÓ – FINS AL 28 DE SETEMBRE

 

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

 

“Tot va començar amb el meu nom, que no és d'home ni de dona. Mirant enrere, em sembla que la meva identitat al complet es va formar al voltant d'aquest fet, de no ser ni una cosa ni l'altra: ni home ni dona. Jo no encaixo amb aquestes identitats singulars i potser per això tinc l'opció d'expressar-me amb tants llenguatges diferents”. 

 

Amb aquesta claredat és com s’expressa Roni Horn, que des d’aquest divendres exposa algunes de les seves obres a la Fundació Miró.

 

You are ahe Weather

 

Nascuda a Nova York i amb un peu allà i un altre a Islàndia, diu que no treballa per fer exposicions, sinó que les obres les guarda i quan ha d’exposar, tria i les treu del magatzem.

 

Per aquí ha seleccionat un conjunt d’instal·lacions escultòriques, de sèries fotogràfiques i de dibuixos dels darrers 20 anys que no deixen indiferent, posant al visitant a treballar el conscient i l’inconscient per descobrir tot el que d’una forma tan subtil, elegant i misteriosa ens vol dir.

 

 

Rings of Lispector

 

 

 

PETE DOHERTY A BARCELONA

FLAGS FROM THE OLD REGIME

PUNTOAPARTE

C/ CALÀNDRIES, Nº 10 – BARCELONA

 

 

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

 

 

Mai la pintura la pintura representarà per a Dylan ni per a cap de nosaltres el que ha pogut aportar la seva persona musicalment parlant. Igual passa amb Doherty, els seus quadres no li faran cap ombra a la relació que va tenir amb Kate Moss ni esclar, a Up The Bracket. L’assumpte però, és que l’obra de Doherty tampoc es pot comparar amb la de Dylan. Un és producte d’uns anys convulsos que van aportar una gran creativitat al món i l’altre n’és del inevitable desencís i la conseqüent derivació cap a la manca d’aquesta creativitat. Però fem-ne cinc cèntims, hi ha excepcions.

 

La setmana passada, tots dos van inaugurar exposició. Per a Bob Dylan és la primera vegada, encara que recordo com a mínim algun intent anterior. Doherty l’any 2006 ja va exposar algunes de les seves obres en sendes exposicions a Londres i París.

 

Dylan ho fa en una galeria de Manhattan, la Ross Art Group, amb el nom de Drawn Blank Series i son gairebé una cinquantena de dibuixos, notes i quadres realitzats entre 1989 i 1992. Els preus, entre els 2.500 i els 425.000 i com sol ser habitual en aquest tipus de cosa, la recaptació anirà destinada a la T.J.Martell Foundation que treballa en la lluita contra el càncer i la sida.

 

Per la seva part, el cantant de The Libertines, en coautoria amb Alizé Meurisse, ha penjat trenta de les seves pintures realitzades des del 2002 en endavant, penjades a la galeria Puntoaparte de Barcelona al barri de Sarrià amb el nom de Flags From The Old Regime, exposició que fins avui s’ha pogut veure a París i a Ginebra i d’aquí, que estarà fins a finals de mes, marxarà cap a Moscou i Nova York. Doherty encara està a la ciutat, de fet, moments abans a la meva visita era a la sala i segons m’ha explicat Fabienne Yot, la propietaria de la galeria, li encanta Sarrià, el barri on està situada la sala. Prova d’això és que en comptes d‘utilitzar els serveis d’un luxós hotel, dorm en un matalàs a terra de la mateixa galeria i igual que va arribar a aquí amb la seva furgoneta molt més tard del previst, a Hamburg, la seva següent parada, des de diumenge que l’esperen. Si troba a gust, dit per ell mateix, i que hagi coincidit, de manera casual o no, (això el meu excessiu sentit de la discreció no m’ho ha deixat esbrinar) amb el seu company de The Libertines Carl Barât i que estiguin fent les paus gaudint de l’encara pacífic barri – passejant per la plaça Artós, per la de Sant Vicenç – no ajuda a la seva puntualitat.

 

En quant a preus, hi ha de tot, assequibles i menys, depèn de qui sigui la butxaca, el més car és Haine Dureé Date, que porta una mica de sang del cantant. La tècnica que comporta l’aplicació del líquid viscós, l’artista l’anomena ‘esquitx arterial’. Fa dos anys en va vendre un amb aquesta mateixa tècnica, duia sang d’ell i d’Amy Winehouse, de qui per un temps va ser-ne parella, per una xifra que no he pogut concretar d’entre 30.000 i 40.000 euros. Assegura que des de que un monjo de Thailàndia li va dir que era negatiu en termes energètics i que el missatge que transmetia era extremadament perillós, que la va deixar d’utilitzar.

 

 

 

En qualsevol cas, l’exposició val moltíssim la pena de visitar. Els quadres son una expressió sincera d’una ànima àvida per fer-ho, en un espai inundat de creativitat, on cada objecte té el seu precís racó, tot especialment muntat pel propi Doherty. Perquè no solament hi ha obra seva a les parets, sinó escampat per tot arreu aconseguint només al traspassar la porta del carrer que hi dona accés, que m’hagi sentit imbuïda per un esperit que per uns dies ha convertit Sarrià en santuari de culte pop. I això, contadíssimes vegades ho podem viure.