EL PARE DEL PUNK ( ? ) ES DISTREU FENT DE TOM JONES

MENCIONS APART

No, no serà el tema principal de la pel·lícula que s’estrenarà l’any que ve d’un James Bond que rés té a veure amb els llibres de Ian Fleming.

Com tampoc té rés a veure aquesta Iguana amb la que ens va tornar a totes boges amb els Stooges el 1969, acompanyat per Dave Alexander i els germans Asheton amb aquell primer àlbum produït per John Cale. 

Amb 72 anys, com un senyor gran, Iggy Pop es dedica a passar-s’ho bé, a anar al gimnàs i a sortir en documentals parlant dels exitosos i creatius anys passats. Té tot el dret a fer el que vulgui. Com nosaltres amb el disc que traurà el setembre de nom Free (Loma Vista). 

Aquesta James Bond és la segona cançó que avança i alguns dels que en saben l’han qualificat de infecciosa, com una cansión del verano. En realitat, només espero que quan jo arribi als seus anys pugui fer com ell – ser actor, fer tours, escriure llibres (Til Wrong Feels Right), crear línies de cafè – ni que només sigui una mica.

PATTI SMITH, MORRICONE... AMÉN.

MENCIONS APART

En els darrers anys no paren de fer-li homenatges i reconeixements. Als seus 90 anys i en un no parar, la tarda del dilluns de la setmana passada el cardenal Ravasi, president del Consell per la Cultura, va entregar en nom del Papa Cisco, la Medalla d’Or Pontifica al famós compositor romà Ennio Morricone en una cerimònia celebrada a l’església de Sant’Agnese in Agone ubicada a la meravellosa piazza Navona de Roma.

Val a dir que en motiu del 200 aniversari de la restauració dels Jesuïtes, Morricone va compondre Missa Papae Francisci. Celebro que a aquest Papa li agradi la música. L’any passat em va sorprendre escoltar la cançó que Patti Smith va fer pel documental de Wenders Pope Francis: A Man of His Word. Al final, entre totes fem el món.

CHRISSIE HYNDE, ARTISTA COMPLETA

MENCIONS APART

Diu ‘agraeixo a la meva estrella de la sort que cada dia puc tocar la guitarra i si vull pintar, pinto. No vull res més.’ Doncs sí, ja li pot agrair. No hi ha masses persones amb aquesta fortuna. Chrissie Hynde, aparca els discos i acaba de treure un llibre recull d’aquestes pintures, Adding The Blue, editat per Genesis Publications.

‘Sempre vaig pensar que em posaria a pintar, però el rock’n’roll si va interposar i era més divertit. Després van venir els fills i un cop van fer la seva vida i vaig trobar el lloc adequat on poder estar sola i pintar sense interrupcions, vaig poder dir-me: ara és el moment’.

Ha estat en un grup, ha sigut mare, ha escrit un llibre i pinta. Haurà plantat l'arbre?                           

    

            

RETRAT DE SILVIA GUBERN

MENCIONS APART

A les exposicions, sempre fem ”la broma” de quina de totes les peces exposades ens duríem a casa. D’aquesta manera, un dels retrats que es pot veure a l’exposició al Palau Robert del fotògraf Antoni Bernad, una fascinant imatge de Silvia Gubern, només veure’l he dit: jo aquesta.   

Silvia Gubern – 1965

fotografia d'Antoni Bernad

HARD-TURISME

MENCIONS APART

Aquests dies se’ls pateix especialment, totes desesperades per fer-se i enviar a les amigues la foto que els permeti sentir-se especials pel fet d’estar on està tothom, norma bàsica, formar part del ramat.

Diumenge passat, el diari Ara va encetar un total de quatre entregues de reportatges en còmic seguint la tendència que marquen diaris com, el New York Times, The Guardian, La Repubblica o la revista francesa Revue Dessinée, especialitzada en aquest tipus de periodisme.

Hi ho va fer amb les vinyetes de Miguel Gallardo – creador de Makoki – amb el nom de ‘El turisme és un gran invent’. El dibuixant va viure al Gòtic durant 20 anys i el 2014 va haver de fotre al camp com diu ell, cansat de que els nous visitants li fessin impossible portar una vida normal, amb el tancament de botigues locals i la pujada estratosfèrica dels lloguers.

Demà el seguirà Oriol Malet, i després seran Ricard Efa i el duet Cristina Durán i Miguel Angel Giner amb el desafiament del cinema i els vídeo-jocs envers el suport físic de tota la vida, el testimoni de successos relacionats amb la lluita feminista o els reptes que es troben els pares de fills amb diversitat funcional. Per aquest ordre.

A veure si al final es podrà salvar alguna cosa del periodisme actual.

 

 

PEDRO SANCHEZ, AL CARTELL DEL FIB

MENCIONS A PART

Ja no soc amant d’aquests xous organitzats pels guiris de borratxera amb l’excusa de la música, no m’acostumo a veure com es degraden les coses que hi tenen relació. Ahir divendres, en la segona jornada del FIB a Benicàssim, va tornar a fer la seva aparició el president del govern dels espanyols – el 2016 ja hi va treure el nas. En els titulars, els hi fa gràcia dir que és que li agraden els Killers. Diuen, que va aprofitar que tenia una entrevista amb el Ximo Puig i l’alcaldessa de Castelló Empar Marco, per anar al recinte, tot en aquest tarannà tan campexano que tenen a l'altiplà. 

Pedro Sánchez i Begoña Gómez dirigint-se a la grada VIP 

(fot. JoséJordán)

En l’actual situació política i social, aquests tipus a aquests espais no haurien ni de passar-hi per la carretera que bordeja el recinte, per por de provocar incidents, pacífics, sempre pacífics.

Ni una pancarta de persona non grata? No hi ha manera.

The Killers en acció ahir a l'escenari principal 

(fot. Domenech Castelló)

EL 'JAPAN STATION JINGLE MAESTRO'

MENCIONS APART

Quantes músiques devem sentir al llarg del dia, sense que hi parem atenció? – de les que sonen des d’altaveus amagats, no les de dins l’olla. Penso en la del Mercadona, la del bar, la tan maleïda de les centraletes telefòniques... Al Japó tenen a Minoru Mukaiya, ex-teclista del grup de jazz Casiopea de 61 anys, que combina les seves dues passions, la música i els trens i que l’escolten milions de persones cada dia sense adonar-se’n tampoc.

estació de Shibuya el mes passat

Ha composat la musiqueta que sona a les andanes quan arriben o marxen els combois. Segons creu recordar, unes 170 que la gent no es pot treure del cap ni hores després de sentir-la. La cosa és que comença a tenir un munt de seguidors. Aquesta gent em te fascinada.

CANVIS A YOUTUBE MUSIC

MENCIONS APART

Abans de internet, era molt simple. Si volies escoltar música d’algú que t’agradava, o compraves els seus discos, o anaves als seus concerts o, la més rudimentària, els gravaves de la radio fent virgueries per no enganxar l’anunci que intercalaven.  Amb internet la cosa canvia. I el problema generat ha sigut gros. A pesar de ser una gran plataforma de difusió, està clar que tot artista que tingui penjada obra musical seva, n’hauria de rebre un benefici material.

Ara, com ja fa Spotfy o Apple, els de YouTube, per aquells que l’utilitzen com un canal musical, en pocs mesos hi posarà anuncis. Ho ha anunciat Lyor Cohen, el senyor director de música de Google, que diu que és per fomentar les subscripcions de pagament en el seu nou servei en streaming, en benefici de artistes i discogràfiques en general: ‘Volem passar a ser uns bons socis de la industria musical’. També va dir que, com també fan els altres, tindran vídeos i llistes de reproducció exclusives per emocionar als nous usuaris. No és per un tema d’obtenir més beneficis, no. 

El problema per mi però no radica en el concepte de pagar, fet que trobo d’una lògica bestial com sempre s’ha fet si vols alguna cosa. Radica en el concepte de que es pensen que ja som ruques del tot. I encara no.

MISSIÓ: MART

MENCIONS APART

La resposta a si van estar realment a la lluna o si tot plegat era un decorat en un magatzem del govern USA, forma part de les histories d’una etapa del nostre món en que especular tenia el seu punt. Com el tenia dissenyar peces de roba.

Buzz Aldrin, membre de l’expedició Apollo 11 i l’home que va trepitjar la lluna per primera vegada després de Neil Armstrong, als seus 87 anys ha dissenyat la seva pròpia col·lecció d’accessoris de la mà de la firma Sprayground, que consisteix en una jaqueta, un parell de motxilles, uns guants i una gorra, tot sota inspiració estel·lar. Els preus curiosament no son astronòmics com seria de suposar, entre els 20 i els 275 euros.

Aldrin està involucrat en la construcció d’una base lunar des d’on es vol llançar una missió a Mart. Segons ell, l’home ha de trepitjar el planeta roig abans del 2040 i aquests dissenys formen part del paquet promocional del projecte i commemoratiu de la signatura protocol·lària a la Casa Blanca fa quinze dies, per activar l’assumpte.

STYLETTOS AMB RODES

MENCIONS APART

Coincidint amb la Setmana de la Moda de Paris, Yves Saint Lauren va llançar una campanya provocant que se l’acusés de sexista. És una classe de màrqueting, ser-ne inculpat i que tothom en parli i ja està. La perversió diària a la que estem tan acostumades.

Les models anaven amb sabates de taló i unes rodes que en aquell moment ningú, curiosament, hi va prestar atenció. Ara resulta que la marca, de la mà del seu director creatiu Anthony Vaccarello, treu i promociona aquelles sabates amb l’excusa de l’actual tendència a recuperar tot allò de la tan criticada dècada dels vuitanta.

Son els Roller-Skate-Stylettos, en edició limitada que amb el nom de Anya 100 Patch Pump Roller i per uns 2.000€ les poden adquirir els de sempre. 

LES TEVES CENDRES EN UN VINIL

MENCIONS APART

Preocupada per què quan et moris quedaràs lluny de la teva col·lecció de vinils? La solució ha arribat!: Andvinyly (val la pena visitar l'enllaç) agafarà les teves cendres, les premsarà en un disc amb els temes que vulguis i podràs anar directa a la prestatgeria. Més a la vora, impossible. A més, podràs fer un meravellós regal recordatori als teus éssers estimats, fent-los d’obsequi d’una de les 30 còpies que t’entregaran. Bé, a tu no, a la que es quedi. Tot per només 3.500€.

Asseguren que les cendres queden prou premsades i no produiran cap crepitar amb el frec de l’agulla.

Finalment podrem descansar en pau.

MADONNA'S SHOW

MENCIONS APART

Aquests dies Madonna és tema altre vegada per algo que no és cantar. S’ho pot permetre. Està clar que aquest actor de fireta, mr.Trump, genera temàtica per donar i vendre, contínuament, com si portes el pilot automàtic. Només la clenxa ja faria per uns quants llibres d’institut beauté.

El cas és que hi ha convocada a Washington  una marxa de dones ( sic ) per aquest dissabte vinent per ensenyar-li les dents. I va i a la seva compte de Twitter i Instagram hi penja el text ‘Només fes-ho. Afegeix-te a la marxa d’1.000.000 de dones’ acompanyat d’una foto del logo de Nike retalladet en el pel del pubis. Tothom ha donat per fet que és ella. Que la foto és de Marius Sperlich per la revista Nakid. Diuen.

Sí, molt bé, però què hi té a veure Nike amb tot això? 

 la imatge

COM UN MAL SON

MENCIONS APART

No fa cap gràcia. Coincideix l’inici de l’Eurocopa de futbol i el de la campanya de les eleccions espanyoles. Les coses sempre poden anar a pitjor. Aquests dies, veure un servei de noticies per la televisió pot ser de tirar-se per la finestra.

UN LOU REED AL ROMEA

MENCIONS APART

 

DESDE BERLÍN  –  TRIBUTO A LOU REED

TEATRE ROMEA  –  BARCELONA

FINS AL 19 D’OCTUBRE

 

 

 

A partir de dimarts que ve, s’atreveixen amb Berlin (1973), un dels discos més bells de la discografia del músic de Nova York. Els atrevits són Nathalie Poza – Caroline, la prostituta drogoaddicta –  i Pablo Derqui – Jim, el proxaneta – i el director de l’atreviment Andrés Lima, que ha fet la dramatúrgia a partir de les escenes que van escriure sobre les cançons del disc, tres autors: Juan Villoro, Juan Cavestany i Pau Miró. Hi ha altres cançons de Lou Reed, no només de Berlin, i alguns afegitons més, com algunes peces de Jaume Manresa (Antònia Font). Confiança.

 

 

 

 

 

GONG

FESTIVALDE NOVES SONORITATS – COLLBATÓ
 

MENCIONS APART

 

Avui, Ravid Goldschmidt. Demà, Neønymus. Dues propostes d’especial interès que recullen testimonis passats i que són transportats al present de la mà de dos dels seus representants. Combinació d’antics instruments, electrònica o la pròpia veu, i molta sensibilitat.