El grup el va formar Ian Smith amb Jake Taylor
i Stephen Lawrie (Telescopes). Debuten amb aquestes 300
copies
El disc porta per nom No Replacement Found, inclou sis
cançons - o sentiments com els hi agrada
anomenar-les – dels que amb cada nova escolta, sí que és veritat que es
descobreixen nous matisos darrere de tots els efectes sonors que han incorporat. Han creat diferents gruixos de clavat contrapès, amb capes i capes de revers difícils de foradar, amb l’excepció
dels tres primers minuts de Mag d’Asars.
Amb producció de Stephen Lawrie, ha estat editat per Little Cloud Records. El van enregistrar al comtat de
Shropshire, a tocar de Gal·les. The VanishingLines, vigorosos mantres per despertar ments adormides.
Cada
any per aquesta època, quan comença a refrescar i toca treure les botes de l’armari,
és impossible no taral·lejar These Boots Are Made for Walkin'
La
cançó, escrita per Lee Hazlewood el
1965 per a Nancy Sinatra, amb 25
anys la va llançar disparada al sostre de les estrelles. Ara, la mateixa noia,
convertida suposo, en una encantadora avia de 80 anys, ha delegat a la
discogràfica especialitzada en assumptes de recopilatoris refinats, Light In The Attic, que prepari
el regal perfecte per aquest Nadal, sempre i quan siguis de les que fa ‘vales’
i avall. Es diu Nancy Sinatra: Start
Walkin’ 1965-1976.
És
un recull de cançons clàssiques d’ella des del 65 al 76. Son 23 temes premsats
en dos vinils i que inclou un llibret de 24 pàgines – amb entrevistes i
anotacions de l’escriptora i col·laboradora del New Yorker i Pitchfork,
Amanda Petrusich – així com un calendari, tot això en una de les versions que
editaran. És el primer llançament, resum de tot un seguit de reedicions que
aniran llançant al llarg de l’any, amb àlbums clàssics com Boots, Nancy & Lee. La data prevista, el 5 de febrer d’aquest
any que ve.
Nancy Sinatra: Start
Walkin’ 1965-1976:
Side A
01 Bang Bang
02 These Boots Are Made for Walkin’ 03 Sugar Town 04 So Long Babe 05 How Does That Grab You, Darlin’? 06 Friday’s Child 07 You Only Live Twice
Side B
01 Summer Wine 02 Some Velvet Morning 03 Lightning’s Girl
04 Sand 05 Lady Bird
Side C
01 Jackson 02 Happy
03 How Are Things in California 04 Hook and Ladder 05 Hello L.A., Bye Bye Birmingham 06 Paris Summer
Side D
01 Arkansas Coal. 02 Down From Dover 03 Kind Of A Woman 04 Machine Gun Kelly 05 (L’été Indien) Indian Summer
És a la regió del Grand-Est, a la capital d’Alsàcia, on actualment situen el renaixement de l’indie-pop francès, en francès
El quartet d’Estrasburg, Sinaïve, fa
uns dies que ha editat un nou EP de 12”, Dasein.
Una mica de història: van començar la feina el 2017, eren Calvin Keller i Alaoui O.
que com gairebé tothom fa al començament, feien versions del que arreplegaven. Com que hi havia matèria,
van començar a fer coses pròpies i el 2018 van debutar amb un 7”, Enfant Divine. Havien reclutat a un
bateria per substituir les caixes de ritmes, però tenia altres idees i va dir
passi-ho-bé. Com que ni un ni l’altre volien perdre el pas, van convèncer a les
seves parelles per tancar l’assumpte, Alicia
Lovich i Raphaëlle Albane. I
aquí estem.
(fot. Raphaëlle Albane)
Frenètics riffs que comencen
amb Le Paradoxe Français un tema
tocat a gran velocitat que compensen amb la relaxada Syndrome de Vichy. Amb el tercer tall, Masse Critique, s’apropen al shoegaze
practicat pels suecs Radio Dept. de
trepidant base rítmica. Les dues que tanquen, Éternel Retour (Strasbourg) i Avec
Elle, amb l’espectre de Jesus and
Mary Chain planant per sobre el vinil, confirmen el bon estat de l’indie francès, sí, en francès. Editat
per Buddy Records.
Fins fa uns mesos, hi ha persones que han viscut de
fer música. A partit d’ara, per força les
formes canviaran, gràcies al nou ordre que totes, a poc a poc, anem acceptant
Una d’aquestes persones era, o és, Karyn Kuhl. Nascuda
a Bloomfield, el seu moment va ser quan als 14 anys al Madison Square Garden va veure a David Bowie en la gira de Station
To Station. Als 22 anys es va traslladar a Hoboken i li va agradar tant que
s’hi va quedar. Als 80, amb Gut Bank
feia punk, als 90 amb Sexpod, potser
la banda que més li ha donat, feia hard-rock-psicodèlic, amb Alice Genese i Tia Palmisano. Cada vegada més sàvia amb els anys, l’única manera que una s’hi pot fer
com no siguis una avatar, componia i tocava sola
fins que va formar la Karyn Kuhl Band.
Tot i ser a l’altre banda
del riu just davant de Manhattan i que Yo
La Tengo hi continuen fent les compres, Hoboken és una ciutat petita, i en
l’àmbit musical, segurament deu ser més popular que ‘el pupas’. Toca la bateria amb Psych-O-Positive
amb gent d’Hoboken i de l’altre costat del riu. Amb Bitchface, un super-grup format per dones en la cinquantena, fan punk-rock.
En alguns shows amb la banda, versiona I
Feel Love de Donna Summer. Reconeix
que a finals dels 70, el punk era enemic de la música disco i quan anava al CBGB duia una xapa que posava ‘Burn the Disco Down’. Diu ‘Ho te tot, l’element sòrdid i fosc, però
també l’eufòric i desinhibit’. Tant de bo no sigui massa tard i aquest
estil de vida també hagi passat a la història.
S’han editat 30 còpies del
tema. Es pot aconseguir com a single lathe-cut
de 7”, cadascun diferent de l’altre, masteritzat en mono a Dromedary Records.
Es van formar el 1974 a
Illinois, però el lloc és el de menys. Cheap
Trick son com el ‘nen Jesús’, podrien haver aparegut sota un grapat de
iuques al desert de Mojave i seria el mateix
Amb la seva música, van fer
d’estel d’Orient, indicaven el camí als adoradors del power-pop que s’anaven
incorporant a les enèrgiques harmonies. De mitjans de la dècada dels 70 i fins
la dels 80, van aplanar el trajecte cap al boom del gènere. Però tot i que la
maquinaria no s’ha aturat gairebé mai, ara ja no han d’allisar res.
Als seus 67 anys, Robin Zander només ha d’avisar de que
va a dir alguna cosa que les més apostòliques ja parem l’orella. ‘Tenim un àlbum acabat i a punt per sortir’,
va dir en declaracions a AXS TV, una
d’aquestes cadenes d’entreteniment massiu. ‘S’està
demorant pel tema ‘virus’, però estem molt entusiasmats amb ell. Hem signat amb
BMG, veure’m què passa’. En un altre tros explica ‘Hem fet molts discos i continuem fent-ne, sobretot per a nosaltres
mateixos, però també per tots els nostres fans que encara s’arrapen a
nosaltres... i crec que encara fem bons discos, sinó fos així, probablement no
en faríem cap més’.
La formació es manté amb els
originals Robin Zander, Rick Nielsen i Tom Petersson. Bun E. Carlos,
el bateria, va deixar el grup el 2010 i en el seu lloc hi ha el fill de Nielsen, Daxx. A finals de mes segons va compartir en el seu compte a InstagramRick Nielsen, es va incendiar el lloc on assajaven, una nau situada
a North Main St. a Rockford. Doncs tal com van de ràpides ara les coses,
esperem que BMG no s’adormin i que
l’incendi no sigui un mal auguri.
Qui diu que no es poden fer
concerts? Qui diu que ens hem d’estar quietes a les cadiretes?
La periodista Ciara King va
publicar a Twitter el vídeo on es veu
a un home a la plaça Nova de Barcelona tocant al piano la cançó Eternal Flame de les Bangles, mentre al seu voltant es succeïen
tot de corredisses entre manifestants i policia, en les protestes que hi va
haver aquest cap de setmana passat.
L’home en qüestió és William Geddes i va
explicar a The Guardian: ‘Quan toco estic molt tranquil. Gens nerviós’.
Doncs sembla que el tweet s’ha fet
això que en diuen ‘viral’. Qui vol fer concerts, en fa i qui vol ballar, balla.
Curfew in Barcelona last night. The juxtaposition of the man on the piano playing “Eternal Flame” by The Bangles and the scene unfolding behind them is quite something. pic.twitter.com/9buhxS0xe9
Aquest és un disc del que em ve de gust parlar. Magick Brother &
Mystic Sister son un quartet de Barcelona i tenen totes les condicions per haver
tret un disc de referència en àmbits diguem-ne, estilosos
Les causes son varies. Totes provocades per les seves tendències
pecaminoses a tot allò que faci olor, de la psicodèlia més cinematogràfica dels
anys seixanta i setanta. Cinematogràfica en el sentit més literal, però també
en aquella cinematografia que generem en el nostre subconscient, del tipus d’obscurs
grups alemanys, com el de Manfred Hübler
per les bandes sonores de les pel·lícules de sexplotation. També la seva adoració per les musiques
esotèriques de l’orbita del ‘Canterbury
Sound’. Eva Muntada (teclats i
veu) i Xavi Sandoval (guitarra i
baix) son dos enamorats d’aquest escenari. L’any 2000 van desplaçar-se fins
allà per veure a Gong – van conèixer
a Daevid Allen i van mantenir-hi una
relació – Caravan i Arthur Brown en el que va ser diuen com
‘un peregrinatge’.
El 2013 se’ls hi
van unir Maya Fernández (flauta) i Marc Tena (veu i bateria) i a partir
d’aqui i de les trobades per tocar i fer versions de Soft Machine o Skin Alley,
va anar apareguent i agafant forma aquest LP de debut en format gran. El van
enregistrar a casa seva, convertida en estudi de gravació, a prop del Parc
Güell, des de on tenen vistes al Tibidabo. No son les vistes de la Serra de
Tramuntana però té el seu punt màgic. Daevid
Allen n’estaria orgullós.
Hi ha, no molta, moltíssima informació sobre el
miracle de la Velvet Underground. Per sort, ells a diferencia de molts altres artistes i els seus períodes, només van fer que produir material per no cansar-te
Diu: ‘Et canvien la vida. Van alterar la forma com veus i escoltes les coses
i, per descomptat, van alterar la música i la generació d’artistes – i no
artistes – des que van irrompre per
primera vegada’. És com va descriure Todd Haynes en una entrevista al lloc
web Collider el que vol demostrar amb
el seu nou documental. El director de I’m
Not There, el fals documental
sobre Dylan, ha anunciat que ja el
té enllestit. Es dirà senzillament The
Velvet Underground. Ha estat supervisada per Polygram Entertainment amb la col·laboració de Motto Pictures, Killer Films
i la producció de Julie Goldman, Christine Vachon, David Blackman, Christopher
Clements i Carolyn Hepburn. Amb tanta gent,
impossible que surti malament. Els drets d’emissió els ha adquirit Apple TV, això vol dir que ja veurem com
i quan el veurem.
el cartell del documental
Haynes va afegir que la seva intenció amb el documental ‘és centrar-se en el temps i el lloc, en el
Nova York de l’era de la avantguarda i el període veritablement ric, on la
música i l’art es mesclaven’. Hi hauran entrevistes amb els dos membres
supervivents i amb altres músics claus de l’època, així com gran quantitat de
material visual, filmacions mai vistes i arxius gravats per Andy Warhol. I els
d’Apple tan amples.
Perquè és impossible que hi
hagi cap estil sense etiqueta. Però en aquest cas, que ben trobat està lo de dream-pop
Still Corners és una de les bandes més representatives. De
les que va davant. Potser fins i tot portin la bandera. The Last Exit serà el seu cinquè àlbum, que té prevista la sortida
a borsa aquest 22 de gener de 2021, a través del propi segell, Wrecking Light Records. Quan Greg Hughes va conèixer a Tessa Murray en una andana grisa de
Londres mentre esperaven el tren que els portés cap a enlloc, segur que va
sortir el sol i l’arc de Sant Martí a continuació. I sort, ningú fa dream-pop millor que ells. El vídeo està
rodat al Joshua Tree, d’acord, però
també expliquen que s’han inspirat en la pel·lícula Picnic At Hanging Rock de Peter Weir, i això, perquè ho diuen ells.
Gent que ha donat el pas
aquest octubre per diferents motius, alguns amb menys ganes que altres
CÀNCER / ALTRES: 14
CÒVID: 1
NO SABEN / NO CONTESTEN: 5
El dia 5, ens deixava la
model i actriu Margaret Ann Nolan, de càncer, a la seva casa de Belsize Park, a Londres.
Els anys seixanta i setanta, era una de les cares habituals al cine i la televisió. Va tenir papers a Hard Day’s Night amb el Beatles, com la
noia del casino, també va ser la massatgista de James Bond a Goldfinger,
les dues de 1964 o a Ferry Across The
Mersey amb els Gerry and the
Pacemakers, ambientada en la escena beat
de Liverpool.
Margaret Nolan
El dia 6, el músic nascut a
Amsterdam Eddie Van Halen. El seu ‘solo’
de guitarra a Eruption (1978) en el seu
primer disc, va ser votat com el segon millor de la història segons Rolling Stone i Guitar World. Càncer de gola.
El dia 11 Jon Gibson, saxofonista, compositor,
artista visual i sobretot, precursor del minimalisme, un dels fundadors de la Philip Glass Ensemble, va ser membre
del Theatre of Eternal Music amb La Monte Young, va tocar amb Steve Reich i als setanta va arribar a
estudiar amb Pandit Pra Nath. Entre
altres coses. La causa determinant, tumor cerebral.
El 10, Dyan Joan Birch. El 1969 amb uns quants amics va formar Arrival, obtenint un parell d’èxits, amb
Friends i I Will Survive, van tocar al festival de Wight de 1970, es van
convertir en la interessant banda Kokomo
a mitjans de la dècada i va acabar participant en discos de gent com Bryan Ferry, Marianne Faithfull o la Earth
Band de Manfred Mann. Tenia 71
anys i ha traspassat per una obstrucció pulmonar crònica.
El baixista Paul Matters dels australians AC/DC, en una complicada relació amb la
banda. Oficialment el van fer fora el 1975. Per ambdues coses, ha sigut suficient
per passar a la història. Va traspassar el dia 14.
El dia 15, als 76 anys, Dave Munden, líder de The Tremeloes, la banda que va escollir
Decca per gravar el seu primer disc,
en lloc dels Beatles. A part de pel senyor Decca, tampoc crec que haguessin canviat
gaire les coses. Feia anys que patia problemes greus de salut.
El membre primer de The Fleur de Lys i de King Crimson després, Gordon Haskell, el dia 15 amb 74 anys, de càncer.
Toshinori Kondo, el 17. Trompetista experimental de jazz. En actiu
des de mitjans dels 60, la següent dècada va anar a petar a Nova York i va
tocar amb Bill Laswell o John Zorn entre altres. Va tornar al Japó i va
col·laborar amb musics com Ryuichi
Sakamoto o Kazumi Watanabe. Va
morir amb 71 anys. No han transcendit les causes del traspàs.
Toshinori
Kondo
José Padilla, va morir a
Eivissa el dia 18. Disc-jockey i
productor, conegut pels seus treballs a Café
del Mar on va anar a parar-hi el 1991. El 1994, va sortir el primer disc,
fins a catorze seqüeles. Va morir a l’hospital de Can Misses d’Eivissa als 64
víctima d’un càncer de colon diagnosticat el juliol i del que no va rebre
tractament perquè estaven ocupats amb el Covid-19. Per culpa d’això va demanar
ajut i va arribar a recollir 36.000 euros, que està clar, no li van servir de
res.
El dia 18, Chet ‘Jr’ White, membre de la banda Girls amb Christopher Owens.
Ha traspassat amb 40 anys a Califòrnia. Amb el seu disc homònim del 2009, que incloïa
singles com Lust For Life, es van fer
d’or. El seu amic Dead Bein del segell True
Phanter Sounds només va dir ‘heart
stopped’.
Chet ‘Jr’
White
El 19, Johnny Nash, considerat un dels primers intèrprets no jamaicà en
enregistrar un disc de reggae. El 1972,
se’l podia sentir per tot arreu amb aquell I
Can See Clearly Now. Causes naturals.
L’arquitecte i dissenyador
Federico Correa, membre de la crosta elitista de la modernitat barcelonina, traspassava
el dia 19 als 96 anys a casa seva al passeig de Gràcia de Barcelona. Culpa seva
és el disseny de restaurants emblemàtics com el Flash Flash.
El mateix dia l’italià també
dissenyador Enzo Mari. De sabuda ideologia comunista – quan ser comunista no volia
dir que eres un terrorista – des del seu àmbit defensava la democratització del
disseny mitjançant idees la reproducció en massa, la multifuncionalitat i el DIY ja en els 70. Va traspassar el dia
19 als 88 anys. Aquest sí, Covid-19.
El gal·lès Spencer Davies moria a Los Angeles el
dia 19 als 81 anys d’un infart. Que faríem sense els discos de The Spencer Davis Group?
El 24, ens deixava Mr. Bojangles, o el que és el mateix, Jerry Jeff Walker, mentre era a Austin.
Gràcies al tema Mr.Bojangles va
gaudir d’una enorme influència i popularitat especialment en l’escena de la
música country. Tenia 78 anys. Càncer.
Jerry
Jeff Walker
Diane di Prima, poeta
nord-americana, va participar de manera molt activa en les primeres passes del
moviment beat. Va editar el butlletí literari
The Floating Bear, co-fundadora del New York Poets Theatre, fundadora de la Poets Press, va estar a Millbrook amb Timothy Leary i va
imprimir les dues primeres edicions de Psychodelic
Prayers i entre altres milers de coses, òbviament detinguda per el FBI pel
contingut del seu treball. Va traspassar el dia 25 amb 86 anys. No ha transcendit
la causa.
Diane di Prima
Com no, James Bond, l’escocès Sir Thomas Sean Connery, també el dia 25, amb
90 anys del que no cal dir ni recordar res més, que no sigui que ‘el martini ha
de ser sacsejat, no remogut’.
El dia 27, Frederick Weston, l’artista
i dissenyador resident a Nova York, els seus collages qüestionaven molts
aspectes socials, en particular les de les comunitats negres i queer de la ciutat. Va morir amb 73 anys
de càncer.
Frederick Weston
James Broad, el cantant i guitarra de la banda de Londres Silver Suntambé de càncer de intestí
la darrere setmana del mes, amb 50 anys. No s’ha especificat el dia exacte.
Tampoc ens enfadarem per això.
James
Broad
(fot. Patrick Ford)
Per acabar aquest
recopil·latori, ho fem amb el prestigiós saxofonista basc Pedro Iturralde. Va fer-ho a Madrid amb 91 anys, aquest dia de Tots Sants. De moment ho
deixem aquí.
