LIFESPAN

MÚSICA al CINEMA

Per sort, tenim les filmoteques i una part de la societat a la que li queda un mínim de judici i amor pel setè art.

Entre la introducció forçada de suposats professionals per part dels amos de la industria i el lucratiu món de les desmoralitzadores series que funciona com una màquina de fer xurros, no descobrirem res que no sapiguem totes: el cinema és mort. Per sort també, per mort que estigui, ens queden les històries originals, que amb el temps, i amb l’ajut del trist panorama actual, han adquirit un important valor afegit.

Aquestes històries, com les reals, sempre tenen una música de fons. Això és un fet que a vegades ens ha pogut portar a llegir una cançó o un àlbum sencer, com la banda sonora pròpia d’algo que hem viscut o ens hauria agradat viure. Heus aquí lo bo.

Lifespan és una història entretinguda, mig de ciència-ficció, mig de suspens, amb una sensacional banda sonora obra del músic nord-americà Terry Riley i que va editar Philips en format vinil el mateix any de l'estrena. 

La partitura electrònica i minimalista que s’afegeix al paisatge d’una Amsterdam dels anys 70, al binomi entre Hiram Keller i Klaus Kinski i a l’encant sempre misteriós que aporta l’actriu californiana Tina Aumont, és perfecte per arrodonir el film que va dirigir Sandy Whitelaw l’any 1976. Tot un exercici d'estil.

MAURICI RIBERA POSA MÚSICA A UN CURTMETRATGE

ALTRES REGISTRES

El músic, activista musical i musicòleg Maurici Ribera fa un nou pas endavant en la seva ja intensa carrera en el món de la composició... i de quina manera

Com The Missing Leech, porta uns quants anys editant música. Molta d’aquesta ha acabat en àlbums, com l’encara referent Trompetes a Holanda, de 2011. Molta altra, va formant part d’un ric repertori que s’ha pogut escoltar en algun dels seus centenars de directes aquí, o en algun pub de qualsevol punt del mapa internacional.

Amb Espígol, en format banda, a mitjans de 2019 va editar un àlbum amb vuit temes en digital. Ara, finalment, fa només uns escassos dies, que va presentar el seu debut com a Maurici Ribera. Es diu Naixement-Vida i és un tema especialment compost com a banda sonora pel curt ‘M Una Altra Mirada’ dirigit per Christian G.Dabant a partir d’una idea original de Rosa Sánchez. La cançó manté perfectament el clima del curt. Amb veu esquinçada, es filtre com a complement final acoblant-se de manera concreta a la pertorbació de la protagonista. Sortirà en format físic a mitjans de juny via El Mamut Traçut/Hidden Track Records.

ZABRISKIE POINT, UNA EXPERIÈNCIA QUE T’ABRAÇA

CULTURA POP

La pel·lícula de Michelangelo Antonioni, fa 50 anys. Al 1970, a la societat conservadora que remenava els quartos de l’època, òbviament no li va fer cap gràcia la idea, especialment la nord-americana. Rodar allà no va ser fàcil 

La banda sonora és impol·luta. Antonioni es va posar en contacte amb un DJ dels d’abans, Don Hall de la KPPC FM Pasadena. El va invitar a veure la pel·lícula i li va demanar que li fes una selecció de cançons que poguessin funcionar com a banda sonora. El cineasta també volia que algunes escenes, com per exemple el principi i el final, fossin acompanyades de música original. Aquí apareix la figura de Clare Peploe (que va formar part de l’equip guionista) que arriba un dia amb una copia d’Ummagumma a sota el braç, quedant, de moment, força interessat. Però l’interés d’Antonioni pels anglesos es va anar desinflant fins que de les vuit peces composades per Pink Floyd, només se’n van acabar utilitzant tres. La resta forma part de ‘l’àlbum perdut’ de Zabriskie Point.

Va contactar amb Jagger i Richard. També amb els Doors, però després d’escoltar alguns temes (entre ells L’America després a L.A.Woman) es va descartar la idea. Al final, a part dels tres temes de Pink Floyd, es van incloure títols de The Kaleidoscope, Grateful Dead (i Jerry Garcia sol), Patti Page, The Youngbloods, Roscoe Holcomb i el guitarrista John Fahey (reivindicat per Sonic Youth o Jim O’Rourke anys més tard quan es va posar malat). La selecció de Don Hall va ser l’escollida.

BSO TRAINSPOTTING 2

CINEMA

Com que el panorama de les estrenes continua sent d’apretar a córrer, ens hem de conformar amb segones parts de pel·lícules com aquesta o les que es passen en els festivals i/o programacions especials – cada vegada menys – d’arriscat resultat.

Era l’any 1996 que vaig quedar amb el pols disparat durant dies després de veure Trainspotting, el film dirigit per Danny Boyle, el culpable de les susdites pulsacions esvalotades. Imatges i música anaven compassades de manera especialment eficaç per racons i raconets de la preciosa Edimburg. Ara, mentre espero l’estrena, diuen que el 3 de març a la península, escolto aquella banda sonora sospirant per a que no defraudi el muntatge de la continuació d’aquella experiència.

De moment, els temes ja son públics.

Danny Boyle (amb gorra) i Ewan Bremner en plena feina