THE KIDS ARE ALRIGHT

SHARP PINS

DJ. 29 MAIG’25

HELIOGÀBAL – BCN

ASSISTÈNCIES

La cosa, malgrat l'olla a pressió en la que es va convertir el localet de Gràcia, s'ho mereixia.

Son conscients de la urgència de les seves cançons. Per això, l'hora i quart de concert, la van convertir en una mena d’esprint, per satisfacció del grapat de gent – ojo! mitjana d’edat, 30/40 tacos – que no ens vam voler perdre la classe magistral d’aquests gairebé adolescents (Kai Slater ha fet 20 anys). 

Se saben la lliçó de carrerilla. Encarnen l’energia vital de les bandes de power pop. Probablement, si els germans McDonald ensopeguen amb ells algun dia, es veuran retratats amb 35 anys menys. No va passar res que no sabéssim abans d’entrar. Per bé i per mal. Els hi falta una mica bastant de taules, però ves, a la seva edat se’ls hi perdona. Jo als seus anys ja tenia el carnet de família nombrosa. Però ara ja sabem que tot va més lent.

El fet és que vam acabar exhausts, però vam poder escoltar un repàs de la seva breu carrera i algun tema nou. Bettie Wait, Bye Bye Basil, del seu primer àlbum i aquells que tots volíem escoltar, curiosos per veure si en directe els hi treien el mateix suc, Every Time I Hear, When You Know, Lorelei, I Can’t Stop, Is It Better, per acabar amb September Gurls amb la que ens van posar els pels de punta emocionats de veure... que no tot està perdut.

Kail Slater es troba molt a gust amb Sharp Pins – ja te altres fronts amb els que anar provant, Dwaal Troupe, Lifeguard – i la formació que l’acompanya, Joe Glass al baix i Peter Cimbalo a la bateria, son els socis perfectes. A la sortida, la satisfacció de veure que progressen adequadament.

                         

N'HI HA QUE EN SABEN

SHARP PINS – “RADIO DDR”

NOU REGISTRE

Aquesta és una obra artesanal de power-pop lo-fi. Kai Slater es pot passejar en barca igual per mars agitats, que per mars en calma.

Amb Lifeguard deixa anar el seu costat fosc. Amb Sharp Pins ensenya que també pot il·luminar-nos la vida amb un grapat de pistes de colors variats a base de tonades enganxoses. Les cançons que apareixen en aquest Radio DDR van sortir en un cassette que no va arribar ni a exposar-se a les botigues. El va enregistrar la primavera passada amb alguns companys. Ara, com s’acostuma a dir, per demanda popular, Perennial Records, filial de K Records, el presenta en format LP amb tres cançons addicionals.

Els temes son d’una puresa que ens treu brillantor a les orelles. Riffs de guitarra tremendament contagiosos com els d'Every Time I Hear, el tema que obre el disc. Amb Lorelei ens transporta a l’era pop-glam de la que Brett Anderson va tirar fa uns anys i que Slater recupera. Amb les balades com Sycophant o Chasing Stars es posa a la pell de cantautors com Elliott Smith. Amb Race For The Audience es desplaça cap al pop de les bandes de la costa oest. Tot un ventall per demostrar la seva gran capacitat compositiva sense despentinar-se.

Un dels temes addicionals és aquest I Can’t Stop que fa molt poc ha compartit. Explica sobre ell: ‘Va ser escrita i gravada en aproximadament 35 minuts perquè havia d’anar a assajar amb la banda. Només la volia plantejar i la vaig acabar de cap a peus. Crec que està inspirada en la música punk casolana com Laurice o Peter Jeffries o Cleaners From Venus. La guitarra que surt en el vídeo li vaig robar a Jack d’Answering Machines’... i l’habitació que surt en el vídeo, és la seva. Meravellós.