SWANS, REPETEIX SISTEMA

CRIDA

La carrera professional de Michael Gira, es pot dir que és de les més denses a nivell productiu. En moments fluixos com el d’ara, als seus 67 anys, encara demostra una gran passió per la música.

‘La meva enorme voracitat pel so, no te límits’ assegura, tot i que amb cada nou treball, amenaça que pot ser l’últim. S’entén un cert cansament. Un estat totalment lògic, si tenim en compte les repercussions que tenen els desitjos de les grans elits econòmiques, que encara que no vulguis, a bandes com Swans, els ha afectat del tot al formar part d’un equip, aturant, sí o sí, l’activitat planejada. Gràcies de nou.

El 2019 estaven preparant la gira de presentació de Leaving Meaning quan van haver de canviar plans. Michael Gira es va concentrar com tanta gent – hi havia una altra opció? –  en composar algunes cançons noves. Passaven els mesos i la idea de la gira es va descartar definitivament, provocant-li una depressió, principalment produïda per la incapacitat de tirar-la endavant. Finalment va decidir enfocar-se en continuar la tasca creativa de cara a un nou àlbum i el resultat son aquestes 10 noves cançons que formaran part de Is There Really A Mind?, el número setze de la discografia Swans.

La idea que te, és fer-ho igual que amb l’àlbum anterior. Per això ja ha engegat una campanya per sufragar les despeses derivades. Ha plantat les demos dels 10 temes que espera enregistrar amb els musics aquest mes d’abril, de cara a publicar-lo l’any que ve. Hi ha varies opcions per col·laborar, totes especificades en aquest enllaç de Young God Records (el segell que va fundar el 1990), on també es troben alguns detalls més, com els noms d’alguns dels músics que hi participaran i alguna declaració més sobre l’estat de consciència de Gira. 

NOSFERATU, 100 ANYS DEL DE MURNAU

ANIVERSARI

L’univers dels guarniments relatius a les coses desconegudes i que provoquen esverament general, tenen el seu racó en l’espectre musical.

Aquest any es commemora el centenari de l’estrena de la meravellosa pel·lícula de F.W. Murnau, Nosferatu, l’obra mestra de l’expressionisme alemany i referent cultural en molts àmbits. 

En el musical, tant de refiló com directament als ulls, hi te la seva particular visió dels fets. Sense anar més lluny, esmentant alguns exemple dels centenars que podriem trobar, fa la seva aparició en la banda anglesa Bauhaus i els seu himne Bela Lugosi’s Dead, amb The Misfits amb Vampira, o la glamurosa i impagable imatge de Poison Ivy i Lux Interior dels Cramps. No serem desconsiderades i anomenarem també els xous que protagonitzava un jove i esverat Alice Cooper.  

Lluny d’on ens trobem, a Austin, al festival que celebren cada any, el “Nosferatu”, per on passen bandes de discurs proper al mestre immortal, aquest 2022, el dediquen al que va protagonitzar Max Schreck fa 100 anys. Es celebra del 4 al 6 de març i hi passaran gent com els llegendaris 45 Grave o The Haxans. Quina millor manera de celebrar l’onomàstica que movent-se al so d’allò que no mor mai?

(45 Grave – 1981 – fot Edward Colver)

SOUL GLO, NO BAIXEN LA GUARDIA

NOU REGISTRE

El post-hardcore de Soul Glo retorna després d’aquell èpic The Nigga In Me Is Me de 2019. Si encara no has despertat, tanca la tele, seu al sofà i escolta aquest primer tema que comparteixen els nois de Filadèlfia.

Es diu Jump!! (Our Get Jumped!!!( ((by the future)), una nova explosió d’energia sonora, guitarres agressives, ritme frenètic i missatge contundent del que s’encarrega de fer-nos arribar de forma alta i clara Pierce Jordan. Forma part del seu segon àlbum, que es dirà Diaspora Problems i sortirà el 25 de març, ja en plena vuitena onada, via Epitaph Records/Secret Voice.

Amb la cançó, volien abordar l’exclusió que pateix l’art fet pels negres: ‘Molts artistes senten que el temps, és un adversari quan es tracta de la producció del treball. Però dintre d’aquest grup de persones hi ha un grup específic que encara els hi fa més por la possibilitat de que el seu temps, s’acabi definitivament abans de que puguin gaudir del resultat. Com els hi passa a molts artistes negres que quan els hi arriba l’èxit, ho fan pòstumament’. La veritat és que encara queda molta feina.

"THE SMILE",... TOT A PUNT

DINÀMIQUES DE MASSES

Fa uns dies es va donar a conèixer el que, musicalment parlant, ja es preveu com l’esdeveniment de l’any. La maquinaria ja està en marxa.

Serà, ‘of course’, tot el que produeixi la banda dels ex-Radioheads, Thom Yorke i Jonny Greenwood amb els timbals de Tom Skinner (Hello Skinny) de Sons Of Kemet - el grup de jazz del que ben poques, per desgracia, en sabem res - a part de tocar en moltes altres bandes. Siguin singles, àlbums, concerts amagats o en guiri-festivals, facin un badall o agafin una grip (ara ja es pot tornar a parlar de grip), tot serà notícia.

A finals d’any es va “filtrar” per Instagram uns fragments d’un dels assajos. Fa uns dies han compartit ja un primer tall oficial. És aquest You Will Never Work In Television Again, produït per Nigel Godrich. Han anunciat també per aquest final de mes, tres concerts seguits, en el temps de 24 hores, en aquest nou espai al costat del Tàmesi per a grans ocasions, que es diu Magazine London. Concert que es farà amb tothom assegut i amb cara de saber-ne un niu. Es retransmetrà via livestream amb imatges capturades per Paul Dugdale (The Rolling Stones, Paul McCartney) i produït per Driift. La primera transmissió serà el dissabte 29 a les 8pm, la segona el dia 30 a la 01am i la tercera a les 11am, totes les hores, de Londres. El preu, fregant els 100€ aquí i amb calma.

El grup ha agafat el nom d’un poema de Ted Hughes, del que Yorke va explicar en un primer acte promocional al Live at Worthy Farm del festival de Glastonbury, el maig passat: ‘No un somriure en plan aaah! aaah! aaah!, sinó més aviat la del tipus que et menteix cada dia’. Tot a punt...

SPRINTS, AMUNT i CRITS

ALTRES REGISTRES – EP

Son una de les bandes que més estan apretant. Des de Dublín, i des de 2020, Sprints van llançant cançons en format 7” i 12” plenes de dues realitats, avui imprescindibles: actitud i compromís, per canalitzar la ràbia i no acabar suïcidant-te.

Tenen a punt un nou EP, A Modern Job. Just farà un any que van editar també l’EP que contenia Manifesto, un altre declaració de principis sobre l’avortament a Irlanda, la famosa Repeal the 8th. de la que Karla Chubb continua deixant anar que ‘no necessites entendre la teoria per captar que, moralment, algú és un gilipollas’. Així, per aquest Little Fix  Chubb no es queda curta respecta els sentiments pre-establerts: ‘Feta pols per les inseguretats, la síndrome de l’impostor i els estereotips de gènere, Little Fix vol ser la culminació de tot això: la pressió, a vegades auto-inflingida pel fet de ser dona en la música, de no poder ser, senzillament, bona. Sento que visc en un estat de proba constant. Little Fix va de que en comptes de fugir de la por, tota la merda aquesta i la crítica, t’has de tirar de cap a tota llet’. Produit de nou per Daniel Fox del grup experimental també de Dublín Gilla Band (abans Girl Band), sortirà físicament l’11 de març via Nice Swan Recordings.

EL COMPTE ENRERE, VA ENDAVANT

A LA VISTA

Spiritualized ha compartit un segon tema del seu esperat nou àlbum, Everything Was Beautiful.

El disc, després d’And Nothing Hurt de 2018 – que ajuntant els dos títols fan una cita de Slaughterhouse Five, de l’escriptor nord-americà de ciència-ficció Kurt Vonnegut i que diu “Tot era bonic i res feia mal” – te prevista la seva arribada el 25 de febrer, via Bella Union. Aquest nou avançament per part de Jason Pierce, de títol Crazy, compte amb la veu de la cantant de Nashville Nikki Lane, amb la que es veu que manté una amistat. 

Pierce, acompanya la peça amb un vídeo que ha dirigit ell mateix i del que diu que s’ha inspirat en la pel·lícula Kiss, que Andy Warhol va realitzar el 1963. Queda dit.

STEPH GREEN, DESDIBUIXANT EL GÈNERE

NOU REGISTRE

De veu tremolosa i espessa, del tipus d’Scarlett Johansson o Zooey Deschanel, amb aquell aire entre melangiós i inquietant. De conte de por.

És Steph Green. La discreta i oculta cantant de country-noir de Nova Orleans que porta formant part de l’escena acompanyant a altres musics i, fins ara, també per guanyar-se la vida, tenint una feina normal, com diu ella. Debuta amb Thanks For That, que surt aquest divendres via Mashed Potato Records. L’àlbum porta una bona temporada al magatzem de totes les coses pre-bogeria. Les cançons les anaven gravant per diferents espais, amb el tècnic i co-productor Duff Thompson carregant amunt i avall de la ciutat, un Ampex 440. 

El disc el descriu com ‘un calidoscopi de set pistes’, on es veuen emergir, els diferents estats d’ànim de Green, amb pinzellades que passen pel primer country, el surf-rock o el dream-pop. El darrer tema que ha compartit és Devotion: ‘Aquesta cançó va ser fàcil d’escriure i una agonia per gravar-la’, explica Green. ‘Saps el que és quan tens una idea clara i et tornes maniàtic a l’empaitar-la? Va ser necessari anar provant i equivocar-nos per aconseguir un bon equilibri entre l’atmosfera i l’arranjament’. La inspiració a vegades pot estar força amagada i en diversos llocs. 

RUSH, A FALTA DE LA BANDA, MAQUINETA AL CANTO

D’ESQUITLLADA

Per a les que els hi agradi els canadencs Rush, les màquines del millón, les dues coses o sigui d’aquestes que els seus papas tenen tanta pasta que no saven com fer-s’ho per gastar-la, aquí tenen com.

Stern Pinball, Inc. la setmana passada va presentar la seva darrera novetat: la nova màquina que commemora a la cèlebre banda de rock progressiu Rush. Es van formar el 1968, però no va ser fins el seu disc homònim de 1974 i el tema Working Man que es van fer un lloc a la fulgurant escena. N’han fet tres versions: la Pro, Premium i LE (Limited Edition). 

A través de imatges de concerts i “guiats” per les paraules d’Alex Lifeson, Geddy Lee – els dos que continuen vius – i d’Ed Robertson dels Barenaked Ladies es pot “flipar” amb algunes de les seves més conegudes cançons, com Headlong Fight, Far Cry, One Little Victory, Working Man, 2112, Tom Sawyer, The Spirit of Radio, Freewill, Cygnus X-1 (Book One: The Voyage and Book Two: Hemispheres), The Big Money, Subdivisions, Limelight, Fly By Night, La Villa Strangiato, Bastille Day o Red Barchetta. El model Pro es ven per una mica més de 6.000€, però ésclar, no porta totes les campanetes i sorollets de les Premium o LE, que es venen per 8.000€ i 10.000€. 

De fa uns anys cap aquí, que es van fabricant pinballs de bandes d’estadi. Kiss, AC / DC, Led Zeppelin, Metallica, Aerosmith, en son algunes. O sigui que si no t’ho has gastat tot encara, aquesta és la teva ocasió.

SIMON BROMIDE, DES DEL FONS DEL LOCAL

NOU REGISTRE

Abans d’acabar l’any, encara vam poder gaudir d’un àlbum poc habitual. Una gemma pop, que per tancar l’any i tirar la clau al mar, ens va de perles. Nou cançons posseïdes per consciències viatgeres que tant es fan visibles traslladant-nos a l’any 1972, com a 50 anys després.

Àlbums com Muswell Hillbillies dels Kinks  o Sail Away de Randy Newman, ens venen ràpid al cap escoltant cançons com Not That Type o Reflections Of Seating. Amb The Skehans Song, el pop més melòdic de mitjans de la mateixa dècada, ens retorna com una fogonada purificadora per poder continuar el camí més o menys en pau.

Amb base a la ciutat de Londres, des de finals dels 90 que Simon Berridge, amb la seva banda Bromide, està en funcionament. Fa un mes va llançar el seu “debut” amb aquest esplèndid Following The Moon. El va enregistrar als Bark Studios (Primal Scream, MBV, Beth Orton, Denim), a  Walthamstow, de la mà de Brian O’Shaughnessy i ha tirat dels musics Dave Hale, Dimitri Ntontis, Stephen Elwell, Ed 'Cosmo' Wright, Katy Carr, Terry Edwards i Fells Guilherme, a més de les col·laboracions de Terry Edwards i Julie Anne McCambridge. Es manté fidel a sí mateix, editant amb Scratchy Records. I no cantarem allò de “Donde estan las llaves, matarile...?”.

WINE LIPS, MÉS ENERGIA ESENCIAL

NOU REGISTRE

Avui escoltava el White Riot de The Clash i em semblava increïble veure amb quina facilitat ens hem acostumat a viure en un estat feixista. Sense cap sedant. Be sí, el de la tele.

La banda d’Ontario Wine Lips, han tret Mushroom Death Sex Bummer Party, el seu tercer àlbum, a través de Stomp Records. ‘The record is crazy!’ afirmava Cam Hilborn, guitarra i veu del grup. Onze cançons que com be diu, son pura bogeria elèctrica. Amb la inicial Eyes, veus com surt volant l’encoixinat dels auriculars, producte de l’estampida amb la que engeguen. Els famosos tres acords segueixen funcionant com si no hagués passat ni quatre dies des d’aquell 1977. Li segueix Tension, Fingers i Get Your Money, en la millor tradició Thee Oh Sees.

(fot Alex Carre)

Ho van posar en marxa Hilborn i Aurora Evans (bateria). Era cap al 2015. Dos anys després va venir el debut, seguit de Stressor. Ara amb aquesta extraordinària tercera entrega, deixen clar que son els nous reis de l’escena punk-rock. El signen amb Jordan Sosensky (guitarra) i Charlie Weare (baix) i el van enregistrar en els estudis The Sugar Shack, on encara ho recorden. Emocionats per la rebuda i l’èxit del disc, fa quatre dies es van plantar a Bloordale Beach, com si fos Castelldefels, per gravar un ràpid directe amb tres temes de l’àlbum: Eyes, In The Clear i Lemonade. Si Strummer aixequés el cap, seria feliç per uns moments.

And everybody's doing

Just what they're told to

I tot el mon està fent

Just el que els diuen

(White Riot – The Clash)