Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Performance. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Performance. Mostrar tots els missatges

dissabte, 23 de maig del 2020

CONFINAMENT ARTÍSTIC


THE LOCKED ROOM – 1969

ART - INSTAL·LACIONS - DISSENY

En relació a l’experiment de paciència a que estem sotmeses, l’escriptora i assagista Rahel Aima recorda una interessant acció que van portar a terme un grup de professors i estudiants a Londres un any després dels fets del maig del 68. La diferència, que llavors experimentaven per trencar normes. Avui experimenten per posar-ne més encara

El 1969 es va fer fer un treball als estudiants de primer any d’escultura de la Saint Martin’s School of Art de Londres consistent en fer-ne entrar una dotzena – entre ells uns joves Richard Deacon i el cineasta Tony Hill – a un espai tancat, una vegada havien estat identificats amb un targetó i se’ls hi havia fet entrega d’un cub de poliestirè embolicat en un paper marró. Un cop dins, es trobaven els seus noms enganxats a terra separats entre ells i una llista de normes. Se’ls hi va dir que no podien ni parlar de l’habitacle, ni entre ells. Que no podien treure res de la sala. Que no se’ls permetia sortir de la sala des de les 10 del matí fins a dos quarts de cinc de la tarda, excepte per anar a buscar alguna eina. A més, un professor els ‘supervisaria’ en tot moment. Em sona això.

Quan els estudiants van entrar a la sala la segona setmana, se la van trobar completament buida de tot el que havien estat treballant. El cub de poliestirè havia sigut reemplaçat per un rotlle de paper Kraft, una bola de fil, un sac de guix i aigua. Seguien sense cap indicació de temps, intencions o terminis. Evidentment els estudiants si arribaven tard o es saltaven una norma eren amonestats. Va ser força controvertit i en algun moment es va pensar en una possible conseqüència psicològica. Els tutors s’ho passaven bé especulant sobre aquestes conseqüències i sobre com s’ho prenien els estudiants. Això també em sona.


Encara que els van fer servir de conillets d’índies, formava part d’un experiment quan experimentar formava part del creixement de les persones. Es va anomenar The Locked Room, va funcionar un parell d’anys i es va acabar (hi ha llocs que diu quatre) considerat també un experiment pedagògic. Els autors eren els professors Garth Evans, Gareth Jones, Peter Harvey i Peter Kardia. Precisament aquest darrer, va establir una pedagogia basada en la paradoxa: ‘Literalment empresonar als estudiants per a alliberar-los’. Un company seu i també activista de l’acció subratllava la importància d’aquestes pràctiques de negació: ‘Si un no va amb compte com a professor d’art, pot acabar creient que te l’obligació de dir-li a un estudiant què fer. El que vaig apendre de The Locked Room és que tot el que se li pot dir intel·ligentment a un estudiant és què no fer’.


Es considera de les primeres obres d’art conceptual, un moviment que naixia en aquella època a Europa. De fet, posteriorment l’artista Joseph Beuys, cofundador de Fluxus, treballava en el que en deia “escultura social”. El 1970, Christopher Burstall va fer un documental per la BBC, A Question of Feeling, i el 2019 se’n va fer una exposició a la galeria Laure Genillard de Londres i es va editar The Locked Room: Four Years That Shook Art and Education, 1969–1973 publicat per MIT Press, ambdós comissariats per Rozemin Keshvani.


diumenge, 5 de maig del 2019

JAAP BLONK


ACCIONS SONHORES – 15
L’AUTOMÀTICA – GRÀCIA
03 – 05 – 2019
DIRECTE

Assistir a un recital de Jaap Blonk, és com pujar al màgic-bus. Per una estona, les seves expressions sonores i musicals et permeten sortir de la merderada general i lliurar-te a un món paral·lel de pura agitació emancipada. Performances de poesia sonora realitzats amb sons i sorolls singulars que entronquen amb els pioners de la música electrònica i amb les avantguardes dels col·lectius experimentals dels setanta.




(fotos cortesia de Núria Ros)




dilluns, 3 de març del 2014

BILLY CORGAN

PERFORMANCE
 
(fotografia Gregory Trotter)
 
Tal com va fer saber a través de internet, divendres Billy Corgan, líder de la banda Smashing Pumpkins, va oferir una interpretació improvisada a partir de sons modulars realitzats electrònicament, que van servir de fons musical per la lectura del llibre de Hermann Hess, Siddhartha,escrit el 1922 i relacionat amb l’espiritualitat i elevació de l’home. Unes 40 persones omplien l’espai i cada dues hores es donava la possibilitat d’entrar a la gent que esperava al carrer. La performance es va dur a terme a la botiga Madame Zuzu’s Tea House and Art Studio, propietat del músic a Highland Park de Chicago.  
 

 
 
 

dilluns, 16 de desembre del 2013

ENSEMBLE TOPOGRÀFIC

PERFORMANCE


EUFÒNIC URBÀ – MOSTRA D’ART SONOR I VISUAL

ARTS SANTA MÒNICA – BARCELONA

Copio directament de la pàgina del Centre: ‘Eufònic és una mostra d’art sonor i visual que se celebra a les terres de l’Ebre i que té com a principi vertebrador donar visibilitat a algunes de les propostes més innovadores en el camp de la investigació sonora, la creació col·lectiva, la multidisciplinarietat i els visuals d’avantguarda, la música electrònica i la comunicació interactiva’.
 
Algunes d’aquestes propostes s’han pogut veure en les dues edicions celebrades en espais del Delta i ara s’han pogut veure dins de l’Eufòric Urbà, adaptats a l’espai del Santa Mònica. 
 
Una d’aquestes, va ser de la mà dels Ensemble Topogràfic, que son els tortosins Anna Hierro (ballarina, veu i guitarra acústica) i Carles Martorell (pre-gravats, percussió i veu) juntament amb l’ampostí Andreu Garcia (guitarra elèctrica i pre-gravats) al vespre d’aquest dissabte en el claustre de l’antic monestir. 
 
Presenten el set anunciant que tot el que allà escoltarem, són sons extrets i inspirats a, i, en la zona del Delta, evocant la proximitat real de la música amb la natura i reivindicant aquesta espontaneïtat. Gràcies al seu treball, el resultat de l’experiència no pot ser més fascinador i gratificant. Totalment imbuïts per l’energia del seu paisatge, fan servir d’una tirada els instruments, les veus i els moviments que ella interpreta al començar i a l’acabar la peça, de catalitzadors, per mostrar-nos allò que en la nostra santa innocència ens estem perdent.
 
Sensacional.