MY WAY – SID VICIOUS vs FRANK SINATRA

COVERS

Hem posat la d’en Sinatra pel fet de ser, segons majoria, la més coneguda, encara que no és pas l’original, com tots sabem.

Les versions haurien de ser això. El resultat final, ha de ser una aproximació i un èxit. Que la que et clavi l’ancora al cap sigui la versió, no l’original. En el cas de My Way, la versió que en va fer Sid Vicious, ho clava. Com va dir Leonard Cohen – desconeixem si és només una llegenda – ‘Mai em va agradar aquesta cançó, fins que la va fer Sid Vicious’.

Fa desaparèixer tota la nyonyeria conceptual de les diferents versions: l’home vell que fa les coses per avorriment, l’home que ja veu que té un peu a l’altre barri i es vanta de tot el que, pobre home, n’està orgullós. Vicious la converteix en un himne a l’auto-destrucció.

A mitjans de 1978 i per la pressió que Malcolm McLaren va fer sobre ell després de la dissolució dels Sex Pistols, l’abril d’aquell any va gravar a l’Studio de la Grand Armée de París la cançoneta, que va sortir originalment el 1979 com un 12” en edició francesa i que posteriorment va ser inclosa com a part del fals documental The Great Rock’n’Roll Swindle de 1980 dirigit per Julien Temple.

Hi ha títols per a tots els gustos, Comme d’Habitude, A Mi Modo o Al Meu Parèixer. Ell, va canviar una part del text i va accelerar el ritme. En el vídeo apareix amb la seva habitual actitud provocadora i cantant davant d’un públic ric i snob que sembla que es diverteix. Al final treu una pistola i els dispara indiscriminadament, allò que a vegades segurament ens agradaria fer davant de segons qui.

ALONE AGAIN OR – THE DAMNED vs LOVE

COVERS

D’una versió, el diccionari en diu només: presentació diferent d’una obra artística. No es mullen gaire.

En alguns casos, aquesta presentació pot venir marcada per la voluntat de mostrar un reconeixement explícit a l’original. Aquest reconeixement, també pot presentar un costat sorprenent, sigui, per exemple, perquè la versió és igual de bona a pesar de no ser la primitiva, o perquè no hauries dit mai de qui surt el reconeixement.

Hi ha originals d’un mèrit innegable, que clamen al cel que se li dediqui un carrer o plaça en cada ciutat del planeta. La seva gegantina popularitat deriva en que qualsevol, per estrany que sigui, pot fer-li el seu particular homenatge... fins i tot esplaiar-se amb un vídeo surrealista.

Alone Again Or, és una cançó composta per Bryan MacLean, membre de la tortuosa banda Love, traspassat amb 52 anys el 1998 i germanastra de Maria McKee (Lone Justice). La van enregistrar el setembre de 1967 a Sunset Sound Records a Hollywood, pel seu tercer àlbum, l’enlluernador Forever Changes.

Entre altres, hi ha la versió que l’abril de 1987, vint anys justos després, van treure com a single The Damned i que anava inclòs en el seu setè àlbum d’estudi que duia per nom Anything (MCA Records – 1986). El vídeo està dirigit per l’anglès Gerard de Thame, però be el podria haver conduit el mateix Jodorowsky. 

CAT POWER TE BONES AMISTATS

VÍDEO – ICONES

Down by Law (1986), Night on Earth (1991), Broken Flowers (2005) o Only Lovers Left Alive (2013) son algunes de les pel·lícules que hi ha al darrera de qui ha dirigit el vídeo per a Cat Power de la cançó A Pair of Brown Eyes, la versió que fa del tema de The Pogues.

Pertany al seu darrer àlbum, Covers (Domino Records), que inclou onze d’elles més una. ‘La música que m’atrau tracta sobre la curació o l’abandonament, una o l’altre’, explicava la músic nord-americana. Per la seva banda, Jim Jarmusch ha comentat que ‘com algú que estima profundament la música de Cat Power, poder col·laborar amb Chan en aquest vídeo ha estat com un somni fet realitat. Ella és tremendament inspiradora per a mi, per suposat com artista, però també com una persona extraordinària’. Quins dos.

WALK ON BY, EN BLACK AND WHITE

COVERS

El 1963, la gran Dionne Warwick va enregistrar Walk On By, recent sortida de la cuina de cals Bacharach/David que es va col·lar en el Top-Ten de les llistes de mig món i convertir en una de les eternes

La cançó, com la majoria de composicions del duet meravelles, és un decàleg del que és una melodia pop. Quinze anys després, la banda de Surrey The Stranglers en va fer una versió, per mi una de les millors de totes les que hi ha i que no son poques, que en un principi la van llançar en un EP de regal amb les primeres 75.000 copies del seu tercer àlbum Black And White (United Artists). 

Converteixen l’original en una peça més inquieta amb un clip rodat al Maryon Park de Londres on es van rodar algunes de les escenes de l’obra mestra d’Antonioni Blow-Up el 1966. Com donar-hi la volta a un mitjó i no notar les costures.

ENS CAL UNA MICA D'ALEGRIA

COVERS ALBUM

Juliana Hatfield Sing’s The Police, és el segon disc de versions que edita, després del que li va dedicar a Olivia Newton-John l’any passat

Els discos de versions son un tema perillós, però s’ho passa bé fent-ho i es nota. Per ella és com un divertiment. ‘Quan era adolescent, Olivia Newton-John i Police m’encantaven. O sigui que només estic explorant el meu passat’ intenta justificar-se Hatfield. Pel disc, després d’una costosa tria, ha agafat de tot, des de cançons que van ser singles exitosos fins alguna cosa més rareta, si és que és possible, de la banda anglesa.

A primers d’any va llançar Weird, un disc amb nous temes. ‘Cada vegada que faig un disc amb temes propis, acabo esgotada. Sento que mai escriuré cap altre cançó. Però no vull deixar de fer música. I és quan vaig i començo a mirar coses d’altra gent... per poder continuar treballant. Fer-ho és com si fes unes vacances’.

No és que s’hagi convertit en una cantant de versions, però el suc que li sap treure és de traca. Ja esperem el tercer de la sèrie.

JULIANA HATFIELD VERSIONA A NEWTON-JOHN

D’ESQUITLLADA

Es veu que de petita, una de les seves artistes admirades era Olivia Newton-John i quan la cantant australiana va anunciar que se li havia reproduït el càncer no s’ho va pensar dues vegades. Bàsicament l’àlbum comprèn versions de temes de finals dels 70 i primers 80, quan Hatfield era una adolescent: ‘De nena tenia Don’t Stop Believin’, penso que continua estant en la meva col·lecció de discos, després van venir Totally Hot i Physical, que van ser discos importants a la meva vida.’

Els ingressos del disc homenatge, van cap el Olivia Newton-John Cancer Wellness & Research Centre.

(fot. Johnathan Stark)

 

  

Coincidint o no amb aquest llançament, es reedita el primer disc que va treure en solitari, Hey Babe (1992) en edició limitada que va sortir després de la desintegració de The Blake Babies i ha quedat com un dels referents d’allò que se’n va dir rock alternatiu.

HERE COMES THE SUN

DROP NINETEENS         

VERSIONANT

Hi ha empreses especialment difícils, com la de fer versions. Com agafar un quadre, copiar-lo i que el resultat t’agradi tant com l’original? No sé si és comparable. El fet és, suposo, posar-lo cap per avall i si s’aguanta...

Here Comes The Sun suporta incomptables versions. Aquesta dels Drop Nineteens inclosa en el que és el seu àlbum inexistent Mayfield-Demos, previ al seu debut amb Delaware, la fa mereixedora del premi a ser escollida.  Encetem secció. 

HE’S GONNA STEP ON YOU AGAIN

JOHN KONGOS (& CHRISTOS DEMETRIOU) – Fly Records / 1971

HAPPY MONDAYS - Factory / 1990

COVERS

De la mateixa manera que hi ha persones amb diferents cares, hi ha cançons amb diferents versions. És a dir, de bones i de no tan bones. Així, a partir de l’original – sempre hi ha un original – altres, habitualment col·legues, en fan el seu dibuix. A vegades, la versió costa de superar. A vegades, millor oblidar-la. Altres es pot semblar com un ou a una castanya. El que sí penso que és important és que sempre la nova interpretació disposi de la personalitat de l’intèrpret. Sinó, malamente, que deia aquell.

D’aquest Step On, hi ha varies versions.

Aquí però, la dels Happy Mondays contra el tema del músic sud-africà John Kongos.

Demetriou al piano i Kongos de negre a la dreta de tot 

Happy Mondays