BALLANT AMB EN PERE BOTERO

TROPICAL FUCK STORM 

+ JOHNNY CASINO

DJ. 28 AGOST’25

La(2) - BARCELONA

ASSISTÈNCIES

Les fotos dels paisatges sempre desmereixen la realitat de la vista panoràmica. De la mateixa manera, les fotos dels concerts de Tropical Fuck Storm desmereixen tant, o més, la realitat del show.

En la seva nova visita a Barcelona, Tropical Fuck Storm tocaven a l'espai de baix de la sala de Nou de la Rambla. Tenint en compte que en aquesta ocasió se’ls podria veure i escoltar de prop, no voliem deixar-ho passar i comprovar pels nostres propis medis, el què haviem sentit dir d’ells i els seus directes.

Quan se’ls acabarà l’energia? Mai, que la mantenen intacta afortunadament per a nosaltres. Creen un caos tan monumental que li donen la volta i el tornen un bàlsam. Com quan un estrèpit vertiginós fa que desaparegui qualsevol altre factor del voltant.

També va passar que a mig concert, una ànima combativa va deixar a la vora de l’escenari una bandera palestina. Calia deixar constància de que malgrat la gresca, a pocs kilòmetres els israelians continuen assassinant a persones innocents. Va haver temps per a tot. En el bis, Stayin’ Alive dels Bee Gees va fer suar la cansalada a tot Déu.

(fotos Tina Mont)

Definitivament, el quartet australià posarà la banda sonora perfecte pel trajecte de quan anem totes de cap als inferns. Segur que ens els trobarem de festa amb en Pere Botero.

Va obrir el músic australià resident a Dènia, John Spittless “Johnny Casino” amb el seu hard rock de tall clàssic. Va ser un experiment? El programador de la nit – suspens per a ell – l’importa un pito quadrar-ho bé amb la banda protagonista? Va ser una actuació forçada i el resultat va ser evident.

Johnny Casino

                         

ENS VA CLAVAR ELS ULLALS FINS AL FONS

ESCAPE-ISM + KHANA BIERBOOD

DJ. 18 JUNY’25

SALA UPLOAD – BCN

ASSISTÈNCIES

Assistir a un concert d’Ian Svenonius és com participar en una missa negre.

S’apaguen els llums i amb l’hipnotisme que pot desprendre el diable en persona, s’apodera de l’escenari i dels feligresos assistents, el personal de darrera la barra i fins i tot del que et posa el segell al canell per entrar a la sala. Totes les ànimes als seus peus.

D’aquesta manera, a baix, ràpidament les afamades deixebles es comencen a moure al ritme lasciu de la música. A les xarxes avisava: ‘ESCAPE-ISM oferirà aquesta nit, una conferència electritzant sobre noves formes revolucionaries de destrucció, pels delinqüents que busquen escapar de l’estat carcerari digital’. I a fe de Déu que ho va fer.

Escape-Ism és la proposta amb la que, de tant en tant, viatge el llegendari Ian Svenonius. Amb la seva militància en bandes com Nation Of Ulysses, Chain and the Gang o la subversiva Make-Up, recordem que porta transformant l’escena del rock underground des de fa més de tres dècades. El músic nord-americà, com acostuma a ser sempre que viatge, ho fa en companyia d’alguna de les seves sacerdotesses. En aquesta ocasió, era la discreta i suggerent Sandi Denton, amb qui ha enregistrar Charge Of The Love Brigade, l’àlbum editat el març, i que completava el quadre aquella nit al baix i als teclats.

Un disc amb deu crues i incisives cançons a través de les quals ens va projectar directes a tocar de la porta de l’infern de Dante. Les úniques armes eren: una guitarra, un baix, una caixa de ritmes i les seves oracions subversives cantades amb l’alè del llop abellida per la candorosa veu de Denton. Tots ens sabíem els salms. La missa va acabar i, malauradament, no hi va haver cap sacrifici.

Molt encertada l’obertura de Khana Bierbood, una banda tailandesa que practica soft-psicodèlia amb la seva amable naturalitat de les noves i joves bandes asiàtiques, que Guruguru Brain, el segell de Kikagaku Moyo, ha sabut posar en el mapa dels nous corrents.

(fotos Tina Mont) 

                         

THE KIDS ARE ALRIGHT

SHARP PINS

DJ. 29 MAIG’25

HELIOGÀBAL – BCN

ASSISTÈNCIES

La cosa, malgrat l'olla a pressió en la que es va convertir el localet de Gràcia, s'ho mereixia.

Son conscients de la urgència de les seves cançons. Per això, l'hora i quart de concert, la van convertir en una mena d’esprint, per satisfacció del grapat de gent – ojo! mitjana d’edat, 30/40 tacos – que no ens vam voler perdre la classe magistral d’aquests gairebé adolescents (Kai Slater ha fet 20 anys). 

Se saben la lliçó de carrerilla. Encarnen l’energia vital de les bandes de power pop. Probablement, si els germans McDonald ensopeguen amb ells algun dia, es veuran retratats amb 35 anys menys. No va passar res que no sabéssim abans d’entrar. Per bé i per mal. Els hi falta una mica bastant de taules, però ves, a la seva edat se’ls hi perdona. Jo als seus anys ja tenia el carnet de família nombrosa. Però ara ja sabem que tot va més lent.

El fet és que vam acabar exhausts, però vam poder escoltar un repàs de la seva breu carrera i algun tema nou. Bettie Wait, Bye Bye Basil, del seu primer àlbum i aquells que tots volíem escoltar, curiosos per veure si en directe els hi treien el mateix suc, Every Time I Hear, When You Know, Lorelei, I Can’t Stop, Is It Better, per acabar amb September Gurls amb la que ens van posar els pels de punta emocionats de veure... que no tot està perdut.

Kail Slater es troba molt a gust amb Sharp Pins – ja te altres fronts amb els que anar provant, Dwaal Troupe, Lifeguard – i la formació que l’acompanya, Joe Glass al baix i Peter Cimbalo a la bateria, son els socis perfectes. A la sortida, la satisfacció de veure que progressen adequadament.

                         

SENSE BAIXAR DE L'AUTOCAR

DEAN WAREHAM & BAND + BIG SEARCH + GAZELLA

DG. 20 ABRIL’25

SALA UPLOAD – BCN

ASSISTÈNCIES

Citant a un entrenador de futbol del que es deia que per guanyar no li calia ni fer baixar l’equip de l’autocar, és cert que hi ha nits que son especials.

Una d’elles és quan a dalt de l’escenari hi ha un dels músics més estimulant en tots els sentits. Per moltes vegades que l’ex-membre de Galaxie 500, Dean Wareham, vingui a tocar, amb qualsevol excusa o amb qualsevol formació, observar com es mou i com toca, és com veure un lleó engabiat. En algunes entrevistes ha insinuat que no sap quan de temps en actiu li queda. Però la seva cadència elegant, amenaçadora, sempre regnant, pel que no li cal esforçar-se gaire, és i serà ininterrompudament marca de la casa.

Ahir l’ocasió era motivada pel llançament del seu quart àlbum d’estudi, That’s The Price Of Loving Me. Efectivament, les primeres cançons van anar d’això. Personalment vaig trobar que encara els hi treia molt més suc que en el disc: New World Julie, Dear Betty Baby, Yesterday’s Hero, o l’anti-belicista Bourgeois Manqué, van aparèixer en els primers minuts. Després d’Advice etapa Luna i ja en calent, va venir el reguitzell galàctic: Temperature’s Rising, Blue Thunder, Tugboat (primer single del mític trio), 4th of July o Strange, per concloure amb la versió de Ceremony.

Britta Phillips

Matt Popieluch

Roger Brogan

L’acompanyament excel·lent de Matt Popieluch a la guitarra i teclat, Britta Phillips al baix i cors i Roger Brogan (Spectrum) a la bateria, de manera discreta i totalment alineats, van fer que de nou el personal assistent sens posés cara de misteri de fe. Avui fan el seu segon concert al nostre país, a la sala 16 Toneladas de València. 

Van obrir els valencians Gazella i abans de sortir el quarteto protagonista, Big Search – Matt Popieluch, guitarra de Wareham –  va fer un breu set en solitari. Els preliminars van fer també la seva feina.

Gazella

               

QUAN L’EDAT SÍ PERDONA

PETER PERRETT + JAIME PERRETT (acoustic)

DV. 28 FEBRER’25

SALA UPLOAD – BCN

ASSISTÈNCIES

Es veia a venir. L’espai, a petar de nostàlgics per veure una vegada més, al carismàtic líder de The Only Ones.

No soc massa partidari dels retorns. Sovint, en aquests casos, la música va a la par amb l’aspecte d’ultratomba dels músics. Però sempre hi ha, per circumstancies (he, he), honroses excepcions. L’excusa era la presentació del seu darrer treball, The Cleansing (Domino – 2024). Va obrir amb I Wanna Go With Dignity d’aquest disc, del que també van sonar, Secret Taliban Wife o Fountain Of You. 

Va repassar també els dos anteriors How The West Was Won (Domino – 2017) amb Sweet Endeavour, An Epic Story i Living In My Head i de Humanworld (Domino – 2019) amb temes com War Plan Red. També hi va haver moment pels clàssics obligats, etapa Only Ones, amb The Big Sleep, Another Girl, Another Planet o un incendiari The Beast, que ens va portar a una mena d'èxtasi comunitari.

Acompanyat per un dels seus fills, Jamie – que li va fer de teloner – fa que comporti que hi hagi moments fraternals, com quan es van posar a parlar de la família o ja cap al final quan Jamie li donava suport vocal extra, quan son pare ja no donava per més. Tot es perd, fins i tot l’etern conflicte generacional.

              

PER UNS INSTANTS, EN EL ROVELL DE L’OU BRITÀNIC

THE TUBS + MELCOCHAS

DM. 06 NOVEMBRE’24

SALA UPLOAD – BCN

ASSISTÈNCIES

No hi ha masses ocasions a Barcelona per tastar i sentir el que es cou en el centre neuràlgic del pop. La visita dels gal·lesos instal·lats a la metròpoli anglesa, ens permetia fer un esperat mos.

Haurien pogut ser tres quarts d’hora intensos de concert si no hagués estat per les ganes de xerrar que tenia Taylor Stewart, el bateria. Després de cada tema, tots havíem d’alçar el got de cervesa per brindar per alguna cosa. Els seus companys, el carismàtic líder Owen Williams, el guitarrista George Nicholls i Max Warren al baix, li reien les gràcies mentre anaven allargant el show. 

Owen Williams

Van fer un repàs de la seva curta discografia com a The Tubs. Van anar caient tots els himnes que han elaborat i que omplen els seus dos únics àlbums: Deat Meat (Trouble In Mind – 2023) i Cotton Crown que encara estar per sortir. 

George Nicholls

The Tubs

Van obrir la nit Melcochas, el grup de l’equatorià Felipe Añez, establert a Barcelona. The Tubs, en la visita al nostre país, tenien previst tocar també a la sala Loco Club de València, concert que ha estat anul·lat.

Felipe Añez

Melcochas