EN MODE METAMORFOSI

FACS – “WISH DEFENSE”

A LA VISTA

Si t’agrada la pintura de Francis  Bacon, Facs son el teu grup i no preguntis per què, perquè no ho sé ni jo. Però m’ha vingut al cap. Per un punt tortuosos? Potser si.

La banda de Chicago amb Jonathan Van Herik de nou al baix – conseqüència de la baixa d’Alianna Kalaba – Brian Case a la veu, guitarra i teclats i Noah Leger a la bateria, han anunciat el seu sisè disc que sortirà la primera setmana de febrer amb el nom de Wish Defense via Trouble In Mind. 

És la continuació d’Still Life In Decay de 2023 i Maggot Brain 020324, el directe auto-editat a principis d’any. Com a dada extra, resulta que aquest Wish Defense és el darrer treball que va tenir entre mans com a enginyer de so, el desafortunat Steve Albini.

El van gravar en dos dies en els Electrical Audio a principis de maig (Albini va traspassar el dia 7) i Sanford Parker, també enginyer de so i amic de la banda va intervenir per acabar l’enregistrament 24 hores després. A continuació, John Congleton va fer la mescla apropant-se tant com va poder notes en mà, a com ho hauria fet Albini.

L’àlbum és una introspecció sobre qui som, d’on venim i a on anem. Cada un dels membres del grup es va enfrontar als seus dimonis i ho van plasmar en les composicions. Les lletres es basen en el que es diu doppelgängers, observant què ens motiva a posar el peu a terra cada matí. Han llançat un primer tema que porta el nom de l’àlbum, acompanyat d’un vídeo dirigit per Joshua Ford, col·laborador habitual d’ells, amb coreografia de Megan Paradowski.

            

QUI CANTA ELS SEUS MALS ESPANTA

THE TUBS – “COTTON CROWN”

A LA VISTA

La música sempre ha estat una forma d’expressar l’estat d’ànim. La formació gal·lesa The Tubs son dels que més ho posen en pràctica: psicosis amoroses, el comportament descontrolat dels malalts mentals i... la humiliació de treballar com a músics a Londres.

Després de debutar l’any passat amb Dead Meat, han anunciat el segon àlbum. Sortirà a primers de març de 2025 via Trouble In Mind. Es dirà Cotton Crown, una picada d’ullet a l’àlies del seu vocalista, Owen Williams en solitari. El disc gira en torn la vida del propi Williams després del suïcidi de la seva mare, Charlotte Greig, cantant de folk i escriptora. Han compartit un primer tema, Freak Mode.

(fot Robin Christian)

Williams explica sobre la cançó: ‘Tracta de tenir cites mentre estava de dol per la mort de la meva mare. De fer suposicions romàntiques tràgicament còmiques i de ser un freak convertint-ho en un fenomen emocional, però també de ser conscient d’això i explicar-ho a la persona que sigui amb la que t’estàs anant al llit’ i afegeix ‘Varies vegades vaig intentar escriure cançons sobre això, però sempre em semblava massa simple o com si estes venent el meu propi trauma. Però quan vaig acabar-la, em vaig sentir be, perquè parlava sobre les coses estranyes i divertides que tots, incloent-me a mi, fem després de suposadament entrar en raó’

Amb Williams – que se’l compara amb un jove Richard Thompson – componen la banda George Nicholls a la guitarra, Max Warren al baix i Taylor Stewart a la bateria, tots ells menys aquest darrer, membres de Joanna Gruesome. Les lletres depressives compensades amb un so alegre i enganxós és la clau per la que el quartet s’ha convertit en un autèntic revulsiu de l’encallamenta en la que es troba escena indie britànica. Cançons pop perfectes que transpiren sinceritat i aire renovat.

La portada de l’àlbum és una fotografia de la mare de Williams donant-li el pit en un cementiri, imatge que es va utilitzar originalment com a portada del single d’ella, editat en un 7” de Woman With A Black Name. 

       

ELS PETITS CANVIS SON PODEROSOS

NIGHTSHIFT – “HOMOSAPIEN”

NOU REGISTRE

Quan menys t’ho esperes pot aparèixer un àlbum com aquest que t’enganxa des del minut zero i confirma, encara que en un altre context, la famosa frase del Capità Enciam.

A base d’espontaneïtat creativa, la banda de Glasgow Nightshift es mig re-inventa i dona més brillo a un agitat recorregut. Van debutar el 2020 amb una cassette editada pel segell local Cusp Records. A començaments de 2021 va venir Zöe, el primer per a Trouble In Mind. Més tard van començar les mogudes que van derivar en Made Of The Earth, una compilació llançada el 2022 de temes descartats i coses rares. Per a tancar una etapa i guanyar temps.

(fot Brian Carroll)

David Campbell, cofundador de la banda i Georgia Harris van marxar. Van continuar Eothen Stearn, Andrew Doig i Chris White i es va incorporar Rob Alexander a la bateria. Amb la nova formació, han fet un pas endavant cap a un pop-experimental, inventiu, amb referències que abasten moltes formes, que poden anar de la new wave d’Anna Domino, a l’indie de Deerhunter, tot com si impartissin una classe magistral d’evolució "popera".

El llibret es diu Homosapien, que van començar a gravar l’estiu de l’any passat en el propi local d’assaig de la banda. Inclou 11 temes que van des d’aquest Crystall Ball post-punk que obre el disc, passant pel noise pop de Your Good Self o el pop punk de Crush que el tanca.

Stern explica de la cançó: ‘He de dir que va sorgir de la desesperació de les seqüeles del Brexit. Aquest és un dels molts moviments dantescos que ens porten cap al feixisme. La idea constant de que et penses que anem endavant, però la teva idea d’anar endavant, no és la mateixa que tenen altres persones’. Si, com els crancs, que també es deuen pensar que van endavant.

          

SENSE NI MICA DE RESSACA

DUMMY – “FREE ENERGY”

A LA VISTA

Dummy son la típica banda de la que et pots comprar cada disco que treuen sense dubtar-ho, que no defraudaran. En constant evolució, busquen aquella cançó que hi veuran un compàs que encara no havien tocat.

Continuació del brillantíssim Mandatory Enjoyment (Trouble In Mind – 2021), Free Energy, que sortirà la primera setmana de setembre repetint en el mateix segell, aporta enriquiment en el camí. Aquell que predecessors seus han deixat ben senyalitzat. La formació actual consta d’Alex Ewell (baix, sintetitzadors, bateria), Emma Maatman (veu, sintetitzadors, orgue), Nathan O’Dell (veu, guitarra) i Joe Trainor (guitarra, baix, sintetitzadors).

Aquesta capacitat polifacètica amb els instruments, els hi dona un potencial extra que els ha portat ha divertir-se fent un disc com més accessible. Han comptat també amb les col·laboracions d’amics com el saxofonista i artista electro-acústic Cole Pulice (Black Market Brass) i el músic experimental Jen Powers (Powers/Rolin Duo).

Enregistraments de camp, més loops vocals, ritmes més esbojarrats, més juganers, experimentació amb l’ús de formes càlides i utilitzar efectes més tradicionals de tota la vida, han estat els mitjans. El divertit xipolleig fet amb un Korg EM1 a Nullspace o el ritme motorik – marca de la casa – de Nine Clean Nails dels dos temes que han compartit, son la proba.

El vídeo que l’acompanya, dirigit per Maatman i Katie Ryan, la dona de O’Dell. Es va filmar en dia i mig a Los Angeles: ‘Ens vam quedar fascinats amb la juxtaposició de la vegetació i la vida silvestre en un rio artificial, tot barrejat amb escombraries’ explica Maatman. ‘Vam pensar que seria una excel·lent ubicació per a que algú es descontrolés , ja que la cançó parla sobre els sentiments d’aïllament i la muntanya russa de les manies’.

Aquest novembre i desembre estaran de gira per Europa. El més a prop nostre per veure’ls, a Marsella.

           

POST-PUNK DES DE LES ANTÍPODES

NOU REGISTRE

Bones notícies pels amants del pop de melodia enèrgica. Guitarres rasposes i unes bones galetes a tutti pleni per agafar l’estiu per les banyes

Dos anys després del seu debut, la banda d’Auckland Guardian Singles treu Feed Me To The Doves, de nou amb Trouble In Mind. La formació actual la componen Thom Burton (Soccer Practise, Moppy) veu i guitarra, Durham Fenwick (Green Grove) guitarra, Yolanda Fagan (Na Noise, Half Hexagon) baix i Fiona Campbell (Coolies, Coasting, Vivian Girls) bateria, que evolucionen cap a fórmules més punk.

Enregistrat als estudis Roundhead de Neil Finn, Burton mostra la seva satisfacció pel resultat final: ‘Hem mantingut la urgència de les cançons, mentre que amb l’ajut de l’Steven Marr (fen la tasca d’enginyer) hem afegit exuberància i risc’. Chad And Stacey o Nightmare Town ens omplen d’alegria. Tot i això, mantenen el seu pols amb el pop més esgargamellat amb temes com aquest Manic Attraction de lletres àcides i emprenyades varies.

Els experts continuen la seva feina de intentar amargar-nos la vida. Ara toca morir de calor. Que els donin pel cul d’una vegada. Ens encanta suar la cansalada al ritme de bandes com el quartet neo-zelandès Guardian Singles. 

NIGHTSHIFT, UNA FLAMANT DISTINCIÓ

NOU REGISTRE

Immerses en una cada vegada més uniforme societat, és de molt bon rebre propostes com la que arriba des de Glasgow de la mà dels brillants Nightshift.

Aquest any han llançat el seu segon àlbum, Zöe, via Trouble In Mind. Un treball molt ben moblat, en el que han trobat la inspiració en espais experimentals, allunyat de l’art-punk més literal amb el que se’ls associa. Enceten l’àlbum amb la hipnòtica Piece Together, una cançó a cavall dels Stereolab més còmodes, per continuar amb l’experimental Spray Paint The Bridge, vestida per un inquietant recitat acompanyat del clarinet de Georgia Harris. Ja és impossible desviar l’atenció. Impossible fer un altre cosa, més que deixar-nos acabar d’engolir per les atmosferes que van desfilant pels solcs del vinil. A l’arribar a Power Cut, ens trobem ja totalment entregades a les maneres dels escocesos. Tota vostra.