THE WOLRD OF BANKSY, A BARNA

ESPAI TRAFALGAR – BARCELONA

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

La veritat, la crisi aquesta ens va agafar amb els pixats al ventre. La conseqüència?: l’estroncament d’exposicions com aquesta

Quan l'autoridad competente i els seus voluntaris col·laboracionistes ens deixin, podrem visitar de nou l’street-art de Banksy entre les parets de l’Espai Trafalgar. S’hi poden veure més de 100 reproduccions de mida real de diferents obres que l’artista ha fet entre el 2000 i el 2018 a Gran Bretanya, França, Estats Units, Israel i Palestina. L’exposició s’estructura en tres espais, una amb les de l’illa, un altre amb les de París i una tercera amb les reproduccions dels Estats Units i les que va fer al mur de Betlem. Hi podem trobar molts dels grafits més populars, Coppers Kissing, No Ball Games, Pulp Fiction o Napalm Can’t Beat That Feeling a part d’una rèplica de l’entrada i d’una de les habitacions de l’Hotel Walled Of, situat al davant del mur de Cisjordània.

Per a fans del graffiti, de la polèmica o curioses de mena. Em classifico en aquestes darreres, però també soc de les que pensa que TOT forma part de l’espectacle, els que munten l’exposició i l’artista que no hi dona el permís però que molt elegantment penja a la seva web la total desvinculació amb qualsevol de totes i cadascuna de les exposicions que es van fent de la seva obra a tot el planeta sense parar i que a més té cost zero al tractar-se d’obres falses. Les rèpliques, segons explica el comissari de la mostra, estan realitzades per deu artistes urbans que tampoc volen que se sàpiga qui son perquè no volen apropiar-se de l’obra de Banksy, sinó difondre-la. Ah! I abans de sortir de la galeria, no oblidem de passar per la botiga de merchandaising de l'Espai Trafalgar. 

PEACHES: DE QUI ÉS AQUEST ESPERMA?

ART – DISSENY – INSTAL·LACIONS

A primers d’agost, la multi-facètica artista de Toronto ha inaugurat, en el Kunstverein d’Hamburg, la seva primera exposició en solitari.

Amb el nom de Peaches: Whose Jizz Is This? combina art visual i reflexió històrica a través d’obra escultòrica, fotogràfica, en pel·lícula i text que obren debat en els temes on més es troba a gust, sexe, feminisme/queerness, gènere i noves polítiques. 

En el nucli de tot plegat hi ha els “fleshies” autoproclamats com a tals per reesciure-ho. L’exposició inclou intervencions musicals i un espectacle amb el nom de There’s Only One Peache With The Hole In The Middle que ha sigut aquest cap de setmana al teatre Kampnagel de la mateixa ciutat alemanya. En activitat volcànica des d’aquell The Teaches Of Peaches (2000).

Estarà fins el 20 d’octubre i de moment no hi ha dates d’itinerància.

a l’actuació d’aquest cap de setmana al Kampnagel

STONEHENGE VERSIÓ SEGLE XXI

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Va ser un encàrrec del Nevada Museum of Art a l’escultor suïs Ugo Rondinone, per col·locar al desert d’aquell estat nord-americà. El cost de Seven Magic Mountains va ser de 3,5 milions de dòlars en forma de set fites de pedra d’entre 9 i 11 metres d’alçada i la instal·lació es va fer ara fa tres anys.

L’obra va ser pensada per ser temporal, però després d'obrir-se al públic el 2016, hi han passat més d’1 milió de persones, cosa que ha fet que s’ho repensessin, estiguin fent plans per deixar-la fins el 2021 i rumiant-hi per convertir-la en permanent.

La proximitat de Las Vegas, a 30 minuts del centre, més les condicions climàtiques durilles a que està exposada dia sí dia també, amb altes temperatures i vents constants, han fet que perdés l’apresto dels primers dies. Fa unes setmanes que s’ha restringit l’accés per a la seva restauració de la mà del propi artista amb un equip de restauradors. Aviat, obert de nou als instagrams.

A 56 METRES DEL TERRA DE LA DIAGONAL DE BCN

DEL 04 DE DESEMBRE AL 26 DE GENER DE 2019

ART – DISSENY – INSTAL·LACIONS

Un dels edificis catalogat més recentment per l’ajuntament, L’Illa – Diagonal, projectat per Rafael Moneo i Manuel de Solà-Morales, aquests dies s’ha convertit en el suport d’una de les escultures d'Edoardo Tresoldi, una estructura de 5,50 metres d’alçada que se les han vist i desitjat per enfilar-la al terrat de l’edifici.

Es titula Limes i representa sis cares, alternades amb formes geomètriques, que observen la panoràmica. Limes és l’horitzó comú del vianant, el teatre de les interaccions humanes, segons les idees de l’escultor. S’ha instal·lat en ocasió dels 25 anys de l’edifici comercial. El 27 de gener es desmuntarà, es descompondrà i es reubicarà en diferents espais de l’interior de l’edifici.

“Il linguaggio della trasparenza porta con sé la capacità di tessere nello spazio qualcosa che non c’è, rende plastica la negazione della materia e rivela il risultato di una mancanza, quindi l’astrazione della realtà e la sua identità visiva senza riferimenti nel tempo”.

Edoardo Tresoldi, La Materia Assente

(fot. Roberto Conte)

ESCULTURA DE CHRISTO A HYDE PARK

ART – DISSENY – INSTAL·LACIONS

Les obres de Christo Vladimirov Javacheff, a vegades, algunes d’elles amb criteris de dubtosa integritat, no deixen de ser espectaculars. Fins no se quin dia de setembre es pot veure al mig de The Serpentine, el llac de Hyde Park la darrera. Porta el nom de La Mastaba, i consisteix en 7.506 barrils de petroli un a sobre l’altre configurant una piràmide truncada – està inspirada en les antigues tombes egípcies – de 20  metres d’alt, 30 d’ample i 40 de llarg.

Hi ha dos precedents, de molta menys envergadura, una el 1986 a Colònia i un altre a la Fundacio Maeght de Saint-Paul-de-Vence. També està treballant en una de permanent a prop d’Abu Dhabi. Aquesta, com totes les seves obres, es finança sola amb la venta d’esbossos i fotografies, sense patrocinadors ni diner públic. En això, “chapeau”.

LA BALENA POP

ART – DISSENY – INSTAL·LACIONS

Poden ser interessants les instal·lacions  de denuncia simbòliques. Interessants des del punt de vista plàstic – mai millor dit – tot i que, en aquest cas, al ser una iniciativa emmarcada en un esdeveniment cultural subvencionat, ensopeguem. Perquè aleshores, el missatge, tot i ser molt legítim, es converteix en inútil.

Aquesta divertida escultura, és de l’estudi de disseny de Brooklyn, StudioKCA, una balena que sorgeix d'un canal al costat de l’estàtua erigida al pintor flamenc Jan Van Eyck a Bruges i que han construït a base de plàstics recollits procedents dels oceans Pacífic i Atlàntic, cinc tones en total.

Això al parc-temàtic de la ciutat flamenca, diins de la segona edició de la Triennal d’Art i Arquitectura on fins a quinze artistes de diferents països, han escampat per la ciutat i fins setembre, les seves diferents obres amb la intenció totes de seduir-nos cap la reflexió. Son les accions conegudes com a netejadores-de-consciències. Si Van Eyck ho està veient, no entendrà res.

L'ARTISTA DAMIEN HIRST, FA DE MODEL

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Damien Hirst Looking for Sharks, és la instal·lació dels artistes Danger Dave i Christian Rager plantada a la platja de Cottesloe de la ciutat australiana de Perth en el marc de l’Sculpture by the Sea i que fa referencia a la rupturista instal·lació de Hirst del 1991 The Physical Impossibility of Death in the Mind of Someone Living, aquella amb un tauró tigre de 4 metres submergit en una vitrina amb formol.

Damien Hirst Looking for Sharks, Danger Dave i Christian Rager, 2018

En el certamen hi participen fins a 73 escultors de tot el món, en una bona manera d’utilitzar la platja no només per posar-se com una gamba.

Hamish McMillan, Converge, 2018

L’INSTAGRAM D’STEPHEN SHORE

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

L’obra d’un dels que més en saben de captar imatges quotidianes i que s’ha pogut anar veient en diferents exposicions itinerants, el MoMA, el museu d’art modern per antonomàsia li dedica ara durant uns mesos la retrospectiva més complerta que se li hagi dedicat mai.

A part de les composicions en les que es va especialitzar, instantànies d’edificis, habitacions, natures mortes, les seves fotografies de la Factory i els seus habitants, son les més conegudes per a totes nosaltres. Més d’una vegada ha dit que ‘la Factory era el lloc on vaig anar en comptes de a la universitat’.  

Com tants i tants descobriments que ens volen colar com si res, la fórmula del retrat quotidià és una cosa que una decidia, per guanyar-te la vida o com a simple hobby. Stephen Shore fa 40 anys que té Instagram.

2001: A SPACE ODYSSEY

CINEMA

Hi ha produccions que son fruit de ments privilegiades impulsades per la divinitat creativa. L’any que bé complirà 50 anys, un darrera l’altre, fent història. S’han dit tantes coses sobre la pel·lícula de Kubrick que acabaríem abans si diguéssim les que no s’han dit. També ha sigut objecte de milers d’estudis, en tots els formats possibles. Per això crida l’atenció que encara algú hi trobi la manera de generar noves dinàmiques de debat. Com Simon Birch, un artista britànic resident a Hong Kong que va crear una rèplica exacte del famós dormitori de paviment lluminós.

Aquest atrevit artista, va demanar ajuda a l’arquitecte Paul Kember (KplusK Associats) per fer-ho possible. L’obra, l’habitació, duia el nom de The Barmecide Feast i formava part d’una exposició muntada a Los Angeles en un magatzem abandonat que s’utilitza com a galeria d’art, que amb el nom de The 14th Factory era un dels catorze espais que s’anaven enllaçant per acabar creant un viatge immersiu. Birch va formar part d’un altre equip més ampli de vint artistes per a crear aquest show multimèdia.

Volia, segons les seves pròpies paraules, ‘a través de l’experiència The 14th Factory unir una amplia gama de ments, per a elevar i inspirar, motivar accions, solucions, però també provocar’...‘Estem al borde del col·lapse o al principi d’un nou i meravellós capítol?’ Un altre que es pregunta el mateix. Al final però, qui ho vulgui entendre no tindrà dificultat.

El muntatge ja ha finalitzat i mentre no viatge a d’altres punts del món, havia d’anar-se obrint temporalment. Crec que de moment ni una cosa ni l’altre prospera. Una llàstima.

WISH TREE – L’ARBRE DELS DESITJOS

CONCERT YOKO ONO, WASHINGTON AND THE WORLD

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

No tot son privilegis pel fet de viure a Barcelona, i no a Londres o Berlin. Aquest passat diumenge, al pati del Hirshorn Museum de Washington es va fer un acte amb el nom de Concert Yoko Ono, Washington and the World, que es va convertir en un homenatge a Yoko Ono. Van intervenir Kim Gordon –que feia de directora escènica –, Lizzi Bougatsos de Gang Gang Dance i Moor Mother amb els seus paisatges sonors afro-futuristes.

Va obrir l’acte, la veu de Yoko Ono convidant a Imagine Peace. Pensem que la performance formava part de l’obra màxima d’Ono, una sèrie de peces que commemoren el desè aniversari de Wish Tree, l’arbre plantat al Jardí d’Escultures del museu com a regal d’ella l’any 2007. Wish Tree, s’activa com a obra interactiva durant els mesos d’estiu, quan els visitants poden deixar els seus desitjos manuscrits a les branques de l’arbre. Durant aquests deu anys, s’han recollit casi 80.000 d’aquests desitjos que son destinats a formar part de la Torre Imagine Peace of Ono a Islàndia.

A continuació, després de l’obertura protocol·lària, Moor Mother es va endinsar en Grapefruit, el llibre de instruccions per a l’art underground que va fer Ono el 1964. La va seguir, Bougatsos que es va llençar experimentant en temes de la discografia dels 70 com Yes, I’m Witch, Why o Do Not Worry Kyoko, amb la col·laboració del bateria de Fugazi, Brendan Canty i la guitarra de Dana Wachs, dels Vorhees.

Per la seva banda Gordon va recuperar les teories iniciàtiques de Sonic Youth, especialment amb Overtone Piece, també del llibre Grapefruit, fonent-se amb sons arrencats de la seva guitarra i udols i gemecs vocals que van ressonar per tot la ciutat.

L’afortunada premsa local, havia de perdre el món de vista.

Moor Mother

(fot. Josh Sisk for The Washington Post)

Lizzi Bougatsos

(fot. Josh Sisk for The Washington Post)

Kim Gordon

(fot. Josh Sisk for The Washington Post)

A BALLAR!

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

A la cantonada dels carrers de Sainte-Catherine amb Bleury de Mont-real, Benedetto Bufalino ha instal·lat la seva darrera intervenció/bogeria en el paisatge urbà en col·laboració amb el dissenyador Benoit Deseille, consistent en una bola discotequera gegant aprofitant el contenidor d’una formigonera. Ho ha fet en el context del Festival Illuminart després de fer-ho l’any passat a la ciutat francesa de Lió.

Ens calen personatges amb una imaginació com aquesta.

RESPONSE TO A REQUEST

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

El sublim no sempre te perquè venir-me del costat sorollós i fosc. Pot conquistar-me també situant-se en un punt nebulós, íntim, reconfortant. Helga Fassonaki (meitat del duo psych Metal Rouge) i el seu projecte Khal, derivat d’una llei iraniana post-1979 que prohibia cantar a les dones en públic amb el pretext de que la veu femenina es pot considerar seductora, estimula.

 



 

 

 

DISMALAND

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

 

 

 

 

 

 

Pel que es pot intuir veient les fotografies i com no podia ser d’altre manera, hi ha molta mala llet. O sigui que no és apta per a persones domesticades criades en la societat del benestar o convençudes de que tot va bé i els dolents sempre són els altres. 

 

 

 

 

L’artista angles Banksy ha inaugurat la seva darrera obra, a mode de parc temàtic, i li ha posat de nom Dismaland en honor a un famós i carrincló parc. La instal·lació omple els 10.000 m2. que un dia van ser Tropicana, un parc aquàtic que diu que hi havia estat algunes vegades quan era un nap-buf i que estava abandonat des de feia 15 anys a Somerset, al sud-est d’Anglaterra.

                                                      

 

 

 

 

A part dels seus grafitis, si poden veure obres d’altres 56 artistes com Mike Ross, Dietrich Wegner, Jimmy Cauty o com el més aviat repel·lent Damien Hirst. Els divendres s’hi programaran alguns concerts amb personal com Sleaford Mods, Pussy Riot o Massive Attack, a part de bandes locals. 

 

 

 

 

Tot per 3 lliures (els anglesos són llestos i no tenen l’euro), crispetes i cotó fluix de sucre apart.

 

De temps fins el 27 de setembre.