EL SYD BARRETT PINTOR

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Demà, a les 10:00am la que suposadament és la primera pintura de Syd Barrett, tindrà nou propietari.

És suposadament perquè n’hi va haver moltes abans, però totes eren destruïdes pel mateix Barrett un cop acabades. Aquesta, fins demà, és propietat de Brian Wernham que la va adquirir en la subhasta benèfica organitzada el 2006 per la germana del músic, Rosemary, amb la resta de pertinences, així que va morir son germà.

L’obra, titulada Dried Flowers, la va realitzar a casa seva a Cambridge el 1963. Està realitzada amb pastel i aquarel·la i sortirà per un preu inicial d’entre 6.000 i 8.000 lliures a través de la casa Thomson Roddick Callan.

En una entrevista del 1971 al Melody Maker Barrett va explicar: ‘Sí, soc pintor, em vaig formar com a pintor... sembla que he passat menys temps pintant del que hauria d’haver passat... podria haver estat un alliberament si la pintura m’hagués absorbit’. Encara que també, malgrat buscar un cert reconeixement amb l’art, totes les sensacions i el que no son sensacions, que li oferia tocar a llocs com l’UFO i espais similars de l’època amb Pink Floyd, acompanyat del seu fulminant èxit, va decantar la balança cap a on la va decantar.

Millor que hagués escollit la música i així que no ens haguem perdut tot el que va ser capaç de fer? O millor que hagués escollit a temps la pintura  i així potser hauria viscut una vida diferent sent un pintor influent? Syd Barrett va traspassar amb 60 anys el juliol de 2006 i amb ell es va acabar qualsevol nou documental explicant el què no cal. Qui compri la pintura, que busqui una bona paret i l’observi.

       

KIM GORDON NO SE N’AMAGA

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Com una mortal més, a Kim Gordon no li fa res de reconèixer que està massa temps enganxada al mòbil.

(fot Staffan Lowstedt – Keystone)

Per mirar de solucionar-ho, a tirat com a teràpia de la seva creativitat en el camp de la pintura. Però ha volgut especificar, que en aquesta sèrie de nous treballs, es sent més propera a l’escultura, pel fet que gran part de la informació d’aquestes noves obres, es troba en el seu espai volumètric negatiu. L’explicació rau en el fet que un cop acabades les obres, Gordon va agafar una funda buida de l’iPhone 13, la va posar a sobre d’elles, i com una plantilla, va foradar la forma amb un ganivet.

Explica que a Northampton, on va passar les seves dues dècades educant a la nena abans de tornar a Los Angeles, on va néixer, es va apropar a les xarxes socials casi com una forma d’art. Com a excusa, no deixa de ser un bon intent. Avui, des de l’estudi on treballa a Glendale, a 10 minuts de Los Angeles, admet que és completament addicta al mòbil: ‘És horrible’, diu mig en broma.

Tot això queda exposat des de fa pocs dies i fins a finals de juliol en un total de 13 pintures a la 303 Gallery de Nova York. ‘Els iPhones son com mons sencers en els que pots caure. Però també son buits. Has d’anar amb molt de compte’ explica la Sonic Youth. ‘La tecnologia sempre està evolucionant cap a endavant, donant la falsa sensació de que la humanitat també està evolucionant’. Bona reflexió.

MICHAEL EAVIS A LA NATIONAL GALLERY DE LONDRES

ART – NSTAL·LACIONS – DISSENY

El 1970, setze anys després d’heretar la granja lletera, Michael Eavis va organitzar el primer Glastonbury. A partir de llavors, sempre s’ha fet al mateix lloc.

Aquest any, per fi, es celebra el seu 50 aniversari. Coincidint o no, s’ha presentat a la Worthy Farm durant el certamen, un fantàstic retrat del seu fundador, realitzat per Peter Blake. En realitat va ser un encàrrec de la National Portrait Gallery, lloc on s’exhibirà a partir de l’any que ve, quan te previst obrir de nou, després de finalitzar unes obres. La pintura mostra a Eavis, actualment amb 86 anys, dret, al davant de la famosa Pyramid Stage de Somerset.

Eavis, que organitza el festival amb la seva filla Emily, va dir: ‘Estic molt content d’haver sigut retratat pel meu vell amic Peter... un regal poc habitual per a un granger de vaques de Somerset!’. 

Per la seva banda, Blake que manté importants vincles amb el mon del pop, sense anar més lluny, com a creador de la mítica portada del Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band dels Beatles, així com per alguns treballs dels Who o de Paul Weller, també va dir la seva: ‘Vaig ser al primer Glastonbury i des de llavors que m’ha encantat tot el què si fa. Després de rebre l’encàrrec, vam portar al Michael a dinar a un elegant restaurant del West End. Va arribar resplendent, amb els seus pantalons texans curts, que de cop, van deixar mut el restaurant. Llavors vaig saber que els tenia que incloure en el retrat. Espero que la pintura encapsuli l’esperit lliure, l’energia vital i l’amor per la vida d’en Michael’.

JIM JARMUSCH EXPOSA EL SEU TREBALL EN PAPER

JIM JARMUSCH – NEWSPRINT COLLAGES

JAMES FUENTES GALLERY - NY

september 29 – october 31, 2021

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Hem passat grans estones amb les seves pel·lícules. Des de les primeres, com Stranger Than Paradise de 1984, fins a les darreres, ja més divertiments, com l'entretinguda The Dead Don’t Die amb amiguets seus com Bill Murray o Iggy Pop, passant per Broken Flower de 2005 i el documental sobre Neil Young i Crazy Horse, Year Of The Horse.

Jarmusch explica que a vegades, entre mig del batibull de fer una d’aquestes pel·lícules, necessita estar sol, com també ho necessita la gent que l’envolta. O durant els darrers anys de vida de la seva mare, quan es quedava a casa seva i anava a una altra habitació, ‘és deixar de costat el mon real, per dir-ho d’alguna manera’, en paraules seves. És en aquestes estones que feia aquests fantàstics collages, que ara per primera vegada, exposa. Dels més de 500 que ha fet en els últims vint anys, es presenten un conjunt de quaranta obres, seleccionades entre les realitzades els darrers cinc anys. Imatges retallades de la premsa, combinades sobre un fons de cartró o paper artesanal.

L’any passat, mentre estava a Catskills, NY, a la casa que comparteix amb la seva dona Sara Driver, entre uns i altres el van convèncer. ‘Mai vaig tenir la intenció de fer res amb això. Però vaig pensar,... i per què no compartir-ho? Pot ser divertit’. La conseqüència és aquesta exposició, Newsprint Collages inaugurada a la galeria James Fuentes de Nova York la setmana passada i una monografia publicada per Anthology Editions.

‘Lo interessant d’ells, és que em revelen que el meu procés de creació és molt similar, sigui que estigui rodant una pel·lícula, fent una peça musical o fent un collage. Reuneixo els elements a partir dels quals ho enllestiré. Rodar, és simplement reunir el material que després editaràs, saps? Els collages es redueixen a la forma més breu d’aquest procediment’. Cal prendre’n nota.

#JimJarmusch #JamesFuentesGallery #NewsprintCollages #Art #Exposició

JOHN WATERS TINDRÀ LAVABOS AL SEU NOM

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

L’artista i cineasta John Waters, ha fet donació de la seva col·lecció d’art al museu de Baltimore, ciutat on va néixer, tancant el cercle

Son 372 obres de 125 artistes que inclouen peces de Nan Goldin, Andy Warhol, Catherine Opie, Diane Arbus y Cy Twombly a més d’un centenar de seves. Va ser entre aquelles parets, amb dotze anys, on va descobrir el poder de l’art, quan els seus pares el van portar al museu per primera vegada. A la botiga, abans de sortir, va adquirir la seva primera obra d’art, un poster de Joan Miró que li va costar 2 dòlars. ‘Un cop el vaig penjar a la paret de la meva habitació, em vaig adonar de les reaccions hostils dels meus companys de joc i veïns, causant problemes. Em vaig convertir en col·leccionista de per vida’ explica.

En el contracte de donació però, no s'han deixat de incorporar les clàusules John Waters. La institució ha de posar a una rotonda i dos lavabos del vestíbul el seu nom. Per alguns podria ser insultant, però no per ell que és qui va proposar la idea: ‘Van pensar que estava fent broma i els hi vaig dir: No, parlo en serio. Està en l‘esperit de l’obra d’art que col·lecciono, que te sentit de l’humor i és polèmica, i que torna boja a la gent’, va explicar.

Hi ha algunes condicions més. Entre elles, que les peces no poden ser venudes i que cinc de les obres s’exposaran al futur John Waters Restrooms. Per això ja els ha proposat un parell. Una peça de Tony Tasset titulada I peed in my pants i There’s ‘Wedged Lump’ de Mike Kelley, ‘que es veu com una merda gegant’, segons va concretar ell mateix. Te l’esperança de que els wàters del museu es converteixin en un nou espai turístic per a la ciutat, afegint-se a la tomba d’Edgar Allan Poe i la USS Constellation. ’Potser vingui gent de tot el mon a fer les seves necessitats allà’ va dir. Les obres pasaran a formar part del museu després de la seva mort, encara que ja es podran veure a partir del 2022. John Water actualment te 72 anys. En una entrevista pel New York Times va dir: ‘Sempre he dit que s’ha de conèixer el bon gust, per tenir bon mal gust’. 

imatge de l’exterior del museu

CHRISTO, DEIXA D'EMBOLICAR

TRASPÀS

La gent que l’envoltava, segurament s’havia d’amagar si no volia acabar embolicada amb una pila de draps. Des de diumenge que ja no cal que s’amaguin

L’home conegut per a totes com a Christo, va traspassar aquest diumenge a Nova York amb 84 anys. ’No és una professió, és una existència’ havia dit. Jeanne-Claude, la seva dona i col·lega inseparable, el va avançar el 2009 d'un aneurisme. Nascut a Bulgària, es va traslladar a París, on la va conèixer i el 1964 van fer el salt a Nova York.

The Wedding Dress (Ferdinand Boesch © Christo)

Ja de jove va destacar per les seves instal·lacions, embolicava senyores, mobles, o apilava bidons. Sempre ha tingut clara la ràpida caducitat de les seves obres. En motiu de l’embolicamenta del Reichstag el 1995, en resposta a la sol·licitud per part de les autoritats pertinents d’allargar-ho, s’expressava així de clar: ‘És una ingenuïtat i una arrogància pensar que això es quedarà aquí per sempre, per tota l’eternitat’. Tota una filosofia de vida.

Wrapped Vespa 1963-64

 The Wall 1974 - Porta Pinciana Delle Mura Aureliane

New York, 1981 – Christo i Jeanne-Claude al seu estudi

Aquí n’hem tingut prou amb tenir el monument a Colom tan sols com un projecte més entre milers, per omplir-nos la boca presumint. Som dels que amb poca cosa ens conformem. Un temps després Christo ho resumia així al New York Times: ‘El 1975 estavem amb converses amb l’alcalde de Barcelona. Després de dos anys, va dir que no. El van matar. No nosaltres, sinó algú altre (suposo que es refereix al Viola, encara que per dates es confon). El 1981 n’hi havia un altre d’alcalde. I també va dir que no. Aquest va sobreviure (aquí seria en Serra). El 1984 vaig rebre una trucada d’un altre alcalde que aquest em deia: siusplau vine i embolica’l. Llavors vam ser nosaltres que vam dir que no. Ja no ens venia de gust. en aquests projectes res és racional’ (aquí es deu referir al Maragall,  anava boig per donar publicitat a la ciutat i vendre-la).

Christo, 1977, a la Galeria Joan Prats de Barcelona

Al Pompidou li estan preparant una retrospectiva que havia de coincidir amb l’embolicada de l’Arc del Triomf de la plaça de l’Étoile. L’oficina de premsa al mateix temps que va fer saber la seva mort, va afegir que tot continuava en marxa segons el previst, pel setembre del 2021. Doncs ens veiem a París.

CONFINAMENT ARTÍSTIC

THE LOCKED ROOM – 1969

ART - INSTAL·LACIONS - DISSENY

En relació a l’experiment de paciència a que estem sotmeses, l’escriptora i assagista Rahel Aima recorda una interessant acció que van portar a terme un grup de professors i estudiants a Londres un any després dels fets del maig del 68. La diferència, que llavors experimentaven per trencar normes. Avui experimenten per posar-ne més encara

El 1969 es va fer fer un treball als estudiants de primer any d’escultura de la Saint Martin’s School of Art de Londres consistent en fer-ne entrar una dotzena – entre ells uns joves Richard Deacon i el cineasta Tony Hill – a un espai tancat, una vegada havien estat identificats amb un targetó i se’ls hi havia fet entrega d’un cub de poliestirè embolicat en un paper marró. Un cop dins, es trobaven els seus noms enganxats a terra separats entre ells i una llista de normes. Se’ls hi va dir que no podien ni parlar de l’habitacle, ni entre ells. Que no podien treure res de la sala. Que no se’ls permetia sortir de la sala des de les 10 del matí fins a dos quarts de cinc de la tarda, excepte per anar a buscar alguna eina. A més, un professor els ‘supervisaria’ en tot moment. Em sona això.

Quan els estudiants van entrar a la sala la segona setmana, se la van trobar completament buida de tot el que havien estat treballant. El cub de poliestirè havia sigut reemplaçat per un rotlle de paper Kraft, una bola de fil, un sac de guix i aigua. Seguien sense cap indicació de temps, intencions o terminis. Evidentment els estudiants si arribaven tard o es saltaven una norma eren amonestats. Va ser força controvertit i en algun moment es va pensar en una possible conseqüència psicològica. Els tutors s’ho passaven bé especulant sobre aquestes conseqüències i sobre com s’ho prenien els estudiants. Això també em sona.

Encara que els van fer servir de conillets d’índies, formava part d’un experiment quan experimentar formava part del creixement de les persones. Es va anomenar The Locked Room, va funcionar un parell d’anys i es va acabar (hi ha llocs que diu quatre) considerat també un experiment pedagògic. Els autors eren els professors Garth Evans, Gareth Jones, Peter Harvey i Peter Kardia. Precisament aquest darrer, va establir una pedagogia basada en la paradoxa: ‘Literalment empresonar als estudiants per a alliberar-los’. Un company seu i també activista de l’acció subratllava la importància d’aquestes pràctiques de negació: ‘Si un no va amb compte com a professor d’art, pot acabar creient que te l’obligació de dir-li a un estudiant què fer. El que vaig apendre de The Locked Room és que tot el que se li pot dir intel·ligentment a un estudiant és què no fer’.

Es considera de les primeres obres d’art conceptual, un moviment que naixia en aquella època a Europa. De fet, posteriorment l’artista Joseph Beuys, cofundador de Fluxus, treballava en el que en deia “escultura social”. El 1970, Christopher Burstall va fer un documental per la BBC, A Question of Feeling, i el 2019 se’n va fer una exposició a la galeria Laure Genillard de Londres i es va editar The Locked Room: Four Years That Shook Art and Education, 1969–1973 publicat per MIT Press, ambdós comissariats per Rozemin Keshvani.

GUILLEM RUBIÓ I EL SEU EXPERIMENTAL INICIAL

GALERIA RICHARD VANDERAA

c.Auriga, 3 - baixos - GIRONA

FINS AL 28 DE MARÇ

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Ja sabem que la “provincia” de Girona, tira enrere. Entre ex-pujoleros i puticlubs, no fa cap ganes

Però malgrat la fauna i els poblets horteres, es poden trobar coses. Com l’exposició que presenta la Galeria Richard Vanderaa (allò que dèiem) de Girona, que amb el títol Arrels 1972-1974 recupera un trosset d’història.

El juny del 1974 a Pineda de Mar hi havia una galeria que es deia Montnegre. Ves a saber com, tres amics de Barcelona que compartien estudi, Pérez Sánchez, Arseni Llopart i Guillem Rubió, dibuixant de còmics, fotògraf i artista plàstic respectivament, van muntar-hi una exposició amb el nom “De la buena Leche, de la alegria, del amor”. 

Guillem Rubió, a la galeria Montnegre de Pineda de Mar, el dia de la inauguració

fot. arxiu de l’artista

Doncs allà hi trobarem el grapat d’obres que Rubió hi presentava, englobada en el Nouveau-Réalisme, en línia amb el Pop-Art però amb aquell punt d’intel·lectualitat que aporta sempre la nostra estimada Europa i que va escalar posicions a principis dels setanta entre algunes joves promeses. La sèrie de diapositives d’accions efímeres d’objectes, les capses de vidre amb productes d’us diari, o les primeres obres amb dibuixos més o menys abstractes i unes fotografies ‘concepte’ en formen part. Una bona ocasió per treure-hi el cap. Quan passi la locura és clar.

fot. Richard Vanderaa

PEACHES: DE QUI ÉS AQUEST ESPERMA?

ART – DISSENY – INSTAL·LACIONS

A primers d’agost, la multi-facètica artista de Toronto ha inaugurat, en el Kunstverein d’Hamburg, la seva primera exposició en solitari.

Amb el nom de Peaches: Whose Jizz Is This? combina art visual i reflexió històrica a través d’obra escultòrica, fotogràfica, en pel·lícula i text que obren debat en els temes on més es troba a gust, sexe, feminisme/queerness, gènere i noves polítiques. 

En el nucli de tot plegat hi ha els “fleshies” autoproclamats com a tals per reesciure-ho. L’exposició inclou intervencions musicals i un espectacle amb el nom de There’s Only One Peache With The Hole In The Middle que ha sigut aquest cap de setmana al teatre Kampnagel de la mateixa ciutat alemanya. En activitat volcànica des d’aquell The Teaches Of Peaches (2000).

Estarà fins el 20 d’octubre i de moment no hi ha dates d’itinerància.

a l’actuació d’aquest cap de setmana al Kampnagel

STONEHENGE VERSIÓ SEGLE XXI

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Va ser un encàrrec del Nevada Museum of Art a l’escultor suïs Ugo Rondinone, per col·locar al desert d’aquell estat nord-americà. El cost de Seven Magic Mountains va ser de 3,5 milions de dòlars en forma de set fites de pedra d’entre 9 i 11 metres d’alçada i la instal·lació es va fer ara fa tres anys.

L’obra va ser pensada per ser temporal, però després d'obrir-se al públic el 2016, hi han passat més d’1 milió de persones, cosa que ha fet que s’ho repensessin, estiguin fent plans per deixar-la fins el 2021 i rumiant-hi per convertir-la en permanent.

La proximitat de Las Vegas, a 30 minuts del centre, més les condicions climàtiques durilles a que està exposada dia sí dia també, amb altes temperatures i vents constants, han fet que perdés l’apresto dels primers dies. Fa unes setmanes que s’ha restringit l’accés per a la seva restauració de la mà del propi artista amb un equip de restauradors. Aviat, obert de nou als instagrams.

COACHELLA ARTÍSTIC

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Aquests dies de Coachella, a part de les actuacions musicals o més o menys, les obres d’art van tornar a aparèixer a l'esplanada de la localitat de Indio encara que en menor nombre. Altrament no per això menys poc curioses.

Per fer-ne un tast:

Un coet cap per avall l’Hazardus Interstellar Perfessional Operations – HIPO – de la parella d’artistes Dedo Vabo. Els Colossal Cacti de l’estudi Kovacs de Los Angeles, escalonada per a què la gent hi segui i no es punxi. De l’estudi Poetic Kinetics també de Los Angeles, Overview Effect, en que l’astronauta gegant torna després de 5 anys amb el vestit gastat. La pintora local Sofía Enriquez ha recorregut a la figuració ‘paisley’ per les seves estructures de fusta, de colors brillants en contrast amb el desert. O les dotze torres de l’arquitecte amb despatx a Berlin Diébédo Francis Kéré que es va inspirar en el baobab de la seva ciutat natal a Burkina Faso, bàsicament per donar ombra. Un festival.

LINA DO BARDI ERA DE LES QUE DIBUIXAVA

FUNDACIO MIRÓ – BARCELONA

fins el 26 de maig

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

La tecnocràcia és una potent arma de doble fil. En nom d’una mal entesa evolució, estem perdent la capacitat creativa manual i l’aptitud sobre el més bàsic, la simplicitat i la complicitat respecte l’obra. Afortunadament, les modes en aquest cas bufen a favor i el DIY continua estant ben vist.

Aquests dies es pot veure i gaudir d’una petita mostra de la manera de treballar de l’arquitecte italo-brasilera Lina Do Bardi, a la Miró de Barcelona.

El text a la pàgina del museu hi diu: “Davant la pèrdua de protagonisme de l'habilitat en el dibuix a mà en les arts en general i en la pràctica arquitectònica en particular, els dibuixos de Lina Bo Bardi continuen essent una constatació sempre refrescant de la importància i el valor permanents del pensament lliure i autèntic i de les mans destres i educades.”