FORNAS, LA IMATGE DE LA CATALUNYA DELS 60

INSTITUT D’ESTUDIS ILERDENCS

plaça de la Catedral, s/n - LLEIDA

EXPOSICIÓ

A l’Institut d’Estudis Ilerdencs es pot visitar una exposició centrada en Jordi Fornas, un dels nostres dissenyadors més importants de les dècades dels 60 i 70. A poc a poc.

Jordi Fornas neix a Barcelona el 1927. Les primeres passes les fa a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, per iniciar una breu carrera en la pintura. Viu un temps a Eivissa, a París, exposa a Oslo i a principis de la dècada dels 60 és quan fa la immersió en el mon del grafisme fundant l’estudi Pentágono, on aquí sí, va fer-se un lloc destacat. Es va saber col·locar arribant a ser un dels resposables més influents en la imatge de patums com Edicions 62 (especial menció a les col·leccions del Trapezi i La Cua de Palla), l’Enciclopèdia, la revista Serra d’Or, Presència o la discogràfica Edigsa (fent tàndem ocasionalment amb el fotògraf Oriol Maspons).

Des de l’acomodada posició que li suposava disposar del suport de la gent de la crosta, així com de la grisor existent a tots nivells, va aportar la necessària imatge de modernor que la societat anava demanant. Amb motiu de la inauguració, es va celebrar una taula rodona per parlar de la figura i obra de Fornas, en la que hi van participar la doctora en sociologia i politòloga Mariona Lladonosa, com a productor musical, Miqui Puig, el ‘comunicador’ Oscar Dalmau, el director de l’IEI, Joan Josep Ardanuy i fent la tasca de moderador, el mateix responsable de l’exposició, el músic i també dissenyador, Pau Llop. Segons aquest, Fornas va saber crear un estil personal dins dels corrents moderns imperants a nivell internacional. Assegura també, que afloraven en ell tres influències: l’estètica pop, regnant en aquells anys, el mestratge de Sandro Bocola, que l’introdueix en l’estètica racional suïssa i, per descomptat, de l’escola francesa, de quan va estar vivint a París. 

S’ha editat un catàleg amb força documentació sobre l’obra del dissenyador, així com la seva contribució en la resurrecció de la cultura en relació a la sortida del túnel fosc del franquisme. Es pot visitar fins el 5 de setembre.

(fot. Carme Vidal Huguet)

LA BOCA DELS STONES, ES MANTÉ GROSSA

ANIVERSARI

Està clar que si ens fixem que entre els quatre membres més o menys originals que queden sumen més de 300 anys, adonar-nos de que el mític logotip dels morros i la llengua a fora compleix cinc decennis, no hauria de suscitar cap interjecció del tipus: oh!

John Pasche al seu jardí el 2010

El musicòleg i escriptor Joobin Bekhrad ha parlat per telèfon amb John Pasche en motiu de l’aniversari del mític disseny. En treu detalls que compartim. A començaments del 1970 John Pasche, un estudiant de la Royal College of Art de Londres, va ser l’escollit per recomanar-los a la banda. Estaven buscant un dissenyador per fer el cartell de la gira europea en vistes. Després d’una primera trobada de Mick Jagger i Pasche, quan van tornar a quedar, la cosa no fluïa. La primera idea la va rebutjar i quan Pasche ja ho donava per perdut, explicava anys després que Jagger li va dir: ‘Estic segur de que pots fer-ho millor, John’. Centenars d’esbossos després i en una nova reunió, el cantant sembla que va ser més clar, volia ‘una imatge que pogués funcionar per sí sola... com el logo de la Shell’. En una mena de brainstorming de l’època, Jagger va posar sobre la taula per a que la veies, una imatge de Kali, la deessa hindú. Que si patatím, que si patatàm, però el cas és que el dissenyador va rebre l’impacte de la boca oberta de Kali i la seva llengua disparada. ‘No volen representar els llavis del cantant, això forma part del mite. El que sí pretenia era manifestar una simbologia de protesta’ explicava Pasche. 

carta de l’equip Stone

dirigida a Pasche donant-li instruccions

Un anys després, l’abril del 1971, es va estrenar. La seva primera aparició va ser a l’Sticky Fingers, on se’l veu a la contraportada, a la galeta i a l’insert. Explica que li van pagar 50£ i una mena de bono de 200£ més. Especifica que va ser el 1976 que les coses es van començar a posar a lloc al redactar-se un contracte entre ell i l’equip d’advocats del grup, amb la participació del 10% dels ingressos nets de les vendes del merchandaising on surtis el logo, encara que no va ser fins el 1982 quan va vendre els drets d’autor que va tocar alguna cosa amb més cara i ulls. Pasche es parteix el cul recordant que ‘podria viure en un castell si els hagués conservat, encara que en aquells temps les lleis respecta a les autories, tenien molts buits’. Portaven ja la directe posada.

L’original, propietat des del 2008 del V&A Museum, s’havia d’exposar a finals d’aquest mes al Grande Halle de la Villette de París en una exposició titulada Revolutions: Records and Rebels 1966-1970. Hi haurà més ocasions.

AMERICA SANCHEZ – CLÀSSIC MODERN JAZZ TROPICAL

PALAU ROBERT - BARCELONA

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Hi va haver uns llargs anys, on l'àmbit del disseny en la nostra societat més propera, estava tan mort que feia una catipent que tirava enrere

Es salvaven de la picota comptades excepcions. Però sort en tenim de la nostra crosta que hi va saber posar l’ull i així va ser com van passar dues coses que, figura, ens anaven a salvar a totes de la nostra situació de “tercer món”: els mundials de futbol i les olimpíades. Afortunadament la crosta va saber escollir – en alguns casos no en tots – qui havia de posar la imatge de tot aquella gran operació.

Un dels que ho van fer va ser America Sanchez (així sense accents), qui ara és protagonista d’una exposició i merescut homenatge que es pot veure al Palau Robert fins el 23-F i que és un intens recull de la seva impressionant obra. Nascut a Buenos Aires el 1939 es va traslladar a Barcelona el 1965 on es va instal·lar ell i la seva prodigiosa creativitat. Passejant per l’exposició queda clar que es fa molt difícil no haver vist mínim mitja dotzena dels seus dissenys escampats de diferents maneres i moments per la ciutat.

America Sanchez el dia de la inauguració

foto Ricard Cugat

La mostra té la col·laboració del famós Archivo Lafuente cántabre – famós a partir de les recents adquisicions de part dels fons de la cultura underground barcelonina. Segur que algú en sortirà beneficiat de tant fer anar caixes amunt i avall.