GRAVE FLOWERS BONGO BAND i AQUÍ NO HA PASSAT RES

NOU REGISTRE

El nou i esperat segon disc de Grave Flowers Bongo Band, aporta bons nutrients a la ben proveïda escena psico-progressiva.

El grup de Los Angeles amb aquest disc, definitivament s’ha proposat fer-nos creure que els anys no han passat i que som a Ontario en els mítics concerts California Jam siguin de l’abril de 1974 o del març de 1978. Poderós rock de guitarres, percussió i veus que circula lliurament per entre les suades pells bronzejades del personal. Escoltar l’àlbum i posar-te a culejar és inevitable. L’acústica de Gabe Flores que inicia Tomorrow per continuar amb un galop descabellat és de manual. La versió que fan del clàssic dels holandesos Brainbox, Down Man, llançat en single el 1969, els hi queda perfecte per tancar el disc, una peça que, expliquen, els va influir molt a l’hora de composar. Es diu Strength Of Spring, els hi ha produït Ty Segall i els hi edita Castle Face Records. Sens dubte, la millor vacuna.

ONCE & FUTURE BAND, INALTERABLES

NOU REGISTRE

Una de les novetats més capritxoses del segon trimestre de l’any és Deleted Scenes, el segon disc d’ Once & Future Band, via Castle Face Records

Continuen allà on ho van deixar, un compendi de diferents ventades, comprimides en una mena de recull de sintonies musicals proposades des d’Oakland per Joel Robinow (veu, teclats, guitarra) Eli Eckert (baix, guitarra i veu) i Raj Ojha (bateria). Per aquí treuen el cap des de la E.L.O. fins a Brian Wilson i molta, molta banda sonora. Obre el disc Andromeda, una brillant peça d’orfebreria pop. Automatic Air o Several Bullets In My Head son capsules per a pel·lícules de sèrie M de mitjans dels setanta. La ‘beatleniana’ Freaks cavalca sobre dues veus, com les dels dos famosos de Liverpool. Hi ha una ‘Dinked Edition’ limitada en vinil de color ‘beer’ amb un flexi i poster.  I els capritxos,... capritxos son.

MR. ELEVATOR, VISIONS ONÍRIQUES

NOU DISC

Aquest és un àlbum que em pot acompanyar en mil i una situacions de la rutina diària. I no parlo de la cullonada en que estem ara

Parlo de l’existència real de la vida: als núvols. Aquella amb la que coexistim. La que ens situa a la zona zero, de confort absolut. Tomas Dolas (teclista a Oh Sees i mil projectes musicals més a part de ser el capo de l’Studio 22 de Los Angeles) aporta ajuda valuosa. Ha deixat de dir-se Mr.Elevator & The Brain Hotel per dir-se només Mr. Elevator, i aquest Goodbye, Blue Sky, és el seu nou treball editat a primers d’any via Castle Face Records. Així, la cosa ja no te excusa. 

S’apropa directament a les músiques de bandes sonores dels anys setanta – una mica estil Air, per entendre’ns – sintetitzadors, flautes, xiuxiuejos, suaus percussions i molta, molta bruma. 

POW!

AVUI

 

POW! + ALPPINE

 

Fa només uns mesos els hi va agradar tant, que repeteixen. A la sala Lupita ben puntuals a les 9 de la nit. El concert del dia.