ANNA KARINA, EXEMPLE IL·LUSTRATIU

ICONES

Protagonista de clàssics del cinema francès, la seva imatge va lligada a una manera de fer i de ser

Entre mig de tants reptes, la seva desaparició de fa uns mesos, hauria de provocar en totes nosaltres una reflexió sobre a on ha anat a parar el desaparegut setè art.

Va fer del serrell una causa. La va batejar Coco Chanel, quan d’adolescent es guanyava les garrofes posant per a ella. Li va cantar al Tibidabo a la pel·lícula La Vie Est Magnifique (1964). Quan va baixar del ‘tren penjat’, va lligar amb Jean-Luc Godard, i amb ell va fer obres cabdals de la nouvelle vague, com Alphaville (1956) o Made in Usa (1966). A la pel·lícula feta per a la televisió, Anna (1967) del director Pierre Koralnik – un dels supervivents – va cantar Gainsbourg. Per si fos poc, a sobre va néixer a Copenhague.

Què se n’ha fet d’aquella cosa tan cool? Es pot dir més alt, però no més clar.

AGNÈS VARDA

TRASPÀS

Agnès Varda, pionera del Cinéma Vérité ha mort avui a París amb 90 anys. De jove va començar fent fotografia, però ben aviat es va passar al cinema, on va fer una carrera vertiginosa. 

El salt a la fama, si és que en el seu cas es pot dir així, el va fer amb aquest mitjà, sempre tractant temes socialment compromesos, amb documentals com Loin du Vietnam (1967) o Black Panthers (1968) i a partir de llargmetratges com Cléo de 5 à 7 (1962) Lions Love (1969) on apareixia la super-star de Warhol, Viva, L’une chante, l’autre pas (1977) o la immensa Sans toit ni loi (1985) amb la que va guanyar el Lleó d’Or a Venècia. 

amb Sandrine Bonnaire durant el rodatge de Sans toit ni loi

Els darrers anys seguia en actiu, amb incursions en el mon de l’art, però potser el fer-se gran i convertir-se en una senyora velleta i encantadora, mimada per tots els mitjans inclosos els més conservadors, donava una imatge una pèl desconcertant.

DABADABADA

MÚSICA A LA PANTALLA GRAN

Quan no ens les imaginen, les imaginem nosaltres mateixes, però la música, quan va lligada a un context, funciona de diferent manera i els sentits van més de bòlit del normal. Hi ha tonades que convertides en eternes, moltes vegades les incorporem al nostre repertori en la higiene rutinària, bàsicament sota la dutxa. 

Un d’aquests experts és l’occità Francis Lai qui després de conèixer a Claude Lelouch a mitjans dels seixanta, s’integra a les files dels grans compositors de bandes sonores. Va traspassar aquest 7 de novembre.  

Francis Lai amb Ennio Morricone i Marco Werba

Anouk Aimée a Une Homme Et Une Femme (1966) dirigida per Claude Lelouch i música de Francis Lai

contraportada del disc

EL GODARD MÉS INÈDIT

ALTRES EDICIONS

Aquest 18 de maig sortirà un enregistrament fora del comú. Capricis sonors captats des del davant i el darrere de la camara d’un dels mestres cineastes del segle passat. El sempre inquiet i actiu grup audiovisual amb seu a Berlin, Soundwalk Collective, ha pogut ficar-hi mà als arxius personals del director, del que n’ha sortit el seu darrer treball, What We Leave Behind. 

Des del col·lectiu, Stephan Crasneanscki explicava: ‘Hi havia caixes plenes de sons, paraules, caos i silencis. És una composició musical feta de petits trossos de vida... i cada so te el seu propi valor.’ El llançament va acompanyat de fotografies inèdites del mateix arxiu i d’una sèrie de curtmetratges.

COMMING SOON

FAHRENHEIT 451 o EL PAÍS DELS HOMES LLIBRE

RELACIONATS

La violència i l’odi cap a alguna cosa que ni tan sols coneixen. La necessitat, en una ridícula persecució, de matar a Montag per demostrar davant la població que l’estat sempre guanya.

Fahrenheit 451 és una pel·lícula del 1966 dirigida per François Truffaut i protagonitzada per Julie Christie i Oskar Werner. Està basada en el llibre de Ray Bradbury publicat el 1953, i va de que l’Estat empaita la gent que llegeix en comptes de mirar la televisió i les sèries que hi fan, tot i que, encara, no havien inventat Netflix.

En aquest film buscaven llibres. En un altre buscaven urnes. Estarem construint el país dels homes urna?

Truffaut i Julie Christie

ESTÈTICA HIVERNAL

MA NUIT CHEZ MAUD

ERIC ROHMER – 1969

FILMS

A la meva ment juganera, aquests dies en que el fred es deixa notar – aclareixo d’entrada que soc molt fredolica – si li calgués posar imatges per referenciar-ho de cara a algú que no sabés de què li parlo, tiraria mà d’algun dels fotogrames en blanc i negre que Néstor Almendros va captar pels voltants de Clermont-Ferrand dies abans de Nadal per a Eric Rohmer i la seva ultra-meravellosa pel·lícula Ma Nuit Chez Maud (1969).

És clar que els models també hi van ajudar.

Françoise Fabian i Jean-Louis Trintignant

Trintignant amb Marie-Christine Barrault