THE UTOPIA STRONG, MÚSICA PEL COSTAT DRET DEL CERVELL

NOU REGISTRE

Sinuosos passatges que conviden a deixar-se anar. Notes que dibuixen línies en una hipnòtica ziga-zaga. Així és l’espectacular música del trio anglès de còsmic-prog d’electrònica The Utopia Strong.

Es van formar el gener de 2018 mig per casualitat i allò que es va generar entre ells tres, no ho han deixat estar quiet. Kavus Torabi (actual líder de Gong), Steve Davis i Michael J.York (membre de Coil, Current 93), prolífics músics en multitud d’històries, després del seu debut oficial amb l’àlbum homònim editat el 2019, tenen a punt la continuació, enregistrada al llarg de 2020. Es diu International Treasures, que sortirà a mitjans de juny novament via Rocket Recordings.

(fot David Ryder Prangley)

Han compartit un parell de temes, Shepherdess i aquest Castalia. Per a la primera, Kavus Torabi es va fer amb un guzheng (cítara xinesa) que amb la resta de instruments de percussió i vent, converteixen els 7 minuts del tema, en un viatge de psicodèlia pagana. Per contrarestar, Castalia: ‘Va ser una de les primeres cançons que vam treure pel disc, es sentia tan optimista i d’esperit benigna que va ser com un tònic al llarg del període de foscor que va durar mentre gravàvem l’àlbum’ expliquen. ‘Inicialment sembla que no te res a veure amb la resta de cançons, que en conjunt te un to més ombrívol i melancòlic, però al ser la darrera, d’alguna manera li dona un sentit a tot el que passa abans’. Kavus Toravi afegeix que ‘te com aquell tipus de sensació de tancament, ens recorda a Belfast d’Orbital o Sunrain d’Ashra’. El vídeo és de Mike Bourne. La veu que se sent al final és de Katharine Blake, que ja se la va escoltar també al darrer tema del seu anterior àlbum.

CABELL GROC, OMBRE D’ULLS BLAU I LLAVIS VERMELLS MILIONARIS

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

El 4 d’agost de 1962, finalitzava l’exposició de les llaunes de sopa que Andy Warhol tenia a Los Angeles. L’endemà, Marilyn Monroe traspassava, mig voluntàriament, a l’edat de 36 anys a la mateixa ciutat.

Warhol, dos d’anys més jove, l’havia vist un parell de vegades i evidentment, era una de les que seguia de la vora. Pocs dies després del succés, va comprar una fotografia publicitària de 1950 de l’actriu i la resta és història explicada sobradament.

Seixanta anys després d’aquella exposició de les famoses sopes, la casa de subhastes Christie’s de Nova York ha venut aquest dilluns per 195 milions de dòlars, una altra de les famoses obres de Warhol, Shot Sage Blue Marilyn, convertint-se en l’obra del segle XX, per la que s’ha pagat més. ‘És evident que estem en un mercat d’art amb molta capacitat de recuperació’ va dir Guillaume Cerutti, director de la casa. Es diu que va ser adquirida pel galerista Larry Gagosian, present a la sala. Els diners van cap a la Thoma and Doris Ammann Foundation de Zurich, que és qui va posar a la venda el quadre.

SCREAMFEEDER, MOSTREN TOT EL SEU SABER

NOU REGISTRE

Sembla que amb el bon temps, les coses es van posant a lloc. De moment, la gent sembla que s’ha calmat. Fins que tornin a tocar el pito. A més, Screamfeeder estan de nou fent sonar les guitarres i posen la banda sonora al moment de respir.

Al llarg de més de trenta anys, la banda de Brisbane ha sigut un referent, especialment en el continent australià. Ara estan disposats a continuar la llegenda i ho fan després de la tornada als escenaris i treien un nou disc, aquest brillant Five Rooms. El van enregistrar el juliol passat als Airlock Studios de Samford a mitja hora de cotxe de Brisbane, amb producció d’Anna Laverty. La mescla va anar a càrrec de Beau Sorenson (Superchunk, Bob Mould) i Travis Harrison (Guided By Voices, Built To Spill). ‘Va ser igual com ho solem fer: dotze dies sense parar, d’una tirada i contents de poder continuar fent-ho’ expliquen.

El quartet el componen Tim Steward (guitarra i veu), Kellie Lloyd (baix i veu), Darek Mudge (guitarra) i Phil Usher (bateria), que es va unir fa uns mesos ocupant el lloc de Dean Shwereb. L’àlbum, el número vuit de la seva carrera, es composa de 12 cançons, totes plenes d’harmonies celestials, amb unes ajustades veus i unes guitarres que joguinegen sense parar, arrenglerant-se en el firmament pop. Com aquesta Don’t Get Me Started que canta Kellie Lloyd i que ens projecta les seves tintinejants notes a les nostres pacients i afortunades orelles.

RUBBER OH, A PARTIR D’HORES MORTES

NOU REGISTRE

Càpsules redemptores en mig del caos. Hem de preparar-nos pel desgavell que s’apropa. A través de les de Rubber Oh, ...ho deixarem tot enrere.

És el projecte de Sam Grant (Pigs Pigs Pigs Pigs Pigs Pigs Pigs), al que havia estat donant-hi voltes feia temps, originat en les hores mortes de la seva feina com enginyer als estudis Blank de Newcastle. Tot i que una bona part del que sentim ho interpreta ell mateix, també es va envoltar d’alguns amics com Chris Morley per la bateria i Matt Baty (Pigsx7) o Beth Jeans Houghton (Du Blonde) a les veus.

Es diu Strange Craft i surt a primers de juny via Rocket Recordings. Grant comenta sobre l’àlbum: ‘Moltes de les lletres parlen d’alquímia, envasos i viatges, com metàfores intercanviables pel coneixement. Volia entrellaçar terra i mar, cosmos i psique a través d’una sola via’. 

Sobre aquest nou tema compartit, Nothing, amb un vídeo realitzat per Mike Bourne de Teeth Of The Sea, explica: ‘En darrera instància, és una cançó sobre el pes del pensament i la llibertat de deixar-se portar, en un espai que és a la vegada optimista i esperançador, i igualment interpretable com pessimista i frívol, jugant amb la idea de la dualitat i el nihilisme. Trobo que hi ha una sensació seductora del nihilisme optimista a la cançó, la perspectiva de conèixer la teva pròpia inconseqüència podria ser alliberadora. Però sempre atrapat a les paradoxes que genera’. En realitat no hi ha hores mortes si les saps aprofitar.

EL MERAVELLÓS AVANT-POP DE GUS ENGLEHORN

NOU REGISTRE (i DISC DE L'ANY)

Gus Englehorn explica que el primer punk i Edgar Allan Poe, son algunes de les seves influències. Li agrada Leonard Cohen, volia ser Frank Black o sinó Daniel Johnston.

Va viure en una cabana al bosc, a Hawai, en un poblat d’Alaska (hi va néixer) que es diu Ninilchik, va recórrer mig mon, a Salt Lake City es va enamorar d’una noia del Quebec (on hi viu), Estée Preda i es van casar en un divendres 13 i es va convertir en la seva companya de banda a la bateria. El 2020 va auto-editar Death And Transfiguration. ‘Els meus amics van dir: oh, genial’, explica i puntualitza que ‘aquest, és una mica més oficial’.

Es diu Dungeon Master, editat per Secret City Records, i és de les coses més bojament genial que he escoltat en molt de temps. Lletres surrealistes, guitarres que agafen vida i els cops de bateria de Estée Preda, que ho posa tot a lloc. Deu cançons escrites sense filtres, com ell mateix explica ‘deixo que sigui el meu susconscient qui condueixi’, el fet de tenir un germà autista potser l’ha ajudat.

edició de cassettes pintats a mà

Les demos per a l’àlbum, les va enregistrar  mentre era a la cabana, a Fossambault-sur-le-Lac, amb Preda ‘Allà et despertes i saps que tots els dies seran exactament iguals, una mica de bojos’. Assegura que seria molt feliç de saber que qui escolti l’àlbum es senti estimulat a crear el seu propi art, que els faci sentir feliços i que ‘no els desanimi massa’. Ho concreta: ‘Crec que és divertit juntar algo realment dement, amb algo realment divertit. M’agrada unir aquest tipus d’emocions contrastades’. Ara es troba de nou al Quebec, preparant una gira que el durà a Europa i mirant d’escriure el que serà el tercer disc. Com l'àlbum, els vídeos no tenen desperdici. Aquí van Exercise Your Demons i Tarantula.

FATAMORGANA, RETORN PRÒDIG

NOU REGISTRE

La música, és un poderós mitjà de transport. A través d’ella, podem plantar-nos allà on vulguem. Amb Fatamorgana, ens podem traslladar fins els anys en que, a Barcelona, ja ens venien la modernitat a cop de talonari.

A la dècada dels vuitanta, amb les primeres pluges de benaurança institucional, quedàvem enlluernades amb la música de gent com l’anglesa Anne Clark, els suïssos Grauzone, o els alemanys Liaisons Dangereuses i Propaganda. Així, amb la música del duo resident a Barcelona i l’actual situació, no ens ha costat gaire tornar als vuitanta del synth-pop.

(fot Adriana Petit)

Louis Harding i Patrycja Proniewska, muntats dalt de llançadores Bass Station RX11 i Roland JP-8000 ens ho faciliten a través del seu segon treball, Ahora Aquí, Todavía No, que han editat via el segell amb seu a Londres, LVEUM (La Vida Es Un Mus). El primer single va ser aquest El Uróboro, que vol ser l’Uròbor, símbol agnòstic que corresponen a una serp que es mossega la cua, formant un cercle, figurant la unitat de totes les coses, materials i espirituals. La cançó vol representar aquest cicle de les nostres vides, en que només donem voltes per acabar igual de perdudes com al principi. Està filmat en un prat de Polònia, on Patrycja passava els estius i on connecta amb el seu passat. 

DHIDALAH 認識 i ELS "YÔKAI"

NOU REGISTRE

Els japonesos, son els amos observant. Allò que els hi agrada, ho pillen ràpid i sempre acaben superant l’original. Les causes de que això sigui així, son diverses i per parlar-ne en un altre lloc.

Des de fa anys, en l’aspecte musical, han generat un gran corrent de bandes experimentals que treuen foc pels queixals. Ara tampoc és el moment de posar-se a fer una llista. Julian Cope ho va fer fa poc en el seu fantàstic llibre Japrocksampler.

Una d’aquestes bandes, amb seu a Tokio, pot ser Dhidalah, experts en capturar totes les genialitats d’avantpassats seus, amb inclinacions cap a fluxos de pirotècnia mental. Han tret un parell de cassettes i el mític segell japonès Guruguru Brain (de fa un temps establert a Amsterdam) el 2019 ja els hi va editar l’àlbum Threshold. Ara editen Sensoria, un espaterrant nou disc, construït com ho fan generalment. El seu líder, Kazuyuki Gotoh enregistra alguna sessió que comparteix amb els seus dos companys, Ikuma Kawabe i Masahito Goda, per a continuació, cadascun d’ells, tirar milles.

En aquest disc, amb Soma, ja des del primer minut posen la sexta i apreten el pedal a fons. Pels vint minuts d’aquest Black Shrine, el darrer tema, es van inspirar en els Yōkai, unes criatures de la mitologia japonesa, que viuen a les muntanyes del Japó. Criatures que acabarem empaitant pels carrers suplicant-los la salvació. Al temps.

UN SINGLE MULTIÚS

PROMOCIONS INQUIETANTS

La cançó és insofrible. Podria perfectament formar part de la graella de sortida d’un Primavera Sound. Però The Weeknd s’ho ha empescat perquè en parlem... i a sobre treure una pasta.

Com si no en tinguéssim prou amb l’aspecte que va agafant el mundillo del pop, semblant a una competició de ‘a veure qui és més freaki’, el músic Abel Makkonen Tesfayealies, The Weeknd, planta el seu nou senzill en una serra circular.

El cantant canadenc, en col·laboració amb el col·lectiu d’art hypebeast MSCHF amb seu a Nova York, han premsat el darrer single Out of Time, del seu darrer àlbum Dawn FM, en una placa de serra, això sí, adaptada per a la majoria de tocadiscos. És d’un color vermell brillant, amb grafismes tant del músic com del col·lectiu. Adverteixen a l’usuari que ha de vigilar de no prendre mal. Es veu que ve amb els cantells molt afilats, un diàmetre algo més gran del normal i de més pes, al tenir els surcs d’acer revestit en coure, de manera que pot fer patir el plat i l’agulla.

(imatges de Vinyl Blade)

Se’n van fer una tirada de 25 unitats, que es van vendre en una subhasta que va durar 24 hores a principis del mes passat. El preu de sortida era de 1000 dòlars. Així, un cop passat el temps corresponent, els 25 millors postors, van tenir el premi. A la resta de participants, se’ls hi va tornar la pasta i cap a casa.

SHYBITS, ENS PORTEN CANÇONS ESFÈRIQUES

NOU REGISTRE

Quan la química entre persones funciona, el resultant, te totes les possibilitats de ser brillant. No hi ha cap fórmula. Per més que una s’esforci, si no ha de passar, no passa. Però si funciona, triomfis o no, el teu treball quedarà. Ni que sigui en un tros d’espai-temps.

Així, els components de Shybits, per fer-ho més difícil, no surten del mateix flascó. Liam Bradbury (guitarra, veus), Megan Wright (veu, bateria) i Piero Pecchi (baix, veus), tenen orígens bens diferents: britànic, sud-africà i italià respectivament. El comú denominador: Berlín. Allà, el 2017 es van conèixer i van veure que coincidien en gustos musicals, Beatles, Beach Boys i les bandes alternatives nord-americanes dels noranta. I ja hi vam ser.

De la mà del segell berlinès Duchess Box Records, el 2018 es van posar mans a l’obra, van editar alguns singles i EP’s, Idiot Like Me el primer, i es van llançar a fer directes. Ben calents, es van posar a treballar amb el que s’ha convertit el seu àlbum de debut, aquest rodoníssim Body Lotion editat fa un parell de mesos. Tot ben ràpid, emergència juvenil i cançons rodones de ritme frenètic i temàtica surrealista, ‘com un paisatge fantasiós’, que diu Meghan. 

LA MÚSICA DE VOX POPULI! ES MANTÉ CANDENT

ALTRES REGISTRES

Hi ha treballs que amb el temps et poden sorprendre. En el seu moment, peces descartades o que no t’acabaven de fer el pes i les vas posar de cara a la paret, les perceps com una part del procés que, en el seu dia, et va portar al que has arribat a ser.

És el que han fet la banda franco-iraniana Vox Populi! amb el suport del segell Touch Sesitive Records de Belfast, editant el disc Psycho Tropics. El disc recull una sèrie de temes, la majoria inèdits, del període més sucós del grup, entre 1986 i 1989. Venen acompanyats de tres temes nous, de 2017. El treball en conjunt, ha sigut re-masteritzat de nou per Rupert Clervaux.

imatge del grup corresponent a la dècada dels 80

Mitra Khalatbary se’n va anar a viure a París el 1978, fent parella musical ràpidament amb Axel Kyrou. Un temps després, la va seguir el seu germà, Arash, que amb 14 anys es va incorporar al grup etno-industrial Vox Populi! Al llarg de la dècada dels 80, es van dedicar a treure una col·lecció d’àlbums sota un excel·lent grau d’inspiració que recollien de bandes com Embryo o Popol Vuh. A través d’una guitarra fuzz, el tema que obre el disc, Caballo Blanco, és la porta perfecte per entrar, les que encara no ho han fet, al mon del ritual fantàstic de Vox Populi!