FRANKIE SUNSWEPT, UNA LLEUGERA ALENADA D'AIRE FRESC

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Aquest àlbum m’ha transportat als temps en que els discos, sonaven compactes

Eren un grapat de cançons diferents entre elles però que màgicament cassaven una darrera l’altre convertint l’estona que duraven les dues cares en una perfecta banda sonora pel que estiguessis fent, posant una rentadora o pelant patates. Com aquest. Tretze perles pop com tretze formoses carxofes de les que podem gaudir-ne ara que n’és època. Frankie Sunswept (Frank Hoier quan era als Crushed Out), va néixer i va fer el canvi a Los Angeles, però els primers pels ja li van sortir a Nova York. Allà va formar part de la comunitat del Sidewalk Cafe del East Village o el Jalopy Theatre a Brooklyn per dir-ne dos.

Del 2010 al 2017 es va moure tocant a tot allà on el deixaven, amb Crushed Out. Un cop va decidir, des de casa seva a Queens, que ja en tenia prou, es va posar a treballar en el projecte ‘song-a-month’ i de les cançons escollides, resultat d’aquesta idea que pot semblar estranya, però que no ho és parlant desde el coneixement, de que la disciplina és vital per algunes, edita aquest brillant disc de debut. 

Es diu Turning i ha sortit fa res via Romanus Records. Dolçes melodies, tocs d’acid folk i psicodèlia soft, o com alguna s’ha atrevit a encolomar-li, new romantic sophisti-pop, fa que soni bastant seixantes, wah wah, sitar i ocellets es filtren pels forats de les teves orelles encara que hi hagi muntanyes de cera.

Diguem-ho tot. Encara que sobre gustos no hi ha res escrit. Per a mi, el disc, quan agafa la recta final, cap a Dream (But Don’t Sleep Too Long) i les dues darreres, perd pistonada. Però és per culpa de Turning Toward Me, la brutal This Bleeding Heart, la tontorrona Longing, les balades Light Of Heart i Talk, la psicodèlica Some Days I Don’t Want To See The Sun o l’experimental i enèrgica Daffodil. O sigui que, vist la qual cosa, val molt i molt la pena.

PARA LIA, MELODIES ANIMADES

NOVETAT DISCOGRÀFICA

René i Cindy Methner son originaris de Falkenberg, ciutat situada al que es coneixia com la RDA (República Democràtica d’Alemanya), la de l’oest – els dolents

Actualment viuen a Cottbus una ciutat a uns 100 kilòmetres de Berlín. Es fan dir Para Lia i demà divendres és la data de sortida del que és ja el seu segon disc, Gone With The Flow. Un àlbum amb cert aire èpic del que no se n’escapen ni que ens ho demanin de genolls. La versió digital la van programar pel 12 d’octubre – sí, casualitats de la vida – data també de l’aniversari de la reunificació alemanya.

El 2019 van començar a ser coneguts quan van debutar amb Soap Bubble Dreams que va ser molt ben acollit per tothom, família inclosa. Un aspecte que els fa especialment atractius és la seva vinculació amb l’art. L’amistat que tenen amb l’artista de Nova York Louis Renzoni, els va portar a programar una interessant col·laboració en una galeria de la mateixa ciutat i que desafortunadament de moment ha hagut de ser ajornada pel que ja sabem. Ens queda aquest enllaç virtual sophisticatedape.com/gone-with-the-flow-exhibition per fer-nos una petita idea del que podria ser si no fos pels dirigents del nou ordre mundial que no paren de dir-nos el que podem i el que no podem fer. Bons minyons que som.

Influenciats pels melodiosos arranjaments de melodies de guitarres superposades, es capbussen de cap a l’aigua transparent de les seves composicions. El nom Para Lia (παραλία) és una expressió que van pescar del grec i que significa platja o costa. No te res a veure amb el disc ni el que fan, però potser sí que diu alguna cosa d’ells. Si més no, que els encanta Grècia.

L’art-work, evidentment és del seu amic. En el disc hi ha diferents col·laboracions. La gent els estimem. Per aquest Riders On The Dike els acompanya l’anglesa Amanda Kim Sanderson. Més enganxós impossible.

CONFIDÈNCIES i INDISCRECIONS AL GLAMUROS LAUREL CANYON

HOTEL CALIFORNIA – CANTAUTORES Y VAQUEROS COCAINOMANOS EN LAUREL CANYON

per: BARNEY HOSKYNS

edita: CONTRA

traducció: ELVIRA ASENSI

LLIBRE

L’editorial la Contra, acaba d’editar en castellà – crec que l’original és de 2007 – Hotel California

Un llibre on en 400 pàgines Barney Hoskyns intenta, i ho fa molt bé, explicar tot el que va passar a Laurel Canyon, del 1967 al 1976, les estades, anades i vingudes de tot el personal que aquells dies remenaven les cireres de la música dominant. Hi passen els Byrds, The Mamas & The Papas, Crosby, Stills, Nash and Young, Joni Mitchell, Gram Parsons, Jackson Browne, Linda Ronstadt, James Taylor, Randy Newman, Jack Nitzsche, Phil Ochs, fins a Frank Zappa i els Mothers o Kim Fowley, per dir-ne uns quants.

A banda de la part creativa, també hi surt la part comercial de la mà dels joves empresaris – avui diríem ‘joves emprenedors’ – que hi veien el costat dels quartos, com David Geffen i Elliot Roberts d’on va sorgir Asylum. Discogràfiques ja consolidades con Warner/Reprise de Mo Ostin i Joe Smith i també Elektra.

Però, la història està plena d’alt-i-baixos, per dir-ho suaument. Ara tot va de meravella, ara tot és un desastre. Per això cal aprofitar quan les coses van bé, perquè no sempre serà així. És el que va passar a la zona boscosa propera a Los Angeles de Laurel Canyon a finals dels seixanta i fins a mitjans de la següent dècada, uns 10 anys aproximadament. Els carrers d’aquella privilegiada zona i les seves cases, es van convertir en un dels epicentres de la música i tot el que arrossega de modus de viure. Fins que de l’idealisme i el romanticisme, es va passar als mals rotllos. Va aparèixer el lleig del sex, drugs & rock’n’roll. Banyes, sobredosis i ascensos glamurosos seguits de caigudes en picat. Es podria dir que va ser com el que va passar aquí, guardant les distàncies, també més o menys els mateixos anys, a La Floresta i rodalies. Ja dic més o menys.

THE ANTLERS APORTEN PLACIDESA AL MON

A LA VISTA

Els de Brooklyn, ara convertits en duo, The Antlers, després de set anys, treuen per fi nou disc

Es diu Green To Gold i sortirà aquest 26 de març via Transgressive/PIAS/ANTI-Records. En aquest període de temps, han anat descobrint que les coses no son com es pensaven i el resultat, que es pot escoltar en els temes avançats, és així com més real i metòdic del que ens tenien acostumades. El mateix Peter Silberman ho explica: ‘Crec que aquest és el primer àlbum que faig que no te res de misteriós. Em vaig proposar fer música els diumenges al mati. La majoria de les cançons del disc provenen de converses amb la meva parella i amics. És menys ambigu sobre qui parla i escolta’. Aquest vídeo per Solstice, és un dels deu que acompanyaran tots els temes de l’àlbum, dirigits per Derrick Belcham i Emily Terndrup. Cançons lleugeres i agradoses d’escoltar el mateix moment que diu que les va fer, el diumenge al matí.

Quan ens fem grans, inevitablement pel propi... cansament no és la paraula... relaxament tampoc, potser no existeix la que defineixi la sensació que vull descriure, no de que no tens ganes de fer res més a la vida, sinó de que, les que vols fer, ja no son per canviar el mon, ni el de proximitat, que encara fa menys ganes. Ja només vols que et deixin tranquil·la. 

COCO GORDON MOORE COL•LABORA AMB KIM GORDON... O ÉS AL REVÉS?

VÍDEO

L’octubre de 2019, Kim Gordon va treure el que de moment, és el darrer treball musical de la ex-SY, No Home Record i és una incògnita que no es pot aclarir, la de que ‘per quins set sous’, any i mig després, llança aquest vídeo del tema Hungry Baby. 

La protagonista absoluta és la filla que va tenir amb Thurston Moore ara fa 26 anys. Interpreta una treballadora d’un super de polígon. Arriben uns paios d’aquests tan simpàtics i a part d’acabar d’alegrar-li el dia, li llencen un batut fastigós als peus. A continuació surt sa mare, que fa com d’encarregada xunga, i li diu que es posi a treballar i a netejar. Es col·loca els auriculars i es deixa portar, mentre sona Hungry Baby.

El vídeo l’ha dirigit Clara Balzary que explica: ‘La idea pel vídeo se’m va acudir mentre escoltava la cançó l’any passat, mentre passejava angoixada pel meu veïnat suburbà’.(1) Assegura que li ha encantat treballar amb la noia, diu ‘és un model a seguir com algú per a qui la relació amb l’art sempre va abans que qualsevol altre preocupació sobre una mateixa’. A la conta de Instagram, Kim Gordon hi va posar: ‘Com que Coco i Clara comparteixen moltes coses en comú al créixer envoltades d’escenaris i festivals de rock, és fantàstic veure-les treballar d’una manera tant coordinada’. La jove coreògrafa Sadie Wilking, va ser qui va donar les oportunes instruccions.

Que boniques que son les relacions materno-filials. Mentre duren, cal aprofitar-les. Després ja vindran els temps d’anar al psico-analista. Suposo però, que el cas Kim Gordon – Coco Gordon Moore, anirà per altres vies. A Coco, si més no, li convé. 

(1) a l’original en anglès, l’expressió que utilitza Clara Balzary és my suburban neighbourhood

(fot. Carlotta Kohl)

LA NENA SAMSÓ, VENTALLS QUE AGITEN L'ESCENA

A LA VISTA

Màxima expectació pel nou treball de La Nena Samsó. Me’ls imagino, amb aquest tempo misterios i asimètric d'aquest tast que ens avancen, actuant en aquell sortiller cabaret galàctic d’en Sisa, per entre núvols i molins de vent... i neu

Després de l’EP Forat, Cordill, La Lluna i Mil Mamuts (El Mamut Traçut – 2019) confirmen la noticia que tenen a punt el disc de debut. Porta per nom Gana Ferotge, i sortirà a finals d’abril repetint amb la discogràfica independent d’El Mamut Traçut / Hidden Track Records. La proba de que no ens enganyen és aquest primer single, Ventalls, on deixen enrere les temàtiques terrícoles, amors i reptes varis que ja sabem com acaben, per endinsar-se aquesta vegada en terrenys més màgics i captivadors. Amb la sinuositat rítmica de la guitarra i percussió dels companys d’Enka Alonso, Marc Alongina i el fixatge de José Valera, llisquem cap a zones més encantades, fascinadores i poètiques amb majúscules:... i com ‘...miss Univers predica als quatre vents, deixa-hi a fora la noció del temps’ (1)

(1) fragment final de la cançó d’en Sisa - El Cabaret Galàctic

BULL, AMB MOLTES GANES

A LA VISTA

Porten des del 2011 fent música i bellugant-se per fer-se sentir, veure i tocar algun caler. Ara ha arribat l’hora de la veritat

La banda de Yorkshire, Bull, debuten en format LP amb Discover Effortless Living, que sortirà el 26 de març via EMI Records. Van començar Tom Beer (veu i mestre de cerimònies) i Dan Lucas (guitarra). Després se’ls hi van afegir Kai West, que pujava a l’escenari en els seus concerts i es posava a ballar. El van acabar deixant tocar el baix, perquè deixes de marejar. Tom Gabbatiss (bateria), tanca la formació. A l’hora d’anomenar els seus referents no es tallen un pel: Pavement, Yo La Tengo i Pixies.

Els 13 temes que componen l’àlbum és com una selecció de tot el que porten fet gairebé des que s’hi van posar fins ara. Temes com Disco Living, Green Bonzo Please o Love Goo formen part d’aquests singles històrics. Avancen aquest Eugene i Tom Beer en fa cinc cèntims: ‘Vaig escriure la cançó mentre em sentia insatisfet amb tot el que feia. És una mena de cançó d’odi cap a un mateix. Saps quan la gent parla de l’amor propi? Doncs tot el contrari. Es mou per diferents canvis en la forma i d’estats d’ànims, i acaba d’una forma que se’n riu de la tristesa,...un altra forma d’auto-menyspreu!‘ El quartet espera que amb el llançament del disc, puguin tornar als escenaris. No, si pujar-hi hi poden pujar quan vulguin. Una altra cosa és que a baix hi hagi gent. Els hi desitgem tota la sort del mon. 

IN A SILENT WAY, ALGUNS DETALLS SOBRE MARK HOLLIS

DOCUMENTAL

Hi ha alguna cosa més difícil que voler fer un documental sobre un grup que ja no existeix, Talk Talk, que el seu líder és mort, Mark Hollis, la resta no vol ni parlar-ne i que el que van fer, ho volen mantenir amagat com si fossin les urnes pel proper referèndum? Que jo sàpiga, apart de conviure sent una mica descreguda amb el virus maligne, no

I és el que s’ha proposat fer el director belga i fan infatigable de la música del grup de Londres, Gwenaël Breës. Es diu In A Silent Way, és un documental que neix de la il·luminació que li va venir quan va escoltar el que era quart disc de la formació, Spirit Of Eden (Pharlophone – 1988). En ell, Breës empaita el fantasma de Mark Hollis amb un resultat que sembla que depèn del grau d’admiració que també tingui l’espectador vers el disc en qüestió. 

Gwenaël Breës en una imatge de 2015

El film ha sigut seleccionat per participar en diferents festivals, Copenhague, Brusel·les, Paris o el Doc’n Roll London. És veritat que la vida del cantant de Talk Talk està envoltada d’un cert misteri. Després de tocar l’èxit amb les dues mans i treure Laughing Stock (Verve Records – 1991), Hollis va tancar la barraca i es va despenjar amb un disc homònim (Polydor – 1998) obtenint unes molt bones crítiques.

Fins el seu traspàs el 25 de febrer de 2019, ni ell ni ningú de la banda, que jo sàpiga, van estar disposats ha concedir cap tipus d’entrevista i fins i tot limitant l’ús de la seva música. Un cop mort, la dificultat va augmentar. Gwenaël Breës se les ha vist negres. Al mateix Hollis se li adjudica la frase: ‘El silenci és l’instrument més poderós que tinc. L’esperit ho és tot i la tècnica sempre és secundaria’. La veritat és que tenia tota la raó.

In a Silent Way (de Gwenaël Breës) - Trailer VOSTFR from Dérives asbl on Vimeo.

NO HAN ARRIBAT A "DIJOUS GRAS"

TRASPASSOS

Resum de persones traspassades aquest mes de gener amb un cert interès per la cultura pop en general i la seva època: 

CÀNCER / COR / ALTRES: 15

CÒVID: 0

ACCIDENT DOMÈSTIC: 1

NO SABEN / NO CONTESTEN: 12

El dissenyador Ernesto Gismondi, va traspassar aquest passat dia 2 de gener als 89 anys. El 1960 va fundar la mítica casa italiana Artemide. Va ser membre influent del moviment de disseny Memphis. Artemide, continua produint la Tolomeo, inventant-se cada any nous colors i formes, dissenyada per Michele de Lucchi el 1987. No s’han especificat les causes.

Va fundar el grup Gerry and the Pacemakers, una de les bandes beat més populars de principis dels seixanta. Nascut a Liverpool i en actiu al mateix temps que els Beatles, inevitablement eren col·legues. El setembre de 2003 va començar a tenir problemes de salut agreujant-se-li el 2016. Gerry Mardens va traspassar el 3 a Merseydide, a prop de la seva ciutat natal, als 78 anys.

El dia 4 moria una de les muses de la Hammer, Barbara Shelley als 88 anys per complicacions que no han estat transcendides però no derivades del Covid-19, tot i que el va tenir i el va superar. De la mà de Terence Fisher, va participar a pel·lícules com The Gorgon (1964), Dracula, Prince Of Darkness (1965) o Quatermass and the Pitt (1967) o la inquietant Village Of The Damned (1960) de Wolf Rilla.

El 6 de gener Jim Haynes (James Almand Haynes), figura clau en l’escena de la contracultura britànica durant la dècada dels seixanta i setanta. Va néixer als Estats Units, però la feina la va fer tota a les illes britàniques. Entre els temes que va estar involucrat: en la fundació de teatres, llibreries, simpòsiums, diaris alternatius (el popularment conegut IT), l’espai Drury Lane Arts, etc. Instal·lat a París a partir del 1978, celebrava un sopar setmanal de portes obertes al que es calcula hi van arribar a passar unes 150.000 persones. El 2011 va patir un infart del que es va recuperar. Va morir aquest dia 6 mentre dormia amb 87 anys.

Se’l coneix per ser el teclista de The Electric Flag i Rhinoceros la dècada dels seixanta i haver treballat en nou àlbums de Lou Reed entre el 1974 i el 2005. Michael Fonfara va néixer a Ontàrio i va traspassar aquest dia 8 a Toronto amb 74 anys, per culpa d’un càncer.

Va portar casos com els de La Torna, l’obra dels Joglars que els va fer dir allò del ‘cames ajudeu-me’, i del tristament conegut com a cas Scala, un dels primers atemptats terroristes de l’estat. Posteriorment ha participat en nombroses defenses d’activistes catalans, incloent les persecucions patides pel gran jutge demòcrata Garzón. Josep Maria Loperena, nascut a Alguaire, va traspassar el mateix dia 8 amb 82 anys. Darrerament havia interposat una querella per plagi, per una novel·la escrita suposadament per la Rahola.

Mark Keds, veu, guitarra i compositor dels britànics Senseless Things, banda per la que és més conegut. Va traspassar el dia 10 amb 50 anys. La noticia va ser donada pel seu company de banda Ben Harding. La causa de moment no s’ha fet saber.

La cantant de Trees, Celia Humphris. Feien un folk psicodèlic dels més interessants, editant dos discos imprescindibles, On The Shore (CBS – 1970) i The Garden Of Jane Delawney (CBS – 1970). Van córrer per aquests mons de Déu entre el 1969 i el 1972. Va traspassar el dia 11. No ha transcendit la causa.

El novaiorquès Tim Bogert (John Voorhis “Tim” Bogert III), també ha començat a passar, i ho ha fet aquest passat dia 13 als 76 anys després de no superar el càncer que al final se l’ha endut. Va destacar al formar part de les imprescindibles bandes Vanilla Fudge, Cactus i del super-grup Beck, Bogert & Appice.

Nascut al Caire, Sylvain Sylvain va fer transbordament a França per continuar fins a Nova York on a principis dels setanta, quan la ciutat bullia, va substituir a Rick Rivets a una nova banda que emergia amb força, es deien New York Dolls.  Va morir també el dia 13 de càncer als 69 anys.

Un dels eterns secundaris, sobretot de sèries on va aparèixer en més de 130, de les dècades dels seixanta i setanta, Marvin Jack Richman o simplement Mark Richman. Hawaii Five O, The Fugitive, The Invaders, Alfred Hitchcock Presents, The Man From UNCLE, Mision: Impossible o The Twilight Zone. Va traspassar el 14 de causes naturals amb noranta-tres anys.

Feia quatre setmanes que a la presó on estava complint condemna, havia estat contagiat de Covid-19, i es va recuperar. ‘L’intern de les Instal·lacions d’Atenció Sanitaria de California Phillip Spector, ha sigut declarat mort per causes naturals a les 18.38 hores del dissabte 16 de gener de 2021’ especificava el comunicat oficial. Trist, molt trist que acabés així la seva història. Nascut al Bronx l’any 1939, el seu pare d’origen rus es va suïcidar quan tenia 9 anys i amb sa mare van decidir tocar el dos a Los Angeles. Un cop allà, va fer meravelles, com diu el salm. Va fer famosa l’expressió ‘mur de so’ pel resultat que a vegades, treballant amb els músics, aconseguia, encara que no tothom en quedava satisfet, no Macca? La llista és molt i molt llarga. Phil Spector tenia 81 anys.

El dia 17 ho feia el músic Kim Torras, líder juntament amb en Pere Canal de la banda La Coral Còsmica. Un grup que va llançar un únic disc Tríptic (Guimbarda – 1979), d’una bellesa estranya, barreja de folk i progressiu on les veus corals tenien un paper important. Musicaven des de poemes de Lao-Tsé fins a Martí Pol en un curiós i interessant paquet. Era també la peça clau de la música en directe a Sabadell des de la sala Piano Jazz.  Kim Torras patia de problemes coronaris no poc importants. Va traspassar amb 63 anys.

Compositor inquiet i en constant evolució. Feia coses força estranyes i innovadores. Josep Maria Mestres Quadreny, va col·laborar amb artistes plàstics com Miró, Tàpies o Brossa. Va néixer a Manresa el 1929 però de ben jove ja va fer via cap a Barcelona. A principis dels seixanta entra en contacte amb el Groupe de Recherches Musicales de París. El 1965 composa la primera peça de música electrònica a Catalunya, Peça Per A Serra Mecànica. Carles Santos n’estrena algunes. Desapareix el dia 18 amb 91 anys de complicacions derivades d’una peritonitis.

Als 79 anys víctima d’un càncer el dia 21 a París, l’actriu nascuda al Marroc, però com si no, Nathalie Delon. També va dirigir, però pel que se la coneix especialment, és per tot el reguitzell de pel·lícules en les que va participar al llarg de la dècada dels setanta... a part de casar-se amb qui es va casar.

Membre del grup Coses, un dels més interessants del país a nivell tècnic i vocal, a més de amb La Murga, Primera Nota o El Pont d’Arcalís.  Jordi Fàbregas va ser també fundador i director del Centre Artesà Tradicionàrius, des del que va impulsar tots els projectes del s que va ser capaç.  Va néixer a Sallent de Llobregat i va traspassar tristament aquest dia 21 amb 69 anys per complicacions derivades de problemes cardíacs.

Un dels responsables directes de pel·lícules com Il buono, il brutto, il cattivo de Sergio Leone o Ultimo Tango a Parigi de Bertolucci, el productor Alberto Grimaldi. Nascut a Nàpols, va traspassar a Miami el dia 23 als 95 anys de causes naturals.

Jonas Mosa Gwangwa un dels musics de jazz més importants de Sud-Àfrica. Nascut a Soweto, es va exiliar als Estats Units fent carrera. Ja als vuitanta es va involucrar seriosament amb el moviment anti-apartheid creant el MEDU Art Ensemble, un grup que abarcava musics, artistes visuals i escriptors. El 1991 va retornar a Sud-Àfrica. Moria als 83 anys el dia 23 per complicacions cardíaques.

El 24 ho feia el Sebas (Sebastià Sospedra), nascut a l’Hospitalet de Llobregat. Va ser el baixista de Los Salvajes i més tard de Lone Star. Va morir de sobte. Estava a punt de fer els 75 anys. N’hi ha d’afortunats.

El mateix dia, Gunnel Märtha Ingegärd Lindblom, una de les actrius estretament lligades a Ingmar Bergman. El seu paper a la pel·lícula del 1960 The Virgin Spring és dels que personalment em costa d’oblidar. Va morir després d’una llarga malaltia.

També el 24, Barry Le Va, escultor i artista nord-americà format a Califòrnia encara que va desenvolupar-se com peix a l’aigua a Nova York. Va ser una de les principals figures de l’art de finals dels seixanta. Escultures, dibuixos i instal·lacions, son repartides per museus de tot el mon. Va traspassar amb 79 anys sense que n’hagi transcendit la causa.

Més del dia 24. El baixista dels Long Ryders, Thomas Howard Stevens als 64 anys. Va tenir una exitosa carrera amb la seva banda associada amb més o menys encert a l’escena Paisley Underground de Los Angeles. Entremig, va tenir temps de treure un àlbum poc valorat, The Lost Weekend de Danny And Dusty. La causa no ha transcendit.

Johnnie Baiman i després Sandra ‘Sandie’ Crisp. Nascuda a Santa Mónica, va ser una model actriu i cantant trans molt popular en la cultura underground. Quan era petita va patir diferents abusos sexuals i ja de gran la cosa va continuar amb una violació múltiple. Es va prostituir, es va casar, se li va morir el marit. Va patir pòlio, li van implantar una barra d’acer a la columna vertebral, va treballar de model, el 1994 es va tornar a casar amb un ex-convicte, Rocky, i se’n va anar amb ell a viure a una rulot amb la sogra. Els va haver de deixar perquè el marit l’estomacava. Convertida en drag-queen, sent coneguda amb el nom de The Goddess Bunny i passant a ser tot un referent respectat en la comunitat LGTBIQ de Los Angeles, finalment va traspassar el dia 27. No s’ha confirmat la causa.

Terreny fashionitis, la dissenyadora Heidi Weisel nascuda a San Francisco i traspassada a Los Angeles el 28, encara que la seva super-botiga de luxe de roba per a dones es troba a la ciutat de NovaYork. Un dels seus dissenys es troba en la col·lecció permanent del MET. Els seus models han aparegut a Austin Powers: International Man Of Mistery de la mà d’Elizabeth Hurley. La causa no ha sigut especificada. Tenia 59 anys.

un dels modelets portats per Hurley

Hilton Stewart Paterson Valentine, guitarra dels The Animals. El 1963 va entrar a formar-ne part amb Alan Price i Eric Burdon. Les seva notes introductòries a la guitarra a The House Of The Rising Sun, la coneix fins ‘el pupas’. Va morir a Connecticut on residia aquest dia 29 passat als 77 anys. No s’han fet públiques les causes del decés.

El mateix dia, Grady Gaines, el saxofonista nord-americà de jazz i blues, famós especialment per haver tocat amb Little Richard a finals dels cinquanta. Ha tocat també com a músic de sessió amb molts dels grans, com Jackie Wilson, Joe Tex, Sam Cooke, Gladys Knight, Diana Ross o James Brown. Va morir a Houston, on vivia als 86 anys plàcidament mentre dormia.

El 30, Sophie Xeon, cantant, compositora i productora nascuda a Glasgow. Formava part activa de l’escena electrònica. Ha estat treballant amb gent com Madonna, Lady Gaga o Rina Sawayama. El seu disc del 2018 Oil Of Every Pearl’s Un-Insides va ser sonat. Va traspassar a Atenes amb 34 anys d’una caiguda accidental.

Per tancar la carpeta mensual, ja entrats al febrer, el primer dia, traspassava Ricky Powell amb 59 anys d’una insuficiència cardíaca. El 1986 va deixar la feina de venedor de gelats per acompanyar fent fotos als Beastie Boys en la gira Raising Hell. Algunes d’elles eren tan bones que va passar a ser pràcticament el quart membre. A partir d’aquí, es va guanyar la vida com a fotògraf professional per artistes relacionats amb la música i l’espectacle. 

CLAMM, PER TREUREN'S LA SON DE LES ORELLES

A LA VISTA

El terceto de Melbourne Clamm, es va auto-editar  en cassette el seu primer treball Beseech Me. No se si en van fer 100 unitats. 

Ara a través de Meat Machine (Crack Cloud) el llança en un fastuós vinil previst en principi per aquest 9 d’abril. Va ser enregistrat als estudis dels afores de la ciutat, als Rolling Stock Recording per Nao Anzai i polit per Mikey Young. Per les que no vam tenir ocasió d’escoltar la cinta, ens l'avancen amb un vídeo carregat de mala llet Keystone Pols, un tema encrespat amb potents riffs i esbutzagades de soroll. Jack Summers en diu: ‘És una cançó amb una lletra senzilla, però amb un rerefons pertorbador. Està escrit des del punt de vista d’una mena de rata sabia. Destaca el poder implacable i l’opressió que el govern sembla tenir sobre la societat. El títol, Keystone Pols, fa referencia a una pel·lícula muda del 1910 que representa amb humor a policies tipus totxo’. Em cau bé aquest paio.

l’històric cassette