HOLLOW SHIP, CALIDESA NÒRDICA

NOU REGISTRE

A dia d’avui, en que hem passat del tot s’hi val a lo més restret, on només que sentim que el del costat tossi una mica, totes apretem el cul, és normal que dominin els senderis més diversos. No és ni millor ni pitjor que altres períodes. És diferent

El quintet de Göteborg Hollow Ship, després d’un single a finals d’any, debuten amb un disc que hauria pogut sortir el 1975 i figurar com dels millors de l’any. Son temes amb inspiracions de rock i jazz. Com al 1975. El protagonisme és gairebé individual de cada instrument. Guitarra i bateria mantenen el pols des de subtils incursions a ritmes afro-beat o funky. Com alguns clàssics del 1975. Cançons com We Were Kings, We Came Too Late, Magic Mountain o Take Off que obre el disc, son capaces d’obrir l’escorça de la terra i empassar-nos a totes. Cosa que per pena nostra no passarà. Estem abusant del terme psicodèlia. No ens detenen – de moment – si li diem progressiu. Future Remains l’edita l’escandinava PNKSLM (Punk Slime Recordings). Del 1975.

MAQUINA – WHY?

1970 – 2020

ANIVERSARI

Tot i fer 50 anys, ‘el croissant’ és manté més fresc que mai.

L’any 1970, Harrison anunciava la dissolució dels Beatles. Hendrix i Joplin desapareixien per sempre amb pocs dies de diferència un de l’altre. Un dels representants de la ‘crosta catalana’, l’Oriol Regàs, posava la pasta per a l’organització del Festival Permanent de Música Progressiva al Saló Iris de Barcelona. En l’àmbit social, el desembre uns quants ‘intel·lectuals’, també catalans, fan una tancada a Montserrat en suport dels presos d’ETA que estan sent ajusticiats a Burgos i Allende guanya les eleccions a Xile mosquejant molt i molt a Nixon. Entre mig de tot això, surt editat per Diabolo un dels discos dels anomenats de proximitat que a més pot figurar entre lo milloret i més selecta dels discos progressius europeus.

primera formació

(foto Villier-Batiste)

El grup, fora de la música, destacà per la moguda interna amb entrades i sortides de personal al llarg dels quatre anys de funcionament oficial fins la seva dissolució el 1972. Fundat el 1969 per Jordi Batiste (veu i Baix), Enric Herrera (teclats), Lluís “Luigi” Cabanach (guitarra) i Santiago “Jackie” García Cortés (bateria), el 1969 enregistren un parell de senzills. Un any després sense “Jackie” García i la incorporació de J.M. Vilaseca “Tapi” (bateria) i J.M. París (guitarra) enregistraran als estudis Gema de Barcelona, aquesta impressionant obra.

Pocs que en tenim, i els hi fem el cas que els hi fem. Houston, tenim un problema, com també van dir fa 50 anys.

A NEW DAY YESTERDAY: UK PROGRESSIVE ROCK & THE 1970’s

LLIBRES

Hi ha diferents tipus de persones. A la música també. Grups com Comus o Affinity que agrupaven a nous viatgers vinguts d’etapes immediatament anteriors, condensaven tota l’energia no digerida. Se’ls va dir progressius

Malgrat les enormes influències que s’assumeixen com si res entre músics i no músics, a la vegada que una part de l’opinió pública menysté el gènere, el seu pes a la història és d’obligat testimoni. Les persones que hi passin de llarg, son del tipos B negatiu.

El periodista Mike Barnes (Mojo, Wire o la lloada biografia de Captain Beefheart), fa un estudi exhaustiu, en aquest cas centrat en el progressiu britànic, amb entrevistes musics, managers i testimonis personals dels anys setanta, així com una anàlisi de les condicions culturals que van alimentar-lo. Son 608 pàgines per entretenir-se.

ELP - juny 1971 - Dusseldorf