REVALIDAR EL TALENT

A CERTAIN RATIO – “IT ALL COMES DOWN TO THIS” 

NOU REGISTRE

Un dels inventors del post-punk i sobretot de l’indie-funk. Un format que, sense desmerèixer mèrits propis, tantes alegries els hi ha donat a musics com James Murphy o Shaun Ryder.

Es van formar a Manchester l’any 1977. Des de llavors, i tret d’algun parèntesi més o menys llarg, que A Certain Ratio s’han mantingut com els reis del mambo. Acaben de llançar el disc que fa tretze de la seva trajectòria. Ho fan amb la formació estrella formada per tres dels seus membres fundadors, Martin Moscrop, Jez Jerr i Donald Johnson.

(fot Debbie Ellis)

Porta per nom It All Comes Down To This i els hi ha llançat Mute. Amb ell, no s’arronsen, sinó que aporten tantes idees com sàpigues escoltar entre les estries del vinil. Han comptat amb el productor Dan Carey pels ajustaments electrònics de darrera hora, més generosos que en 1982, el seu darrer disc. Jezz Kerr, en el comunicat de premsa, explica: ‘Hi ha molt de diferent en aquest àlbum. És Ratio sense la xarxa de seguretat.’

Pocs grups poden presumir de sobreviure en bones condicions al pas del temps i al pas dels influencers amb les seves cullonades. És habitual anar a un concert d'una banda clàssica, escoltar que informen que van a tocar material nou i veure com la meitat del públic se’n va al bar. Amb A Certain Ratio no hauria de passar. ‘No es tracta d’eliminar tot el que has fet fins ara, sinó de buscar allò que ens fa anar endavant i sabem que només nosaltres tres podem fer-ho, sense luxes, sense importats sobregravacions. Senzillament fer allò que passa en aquell moment’ comenta Donald Johnson.

Les 10 cançons de l’àlbum, presenten 10 estats d’ànim diferents. ‘Vam escriure el disc mentre el món estava en crisi’ diu Martin Moscrop. ‘Que encara ho està. Si penses en les guerres corporatives, els suposats governants, les guerres,... realment tot es redueix a això. Segurament sigui l’àlbum més polític que hem escrit’.

Sobre aquest Keep It Real, Kerr explica: ‘La línia Freedom Ride, és una referència als Freedom Riders, els activistes pels drets civils que viatjaven en autobusos inter-estatals cap al segregat sud dels Estats Units el 1961. El primer títol que va tenir la cançó va ser Funky Hendrix’. Això es diu: revalidar el talent i la visió crítica.

         

PHEW, CLÀSSIC DE L’AVANTGUARDA

NOU REGISTRE

Als seus 62 anys, la músic d’Osaka Hiromi Moritani ’Phew’, manté en els seus treballs, el nivell d’experimentació que molta jovenalla ja li agradaria arribar a tenir a la seva edat. I ja sé que el que acabo d’escriure sona a tòpic. La vida és dura.

Va començar a les darreries dels anys 70. El 1981 es va llançar en solitari a construir una carrera que la ha portat a treballar amb nombroses patums del mon de l’electrònica avantguardista com Holger Czukay i Jaki Liebezeit de Can, Chrislo Haas de la Deutsch Amerikanische Freundschaft, Alexander Hacke d’Einstürzende Neubauten o el membre co-fundador de PIL Jah Wobble, entre molts altres. Per aquest treball però, no ha tirat de casi bé persona alguna, tret del guitarrista Seiichi Yamamoto amb qui ja havia treballat, i el dibuixant de sons Hiroyuki Nagashima. El disc es diu New Decade - que li torna a editar Mute - títol que lliga amb el que raona: ‘En dècades anteriors, les coses avançaven al llarg d’una línia de passat, present i futur, però crec que això ha canviat, especialment des del començament del nou segle. En lo personal, vaig deixar de veure un futur que es prolonga des del present’. NO FUTURE.

ERASURE, PERDUDAMENT ENAMORADES DEL POP

A LA VISTA

Fa trenta-cinc anys encara no es veia tan clar com avui, i les cares a qui havies de llançar els dards eren les de Reagan i Gorvachov

Es començaven a divisar noves músiques. Però la de ball encara tenia corda per fer-se escoltar i fer-se respectar. El 1985 es llançaven Heavenly Action i Who Needs Love Like That, el primer i segon senzill de la parella formada per Andy Bell i Vince Clarke. 

 

Des de Londres emanaven, no direm nou tipus de cançons, però sí una nova manera de fer música de ball. A part de ser parelles de dos, per a que ens entenguem, Erasure feien tàndem amb els elegants Pet Shop Boys, per exemple. Divendres passat, va apareixer The Neon, que demostra que les coses tampoc han canviat tant. És el divuitè disc d’Erasure, deu cançons noves parides a partir de sessions d’estudi a Atlanta a principis d’any i que ha vist la llum de la mà de Mute Records, com en els vells temps. Bell corrobora: ‘Volia donar aire al gran amor que sentim per la música pop. Vull que la jovenalla escolti aquestes cançons! Recarregar aquesta sensació de que el pop pot venir de qualsevol fàcilment’. El respecte no s’ha de perdre mai.