THURSTON MOORE PLANTA UNA POP-UP

D’ESQUITLLADA

Thurston Moore, amb el dibuixant de còmics Edwin Pouncey i Pete Flanagan (Soho Music i Zippo Records) han obert una botiga pop-up de visita obligada al 96 de Church Street a Stoke Newington, al nord de Londres

Moore manté un compromís amb el tema del Support Your Local Record Store. L’any passat ja va vendre a la botiga de discos World Of Echo i a les vendes esporàdiques que es munten al Cafe Oto, més de 300 discos de la seva col·lecció – això sí és desaferrament – i ara a The Daydream Library Series and Ecstatic Peace Library que és com es diu la botiga, hi podrem trobar a part de discos, llibres, cartells i més discos.

A través de Instagram ha dit que l’espai ‘serà portat amb tota l’energia i amor que nosaltres (Thurston, Eva, i socis de l’Ecstatic Peace i Daydream Library) tenim per la comunitat local i la nostra passió per l’activisme creatiu...L’imaginem com un espai de refugi on donarem la benvinguda a tothom, musics, poetes, artistes i amants d’un ARA no excloent’.

Thurston i Suzanne Moore

fot. Sarah Lee

LA GUITARRA DE JOHNNY MARR A LA NOVA 007

D’ESQUITLLADA

S’ha fet saber que l’ex-Smiths Johnny Marr col·laborarà de nou amb Hans Zimmer (suplent de Dan Romer que ho va deixar córrer a mitja feina) en la banda sonora de No Time To Die

Ha sigut en una entrevista pel NME on va dir que es sentia feliç de participar-hi: ‘Part del llegat de les pel·lícules de Bond és la seva icònica música, així que estic molt content de posar la meva guitarra a No Time To Die’. 

Serà la vint-i-cinquena entrega i l’estrena està prevista per aquest abril. El tema principal estarà en la veu de Billie Eilish (bons padrins te la noia) que només amb 18 anyets encara no s’ho creu. Ni la saga 007 ni Johnny Marr son el que eren, però és el que hi ha. Qui no es conforma és perquè no vol.

PIXIES, L’ONCLE D’AMÈRICA

D’ESQUITLLADA

Fa uns dies van passar pel fred i desemparat magatzem del Sant Jordi en la gira de Beneath The Eyrie (Infectious Music)

Van tocar fins que en van tenir prou. Més de 40 cançons, sense deixar més de cinc segons entre una i l’altre, les dotze del nou disc i la resta, un clàssic darrere l’altre que no ens cansem d’escoltar ni en disc ni en directe.

Black Francis el passat 23 d’octubre al Sant Jordi

No és com veure’ls a Zeleste el 1989 per 1600 cuques o les dues vegades immediates que van venir a tocar a la mateixa sala, el 1990 i el 1991, encara que aquesta darrera ja per 2500 només dos anys després. Tampoc estava Kim Deal, encara que Paz Lenchantin no defrauda. Queden poquíssimes bandes de la seva talla.

Long Rider és el darrer vídeo que han editat de l’àlbum. Explica la historia d’una amiga de Lenchantin que va morir mentre feia surf. La cançó està co-escrita per la pròpia Lenchantin i Black Francis.

Paz Lenchatin el passat 23 d’octubre al Sant Jordi 

La banda de Boston, aviat enfrescats en un tour pels USA abans d’acabar l’any, per a continuació, febrer i març, menjar-se el Japó, la República Xina, Austràlia i Nova Zelanda abans de tornar al circuit festivalero europeu i africà (el juliol toquen a Madrid). I que em perdonin els africans.

JULIOL DE 1969

D’ESQUITLLADA

portada del Washington Post del 21 de juliol de 1969

Des de molt abans que Richard Rodgers i Lorenz Hart cantessin allò de Blue Moon, o Johnny Mercer i Henry Mancini composessin Moon River per a que Audrey Hepburn la xiuxiuegés a Breakfast at Tiffany’s, el nostre estimat satèl·lit ha estat masegat per dalt, per baix, pel costat que es veu i pel que li cantaven els britànics Pink Floyd el 1973. Va ser clau de volta per a Georges Méliès a l'hora de fer Le Voyage dans la Lune el 1902, inspirada en els llibres De la Terre à la Lune de Jules Verne i The First Men in the Moon d’H.G.Wells. O per en Joan Font i els seus Comediants amb l’espectacle La Nit, estrenat l’octubre del 1987, per buscar dues obres diferents encara que no tant. Però amb el que s’emporta la palma és amb el que aquest any en fa cinquanta: la seva profanació amb la ficada de pota de l’Armstrong i l’Aldrin amb l’Apolo 11.

La Nit – Comediants

Al llarg de l’any, hi ha previst un gran nombre d’actes per commemorar-ho. Exposicions com Fly Me To The Moon a la galeria Kunsthaus de Zürich, al Gran Palais de Paris amb La Lune – Du Voyage Réel aux Voyages Imaginaires, Apollo’s Muse: the Moon in the Age of Photography al MET de Nova York, The Moon Festival a diferents espais de Londres o Tintin and the Moon al CosmoCaixa de Barcelona.

Space walk de Yinka Shonibare (2002) que es pot veure a la Kunsthaus

Això, sempre que l’argument de Capricorn One, la pel·licula de Peter Hyams realitzada el 1977, sigui només un sopar de duro.

fotograma de Capricorn One (1977)

PER A FETITXISTES DE LES SIGNATURES

15.000 VINILS DE JORDI TARDÀ A SUBHASTA

D’ESQUITLLADA

Va per lots. També n’hi ha una gran quantitat de signats per l’autor o autors, que això dit en general, per algunes persones te un valor. Crec que aquí rau l’assumpta de la subhasta en qüestió. 

Els discos, també en la seva majoria, son discos que se'n van vendre milions. Hi ha varietat, de Miles Davis, Bowie, Undertones, John Martin, Ramones, i naturalment Stones, entre molts d’altres. Això sí, amb certificació de la vídua Tardà. Els dimecres, a partir d’aquest, a Setdart.com

SALVEM L’ALZINA i LES CASETES D’ENCARNACIÓ

D’ESQUITLLADA

No som al 1969 ni al People’s Park de Berkeley, però l’assumpte és el mateix, especulació i negoci pels de sempre en nom d'un fals benefici comunitari. 

Com tantes i tantes vegades – i les que caldran perquè tot està fatal – aquest diumenge hi va tornar a haver una concentració de suport a la lluita en defensa de l’alzina bicentenària i les cases històriques del carrer Encarnació de Gràcia i de passada, fer-los saber que sempre hi trobaran resistència enfront de la seva descarnada destrucció i violència moral. Lectura de poesia per part de gent com Roger Peláez, Enric Casasses o Míriam Cano.

un moment del recital de Roger Peláez

PAMELA DES BARRES, BONA GENT

D’ESQUITLLADA

Pamela Des Barres ens fa saber que Victor Haydon era la seva ànima bessona de tota la vida. Més conegut com The Mascara Snake, era el cosí de Captain Beefheart i quan li va presentar, va passar a ser la presidenta del seu club de fans ‘local’. 

Haydon es relacionava amb la colla de la Magic Band de Beefheart i el 1969 en va passar a ser membre per un temps curt, participant en l’àlbum Trout Mask Replica i l’Amougies Festival. No era ben bé un músic com perquè li fes perdre la son, com sí ho feia la pintura. La portada de Bluejeans & Moonbeams (Virgin – 1974) és obra seva.

Va traspassar el passat 7 de desembre i la GTO ha iniciat una campanya per recaptar fondos per retre-li un merescut homenatge el 20 de febrer.

EL FANZINE PUNK

RIPPED & TORN – 1976/1979

Publicat per ECSTATIC PEACE LIBRARY

D’ESQUITLLADA

Tony Drayton – Tony D – va ser un activista del punk i qui va crear un dels documents més representatius del moment, Ripped & Torn, el fanzine que no faltava en cap habitació on residís un incendiari com Déu mana. Després d’un entretingut treball, s’han aconseguit reunir els 18 números que es van editar del 76 al 79 i l’editora de Thurston Moore, Ecstatic Peace Press, en col·laboració amb Tony D, els ha imprès de nou en format llibre, reproduint de manera fidel aquelles pàgines que de forma gairebé artesana eren l’òrgan oficial underground de finals d’aquella remuguda dècada dels setanta. Hi ha una impressió limitada fins esgotar existències signada pels propis Tony D i Moore.

FOTOGRAFIANT RELLOTGES

D’ESQUITLLADA

Martin Parr, considerat un dels millors fotògrafs viu contemporanis, ha sigut contractat per la pijo-firma Gucci per fer la campanya dels rellotges, el que és, al meu parer, un dels estris més maltractats del nostre aspecte diari. Les fotografies son molt bones. A vegades el mitjà justifica la finalitat.

  

Per fer la campanya, que porta per nom #TimeToParr, Martin Parr ha hagut de desplaçar-se fins a llocs com la Chatsworth House al nord d’Anglaterra, al Bibo de Hong Kong, la Biblioteca Angelica de Roma, el taller de Dapper Dan a Harlem i així fins a nou diferents punts del planeta. Qui paga mana. A veure si tornem la dignitat als rellotges. I no cal que siguin Gucci.

Diana Rigg 

CIÈNCIA FICCIÓ, TAMBÉ DE L’ANY 1968

D’ESQUITLLADA

També el 1968, es va publicar la novel·la curta Els Androids somien xais elèctrics? de Philip K.Dick, evidentment és anys més tard que ho faria amb aquest títol en català. La trama passa en un món molt xungu i hi ha un ex-policia (aquests sempre hi son) que es dedica a ‘retirar’ androides, els Nexus 6, perquè s’assemblen massa als humans. Tot un problema, sí.

El 1982 el director anglès Ridley Scott va fer-ne una versió lliure que va portar al cinema i aquí va començar la llegenda més popular, amb el nom de Blade Runner. Per la banda sonora, hi passarem de puntetes, com per la segona part de la pel·lícula. Curiosament, Philip K.Dick va morir l’any de l’estrena.

 

DISCJÒQUEIS A TORT I A DRET

D’ESQUITLLADA

Especialment en aquesta època, igual que passava anys enrere amb les orquestres, en prolifera l’activitat. N’hi ha de tots colors i mides, i com en les bodes, no hi ha terrassa d’hotel ni festival que no en tingui com a mínim un. Això, si a falta de pressupost, o amb l’únic interès de beure i suar durant tota la nit, no en fan el plat fort. N’hi ha fins i tot que s’hi guanyen la vida, i que repeteixen com si allò fos casa seva, cosa admirable tenint en compte que no cal cap màster.

Com tot, amb els anys, la parafernàlia ha anat transformant-se, des de ser la cosa més simple amb un parell de plats i un mesclador, fins a la cosa més sofisticada i cara, que no vol dir millor, on l’únic que es punxa és una oliva si és l’hora del vermut. Però lo de punxadiscos no ha quallat.

JULIANA HATFIELD VERSIONA A NEWTON-JOHN

D’ESQUITLLADA

Es veu que de petita, una de les seves artistes admirades era Olivia Newton-John i quan la cantant australiana va anunciar que se li havia reproduït el càncer no s’ho va pensar dues vegades. Bàsicament l’àlbum comprèn versions de temes de finals dels 70 i primers 80, quan Hatfield era una adolescent: ‘De nena tenia Don’t Stop Believin’, penso que continua estant en la meva col·lecció de discos, després van venir Totally Hot i Physical, que van ser discos importants a la meva vida.’

Els ingressos del disc homenatge, van cap el Olivia Newton-John Cancer Wellness & Research Centre.

(fot. Johnathan Stark)

 

  

Coincidint o no amb aquest llançament, es reedita el primer disc que va treure en solitari, Hey Babe (1992) en edició limitada que va sortir després de la desintegració de The Blake Babies i ha quedat com un dels referents d’allò que se’n va dir rock alternatiu.

‘MUSIC INDUSTRY IS FUCKED’

D’ESQUITLLADA

Ed Droste de Grizzly Bear, sembla que està una mica depre. Ha estat de gira per Nova Zelanda i Austràlia i en acabar ha analitzat els resultats i no l’han convençut. En aquestes reflexions, penjades a la xarxa, assegura que la industria de la música està molt fotuda. 

Diu estar molt lluny de sentir-se satisfet dels resultats econòmics dels directes obtinguts amb la banda. D’adonar-se que a pesar d’omplir, perden diners. ‘La gent em diu que per què no anem a tocar a Perth o Singapore ... i jo tracto d’explicar que la música en directe no es valora.’ Se sent decebut dels promotors, dels preus de les entrades i el tall que es queden els intermediaris. 

Res home res, la solució no és canviar les coses, sinó un bon antidepressiu i endavant, com fem totes. 

L’IRREPETIBLE SO DEL MOOG IIIp

D’ESQUITLLADA

La nord-americana mega-corporació Moog reedita el llegendari sintetitzador IIIp, jubilat el 1973, en una edició limitada de 40 unitats per 35.000$, amb total garantia de que hauran estat construïts segons el disseny original, els arxius de les plaques de circuit amb els components soldats a mà i calibrat individualment exactament igual que els primers fabricats la dècada dels seixanta. 

El 2015 Moog Inc. ja va reeditar algunes de les seves estrelles, però ara ha anat una mica més lluny per recuperar un so únic que va ajudar a omplir pàgines i pàgines de historia musical. 

Si el senyor Robert Arthur Moog aixequés el cap, segur que li faria il·lusió.

Christopher Franke (Agitation Free/Tangerine Dream) 

amb el seu Moog IIIp els setanta (BMF Archive – Christopher Franke)

MUSÉE SERGE GAINSBOURG, A LA VISTA

D’ESQUITLLADA

Divendres passat, Charlotte Gainsbourg, la filla de l’inoblidable Serge Gainsgourg es va endur el Victories de la Musique a la millor artista femenina de l’any i va aprofitar per aventurar un somni que té pendent, encara que no sap ben bé quan es farà realitat malgrat dir que aviat: transformar l'habitatge de son pare al 5 bis, rue de Verneuil a París, en museu.

estat actual de la casa

La cantant i actriu de 46 anys, explicava la relació que té amb la casa: ‘És un lloc especial, realment màgic, evidentment perquè hi vaig viure, però no només pels records. És un espai que té ànima’. Serge Gainsbourg hi va viure des del 1969 fins la seva mort, quan ella tenia 19 anys. ‘Tot està igual com ho va deixar ell quan va marxar de la casa. Les parets pintades de negre, atapeït de rampoines de l’època, fins i tot cigarrets al cendrer’, va dir Jean-Pierre Prioul, confident i amic personal del cantant. La filla també ha especificat que tot i les ganes d’obrir l’espai, hi ha alguna zona que entén que no podrà mostrar, alguna petita part d’ell, com la seva habitació. Bé, no vindrà d’aquí. Esperem l’obertura amb ganes.

La noia actuarà en el proper Primavera a Barcelona.

divendres passat a l'entrega dels Victories de la música

DAVID LYNCH ALS ALTAVEUS DE CASA

D’ESQUITLLADA

Pintor a part de cineasta, obert a totes les experiències artístiques ja des de la seva època d’estudiant de belles arts a Pennsilvània, en diferents ocasions ha treballat inter-relacionant art i música, com en el curtmetratge The Art Of David Lynch.

A les darreries de l’any passat, va cedir una de les litografies de la sèrie París Suite que Lynch havia fet 10 anys enrere amb els seus colors preferits, blanc, negre i vermell, pels altaveus Beoplay A9 de la marca danesa Bang & Olufsen dissenyats per Øivind Alexander Slaatto. Se’n van fer 30 unitats i es venien a la botiga del MoMA coincidint amb el Festival Disruption, dedicat justament a l’art i la música i gestionat pel mateix Lynch, per un import de 2,999$. Doncs no en queda ni un.

GENERACIÓ COMPROMESA

D’ESQUITLLADA

Ha estat arrel de diferents aniversaris, com el de l’edició en català d’un dels seus llibres, L’Illa, o el del seu pas per Sant Feliu de Guíxols ara fa 40 anys, que aquests dies s’han escrit alguns articles dedicats a l’escriptor i poeta Robert Creeley.

Aquest home, nascut a Arlington, Massachussetts el 1926, de l'any 1951 al 1955 es va assentar a Banyalbufar, un poble de la serra de Tramuntana, a Mallorca, i va ser des d’aquí que va posar en marxa l’editorial Divers Press que editava obra de l’anomenada ‘tercera generació’ de poetes com Paul Blackburn o Robert Duncan i on dirigia la Black Mountain Rewiew, la revista on van començar a publicar el personal de la Beat Generation com Allen Ginsberg, William Burroughs o Lawrence Ferlinghetti.

Creeley a l’esquerra amb Ginsberg

La generació beat va ser un moviment dels anys cinquanta que va posar potes amunt la societat benestant nord-americana  i que encara avui, molta part d'aquesta, encara hi segueix. Amb les potes enlaire.

Allen DeLoach, Tom Pickard, Ron Silliman, Lawrence Ferlinghetti  i Creeley

Mercury Rev acompanyant a Robert Creeley llegint el seu poema So There