AVIVAR ALGUNS SENTIMENTS

ORUÃ – “SLACKER”

A LA VISTA

Amb una voracitat pantagruèlica, ens regirem en el nostre cau i devorem sense perdre un moment les dues pistes avançades del proper disc dels brasilers Oruã.

Sempre hem sentit debilitat pels moviments artístics i musicals del Brasil i en especial dels sorgits a la ciutat carioca. Per això amb l’anunci d’un nou treball per part de la banda de Río, ens hem alterat per partida doble al sumar-se a l’anunci, l’acabament de l’agost i l’inici per a moltes persones de la meravellosa rutina. Oruã pot obrar miracles.

El disc es dirà Slacker, continuació de Passe (Transfusão Noise Records / IFB Records – 2024). La banda actual la conformen Lê Almeida (guitarra, veu), João Casaes (teclats), Bigu Medine (baix) i Ana Zumpano (bateria) que el van enregistrar a Seattle amb la companyia de Jim Roth. Sortirà a finsls d’octubre a través de K Records.

Almeida és l’anima del grup, agitador cultural de Río i cap del segell Transfusão Noise Records. Funcionen per mèrits propis, tot i en el seu currículum compten amb la invitació per part de Doug Martsch (Built To Spill) cap a Almeida i Casaes a unir-se al grup nord-americà de gira a més de participar en  When the Wind Forgets Your Name, el seu darrer disc llançat el 2022 per Sub Pop.

Després de Deus Dará, comparteixen aquest México Suite, una cançó que parla d’algunes injustícies tan presents encara entre nosaltres que es fan difícil d’engolir. Inspirada en l’esperpèntica detenció de Lê Almeida mentre viatjava a Mèxic per tocar en un festival, en fa cinc cèntims: ‘Era desembre de 2023, després d’una gira d’Oruã pels USA, vaig viatjar a Cancún, Mèxic, per acompanyar a la meva parella Melanie Radford. Anàvem a interpretar música ambiental en una sessió de ioga i Mel també anava a tocar amb Built To Spill. Tot formava part d’un enorme festival organitzat per Wilco en un grand resort’.

I ara ve lo bo: ‘A l’arribar em van enviar a una habitació de l’aeroport, on van informar-me que hi havia alguna irregularitat en el meu passaport. M’hi van retenir tota la nit amb varis immigrants més, cap d’ells blanc, és clar. Al dia següent em van enviar de tornada als Estats Units on vaig agafar un altre vol cap al Brasil. El festival no va moure ni un dit per ajudar-me. Uns mesos després, vaig escriure aquesta cançó en un prompte, sense por ni remordiment a l’obrir una dolorosa ferida’. Aquest juliol van estar de gira per algunes ciutats d’Europa per acabar d’oblidar-ho.

El festival és el Wilco’s Sky Blue Sky, un festival de tot inclòs, organitzat per la banda Wilco que es realitza en un ressort de la Riviera Maya. El proper es celebrarà el gener de 2026. Per a votants progres de patilla. 

                         

N'HI HA QUE EN SABEN

SHARP PINS – “RADIO DDR”

NOU REGISTRE

Aquesta és una obra artesanal de power-pop lo-fi. Kai Slater es pot passejar en barca igual per mars agitats, que per mars en calma.

Amb Lifeguard deixa anar el seu costat fosc. Amb Sharp Pins ensenya que també pot il·luminar-nos la vida amb un grapat de pistes de colors variats a base de tonades enganxoses. Les cançons que apareixen en aquest Radio DDR van sortir en un cassette que no va arribar ni a exposar-se a les botigues. El va enregistrar la primavera passada amb alguns companys. Ara, com s’acostuma a dir, per demanda popular, Perennial Records, filial de K Records, el presenta en format LP amb tres cançons addicionals.

Els temes son d’una puresa que ens treu brillantor a les orelles. Riffs de guitarra tremendament contagiosos com els d'Every Time I Hear, el tema que obre el disc. Amb Lorelei ens transporta a l’era pop-glam de la que Brett Anderson va tirar fa uns anys i que Slater recupera. Amb les balades com Sycophant o Chasing Stars es posa a la pell de cantautors com Elliott Smith. Amb Race For The Audience es desplaça cap al pop de les bandes de la costa oest. Tot un ventall per demostrar la seva gran capacitat compositiva sense despentinar-se.

Un dels temes addicionals és aquest I Can’t Stop que fa molt poc ha compartit. Explica sobre ell: ‘Va ser escrita i gravada en aproximadament 35 minuts perquè havia d’anar a assajar amb la banda. Només la volia plantejar i la vaig acabar de cap a peus. Crec que està inspirada en la música punk casolana com Laurice o Peter Jeffries o Cleaners From Venus. La guitarra que surt en el vídeo li vaig robar a Jack d’Answering Machines’... i l’habitació que surt en el vídeo, és la seva. Meravellós.

              

ARTESANIA CASOLANA

FEELING FIGURES – “MIGRATION MAGIC”

NOU REGISTRE

Seguim en ratxa. Que a finals d’any s’atura la producció discogràfica, serà en tot cas pels directius de les majors, que ja només pensen en el capó que es fotran per dinar el dia de Nadal.

El debut del quartet de Montreal Feeling Figures, tampoc ens ha deixat indiferents. Guitarres brutes, veus descurades, un baix amb ganes de trepitjar i una bateria compacta que fa de base a unes cançons amb tecnologia DIY de resultat fascinant. 

Kay Moon (veu, guitarra) i Zakary Slax es van conèixer a la petita ciutat de Sackville, des d’on anaven llançant en format cassette, les seves composicions amb el nom de Dead Beat Poet Society. Quan van mudar-se a Montreal, en una classe de francès, Slax va conèixer al bateria Thomas Molander i ràpidament es va fer amb un baixista, Joe Chamandy (Theee Retail Simps) per tancar la secció rítmica. Hi havia ganes. Eren un geògraf, un musicoterapeuta, un escriptor i un inconformista del negoci de l’art. 

Migration Magic, editat per K / Perennial, es va gravar en viu d’una sola vegada i en dues nits del desembre de 2022, revisant melodies antigues dels dies de Dead Beat Poet Society, alguna cançó nova i un parell de covers, Pour Un Instant, del primer àlbum de la banda quebequesa Harmonium i Don’t Ever Let Me Know de The Bobby Fuller Four. 

Prevalia l’energia vital de la creació urgent del disc, més que buscar la perfecció. Efectivament, la sensació que dona l’escolta de l’àlbum, és de com si ho haguessin fet tota la vida. És l’esplendor de l’estrena. No ho superaran.

RIBBON STAGE, FAN DE PONT

NOU REGISTRE

Recullen el testimoni de les bandes pop dels 80 i facturen un producte que carrega piles com qui es neteja les orelles amb un palet de cotó.

Es fan dir Ribbon Stage i després d’un primer intent el 2020 truncat per aquelles famoses qüestions alienes a ells i a tothom, va ser suficient però, perquè la gent de K Records els clitxés.

Son ells qui els hi edita el seu àlbum de debut, aquest Hit With The Most, un mini-lp a 45 revolucions que inclou 11 talls que van directes a les cèl·lules dinamitzadores, aquelles que tenim adormides desconnectades pel sol fet de viure entre el que vivim.

El trio, instal·lat a Brooklyn, son Anni Hilator (veu, baix), Jolie M-A (guitarra) i David Sweetie (bateria) ex-membre de la banda punk mexicana Ratas del Vaticano, que d’entre mig d’un enrevessat soroll d’estimulant fuzz-pop, fan que sorgeixi una enèrgica melodia capaç d’enllaçar amb aquelles bandes que mantenien a la gent en continu estat d’eufòria.