PHEW, CLÀSSIC DE L’AVANTGUARDA

NOU REGISTRE

Als seus 62 anys, la músic d’Osaka Hiromi Moritani ’Phew’, manté en els seus treballs, el nivell d’experimentació que molta jovenalla ja li agradaria arribar a tenir a la seva edat. I ja sé que el que acabo d’escriure sona a tòpic. La vida és dura.

Va començar a les darreries dels anys 70. El 1981 es va llançar en solitari a construir una carrera que la ha portat a treballar amb nombroses patums del mon de l’electrònica avantguardista com Holger Czukay i Jaki Liebezeit de Can, Chrislo Haas de la Deutsch Amerikanische Freundschaft, Alexander Hacke d’Einstürzende Neubauten o el membre co-fundador de PIL Jah Wobble, entre molts altres. Per aquest treball però, no ha tirat de casi bé persona alguna, tret del guitarrista Seiichi Yamamoto amb qui ja havia treballat, i el dibuixant de sons Hiroyuki Nagashima. El disc es diu New Decade - que li torna a editar Mute - títol que lliga amb el que raona: ‘En dècades anteriors, les coses avançaven al llarg d’una línia de passat, present i futur, però crec que això ha canviat, especialment des del començament del nou segle. En lo personal, vaig deixar de veure un futur que es prolonga des del present’. NO FUTURE.

SALA AIXELÀ (1959 – 1975)

[LA VIRREINA] CENTRE DE LA IMATGE – BARCELONA

fins el 16.02

EXPOSICIÓ

Va haver un temps en que a Barcelona passaven coses sense que hi fiqués el nas i ho deformés tot cap marca de cervesa, tour-operador, ni sobretot, cap polític

Hi havia exigència personal, valentia, generositat, rigor, autoestima i autenticitat. No volia dir-ho però se m’ha escapat.

El llibret de presentació ho resumeix així de bé:

Va ser un espai pioner en la reconstrucció d’una modernitat interrompuda per la dictadura franquista, la sala Aixelà va crear un model en què l’experimentació cultural convivia amb l’oferta comercial. Entre el 1959 i el 1975, sota la direcció del crític Josep Maria Casademont, va ser un punt de trobada i una plataforma de difusió pera la fotografia, el còmic, el cinema clàssic i independent i els corrents musicals d’avantguarda.

L’exposició revisa de forma escrupolosa una bona part de les activitats que en aquella mena de santuari s’hi van realitzar. Les inquietuds de diferents àmbits dels que allà es congregaven, van generar corrents que posteriorment es manifestarien en diversos formats, com l’aparició de l’Escola de Barcelona en el món del cinema.

Els productes de imatge i so característics de l’època que s’exposaven per a la venda – que sense voler conformaven el decorat perfecte – i l’estil elegant i sobri dels locals d’aquells dies, ho convertien tot en un regal per els afortunats que es decidien per viure mirant a l’Europa lliure d’aquells dies.

GLENN BRANCA

1948 – 2018

TRASPÀS

(fot. Kristy Sparow)

Músic cercador, compositor experimental, avantguardista, però sobretot, inquiet com una mala cosa. El primer registre seriós va venir el 1978 amb Theoretical Girls, desprès amb The Static, desprès ja solet, va venir aquell The Ascension (1981) disc reeditat una i una altre vegada per a ‘gaudimenta’ de totes les inquietes en general, per a, ràpidament, tirar milles i posar-se a generar una obra cabdal i influent en mida plus-ultra en un grapat d’àlbums, estudis i actuacions. I ara sí, ara a l’eternitat.