UN BON TROS D’HISTÒRIA

EL LADO SALVAJE, 1983 – 1985

fotografies d': ANA TORRALVA

editat per: OJOS DE BUEY

primera edició: 2024

FOTOGRAFIA

Des de Vallirana, va sorgir un impuls que durant els primers anys de la dècada dels 80, va fer emmudir a tot l’Estat.

Hi ha molta informació de la breu però intensa travessia de Desechables. Van despertar una fascinació que s’ha mantingut viva pel boca a boca al llarg dels anys. El 2013 vam poder assistir a l’estrena de l’esplèndid documental El Peor Dios. Tres anys després Munster Records reeditava en una luxosa edició l’àlbum Golpe Tras Golpe.

Aquest any i de la mà de l’editorial especialitzada en la recuperació gràfica de moments remarcables Ojos de Buey, ens podem encantar amb les imatges que va captar durant el període posterior al trasbals produït per la mort de Miguel el desembre de 1983, la fotògraf nascuda a Cádiz, Ana Torralva, publicades ara en aquest llibre.

Torralva va arribar a Madrid des de València on s’havia desplaçat per estudiar Belles Arts. Amb el seu germà Esteban, que feia la funció de manager de Desechables i que estava molt involucrat en l’escena musical de la ciutat, va poder treure-hi el nas i així apropar-se a la banda just en el moment de la nova arrencada un any després, el 1984.

Ana Torralva estava en el lloc i el moment adequat per immortalitzar-ho i és des d’on comença el llibre, quan el grup de Vallirana va voler reprendre la seva carrera amb el posposat i esperat concert en el mític Rock-Ola, ja amb Marcelo “Enano”, germà de Dei Pei, com a nou membre de la banda.

El llibre es complementa amb imatges realitzades per a les portades dels dos primers àlbums, Golpe Tras Golpe (auto-editat – 1984) i Buen Ser–Vicio (3 Cipreses – 1985).

LA FAMOSA FOTO D’ALDRIN DE PASSEIG PER LA LLUNA, ES VEN PER 7.700 DÒLARS

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Les fotos que Neil Armstrong i Buzz Aldrin es van fer com uns turistes més, en el seu passeig per la Lluna, van sortir a subhasta aquesta segona setmana de mes a Bruun Rasmussen Auctioneers de Copenhaguen.

Segons es va fer saber, la sèrie de fotografies, un total de 74, surten dels arxius originals de la NASA i pertanyen a la famosa missió de l’Apollo 11 de 1969. La foto estrella va ser la que es veu a Aldrin dins del seu vestit d’astronauta i el reflexa d’Armstrong que li fa la foto en la visera del casc. La imatge va ser portada a Life i National Geographic i es va convertir automàticament en una de les imatges de la dècada.

Aquesta es va vendre per 7.700 dòlars. En el lot, n'hi havia d'altres, com la primera que es va fer de la Terra durant la missió de l'Apollo 8 un any abans, per la que s'en van pagar 13.100. Les fotos estaven valorades entre els 192.000 i els 270.000 dòlars, sent adjudicades a la de tres, per 172.000, sense arribar a les expectatives existents. ‘El que feia que fos un lot únic, és el volum de la col·lecció i el fet de que no es veu un conjunt com aquest en el mercat de l’art tots els dies’, va dir a Reuters el director de vendes Kasper Nielsen abans de començar la subhasta. No es va revelar ni la identitat del venedor ni la del comprador. Com tampoc si el que es veu és en realitat la Lluna o un plató en un hangar d’un complex secret. O sigui, que seguim igual.

Aldrin en una foto del gener de l’any passat quan en va fer 91

VIATGE A L’INTERIOR D’UN VIOLONCEL

FOTOGRAFIA

No és la primera vegada que una persona fa servir un objectiu fotogràfic per captar coses rares i no em refereixo a les selfies. Per exemple, retratar l’interior del cos humà o les profunditats dels oceans.

El fotògraf, i violoncel·lista d’Auckland, Charles Brooks, amb el nom d'Architecture in Music, ha fet un pas més en aquest apartat fantasiós i abstracta. Com a Fantastic Voyage, la pel·lícula de Richard Fleischer de 1966, s’ha fet petit, però en lloc d’anar a l’interior del cos humà, ha anat a dins de varis instruments musicals. 

(violoncel)

Interessat en el seu funcionament intern, ha fet una sèrie de fotografies que mostra les estructures internes de pianos, violoncels o flautes, entre molts altres. ‘Per a mi, les superfícies interiors, sovint tan aspres en contrast en la brillantor exterior, mostren coses sobre la personalitat de l’instrument. És fascinant mirar dins dels més antics i descobrir un espai que ha vibrat durant anys, potser centenars d’anys’ comenta un emocionat Brooks. 

(piano Steinway)

(saxo)

Fotografiar primers plànols com aquests, és complicat. Normalment sortirien borroses, sense profunditat de camp. Per això, com explica el mateix Brooks, ‘les vam fer amb molta meticulositat amb una lent de sonda especial de 24 mm de Laowa, amb un cos de càmera Lumix S1R. A més, a vegades havia de fer més de cent fotos, movent lentament l’enfoc de darrera cap a endavant i combinant després, només les parts enfocades’. Canviar el punt de vista et voilà: una altra realitat.

(flauta)

(didgeridoo)

QUE LLUNY QUEDEN AQUELLES PERFORMANCES

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Art activista o simplement l’activitat de l’art? On acaba l’expressió artística per a benefici de tothom i comença la utilització de l’art per a benefici propi? En dies en que l’art i el seu mercat, son més que mai com vies de tren que mai s’ajunten, estem també més a la vora que mai, d’obtenir respostes desagradables d’escoltar.

El fotògraf nord-americà d’origen jueu, Spencer Tunick, diumenge passat va fer la seva tercera performance a l’acumulació d’aigua híper-salina situada entre Israel, Cisjordània i Jordània, coneguda com ell mar Mort – va haver una primera sessió al 2011 i una segona al 2016 – congregant en aquesta ocasió, a 200 persones d’entre 19 i 70 anys, tots pintats de blanc com al·legoria de la història bíblica de Lot (que els convertia en pedra com a càstig). 

Com ja és habitual en les seves fotografies, els va fer despullar a tots i totes per suposadament pretendre denunciar, que cada any el mar Mort, està perdent aproximadament 1,2 metres, sempre segons mitjans israelians. La seva aigua, és bombejada a les ciutats israelianes que és utilitzada per a fins agrícoles. La instal·lació es va fer a la zona desèrtica que envolta la ciutat d’Arad, població que te a l’alcalde, Nisan Ben-Hamo, molt preocupat, però amb l’esperança de que les fotos de Tunick, més el futur museu que recollirà l’herència cultural del lloc, serveixin per atreure turistes i inversions, tant del govern com de privats. Ja som al final del carrer. D’aquí poc no quedarà ni gota d’aigua, però tindran tot de guiris fent-se fotos per penjar a les xarxes amb els seus smartphones. Solucionat.

#SpencerTunick #Fotografia #Instal·lació #marMort

XI BIENNAL DE FOTOGRAFIA XAVIER MISERACHS

DIFERENTS ESPAIS – PALAFRUGELL

de l'1 d’agost a l’11 d’octubre

Sense treure-li mèrit, que no es mal interpreti, a falta de bones promocions en pintura, sempre ens queda la fotografia

Aquests dies s’ha donat el tret de sortida a la XI Biennal de Fotografia de Palafrugell. Aquest any es poden veure cinc exposicions, quatre de fotògrafs nacionals i una internacional. Destaca la que se li dedica a  Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931 – Girona, 2019) controlada per la vídua, Karin Leiz i la filla Juliet. S’exposen unes 90 fotografies, de les quals algunes d’elles no han sigut mai exposades i que formen part d’aquella capsa que s’anirà obrint poquet a poquet. 

Leopoldo Pomés, Sense Títol, 1975 – cortesia de la Biennal

L’acompanya Eugeni Forcano (Canet de Mar, 1926-2018), amb una sèrie d’imatges sobre Josep Plà en motiu del seu 70 aniversari i que es van publicar a la desapareguda revista Destino. També es poden veure les dels fotògrafs locals Pere Palahí i Lluís Català.

La convidada internacional és la reconeguda fotògraf Cristina Garcia Rodero (Puertollano, 1949) amb 63 fotografies de gran format. Es fa un recorregut de la seva trajectòria des de finals dels setanta fins a l’actualitat amb imatges que van de la seva cèlebre obra al voltant de l’España Oculta, fins a la guerra dels Balcans o de Georgia.

fotografia de Cristina Garcia Rodero – cortesia de la Biennal

WIGHT SPIRIT, 1968-1970

1970 - 2020 

50 ANYS DEL FESTIVAL DE L’ILLA DE WIGHT

EXPOSICIÓ - ANIVERSARI

del 27 de juliol al 5 de setembre 2020

MASTERPIECE ART – 3 Norland Place, LONDRES

Del 26 al 31 d'agost del 1970, a l'esplanada d'Afton Down de l'illa de Wight, es va celebrar, sinó el més important, sí el festival que va congregar més gent. Es parla d’entre 600.000 i 800.000 persones. Parlo en passat perquè, no ens equivoquéssim, els nostres contemporanis no hi tenen res a veure

Aquests dies se’n commemora el 50 aniversari i una de les activitats que ho recordaran s’obrirà demà dilluns 27 al públic. Serà una exposició de fotografies, algunes d'elles inèdites, de Charles Everest (1929-2015), l’afortunat fotògraf que va disposar d’accés lliure a totes les àrees del festival. Li han posat per nom Wight Spirit 1968-1970 – el festival es va començar a fer el 68 encara que el 70 va ser el que va donar la campanada – i la galeria és Masterpiece Art, situada a Notting Hill. Entre altres meravelles hi van tocar The Who, Free, Joni Mitchell, The Doors, Leonard Cohen, Miles Davis i Jimi Hendrix, que tan sols 18 dies després va dir passi-ho bé. El dia 19 de setembre a la mateixa galeria se li dedicarà un petit record. En el transcurs de l'exposició es presentarà el mosaic que l’escultor Guy Portelli ha realitzat inspirat en el festival. Afegir que per assistir-hi, a l'illa s'hi va desplaçar una representació dels hippies catalans de pasta de l'època. Val més això que res.

EMMANUELLE SEIGNER ÉS DEBBIE HARRY

fotografiada per ELLEN VON UNWERTH

GUEST ARTIST

El suplement dels dissabtes de Le Figaro edita un reportatge de la fotògraf alemanya Ellen Von Unwerth on diferents actors i actrius caracteritzats dels seus personatges favorits dels 80 responen a tres preguntes:

1. Quina imatge tens d’aquella dècada?

2. El personatge del que t’has caracteritzat, per què l’has escollit?

3. Què t’agradaria tele-transportar de la dècada de 1980 fins al 2020?

Resumeixo el que l’actriu i cantant Emmanuelle Seigner, posada a la pell de Debbie Harry, ha respost a les tres preguntes en el mateix ordre:

1. Tinc el record d’un París glamuros... No estàvem preocupats pel futur, com ho estem avui. Havia més amor i menys odi.

2. M’agrada el seu costat ultra-glamuros,... sexy. És una verdadera estrella del rock.

3. L’alegria de viure... Hi va haver un culte a l’encant i la bellesa de les coses, els somnis... –

No hi ha més preguntes, senyoria.

Amb l’Epée, Emmanuelle Seigner l’any passat va treure amb els dos membres de Limiñanas i d’Anton Newcombe el disc Diabolique (Because Music/A Records)

WILLIAM KLEIN. MANIFEST

LA PEDRERA - BARCELONA

fins el 5 de juliol

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

La dècada dels seixanta no seria el mateix sense les seves imatges

És, serà, una de les exposicions de l’any. És clar que tampoc costa gaire ser-ho en una ciutat culturalment cada vegada més atordida i obsessionada amb omplir el calaix de quartos a costa dels guiris i la nostra paciència. L’exposició està comissariada per Raphaëlle Stopin qui ens proposa veure la totalitat de l’obra, no només les fotografies.

fot Enric Fontcuberta

el catàleg

Així hi trobarem l’obra pictòrica que va fer entre el 1949 i el 1951, pel·lícules – és l’autor de flms com Qui êtes-vous, Polly Maggoo? (1966) o copartícip del documental Loin Du Vietnam (1967) juntament amb Godard, Maker o Resnais – i llibres, com el Life Is Good & Good For You in New York que el 1956 li va comportar el reconeixement i que aquí es pot veure la maqueta del llibre per primera vegada com a part de l’exposició. En total son més de 200 peces les que la conformen i que el propi Klein li va donar el tret de sortida, tot i estar a punt de fer els 92 anys.

Klein el dia de la inauguració

fot Cristobal Castro

MASCARETES PER A TOTES

LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA

Max Siedentopf és un fotògraf germànic-namibià establert a Londres que altres vegades ja ha realitzat obres de denuncia

Així, donat que les més llestes que van anar corrent a les farmàcies i drogueries, i van esgotar les existències pensant sempre en les demés, Siedentopf s’ha posat mans a l’obra i ens proposa una sèrie de pràctiques alternatives inspirades després de veure algunes imatges de gent amb mascaretes casolanes a la xarxes socials. Mascaretes reciclades de sabatilles esportives, d’unes calces o amb una fulla d’enciam – no diu si de fulla de roure o ‘Iceberg’ – que en aquest darrer cas a sobre és biodegradable i de proximitat, en son alguns dels exemples que ha enginyat. 

Ho ha plasmat en una sèrie de dotze fotografies titulades How-To Survive A Deadly Global Virus i poden ser de gran ajuda a l’hora de tenir idees per cuidar-nos, assegura.

Alerta que les seves propostes poden no ser del tot eficaces. Perquè, igual que les de farmàcia, tenen un us limitat, ja que només atrapa el virus en lloc de destruir-lo, amb el que encara podria ser més perillós. És eficaç en els malalts, perquè en els seu cas eviten la propagació. Pensa l’home.

SALA AIXELÀ (1959 – 1975)

[LA VIRREINA] CENTRE DE LA IMATGE – BARCELONA

fins el 16.02

EXPOSICIÓ

Va haver un temps en que a Barcelona passaven coses sense que hi fiqués el nas i ho deformés tot cap marca de cervesa, tour-operador, ni sobretot, cap polític

Hi havia exigència personal, valentia, generositat, rigor, autoestima i autenticitat. No volia dir-ho però se m’ha escapat.

El llibret de presentació ho resumeix així de bé:

Va ser un espai pioner en la reconstrucció d’una modernitat interrompuda per la dictadura franquista, la sala Aixelà va crear un model en què l’experimentació cultural convivia amb l’oferta comercial. Entre el 1959 i el 1975, sota la direcció del crític Josep Maria Casademont, va ser un punt de trobada i una plataforma de difusió pera la fotografia, el còmic, el cinema clàssic i independent i els corrents musicals d’avantguarda.

L’exposició revisa de forma escrupolosa una bona part de les activitats que en aquella mena de santuari s’hi van realitzar. Les inquietuds de diferents àmbits dels que allà es congregaven, van generar corrents que posteriorment es manifestarien en diversos formats, com l’aparició de l’Escola de Barcelona en el món del cinema.

Els productes de imatge i so característics de l’època que s’exposaven per a la venda – que sense voler conformaven el decorat perfecte – i l’estil elegant i sobri dels locals d’aquells dies, ho convertien tot en un regal per els afortunats que es decidien per viure mirant a l’Europa lliure d’aquells dies.

LA MOVIDA, CRONICA D’UNA AGITACIÓ / 1978 – 1988

FOTO COLECTANIA – BARCELONA

FINS EL 16 DE FEBRER

EXPOSICIÓ

El nou espai de la Fundació Colectania, està acollint una interessant exposició que ens ofereix més d'un centenar de creacions entre fotografies i parafernalia variada, de la que envoltava i abastia al que es va auto-proclamar com La Movida Madrileña

fotografia extreta de la pàgina d’ EGM

Entre més d’un centenar d’objectes aportats pels propis interessats i de la col·lecció del prolífic advocat madrileny Adolfo Autric, que inclou vídeos, fanzines, revistes, cartells i caràtules de discos, el protagonisme se l’emporta lògicament les imatges de quatre dels fotògrafs que potser van viure l’escena més des de dins, son Alberto García-Alix (León-1956), Miguel Trillo (Cadiz-1953), Ouka Leele (Madrid-1957) i el ja desaparegut Pablo Pérez-Mínguez (Madrid-1946). Si més no, son els que es van endur les flors.

El primer dia, el del canapé i la birra, García-Alix recordava que el moviment, tot i ser inequívocament madrileny, la inspiració venia de Barcelona. Circumstància que corroborava Miguel Trillo i Ouka Leele. Coincideixen en reivindicar que els anys previs, 1976 i 1977, viatjaven sovint a la capital catalana per viure l’esbojarrada vida cultural de la ciutat de la que es van empeltar – abans no la destruís la corrosiva i enganyosa política de subvenció municipal, afegeixo.

També opinen igual a l’hora de criticar als que diuen que al darrera de La Movida hi havia l’alcalde Tierno Galván i els sequaços del partit cañí español pel fet que, segons ells, aquests haurien preferit continuar – i subvencionar – amb tota la colla de cantautors protesta. Imaginem-nos ara com si aquí, al darrera del rock català, diguéssim que no hi havia Convergència i Unió.

L’exposició, comissariada per Antoine de Beaupré, Pepe Font i Irene de Mendoza, ha estat coproduïda per Foto Colectania i el Festival Les Rencontres d’Arles, on va ser exposada aquesta darrera edició. 

Pablo Pérez-Mínguez, poster Rock-Ola 1983

Miguel Trillo, Madrid 1981

Miguel Trillo, Leganés (Madrid) 1984

Ouka Leele, 1981