LA PROBA

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

El vinil no ha tornat d’enlloc. El vinil no ha desaparegut mai. Potser aquells que s’ho imaginaven, han acabat entenent-ho.

El tocadiscos – plat en argot modern – tampoc ha tornat d’enlloc. Mai s’ha deixat de produir i no només a nivell domèstic, sinó que sovint, és l’estrella d’un nou model per part d’un dissenyador de renom. El darrer, aquest Disco Volante del suec Oscar Olsson.

És un tocadiscos ultra-elegant i de disseny atrevit, per a persones amb molts quartos que a part del normal poden tenir aquest per adelitar-se sols o en companyia. Una vegada utilitzat, es pot quedar plegat en vertical a la paret. Bàsicament consta de dues parts principals: el braç fonocaptor, allotjat dins de la carcassa d’alumini muntada a la paret i la pròpia estructura d’acer pel vinil. Per evitar que els discos surtin volant – mai millor dit – una peça elàstica el volta. En colors taronja, groc, verd o negre.

Oscar Olsson

Explica que li agrada tancar l’escletxa que hi ha entre el disseny com una pràctica impulsada per la innovació i la resolució de problemes i el disseny com un fenomen artístic i cultural. ‘Em considero un dissenyador industrial que dona vida a productes icònics i originals’ diu a la seva pàgina web.

Està inspirat en l’aerodinàmic coupé biplaça Alfa Romeo de 1952, però hi ha qui – com nosaltres – també el compara amb la icònica maquina d’escriure Valentine dissenyada per Ettore Sottsass i Perry King per a l’Olivetti l’any 1969. De fet però, encara no s’ha anunciat els plans de producció per aquest plat volador que farà les delícies d’algun melòman revolucionari de la gauche divine, aquesta sí desapareguda.

          

VAMPIRISME IL•LUSTRE

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Susie Bick entre altres coses era model. Per situar-nos, el 1997 va conèixer a Nick Cave, va penjar les sabates de taló d’agulla i el 1999 es va convertir per decisió personal, en Susie Cave.

El 2014 va fundar amb Alex Adamson la marca The Vampire’s Wife, que s’ha convertit en un referent de la moda i de les xucladores professionals. La novetat d’ara, és el llançament d’una selecció d’objectes i accessoris amb el nom de Vampire Things. En vindran més, però de moment, en una primera tongada, inclou objectes com un collar, una tassa o unes insígnies – creades en col·laboració amb Aleksandra Waliszewska – on es llegeix Bite Me, així com una sèrie de postals exclusives, amb imatges del dia del casament de Susie amb Nick Cave. 

  

Els preus varien de les 5£ fins les 120£. Susie Cave és la noia de la portada del disc Push The Sky Away (Bad Seed Ltd. – 2013). Per aquí es pot entrar a xafardejar.

FORNAS, LA IMATGE DE LA CATALUNYA DELS 60

INSTITUT D’ESTUDIS ILERDENCS

plaça de la Catedral, s/n - LLEIDA

EXPOSICIÓ

A l’Institut d’Estudis Ilerdencs es pot visitar una exposició centrada en Jordi Fornas, un dels nostres dissenyadors més importants de les dècades dels 60 i 70. A poc a poc.

Jordi Fornas neix a Barcelona el 1927. Les primeres passes les fa a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, per iniciar una breu carrera en la pintura. Viu un temps a Eivissa, a París, exposa a Oslo i a principis de la dècada dels 60 és quan fa la immersió en el mon del grafisme fundant l’estudi Pentágono, on aquí sí, va fer-se un lloc destacat. Es va saber col·locar arribant a ser un dels resposables més influents en la imatge de patums com Edicions 62 (especial menció a les col·leccions del Trapezi i La Cua de Palla), l’Enciclopèdia, la revista Serra d’Or, Presència o la discogràfica Edigsa (fent tàndem ocasionalment amb el fotògraf Oriol Maspons).

Des de l’acomodada posició que li suposava disposar del suport de la gent de la crosta, així com de la grisor existent a tots nivells, va aportar la necessària imatge de modernor que la societat anava demanant. Amb motiu de la inauguració, es va celebrar una taula rodona per parlar de la figura i obra de Fornas, en la que hi van participar la doctora en sociologia i politòloga Mariona Lladonosa, com a productor musical, Miqui Puig, el ‘comunicador’ Oscar Dalmau, el director de l’IEI, Joan Josep Ardanuy i fent la tasca de moderador, el mateix responsable de l’exposició, el músic i també dissenyador, Pau Llop. Segons aquest, Fornas va saber crear un estil personal dins dels corrents moderns imperants a nivell internacional. Assegura també, que afloraven en ell tres influències: l’estètica pop, regnant en aquells anys, el mestratge de Sandro Bocola, que l’introdueix en l’estètica racional suïssa i, per descomptat, de l’escola francesa, de quan va estar vivint a París. 

S’ha editat un catàleg amb força documentació sobre l’obra del dissenyador, així com la seva contribució en la resurrecció de la cultura en relació a la sortida del túnel fosc del franquisme. Es pot visitar fins el 5 de setembre.

(fot. Carme Vidal Huguet)

SOFT CABINETS, “DEFORMACIÓ” PROFESSIONAL

DISSENY

A la ciutat holandesa d’Utrecht hi passen més coses a part de la mega-fira de discos. A l’estudi de Dewi van de Klomp trenquen motlles en l’experimentació de materials

D’aquesta manera han dissenyat una línia de mobiliari d’emmagatzematge d’estètica pop, força original. Per casualitat, com solen sorgir aquestes coses, es va trobar amb una peça d’espuma a les mans i es va entusiasmar pensant en les seves possibilitats. Volia mostrar ‘el costat poètic del material’ explica. ‘Encara que tothom el coneix, l’espuma és un material que ens ha passat per alt’ intenta convèncer-nos. ‘Amb els armaris-tous, pretenc augmentar la percepció del seu valor’.

La col·lecció es composa d’una sèrie de prestatgeries que van adoptant noves formes – com si fossin vives – en funció del seu contingut, corbant-se i deformant-se a mesura que s’hi posen llibres o vaixella. Van de Klomp diu ser una mica incomprès, doncs se’l ha criticat per la poca funcionalitat del producte. Es defensa argumentant que la funcionalitat no era el seu principal objectiu. ‘M’agrada coquetejar amb els límits del disseny. La funcionalitat no és imprescindible. Es tracta d’explicar la historia que m’he proposat’. La producció, exclusivament sota comanda.

 

LA BIG SISTER POSA LA DIRECTA

DISSENY SUBVERSIU

Els dissenyadors Ewa Nowak i Jaroslaw Markowitz, des del seu estudi NOMA, han ideat unes joies que a part de fer que tothom et miri quan te les poses, et protegeixen dels detectors facials

Mantenir la nostra privacitat intacta ha passat a ser un repte més, aquella privacitat per la que tant pateixen els nostres senyors feudals, com quan diuen allò de la protecció de dades. Impossible ser més hipòcrita. Una de les peces, consta d’unes rodanxes de llautó i una tira que cobreix el front i, amb uns fils, es subjecten com si fossin unes ulleres. Així, els hi fots en l’aire la detecció facial, doncs es basa en el joc de llums i ombres, que és el que genera el perfil de l’individu. N’hi ha d’altres tipus de solucions, com la del plàstic texturat o simplement pintar-se la cara. Però aquesta, és una forma elegant de dir-los que el teu reconeixement facial no cal que te’l facin. Gràcies, molt amables.

Les càmeres van apareixent com bolets per tot arreu. Les grans corporacions, Amazon, Apple, Facebook també aprofiten el desplegament per polir més el teu perfil i poder-te marejar amb més precisió. Tenen la santa barra de dir que ho fan pel nostre benefici.

Ens hem de protegir. La situació actual ha portat que visquem més controlades encara per part dels senyors feudals, i els vassalls que si senten atrets. El crescendo de restriccions i submissions només ha fet que començar.

No trigaran gaire a prohibir-ho també i a posar la parella de dissenyadors a la garjola. Cridar l’atenció és l’únic que podem fer. Doncs a fer-se el boig!

FLIPANT EN COLORS I EN UCRAÏNÈS

DISSENY

No és cap decorat surrealista per una sèrie de Netflix. Entre altres coses perquè les obres les van començar el 2008 i la multinacional de l’entreteniment per aquelles dates encara no ens atabalava

fot. Alex Ivanov i Andrey Avdeenko

És el resultat de la idea que van tenir l’estudi Archimatika format per Dmytro Vasyliev, Aleksandr Popov i Olga Alfiorova per uns habitatges de baix cost de l’etapa soviètica a la ciutat ucraïnesa de Kiev, convertint una zona industrial en el que es veu a les fotografies. Un complex residencial de nom Comfort Town, format per 180 blocs que, segons diuen, amb el canvi transmeten una sensació de benestar i de protecció destinat principalment a famílies joves i professionals amb vincles culturals amb l’Europa occidental.

(totes les imatges cortesia d’Archimatika)

L’obra va guanyar l’any passat el primer premi del World Achitecture Festival que es celebra a Amsterdam. Però això no ha evitat la polèmica. El país es troba en una situació econòmica delicada i hi ha qui no ho veu amb bons ulls. Per altre banda, al tenir aquest punt de inspiració més occidental, serveix de refugi a professionals arribats amb els canvis, com el cas del ciutadà de Zimbàbue, Neuro Lloyd, que va venir per estudiar medicina i ha sigut atacat en altres zones de la ciutat. Aquí a Comfort Town diu ‘no he tingut cap d’aquests problemes. Em sento molt més còmode i tranquil caminant aquí, especialment de nit’.

Com sigui, però s’ho han copiat del barri d’Oliveres de Santa Coloma de Gramenet. Aquells blocs que es veuen sortint per la C-58.

LA VESPA ES VA REINVENTANT

DISSENY

Molt ha plogut des d’aquell 1946 quan l’empresa dels germans Armando i Enrico Piaggio van fabricar la primera Vespa. La intenció era que fos un vehicle còmode i per a totes les butxaques

Vespa + “mods” en acció

Quan s’està a punt de fer els 75 anys d’aquell dia, la famosa escúter continua el camí amb un nou reajustament del seu disseny. L’italià Giulio Iacchetti i l’estudi indi Mightyseed Designs, li donen una nova volta que, seguint el dictat de la vida, a unes els hi agradarà i a altres no. L’han polida. L’han fet de línia més neta. En el tauler hi ha, com no, un espai pel telèfon, des del que mitjançant la corresponent aplicació, es podran fer totes les funcions i més. Però sempre hi ha algun detall que es perd. Com per exemple que, tornant a seguir el dictat de la vida, només serà apta per algunes butxaques.

(totes les fotos ©Vespa)

VOLS TRENCAR AMB LA TEVA PARELLA?...

ART KITCH

...i vols que sigui definitiu? Regala-li un telèfon-llepador

Ara que sabateries i museus obren amb estrictes mesures de seguretat perquè ens estimen tant que pateixen i no volen que ens passi res, els hi vols agraïr el detall? Regala-li un telèfon-raspallet a tot l’equip de gerència.

Hi ha dos estudiants de la Royal College of Art de Londres que destaquen especialment. Son Sandeep Hoonjan i Xianzhi Zhang. Ells dos son els autors d’aquest projecte que si no vaig errada, anirà directa a on jo sé, però ells dos, llestos com gaseles, més tard o més d’hora segur triomfen en el planeta terra.

L’invent, anomenat Feel the Conversation son telèfons que tradueixen la conversa del que parla en una sèrie de patrons hàptics basats en l’entonació. Un dispositiu pot produir el de llepar-te l’orella amunt i avall a través d’una llengua de silicona i l’altre el de massatger-te el l’òvul amb un raspallet que dona voltes. Ho han fet també perquè ens estimen i volen el millor per a totes nosaltres, terrícoles desagraïdes. Per a què podem no tan sols connectar amb els nostres éssers estimats sinó generar-los un trauma de per vida. Hoonjan ho explica millor: ‘En una conversa, vaig descobrir que hi ha un augment de les ganes de tocar-nos i això pot acabar sent un problema de veritat per la nostra salut mental, ja que som criatures socials i el contacte és una part important d’això’, va dir. Amb un audio o una vídeo-trucada es veu que no n’hi ha prou per entendre el que passa. Ho volen acabar de perfeccionar per poder enviar-ho a traves de USB, WiFi, Bluetooth o qualsevol altre mitjà que transfereixi dades digitals.

Al final sí que acabarem malament del cap, però no serà pel que diu.

AJUDES DE DISTANCIAMENT SOCIAL - APROFITA LA SETMANA DEL VIRUS

QUI MENJA SOPES SE LES PENSA TOTES

El Pop-Art és l’art de l’aplicació o transformació de qualsevol aspecte d’us quotidià en art popular de masses

Més o menys, aquesta podria ser una definició. Dintre d’aquest concepte m’agrada treure-li punta a algunes de les ocurrències que persones sàvies com les que ens envolten a totes i ens il·luminen el camí, cavil·len. És el cas de Michael Jantzen, un arquitecte nord-americà que com ja sol ser habitual en la professió, ha fet intrusisme industrial. Fins aquí tot seria normal sinó fos perquè el seu intrusisme a més a derivat en oportunisme de viveretes escàs. Ha dissenyat un producte compost per quatre anelles de plàstic plegables de manera que col·locades a sobre del cap de l’usuari i amb uns suports verticals que descansen a sobre les espatlles, una cinquena anella més petita ho connecta tot i manté el conjunt escultòric a lloc.

Al projecte li ha dit Ajudes de Distanciament Social (Social Distancing Aids). El que ens faltava. Bravo noi!

EXPRIMINT LA MAMELLA

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

A la nostra historia recent hi ha un període de 30 (1955–1985) anys en que no es parava de generar objectes, tot el contrari d’ara, en sintonia amb les persones

Aquest n’és un altre exemple dels dissenys que formen part dels clàssics i que les noves i espatllades ments en un intent d’allargar allò impossible, ens volen colar com si fos el mateix. 

Es va crear el 1949 amb la T1 exclusivament pensada per a mercaderies. Però cap el 1967 van sorgir les primeres variacions convertint-se també per transportar persones transformant-se ràpidament en el que va ser tot un símbol, la Wolkswagen T2 i T3, la Westfalia, Camper, Bay o com més se la coneix, ‘la furgo hippie’, que amb més o menys canvis va durar fins el 1979 que van venir les T4, T5 i T6 ja en el 2015.

Pel 2022, el gegant industrial des del seu quarter general a Wolfsburg, ja té previst llançar la versió elèctrica amb autonomia nivell 4. Segur que alguna picarà.