ZABRISKIE POINT, UNA EXPERIÈNCIA QUE T’ABRAÇA

CULTURA POP

La pel·lícula de Michelangelo Antonioni, fa 50 anys. Al 1970, a la societat conservadora que remenava els quartos de l’època, òbviament no li va fer cap gràcia la idea, especialment la nord-americana. Rodar allà no va ser fàcil 

La banda sonora és impol·luta. Antonioni es va posar en contacte amb un DJ dels d’abans, Don Hall de la KPPC FM Pasadena. El va invitar a veure la pel·lícula i li va demanar que li fes una selecció de cançons que poguessin funcionar com a banda sonora. El cineasta també volia que algunes escenes, com per exemple el principi i el final, fossin acompanyades de música original. Aquí apareix la figura de Clare Peploe (que va formar part de l’equip guionista) que arriba un dia amb una copia d’Ummagumma a sota el braç, quedant, de moment, força interessat. Però l’interés d’Antonioni pels anglesos es va anar desinflant fins que de les vuit peces composades per Pink Floyd, només se’n van acabar utilitzant tres. La resta forma part de ‘l’àlbum perdut’ de Zabriskie Point.

Va contactar amb Jagger i Richard. També amb els Doors, però després d’escoltar alguns temes (entre ells L’America després a L.A.Woman) es va descartar la idea. Al final, a part dels tres temes de Pink Floyd, es van incloure títols de The Kaleidoscope, Grateful Dead (i Jerry Garcia sol), Patti Page, The Youngbloods, Roscoe Holcomb i el guitarrista John Fahey (reivindicat per Sonic Youth o Jim O’Rourke anys més tard quan es va posar malat). La selecció de Don Hall va ser l’escollida.

WIGHT SPIRIT, 1968-1970

1970 - 2020 

50 ANYS DEL FESTIVAL DE L’ILLA DE WIGHT

EXPOSICIÓ - ANIVERSARI

del 27 de juliol al 5 de setembre 2020

MASTERPIECE ART – 3 Norland Place, LONDRES

Del 26 al 31 d'agost del 1970, a l'esplanada d'Afton Down de l'illa de Wight, es va celebrar, sinó el més important, sí el festival que va congregar més gent. Es parla d’entre 600.000 i 800.000 persones. Parlo en passat perquè, no ens equivoquéssim, els nostres contemporanis no hi tenen res a veure

Aquests dies se’n commemora el 50 aniversari i una de les activitats que ho recordaran s’obrirà demà dilluns 27 al públic. Serà una exposició de fotografies, algunes d'elles inèdites, de Charles Everest (1929-2015), l’afortunat fotògraf que va disposar d’accés lliure a totes les àrees del festival. Li han posat per nom Wight Spirit 1968-1970 – el festival es va començar a fer el 68 encara que el 70 va ser el que va donar la campanada – i la galeria és Masterpiece Art, situada a Notting Hill. Entre altres meravelles hi van tocar The Who, Free, Joni Mitchell, The Doors, Leonard Cohen, Miles Davis i Jimi Hendrix, que tan sols 18 dies després va dir passi-ho bé. El dia 19 de setembre a la mateixa galeria se li dedicarà un petit record. En el transcurs de l'exposició es presentarà el mosaic que l’escultor Guy Portelli ha realitzat inspirat en el festival. Afegir que per assistir-hi, a l'illa s'hi va desplaçar una representació dels hippies catalans de pasta de l'època. Val més això que res.

OHIO, NIXON i ELS SEUS SOLDADETS DE PLOM

RECUPERANT CLÀSSICS

El 4 de maig de 1970, hi va haver una manifestació pacífica al campus de la universitat de Kent, a l’estat nord-americà d’Ohio. Pacífica fins que la policia va començar a disparar contra els estudiants matant-ne a quatre

fotografia premiada amb el Pulitzer

Formava part del moviment de protesta per la invasió de Cambodja per part dels exercits dels Estats Units i Vietnam del Sud en una nova acció bel·ligerant d’aquests. El resultat va ser de quatre estudiants assassinats per aquests famosos cossos que desgraciadament vetllen per la nostra seguretat. Onze dies després, a Jackson State College, a l’estat de Mississippi, en mataven a dos mes. Aquell mateix divendres, David Crosby, Stephen Stills, Graham Nash i Neil Young entraven a Record Plant per enregistrar Ohio. Ho van fer en directe i en unes poques tomes. Es va editar en el temps de premsar el vinil de 7” i amb una sòbria portada.

La va escriure Neil Young quan va veure les fotos a la revista Life i no com una cançó carrinclona, sinó una potent versió dels fets amb veus i guitarres desfermades. Fa 50 anys d'aquells dies, i la policia continua actuant impunement aquí i allà sense que ningú els hi pari els peus.

(versió en directe del 1970)

MAQUINA – WHY?

1970 – 2020

ANIVERSARI

Tot i fer 50 anys, ‘el croissant’ és manté més fresc que mai.

L’any 1970, Harrison anunciava la dissolució dels Beatles. Hendrix i Joplin desapareixien per sempre amb pocs dies de diferència un de l’altre. Un dels representants de la ‘crosta catalana’, l’Oriol Regàs, posava la pasta per a l’organització del Festival Permanent de Música Progressiva al Saló Iris de Barcelona. En l’àmbit social, el desembre uns quants ‘intel·lectuals’, també catalans, fan una tancada a Montserrat en suport dels presos d’ETA que estan sent ajusticiats a Burgos i Allende guanya les eleccions a Xile mosquejant molt i molt a Nixon. Entre mig de tot això, surt editat per Diabolo un dels discos dels anomenats de proximitat que a més pot figurar entre lo milloret i més selecta dels discos progressius europeus.

primera formació

(foto Villier-Batiste)

El grup, fora de la música, destacà per la moguda interna amb entrades i sortides de personal al llarg dels quatre anys de funcionament oficial fins la seva dissolució el 1972. Fundat el 1969 per Jordi Batiste (veu i Baix), Enric Herrera (teclats), Lluís “Luigi” Cabanach (guitarra) i Santiago “Jackie” García Cortés (bateria), el 1969 enregistren un parell de senzills. Un any després sense “Jackie” García i la incorporació de J.M. Vilaseca “Tapi” (bateria) i J.M. París (guitarra) enregistraran als estudis Gema de Barcelona, aquesta impressionant obra.

Pocs que en tenim, i els hi fem el cas que els hi fem. Houston, tenim un problema, com també van dir fa 50 anys.

A NEW DAY YESTERDAY: UK PROGRESSIVE ROCK & THE 1970’s

LLIBRES

Hi ha diferents tipus de persones. A la música també. Grups com Comus o Affinity que agrupaven a nous viatgers vinguts d’etapes immediatament anteriors, condensaven tota l’energia no digerida. Se’ls va dir progressius

Malgrat les enormes influències que s’assumeixen com si res entre músics i no músics, a la vegada que una part de l’opinió pública menysté el gènere, el seu pes a la història és d’obligat testimoni. Les persones que hi passin de llarg, son del tipos B negatiu.

El periodista Mike Barnes (Mojo, Wire o la lloada biografia de Captain Beefheart), fa un estudi exhaustiu, en aquest cas centrat en el progressiu britànic, amb entrevistes musics, managers i testimonis personals dels anys setanta, així com una anàlisi de les condicions culturals que van alimentar-lo. Son 608 pàgines per entretenir-se.

ELP - juny 1971 - Dusseldorf