MÉS DIRECTES

1.CAT POWER – CAT POWER SINGS DYLAN: THE 1966 ROYAL ALBERT HALL CONCERT

2.FLEETWOOD MAC – RUMOURS LIVE

3.BOB DYLAN – THE COMPLETE BUDOKAN 1978

ALTRES REGISTRES

... i continuen els directes

Està bé, és una interessant manera d’engreixar una producció, amb uns enregistraments que en alguns casos poden ser inèdits. El degoteig és constant i sospitem que la cosa anirà in crescendo.

El novembre de l’any passat, Cat Power va recrear el famós concert que Bob Dylan va donar el 1966 al Royal Albert Hall de Londres. Explica que la música de Dylan ha estat una constant inspiració per a ella ja des de que li eixugaven els mocs. 

‘D’alguna manera, Dylan és una deïtat per a totes les que escrivim cançons’ ha explicat en un comunicat. Sortirà amb el nom de Cat Power Sings Dylan: The 1966 Royal Albert Hall Concert a primers de novembre en format doble LP via Domino Recording.

Eren en plena voràgine triomfal. El febrer de 1977 Fleetwood Mac treia Rumours, el seu àlbum insígnia que consolidava amb contundència la nova etapa de la banda. 

Rumours Live es va enregistrar el 29 d’agost d’aquell mateix any, al Forum de Los Angeles. Ha sortit en format doble fa una setmana via Rhino Records.

L’any 1978, Bob Dylan es va embrancar en donar els seus primers concerts al Japó. Van ser a al Nippon Budokan Hall de Tokio el 28 de febrer i l’1 de març. L’agost d’aquell mateix any, la gravació d’aquells mítics concerts, ja corrien com la pólvora. Ara es commemoren en un nou llançament i en diferents formats amb el nom de The Complete Budokan 1978, formant part de la ja llarga Bootleg Series. 

(Londres – juliol 1978)

Des de la versió 4xCD, una “exclusiva” japonesa de 8 LP’s (millor no dir el que en demanen) o una versió per covards de dos vinils. Surt a mitjans de novembre via Columbia/Legacy Recordings i la part que li toca a Sony Music.

De cara a Nadal, la febre dels directes fa una mica de por.

BOB DYLAN, BRINDO PER ELL, TOT EL DEMÉS, INNECESARI

NOU REGISTRE

Després de gairebé vuit anys, ahir divendres, Bob Dylan va treure oficialment el seu trenta-novè àlbum, Rough And Rowdy Ways

Un treball sense pretensions o floritures innecessàries, amb tot a lloc. Potser son els anys. O potser no. No entraré a fer cap comentari de si el disc és això o allò altre. A aquestes alçades de la pel·lícula seria com opinar sobre el què ha passat els darrers tres mesos. També innecessari.

I com que he dit, per innecessari, que no faria cap comentari del disc, en faré un de frívol que poc hi té a veure. Als seus 79 meravellosos anys, a més de treure discos, pintar i fer escultures, te energia per obrir el Heaven’s Door Distillery and Center For The Art a Nashville, un espai en una antiga església que estarà dedicat, a més de vendre el seu whisky, a programar concerts, exposicions i que albergarà una biblioteca i un restaurant. La inauguració, encara que estava prevista per aquesta tardor, s’endarrereix fins a l’any que ve. Ja se sap, les obres. Déu el guardi molts anys... i salut!

ARA, MALEÏT SIA, ARA!

RUMIAMENTES I BARRINADES

Passat festes, torna l’activitat política. Estàvem totes ocupades en les compres i en preparar els tiberis. Bé, no totes.

En les circumstàncies del tot previstes, l'estat de les coses torna a ser el mateix de sempre. Uns que volen la llibertat i uns altres que no la donaran ni que els matin. És un dir. I així van passant els dies, els anys i els segles.

Fa més de 50 anys que també va haver una manifestació ”històrica”. El 28 d’agost del 1963, la Marxa pels Drets Civils sobre Washington, amb aquell famós discurs de Luther King i el seu ‘I have a dream’. Llegint 33 Revolutions per Minute: A History of Protest Songs de Dorian Lynskey (editat en espanyol per Malpaso) també he sabut que una veu emprenyada d’entre la multitud es va alçar i va cridar: A la merda el somni, Martin! Ara, maleit sia, ara!

També aquell mateix 28 d’agost, un jovenet Bob Dylan que desconfiava de l’eficàcia de la mani, mirant cap els edificis del Capitoli i el Congrés va preguntar als seus companys: ‘Creus que alguna persona d’allà dins està escoltant? Quan fa uns dies llegia que l’ANC demanava instruccions, ja vaig veure que la cosa pintava fatal. Al final, com sempre, el desengany. Al final, els votarà la seva mare.

Tot el que no passi per la mobilització de la gent i des d’aquesta mateixa gent, no anirà en lloc.

RECORDEU: NO TENIM POR

GENT ESQUIFIDA

Anys enrere, acabats de néixer passaven coses curioses, de les quals tres, eren força desagradables: et batejaven, et feien del Barça i t’obrien una llibreta a La Caixa de Pensions. Amb els anys, les mateixes tres coses també, com a mínim, et deceben.  

La llibertat, la de l’ésser humà, ben rares vegades, per no dir mai, ha vingut de la mà dels que acumulen diners en benefici propi. Per tant, José Luis Bonet, Isidro Fainé, José Oliu, i tots els que penseu com ells i us vulgueu afegir a aquesta miserable caravana, quant que m’alegraré de que marxeu. Agafeu els vostres diners i les vostres ànimes i feu-ho ben lluny, per no tornar a embrutar les nostres vides.

Hi ha persones que et fan sentir fàstic de pertànyer a la mateixa espècie. I mira que m’agradava l’anunci de les bombolletes que feia en Pomés.

Bob Dylan va dedicar aquesta meravellosa cançó als individus que els importa una rave sec tot, menys fer diners (aquestes son les estrofes finals):

Let me ask you one question

Is your money that good

Will it buy you forgiveness

Do you think that it could

I think you will find

when your death takes its toll

all the Money you made

wil lnever buy back your soul.

And I hope that you die

and your death’Il come soon

I will follow your casket

In the pale afternoon

and I’ll watch while you’re lowered

down to your deathbed

and I’ll stand o’er you grave

‘tilI’m sure that you’re dead

  

Permeteu-me que us faci una pregunta

És tan bo el vostre diner?

Comprarà el vostre perdó?

Creieu que ho farà?

Em sembla que descobrireu

quan la vostra mort us cobri el peatge

que tots els diners que veu fer

mai podran salvar la vostra ànima

I espero que moriu

i que la vostra mort vingui aviat

seguiré el vostre taüt

en la clara tarda

i esperaré mentre sou baixats

al vostre llit de mort

i em quedaré sobre la vostra tomba

fins assegurar-me que sou morts.

BOB DYLAN ES FA EL SUEC

EFECTES COL·LATERALS

I continua el culebrot. El membre de l’acadèmia sueca Per Wästberg – que sabem que existeix perquè un cop l’any dona una pasta gansa a algú que figura s’ho mereix – diu que Dylan ‘és arrogant, descortès i la seva actitud és de molt mal gust’.

Sembla que a hores d’ara encara no els ha fet ni punyetero cas.

el senyor acadèmic

ERA EL MILLOR

ICONES

Dylan va escriure ahir a la seva pàgina oficial de internet que era el més valent, el més amable i el millor home sobre la terra. Obama també va dir que era el més gran i que va sacsejar el món i gràcies a això el món és millor, i de retruc tots som millors. Vinga! Son algunes paraules de les que se li han dedicat a Muhammad Ali després de la seva mort aquest divendres.

Sempre he pensat que morir-se és una de les coses més avorrides que podem fer. Si a sobre es fa servir el manual de frases boniques, es gratuït i de llepaculs. Per què no t’ho diuen en vida?

I que consti que adoro a Bob Dylan i a Muhammad Ali. No cal dir-ho. De l’Obama no opinaré per no ferir sensibilitats.

BOB DYLAN

RUMIAMENTES I BARRINADES

 

 

Què dir d’aquest home per definir la seva grandeur? És dels que sempre et fa barrinar, et commou i et fa ràbia. I et confon, com ara. Està per Europa, acabant aquesta gira que no s’acaba mai. Aquest cap de setmana dóna dos concerts a Milà i ahir i abans d’ahir ho va fer a Bolonya. 

 

A partir dels atacs de París, sembla que ha demanat guàrdies de seguretat armats a dintre i a fora la sala, que sinó no hi havia música. 

 

Cada vegada em fa barrinar més aquest home.

 

 

 

 

 

TROBA LES DIFERÈNCIES

RUMIAMENTES I BARRINADES

 

 

El juliol d’ara fa 50 anys, Satisfaction arribava al nº 1 de les llistes, uns dies després, a l’agost, era Like A Rolling Stone de Bob Dylan qui s’enfilava a les mateixes llistes i l’octubre, The Who editava My Generation, un quequeig convertit en himne que marcava dues formes de pensar i que deixava clares les intencions del personal. 

 

 

 

És possible imaginar alguna cosa més increïble? 

 

D’aquí a 50 anys més, quines seran les cançons del 2015 que restaran intactes a la memòria?

 

Tip de riure.

 

 

 

 

LIKE A ROLLING STONE

DETALLS D’ATENCIÓ

 

...i al final, en la subhasta de Sotheby’s, el manuscrit de Dylan s’ha venut per 2.045.000 dòlars a un postor anònim.  

 

Cap a on he de mirar?