AMERICA SANCHEZ – CLÀSSIC MODERN JAZZ TROPICAL

PALAU ROBERT - BARCELONA

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Hi va haver uns llargs anys, on l'àmbit del disseny en la nostra societat més propera, estava tan mort que feia una catipent que tirava enrere

Es salvaven de la picota comptades excepcions. Però sort en tenim de la nostra crosta que hi va saber posar l’ull i així va ser com van passar dues coses que, figura, ens anaven a salvar a totes de la nostra situació de “tercer món”: els mundials de futbol i les olimpíades. Afortunadament la crosta va saber escollir – en alguns casos no en tots – qui havia de posar la imatge de tot aquella gran operació.

Un dels que ho van fer va ser America Sanchez (així sense accents), qui ara és protagonista d’una exposició i merescut homenatge que es pot veure al Palau Robert fins el 23-F i que és un intens recull de la seva impressionant obra. Nascut a Buenos Aires el 1939 es va traslladar a Barcelona el 1965 on es va instal·lar ell i la seva prodigiosa creativitat. Passejant per l’exposició queda clar que es fa molt difícil no haver vist mínim mitja dotzena dels seus dissenys escampats de diferents maneres i moments per la ciutat.

America Sanchez el dia de la inauguració

foto Ricard Cugat

La mostra té la col·laboració del famós Archivo Lafuente cántabre – famós a partir de les recents adquisicions de part dels fons de la cultura underground barcelonina. Segur que algú en sortirà beneficiat de tant fer anar caixes amunt i avall.

RETRAT DE SILVIA GUBERN

MENCIONS APART

A les exposicions, sempre fem ”la broma” de quina de totes les peces exposades ens duríem a casa. D’aquesta manera, un dels retrats que es pot veure a l’exposició al Palau Robert del fotògraf Antoni Bernad, una fascinant imatge de Silvia Gubern, només veure’l he dit: jo aquesta.   

Silvia Gubern – 1965

fotografia d'Antoni Bernad

BORN TO MÚÚÚ

DOCTOR MUSIC FESTIVAL I ELS PRINCIPIS DE LA PROMOTORA 

 

Al festival que durant tres anys (1996, 1997 i 1998) es va realitzar a la Vall d’Àneu, no m’estranya que vulgarment se’l conegui com el de la vaca. Fins i tot bategen l’exposició amb un anecdòtic múúú. M’he passat pel Palau Robert on li fan una exposició molt light, fins i tot com una mena d’homenatge – la qual cosa agafa l’aspecte d’acudit – a en Sala, el capo de Doctor Music i impulsor del festival, com si la seva realització fos una proesa. El què passa és que, si reflexiono, penso que potser sí que li hauríem de fer un monument. Val a dir que hi va posar pebrots i es va complicar la vida sense necessitat. Quin país aquest, de les coses més naturals en fem proeses.

 

la troupe del Circ Crac remullant a una colla d’assistents en la darrera edició

 

 

Sigui com sigui, l’exposició és només per a fans del mainstream més corrent o assistents a alguna de les tres edicions amb ganes de recordar-ho.