LA CALIFORNIA, NYEFLI

POP-ART?

Aquella nit de l’any 1.955, en ple rodatge de The Seven Year Itch, Billy Wilder, la mateixa Marilyn Monroe o Tom Ewell, dubto que estiguessin al corrent del que anava a provocar el pas del metro sota els seus peus

Estaven a punt d’assistir a la constitució d’una de les imatges més icòniques de la industria del cinema i de retruc, de l’art més proper a la societat de consum, altrament en aquest cas concret dit ‘art-kitsch’. 

De fet, és amb aquest epígraf que es considera que està l’escultura de casi vuit metres d’alçada obra de Seward Johnson, que representa a l’actriu en el famós moment i que ara és centre d’una polèmica. Es veu que l’han passejat una mica per algunes ciutats i ara, quan torna a casa, on va estar instal·lada del 2012 al 2014, la comunitat més enrotllada no està gens d’acord. El motiu és... evident? La consideració degradant per les dones. 

La nova ubicació escollida és al davant de l’entrada a l’Art Museum de la ciutat, a Palm Springs, i la comunitat artística i el mateix director no els hi agrada la idea: ‘Quin missatge estarem enviant als més de 100.000 nens i nenes que visiten el museu cada any al presentar una estàtua que converteix en objectes a les dones, i a més, amb una gran càrrega sexual e irrespectuosa?’ diu el director, el senyor Louis Grachos. La proposta per la nova ubicació, ve especialment de P.S.Resorts, un grup hoteler de la ciutat. L’escultura es diu Forever Marilyn. Potser li hauran de canviar al nom per Maybe Forever. 

(fot. Fred Miller)

SOFT CABINETS, “DEFORMACIÓ” PROFESSIONAL

DISSENY

A la ciutat holandesa d’Utrecht hi passen més coses a part de la mega-fira de discos. A l’estudi de Dewi van de Klomp trenquen motlles en l’experimentació de materials

D’aquesta manera han dissenyat una línia de mobiliari d’emmagatzematge d’estètica pop, força original. Per casualitat, com solen sorgir aquestes coses, es va trobar amb una peça d’espuma a les mans i es va entusiasmar pensant en les seves possibilitats. Volia mostrar ‘el costat poètic del material’ explica. ‘Encara que tothom el coneix, l’espuma és un material que ens ha passat per alt’ intenta convèncer-nos. ‘Amb els armaris-tous, pretenc augmentar la percepció del seu valor’.

La col·lecció es composa d’una sèrie de prestatgeries que van adoptant noves formes – com si fossin vives – en funció del seu contingut, corbant-se i deformant-se a mesura que s’hi posen llibres o vaixella. Van de Klomp diu ser una mica incomprès, doncs se’l ha criticat per la poca funcionalitat del producte. Es defensa argumentant que la funcionalitat no era el seu principal objectiu. ‘M’agrada coquetejar amb els límits del disseny. La funcionalitat no és imprescindible. Es tracta d’explicar la historia que m’he proposat’. La producció, exclusivament sota comanda.

 

LES NINES RUSSES ES POSEN AL DIA

PATIREM

És evident que aquest serà el Nadal del caganer i la caganera amb morrió. Els ‘artesans’ catalans ja deuen estar a ple rendiment confeccionant-los per al desembre fer l’agost

Els russos, amb les seves nines, les matrioixques, ja fa dies que estan fent calaix. Amb els caganers hi haurà bufetades. Al tiempo, que diuen.

Aprofitar el moment, encara que sigui dramàtic, és molt humà. Per això la gent de Semyonov, la ciutat russa famosa per la fabricació de les matrioixques, no perd el temps, estan fent hores extres. Les nines d’aquest any s’han posat al dia i venen amb la mascareta pintada a mà com a part de la indumentària tradicional que ha incorporat també motius inspirats en el COVID-19. Una de les artesanes, l’experta Tamara Koryova explica que ‘en comptes de dibuixar-los unes formoses galtes enrojolades i somrient, les decoro amb un semblant entristit i la mascareta, després de tot, l’artesania sempre ha de mostrar els temps que vivim’.

El morrió, de la manera més natural, ha passat a ser part habitual de la nostra indumentària diària. Ens semblava estrafolari quan veiem els japonesos amb les mascaretes. Ara ja no tant.

GUILLEM RUBIÓ I EL SEU EXPERIMENTAL INICIAL

GALERIA RICHARD VANDERAA

c.Auriga, 3 - baixos - GIRONA

FINS AL 28 DE MARÇ

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Ja sabem que la “provincia” de Girona, tira enrere. Entre ex-pujoleros i puticlubs, no fa cap ganes

Però malgrat la fauna i els poblets horteres, es poden trobar coses. Com l’exposició que presenta la Galeria Richard Vanderaa (allò que dèiem) de Girona, que amb el títol Arrels 1972-1974 recupera un trosset d’història.

El juny del 1974 a Pineda de Mar hi havia una galeria que es deia Montnegre. Ves a saber com, tres amics de Barcelona que compartien estudi, Pérez Sánchez, Arseni Llopart i Guillem Rubió, dibuixant de còmics, fotògraf i artista plàstic respectivament, van muntar-hi una exposició amb el nom “De la buena Leche, de la alegria, del amor”. 

Guillem Rubió, a la galeria Montnegre de Pineda de Mar, el dia de la inauguració

fot. arxiu de l’artista

Doncs allà hi trobarem el grapat d’obres que Rubió hi presentava, englobada en el Nouveau-Réalisme, en línia amb el Pop-Art però amb aquell punt d’intel·lectualitat que aporta sempre la nostra estimada Europa i que va escalar posicions a principis dels setanta entre algunes joves promeses. La sèrie de diapositives d’accions efímeres d’objectes, les capses de vidre amb productes d’us diari, o les primeres obres amb dibuixos més o menys abstractes i unes fotografies ‘concepte’ en formen part. Una bona ocasió per treure-hi el cap. Quan passi la locura és clar.

fot. Richard Vanderaa

LIBERXINA, POP i NOUS COMPORTAMENTS ARTISTICS, 1966-1971

fins el 22 d’abril al MNAC

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Al MNAC s’està exposant un bon grapat de interessants obres d’artistes amb accent català executades al llarg de la segona meitat de la dècada dels seixanta. Van ser anys de canvis i moviments com el Pop-Art i la Nova Figuració, que van ser alguns dels més representatius. Dels valencians d’Equipo Crónica, Antoni Porta, Arranz-Bravo, America Sanchez, el Grup del Maduixer o Joan Rabascall per citar-ne quatre, son algunes de les obres exposades que podem veure.

cartell de l’exposició amb un disseny d’Enric Sió (1968)

El catàleg insisteix amb el discurs d’aquests artistes i la seva intenció política, la critica a la societat de consum, al poder establert, però aquestes suposades conseqüències reflectides a la nostra societat més propera, que sempre es diu que hi va haver, no les he vist mai per enlloc. A d’altres lloc del mon, potser sí que l’art va tenir un paper important en algun dels canvis que hi va haver. Per tant, fixem-nos amb lo important que és el treball que ha quedat i no ens feu badar més.

Configurada dins d’una sèrie d’exposicions que es proposen endinsar en marcs temporals concrets, per fer-ne una re-lectura de l’art català de postguerra.

(fot. Carles Ribas)

Equipo Crónica – Pim, Pam, Pop (1971)

disseny de Jordi Batista pel single Orgia nº1 / L’Home Dibuixat d'en Sisa (1968)

Silvia Gubern al Maduixer - Jordi Galí (1971)

MOR MARCIA HAFIF

ENS DEIXA L’ARTISTA DEL POP-ART MINIMALISTA

TRASPÀS

La pintora Marcia Hafif, va traspassar aquest dimarts segons ha confirmat la seva galeria de Nova York. Després d’uns primers anys a Califòrnia, on va néixer, a principis dels anys seixanta va decidir traslladar-se a Roma on va poder treballar al llarg de gairebé una dècada i fer-se amb un cert nom dins del panorama del pop-art. 

Marcia Hafif amb Sandro Nitoglia a Roma l’any 1968

El seu era definit com a minimalista, les seves obres concises i de colors llampants es van fer molt conegudes i van formar part de tot aquell moviment, especialment a Europa i al costat de contemporanis seus com Robert Irwin o Robert Ryman. Tenia 88 anys.

LA FEINA NO ENS L’ACABAREM NI VOLENT

ANTONI PADRÓS – PERTORBADOR DE CONSCIÈNCIES

FILMOTECA DE CATALUNYA

del 9 de març al 28 de maig

EXPOSICIÓ – CINEMA

Sovint passa que la pobresa d’esperit provoca que l’obra de moltes ànimes creatives es quedin emmagatzemades en capses i prestatges acumulant pols. Això amb sort. Anar-la traient a la llum i posar-la en un lloc ventilat i sobretot visible, o audible, és el que ens tindrà ocupades pels segles dels segles. Amen.

Ara a la Filmoteca del xino, i impulsada per l’ajuntament de Terrassa, es podrà veure una exposició dedicada al treball d’Antoni Padrós, començant per les pintures i collages estretament lligades al pop-art i el posteriors treballs en el món del cinema amb films i curtmetratges tant vitals com Dafnis i Cloe (1969), Ice Cream (1970) o Swedenborg (1971).

Hi haurà projeccions i presentació a càrrec del propi Padrós.

Ice Cream (1970)