S’ha fet saber
que l’ex-Smiths Johnny Marr
col·laborarà de nou amb Hans Zimmer (suplent
de Dan Romer que ho va deixar córrer
a mitja feina) en la banda sonora de No
Time To Die
Ha sigut en una
entrevista pel NME on va dir que es
sentia feliç de participar-hi: ‘Part del
llegat de les pel·lícules de Bond és la seva icònica música, així que estic
molt content de posar la meva guitarra a No Time To Die’.
Serà la
vint-i-cinquena entrega i l’estrena està prevista per aquest abril. El tema
principal estarà en la veu de Billie
Eilish (bons padrins te la noia) que només amb 18 anyets encara no s’ho
creu. Ni la saga 007 ni Johnny Marr son el que eren, però és el
que hi ha. Qui no es conforma és perquè no vol.
La gent marxa que dona gust.
Gent que ha tingut a veure amb la cultura pop de formes diferents però que
tots posen el seu granet de sorra. És d’agrair
Fa 10 dies va agafar la
direcció cap al túnel Claudine Auger, imatge de l’imaginari cinematogràfic de l’era
de la ‘guerra freda’. Ahir ho va fer Vaughan Oliver, creador de imatges
emmotllades de bandes imprescindibles.
En el paquet de la saga
Fleming, hi va tant ell com elles. Per això ens fem ressò del traspàs de
Claudine Auger qui va interpretar a Dominique
“Domino” Derval al film Thunderball (1965),
la quarta entrega. Tret d’excepcions, el paper se l’enduien majoritàriament
actrius angleses, i en el seu cas, els que posen els calés, no els hi va fer el
pes l’accent de Paris que arrastrava i li van doblar la veu. També de forma
irregular, és ella i no 007 qui mata el dolent, Emilio Largo, el contrabandista
amb un ull tapat. Va morir fa una setmana a Paris als 78 anys.
Vaughan Oliver va néixer el
1957 i a principis dels 80 va començar a treballar pel segell 4AD per fer
història. Al llarg d’aquella dècada i la següent, va crear portades per discos
de bandes com Pixies, Cocteau Twins, Lush, Pale Saints per
citar-ne quatre, que formaven part de l’escuderia del mític segell de Londres
creant una marca que no feia més que augmentar el seu valor. En una entrevista
on es dirigia als futurs dissenyadors deia: ‘Leave yourself open to those tangential journeys’ referint-se a les
coses que poden passar per atzar. ‘Happy
accidents’ en deia. Tenia 62 anys.
A Londres, a dia
d’avui li queda ben poc - per no dir gens - de l’ambient que la va inundar al llarg d’una
dècada i que se li deia Swinging London
Tot i així, sortosament hi ha un grapat de bandes que mantenen la fogarada
de l’expressió. Hi ha els Temples o
aquests Caramel que van fent les
seves primeres passes. Els responsables d’aquests efluvis vaporosos, i el
conseqüent vehicle trippy-cular son Sasha
Moxon (teclats i cordes), els bessons William
(veu i guitarra) i Jordan Cunningham
(baix) i Cedrid Monzali (bateria).
El debut es diu Deluxe Edition, via DuoPoly Records. Aplicats de debò.
Amb un disc editat aquest any que servia com a petita mostra, aquesta explosiva unió de l'ex-Brian Jonestown amb els Limiñanas augurava moltes i bolt bones vibres a l'hora de posar-lo en escena, aixó com molta expectativa pel que podien ser capaços de provocar
Per això estava al corrent de la gira que duien
a terme i que acabava aquest divendres passat a Perpinyà. La sala lluïa magnifica, i el
públic, fet i conscient del que estava a punt de viure, molt lluny de l’esvalotament i el xivarri acostumades a patir a les
terres del sud, guardava amb respecte
l’aparició del grup, actitud que, per gran satisfacció de tothom, va perdurar
al llarg de tot el concert. Lionel i
Marie Limiñana, Emmanuelle Segnier i Anton
Newcombe al front, feien i desfeien totes les sanefes del castell de focs i
al darrera d’ells, quatre musics més (tres guitarres, teclats i baix) que
construïen la base de soroll necessari pel goig dels quatre.
Cohesionats per l’energia que
aporta Newcombe, van tocar quasi tot
el disc, més tres temes dels Limiñanas,
un total de quinze cançons en hora i mitja de concert que ens va deixar a totes,
tal i com esperàvem, travessades per l’espasa que presidia l’escenari. Grateful
dead.
Per què pel llegendari tema introductori dels films marca
007, en aquesta darrera entrega, hem hagut de suportar Writing’s On The Wall del
cap de fava de Sam Smith en comptes
d’aquest mil vegades més adient tema de Radiohead?
... Grinyola.
Thom Yorkeal seu facebook:
“Last year we were asked to write a theme tune
for the Bond movie Spectre.
Yes we were. It didn’t work out, but became something of our own, which we love
very much.
As the year closes we thought you might like to hear it.
Merry Christmas. May the force be with you.”
La veritat és que aquesta és d’aquelles que costa
saber si és una bona o una mala noticia. Quan s’apropa l’estrena de la darrera
del famós agent britànic, una de les promocions és l’especulació amb apostes i
altres argúcies sobre qui serà l’encarregat o encarregada de posar la veu en
els sempre artístics i clàssics crèdits de la pel·lícula que surten després dels
també sempre clàssics primers cinc minuts plens d’explosions i carreres.
Ara el nom que més sona és el de la banda
anglesa Radiohead iaquest potser seria el premi per haver fet,
allà pel 1995, la versió de Nobody Does
It Better, el tema central de The Spy
Who Loved Me (1977) interpretat el seu dia per Carly Simon.
La nova Spectre
promet emocions de la mà del nostre agent favorit amb Q i Moneypenny. La cosa
va de secrets molt ben guardats que es desvetllaran tots el 6 de novembre.
