MOOON – “III”

TERÀPIA PSICODÈLICA

NOU REGISTRE

Està clar que mai viurem els dies de l’explosió psicodèlica. Si tens a mà algo de LSD o algun àcid, ajudarà, però no serà el mateix. Ja t’ho diem.

També ajuda escoltar la música del trio d’Aarle-Rixtel, Mooon. De fet, és un dels seus objectius. Que a través de la (seva) música es recuperi algo d’aquella essència d’encens i Peppermints. L’any passat van complir 10 anys com a banda en una festa a l’Stroomhuis d’Eindhoven. Un espai que com a mínim a cada poble n’hi hauria d’haver mitja dotzena. Fa un parell de setmanes que han tret el seu tercer àlbum, que per deixar-ho clar, li han posat III, via Excelsior Recordings i Soundflat Records.

Timo van Lierop (guitarra) i els germans Tom (baix) i Gijs de Jong (bateria) també cerquen la seves ajudes, com per exemple només utilitzar equips i instruments dels anys 60. Per crear encara més ambient, van muntar el seu propi estudi a casa d’un dels germans, voltats òbviament de parafernalia psicodèlica. Utilitzen la música com a teràpia. Si alguna cosa els angoixa, l’escriuen. O sigui que tenim moltes possibilitats de que acabem escoltant l’assumpte en qüestió en un concert, com si fóssim el seu terapeuta.

Està clar que s’agafen la vida amb humor. Es nota en els seus clips de promo com en aquest Rainbow Flowers. Es veu a Gijs i Timo fent d’infermera i metge posant-li una injecció a un pacient que no és altra que el tercer en discòrdia. Tom, que és qui la va escriure, explica però, que la lletra té missatge: ‘Quan veus el clip, penses que es tracta senzillament d’un que està com una cabra. Però es tracta d’aquell moment en que t’adones de que en realitat estàs prou bé amb tu mateix. I bé, sempre és bo que al final sentis algo de simpatia cap a tu, i també poder riure-te’n’. La cosa més sana que hi ha.

JULIOL DE 1969

D’ESQUITLLADA

portada del Washington Post del 21 de juliol de 1969

Des de molt abans que Richard Rodgers i Lorenz Hart cantessin allò de Blue Moon, o Johnny Mercer i Henry Mancini composessin Moon River per a que Audrey Hepburn la xiuxiuegés a Breakfast at Tiffany’s, el nostre estimat satèl·lit ha estat masegat per dalt, per baix, pel costat que es veu i pel que li cantaven els britànics Pink Floyd el 1973. Va ser clau de volta per a Georges Méliès a l'hora de fer Le Voyage dans la Lune el 1902, inspirada en els llibres De la Terre à la Lune de Jules Verne i The First Men in the Moon d’H.G.Wells. O per en Joan Font i els seus Comediants amb l’espectacle La Nit, estrenat l’octubre del 1987, per buscar dues obres diferents encara que no tant. Però amb el que s’emporta la palma és amb el que aquest any en fa cinquanta: la seva profanació amb la ficada de pota de l’Armstrong i l’Aldrin amb l’Apolo 11.

La Nit – Comediants

Al llarg de l’any, hi ha previst un gran nombre d’actes per commemorar-ho. Exposicions com Fly Me To The Moon a la galeria Kunsthaus de Zürich, al Gran Palais de Paris amb La Lune – Du Voyage Réel aux Voyages Imaginaires, Apollo’s Muse: the Moon in the Age of Photography al MET de Nova York, The Moon Festival a diferents espais de Londres o Tintin and the Moon al CosmoCaixa de Barcelona.

Space walk de Yinka Shonibare (2002) que es pot veure a la Kunsthaus

Això, sempre que l’argument de Capricorn One, la pel·licula de Peter Hyams realitzada el 1977, sigui només un sopar de duro.

fotograma de Capricorn One (1977)