El sector de l’oci te un costat tan
comercial, tan masegat i passat de voltes que és insuportable. En la música és
important saber-ho diferenciar, per poder-ho resistir. De fet, preferiria
dir-ne cultura i no pas oci. El mateix passa en la política. Hi ha un costat
fosc, masegat i incomprensible de lo desagradable que arriba a ser. I s’ha de
saber diferenciar.
Sota les mateixes sigles (la marca de
l’empresa) van canviant la cara del comercial (el trepa), la de l’empresari no
surt mai. Quan arriba temps d’eleccions, demanen el vot per poder fer el que
prometen que faran. Però a partir de llavors, un cop els hi tornis a donar
poder per uns quants anys més. Com que no ho fan, el conte torna a començar.
Com el conte de l’enfadós.
No els culpo de res. A mi mateixa em passa
igual amb moltes coses. A partir de dilluns començo la dieta. I perquè no
aquell mateix primer àpat que vingui? O, a partir de l’any que ve, deixaré el
cotxe aparcat i caminaré més. I perquè no aquella mateixa tarda? Això igual,
han tingut anys per demostrar-ho i resulta que no, que no ha valgut, però que la
propera legislatura sí.
Quins nassos!
