He d’estar oberta. Reconec que aquest tipus
de música me la miro de reüll – com seria l’expressió?: l’escolto de costat? –
estic massa avesada a les maneres de fer més tradicionals i això comporta la
meva recança. També he de dir que hi ha moltes maneres d’aplicar aquesta manera
de produir música, a vegades gairebé ni me n’adono de que algun dels sorollets que
estic sentint està produït a partir d’un teclat i no precisament d’un piano.
Altres vegades, com n’és el cas, ho és des d’un punt de vista experimental. I
és aquí on m’hi enganxo encuriosida.
A partir de divendres, comença la tercera
edició d’aquest interessant cicle de concerts que ‘en tots els casos son de música avançada, arriscada i radicalment nova’
com molt acertadament descriuen des de l’organització. La d’enguany, vol
apostar per un qüestionar-se sincerament la relació entre la música i la imatge
que l’acompanya, que masses vegades, certament, està lligada de manera molt barroera i amb poca atenció.
Inauguren amb Wata Tremulo, una proposta de RománRamón ocupant el claustre de l’ASM,
un dels espais d’art més interessants de la ciutat.
